Un cop més l'actual govern, presidit per M. Rajoy, torna a posar-se la Constitució per montera, aquesta vegada per un assumpte relacionat amb els ritus catòlics de l'anomenada Setmana Santa. En aquesta ocasió ha estat, de nou, la ministra Cospedal la que ha tornat a ordenar que la bandera espanyola onegi a mig pal durant els dies que recorden la passió de Crist. L'article 16.3 de la Carta Magna, que estableix que "Cap confessió tindrà caràcter estatal", ha tornat a quedar en paper mullat i trepitjat.
No és, per descomptat, la primera vegada que passa una cosa així. Com tampoc ho és que, en segons quins assumptes, el Partit Popular amenace amb els focs de l'infern a qui gose qüestionar cap article del text constitucional, mentre que en altres temes (l'actualització de les pensions, la bretxa salarial que perjudica les dones, etc., etc.) la Carta de 1978 és poc més que un marc teòric trufat de suposats obstacles infranquejables per al seu compliment.
Fa un any, també amb motiu d'aquestes festes religioses, escrivia a propòsit dels meus records d'infant. Explicava que la Setmana Santa va tenir durant els anys de la meua preadolescència uns tints tenebrosos per a mi. Era temps de silenci, de pregària i recolliment, deien. Sort que més endavant em vaig reconciliar amb la música clàssica que era l'únic que emetia la ràdio, perquè crec que en aquell temps van fer tot el que van poder perquè la detestés en associar-la a repressió, dolor, patiment, mort.
Han passat moltes dècades però encara recorde que així eren moltes coses en aquella Espanya casernària i beata. Tot s'imposava, res s'explicava, tot s'exigia, res es discutia. I tothom, també, havia de viure aquells dies de l'anomenada Setmana Santa amb recolliment i dolor, encara que fos fingit, perquè així ho ordenaven el poder polític i el poder religiós nacionalcatòlic.
És impossible no recordar-me’n d’allò a hores d'ara, en 2018. La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, ha tornat a ordenar que la bandera d'Espanya onege a mig pal durant la Setmana Santa per commemorar la mort de Crist, i membres del Govern participen amb fervor castrense en actes religiosos.
Els grups polítics d'esquerres han criticat amb fermesa l'ordre, i Units Podem i el PSOE han declarat que és una decisió que va en contra del principi d'equitat. Algú ha apuntat amb raó que "Sembla que Cospedal troba a faltar èpoques anteriors". Per la seua banda, Esquerra Republicana de Catalunya ha declarat que no es mostren sorpresos per la "regressió democràtica que viu l'Estat espanyol" i que els "acosta cada vegada més al marc mental del nacionalcatolicisme ". Al seu torn, el diputat Joan Baldoví, ha denunciat en nom de la coalició valenciana Compromís la "deriva involucionista" de l'Executiu amb "una actitud més pròpia de fa 50 anys que del segle XXI".
Nota a part mereix Ciutadans, aquest partit que vol ser carn o peix, segons convinga, assegura que respecta aquesta tradició que practica el PP, però que no tindrien "res a objectar" si es canvia. Flexibilitat programàtica total.
Més enllà de les declaracions partidàries, més enllà dels anacronismes, deixant enrere la vulneració de l'esperit constitucional, deixant de banda l'empassa a què s'obliga als que no comparteixen aquesta religiositat explícita que desborda els marges raonables de respecte als no catòlics, si alguna cosa ha resultat esperpèntica ha estat veure a quatre ministres de l'actual Govern Rajoy cantant el Soy el novio de la muerte, l'himne de la Legió espanyola, en un acte religiós a Màlaga.
Efectivament, la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, el de Justícia (Rafael Catalá), el d'Interior (Juan Ignacio Zoido) i el d'Educació (Íñigo Méndez de Vigo) van assistir el dijous sant a la desfilada processional de la figura del Crist de la Bona Mort, un solemne acte religiós en el qual tenen un paper estel·lar dels militars, particularment un nodrit contingent de legionaris, desplaçats expressament a la ciutat andalusa en un vaixell de l'Armada Espanyola.
Doncs bé, en aquest acte, els quatre ministres van fer seua la lletra i cantaren amb sentiment -segons les imatges de televisió- l'Himne de la Legió, -originàriament un cuplet estrenat per la cantant Lola Montes en 1921- una cobla que estremeix escoltar en boca de ministres d'un govern de la Unió Europea. Recordem que les seues estrofes diuen així: “Soy un hombre a quien la suerte / hirió con zarpa de fiera, / soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera. / Cuando más rudo era el fuego / y la pelea más fiera, / defendiendo su Bandera, / el legionario avanzó. / Y sin temer al empuje / del enemigo exaltado, / supo morir como un bravo / y la enseña rescató”.
Quatre ministres d'un govern democràtic d'un país constitucionalment aconfessional, en un acte religiós; i tots ells cantant aquest himne. Entre ells el Ministre de Cultura, senyor Méndez de Vigo. Sí, el Ministre de Cultura. Estem o no en una deriva involucionista que ens fa retrocedir dècades cap a l'Espanya nacionalcatòlica?
Els darrers esdeveniments relacionats amb Catalunya haurien de fer reaccionar amb contundència i celeritat tots els demòcrates de l’Espanya plural. Fa massa de temps que el dèficit democràtic que hem constatat tant en el comportament institucional dels sobiranistes com en el del Govern central ens va fer demanar una i altra vegada eixir de la lògica judicial i abordar el greu problema –una crisi d’Estat, ni més ni menys- des de la política, el diàleg i el pacte. A hores d’ara, aquella petició ha de esdevindré una exigència.
Més enllà, però de la política i del partidisme, també és necessari parlar de sentiments. Seria desitjable creuar missatges d’afecte, d’estima envers Catalunya i els catalans des de la resta de l’Espanya plural; i a l’inrevés. Són necessàries més veus que proposen, que asseguren que serà possible trobar una forma de convivència entre Catalunya i Espanya en el marc de la Unió Europea. És ara, quan la qualitat de la democràcia espanyola ha assolit uns nivells alarmantment preocupants, quan els demòcrates d’un costat i l’altre de l’Ebre hem de conjurar-nos per trobar una eixida a l’atzucac al que ens han conduït dos nacionalismes radicalitzats per la seua incapacitat per a fer compatibles els seus principis programàtics.
La confrontació política no es pot fer per burofax, remetent-se’ls d’un costat a l’altre com si foren pedrades, ni encarregant la solució als jutges; existeix el telèfon i poden realitzar-se reunions on line, a més que Madrid i Barcelona tenen un pont aeri i un altre ferroviari d’alta velocitat. Dos governs democràtics no poden relacionar-se així durant mesos, ni poden passar-se eixe temps amenaçant-se i desafiant-se. Però, ha ocorregut; tot això ha passat i estem com estem com a conseqüència d’aquestes actuacions dels uns i dels altres responsables polítics.
Dit això, tanmateix, cal dir avui que la decisió del jutge Llarena sembla una barbaritat completa i absoluta vista amb els ulls d’un analista social sense formació jurídica. De mostra un botó.
El gens sospitós de connivència amb els sobiranistes diari El País escriu que, i la cita és textual: “El magistrat considera que en l'intent de secessió es van donar elements de violència i el va comparar, de forma implícita però inequívoca, amb el cop d'Estat del 23 de febrer del 1981”. Com és possible? Quina bestiesa és aquesta?
L’únic episodi de violència del que s’ha tingut notícia, més enllà del de la policia del maldestre ministre Zoido l’1 d’octubre, fou el setge a la Conselleria d’Economia mentre hi havia alguns agents de la Benemèrita a dins. En la resta de les mobilitzacions no es va cremar ni una paperera, ni es va trencar un vidre enlloc, i la policia no va haver d’intervindre mai. Comparar això amb el “todos al suelo” de Tejero, i les ràfegues de metralleta que encara són visibles al Congrés és senzillament un traçar paral.lelisme inaudit. És una bogeria.
A més, segons diu el propi jutge del Tribunal Suprem, la causa judicial que ha instruït: "Fa front a un atac a l'Estat constitucional que, amb la voluntat d'imposar un canvi en la forma de govern per a Catalunya i de la resta del país, integra una gravetat i persistència inusitada i sense parangó en cap democràcia del nostre entorn". Complementàriament, opina l'Autoritat judicial -perquè és una opinió- que "El disseny criminal pot no haver-se interromput en ocasió de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució aprovada pel Senat i que -cada cop amb més nitidesa- semblen estar latents i pendents de represa una vegada que es recupere el ple control de les competències autonòmiques". “Pot no haver-se interromput”, “semblen estar latents”, són afirmacions cridaneres en un auto judicial, si més no.
Afegeix Llarena que "Els fets del 20-S van determinar l'efecte inherent a la violència, és a dir, una real restricció de la capacitat d'actuació com a conseqüència de l'ús de la força, tal com esdevindria en un supòsit de presa de ostatges mitjançant trets a l'aire” [sic]. La conclusió del jutge és duríssima: envia a tots els qui considera responsables a la presó.
Som molts –però encara massa insuficients- els que hem defensat que, ateses les demostracions de la consistència del sobiranisme, els ciutadans de Catalunya havien de ser consultats, la qual cosa feia imprescindible un referèndum per conèixer la dimensió real del bloc dels partidaris de la independència. Ara, amb la que està caient, cal afirmar de nou que tard o d’hora haurà de fer-se una consulta d’aquest tipus.
Catalunya està fracturada, encara més després del que ha passat al Tribunal Suprem. És urgent que els dirigents polítics i socials reaccionen i que no es deixen arrossegar pels budells en compte de per la raó. Cal replantejar el problema de l’encaix de Catalunya en Espanya; és una necessitat imperiosa, però s’ha de fer amb realisme i sense urgències, sense que això implique que ningú renuncie als seus somnis.
Els secessionistes han d’entendre que la democràcia inclou l’acceptació del marc legal existent, així com que apel.lar a un suposat mandat del “poble de Catalunya”, entenent que aquest poble és el que vota per ells és inacceptable. Els de l’altre costat de la ratlla, els que no accepten cap qüestionament de la unitat d’Espanya, hauran de reaccionar davant una realitat que és tossuda: malgrat tot el que ha passat, una meitat de la població catalana dóna suport explícit a les urnes i als carrers a les tesis dels partits independentistes.
És cert que no s’ha fet cap referèndum homologable, atés que el de l’1 d’octubre no pot ser considerat. Però, no és menys cert que, tot i no haver-se fet la tal consulta, les successives eleccions han demostrat que a Catalunya n’hi ha una mena d’empat tècnic entre els que volen i els que no volen la independència. I això no va a canviar de manera sensible tot i que es tornen a repetir les eleccions n vegades més en el futur pròxim.
¿Com eixir d’aquesta realitat endimoniada, com superar-la, com evitar que continue deteriorant-se més la convivència, fent-se malbé les institucions, perjudicant seriosament la realitat econòmica i social, tant d’Espanya com de Catalunya?
Alguns hauran de començar a rectificar el que han estat fins ara les seues premisses programàtiques i innegociables. Alguns? Tots més aviat.
Agrade més o menys, els diversos actors partidaris implicats, dins i fora de Catalunya, hauran d’integrar a les seues anàlisis i les seues propostes algunes evidències. Sense ànim de ser exhaustius podríem citar-ne unes quantes: Catalunya és un territori singular dins el país de la Unió Europea que se’n diu Espanya; comptat i debatut, amb la llei i els jutges és impossible resoldre el problema; els sobiranistes han de deixar de veure el poble de Catalunya com un subjecte polític homogeni i alineat amb les seues premisses; els contraris a la secessió han d’assumir que dos milions de catalans no estan conformes amb la relació actual entre Catalunya i Espanya, i han d’oferir-los un escenari de futur; s’imposen dosis elevades de realisme i de pragmatisme, amb la mateixa força que tots sense excepció han de deixar de confondre els desitjos amb la realitat.
Com a conclusió podríem afegir que les pautes de funcionament d’una societat complexa com és la nostra, i els conflictes inherents a d’ella, sols poden ser abordats des de la política, amb el diàleg, la negociació, el pacte, i el respecte per la majoria que no ofegue o menystinga la minoria. Pel camí dels tribunals, de l’aplicació justiciera del Codi Penal anirem de mal en pitjor. Pitjor, per a tots.
En 2004 va aparèixer un petit llibre que va convertir-se en tot un èxit editorial, i que continua sent citat abastament en parlar de les controvèrsies polítiques entre conservadors i progressistes arreu el món. El seu autor va aconseguir un títol impactant i fàcil de recordar per a un volum que duia com a subtítol el més apte per a iniciats de “llenguatge i debat polític”. Quan George Lakoff, al títol, demanava als lectors que no pensaren en un elefant estava fent alguna cosa més que recordar la imatge de l’animal que representa els republicans nord-americans.
Tot i que a casa nostra podríem dir, imitant el títol de Lakoff, “No penses en una gavina”, per allò de la palmípeda que fa servir el Partit popular, l’obra del lingüista cognitiu estatunidenc interessa ara perquè avançava fa dècada i mitja que en matèria política, partidista i, àdhuc, electoral els valors morals són més importants que tota la resta de variables dels escenaris en els que es debat sobre la cosa pública.
Més enllà de problemes com ara els del terrorisme aflorat per als nord-americans arran l’atac a les Torres Bessones en 2001 i les seues conseqüències, més enllà de la problemàtica relativa a assumptes vitals com ara els de la sanitat o l’educació, segons Lakoff una gran part de l’electorat demòcrata del seu país va concloure que George W. Bush era un immoral intolerable perquè estava en oberta contradicció amb els seus valors progressistes.
No resulta excessiu concloure que deducció pareguda podria treure’s del balanç de l’acció de govern de M. Rajoy, analitzada aquesta a la llum de l’ètica política progressista que ens resulta més pròxima. No cal fer un tractat voluminós, ni fer una recerca extensa de les hemeroteques. En passar revista al que hem vist aquesta darrera setmana al Parlament n’hi ha prou.
Al ple dedicat a l’assumpte de les pensions que ha deslliurat el pànic en les files del PP per les mobilitzacions dels jubilats, Rajoy va fer dues coses immorals: impedir que pogués votar-se cap proposta i mentir en afirmar que pujarà les pensions sense dir ni quant ni quan ni a qui. Pel que fa al ple dedicat a la derogació de l’empresonament permanent revisable, Rajoy va instrumentalitzar –una vegada més, i van moltes- el comprensible i terrible dolor d’unes persones concretes per a obtindre rendes partidàries i electorals. Afegim una darrera anotació que no és menor pel que fa a comportaments immorals: en totes dues sessions, Rajoy va gaudir del recolzament de vegades feridor dels Ciutadans que comanda Albert Rivera, un home que ha decidir mossegar electoralment al PP també per la seua franja més dretana.
Enfront dels dos partits conservadors s’han ubicat els de la resta del ventall parlamentari, des de Podem, Compromís, En Comú Podem i altres a Esquerra Republicana de Catalunya passant pel Partit Nacionalista Basc i, també, el PSOE. PP i C’s van perdre la votació que pretenia aturar el procés de derogació de la presó permanent revisable, però ara dilataran el procediment amb murrieries i tecnicismes en la Mesa del Congrés.
És per això que, a les alçades que estem i, tal i com va la situació política, fa la impressió que a les properes cites electorals importaran més els valors que cada opció partidària defense que els programes polítics concrets que proposen.
Parafrasejant el que escrivia Lakoff fa gairebé quinze anys, allò que ha d’unir els progressistes de procedència diversa és, ha de ser, un sistema de valors: el que troba els seus pilars en la llibertat, la igualtat, l’honestedat, el laïcisme i la solidaritat; un grapat de principis que està sent violat amb tanta ignomínia pel Partit Popular de M. Rajoy.
Les organitzacions polítiques que volen revertir tanta infàmia no haurien de proposar al seu electorat simplement uns programes com si es tractés d’un repertori d’intencions plausibles, sinó que haurien d’oferir una alternativa moral fonamentada en allò que és essencial en el pensament republicà europeu. És a dir, en allò que està sent profanat diàriament per la nostra dreta irredempta.
Les manifestacions del dia 8 de març de 2018 seran recordades per molt de temps, potser la data siga considerada en un futur com una fita històrica, un punt i a banda no sols quant a la història del moviment feminista, sinó quant a l’inici d’un canvi cultural de gran calat en la societat espanyola. Milers i milers de dones de totes les edats van prendre els carrers amb una força i una determinació que va resultar tota una sorpresa àdhuc per a les organitzadores, i encara més per a la majoria de les persones incloent-hi les que van acudir al reclam de la convocatòria. Tothom recordava les impressionants manifestacions contra la guerra d’Irak.
Els carrers de València, la ciutat a la qual vaig participar, van contagiar-se de l’efervescència pròpia d’una festa democràtica tan especial i massiva. Des de lluny de la zona on l’organització havia citat la ciutadania era evident l’allau de gent que anava a concentrar-se. I tant. Tota l’àrea del Parterre estava col·lapsada pels assistents: moltes desenes de milers de dones i d’homes, moltes d’elles i d’ells joves, àdhuc adolescents amb les cares pintades. S’exhibien mocadors, samarretes, bufandes del clàssic color violeta del feminisme; banderes, pancartes, cartells amb textos, amb lemes encoratjadors, simpàtics i ocurrents o reivindicatius quant a la lluita de les dones per la igualtat; tot plegat, tan gran desplegament d’entusiasme i compromís era la conseqüència de tanta gent com va sentir-se interpel·lada per la crida de les organitzacions feministes a convertir aquest 8 de març de 2018 en una data per a la història.
Havia estat convocada una atrevida i innovadora vaga de dones, una acció que havia de posar negre sobre blanc que la societat actual, simplement, no pot funcionar si les dones no compareixen al lloc de treball o deixen de fer-se càrrec de totes les tasques que exerceixen diàriament a l’escenari públic o al més íntim marc domèstic. Més enllà de les elevades xifres de participació en la vaga –sis milions, segons sembla-, més enllà de tantes dones com no van poder exercir com a vaguistes efectives per les raons més diverses, les manifestacions de la vesprada-nit d’aquest extraordinari 8 de març seran inoblidables per a tots.
També –segur que sí, encara que per motius diferents- seran difícils de pair per a aquells que les havien desqualificat, les havien denigrat i havien fet tot el possible per aconseguir que el repte del moviment feminista acabés en un fracàs rotund.
Dos partits polítics i els mitjans de comunicació que els fan la cobertura mediàtica cada dia havien desqualificat la vaga del 8M. El Partit Popular i Ciutadans havien argumentat que era una vaga elitista i anti-sistema, una vaga contra el capitalisme, una mobilització orquestrada per un grup polític amb nexes amb països on es du el burka [sic]. Comptat i debatut, des d’aquests partits de la dreta clàssica i de la menys atàvica es va desqualificar la convocatòria de vaga del 8M com un atemptat perillós i inacceptable contra els valors occidentals. Ni més ni menys.
Destacades dirigents del PP van declarar que elles eixe dia farien vaga a la japonesa. Més enllà que algú els hauria d’explicar que els nipons fan vaga com tothom arreu el món, el que la Ministra Tejerina o la Presidenta de Madrid afirmaven és que elles el 8M treballarien el doble. És fàcil imaginar la desagradable sorpresa que van tindre quan Rajoy va respondre al Senat, preguntat per una representant de Nueva Canarias, que ell no es reconeixia en les declaracions de les seues companyes. Tant és eixí que a l’endemà va comparèixer davant els mitjans amb un llacet violeta a la solapa.
És cosa sabuda que el líder del PP és un consumat contorsionista –altres dirien cínic i mentider- com molts altres dels dirigents del seu partit, així que no va ser sorpresa que en parlar el líder el seu partit començarà a matisar la posició radicalment contrària contra la vaga convocada. La presidenta del Congrés Ana Pastor o la portaveu Andrea Levy van ser les encarregades de transmetre la idea de que en el PP també n’hi ha de feministes homologables. Així també es reclama la senyora Arrimadas des de Ciutadans, tan jove i tan conservadora ella, qui havia qualificat la vaga d’anti capitalista, i amb aquest senzill argument invalidava la convocatòria.
Estem parlant d’uns canvis més aviat estètics que, tanmateix, ens permeten diverses i interessants lectures. No cal més que repassar les primeres pàgines de la premsa més reaccionària per a veure que La Razón titulava a l’endemà a tota pàgina: “Les dones han pres el carrer”, mentre que l’ABC ho va fer tot diguent: “Milers de dones prenen el carrer per la igualtat”. Ja no es desqualifica, si més no en portada, sinó que es reconeix l’èxit de la convocatòria, com han fet M.Rajoy o Albert Rivera sense el menor pudor i, per suposat, sense cap autocrítica.
M.Rajoy, que va dir en Onda Cero “No nos metamos en eso”, quan li van demanar per l’esquerda salarial entre homes i dones, ara diu que ell està per la igualtat i que celebra l’evidència de la conscienciació de la societat. Tanmateix, el Consell de Ministres del dia 9 no ve prendre cap decisió que indique que han pres nota del que va passar el dia 8.
No obstant, tot i la inacció, segur que ho han fet. Al PP estan enceses totes les alarmes per les mobilitzacions al carrer. Encara estan els jubilats, que en són milions, i han aparegut les dones, que encara en són més. Saben que no podran resistir eixa pressió molt de temps, com ho sap Ciutadans, així que hauran d’actuar i amb rapidesa o el corrent de les mobilitzacions els perjudicarà seriosament. No poden demanar resignació indefinidament; no a les dones, als milions de dones que el 8M van eixir al carrer a demanar un altre contracte social.
Però, convindria no enganyar-se: la nova realitat que el 8M ha posat de relleu no sols interpel·la a les dretes, també l’esquerra hereva dels valors republicans haurà de reaccionar amb rapidesa. Haurà de resoldre un problema que cada dia és més urgent: com transformar la ràbia i la crítica del carrer en acció política eficaç a les institucions. El descrèdit dels que van voler desqualificar inútilment la mobilització del 8M no es convertirà mecànicament en suport electoral a les sigles partidàries que van ser aliades de la protesta massiva. I en democràcia, ja ho sabem, les protestes han de convertir-se en palanca a les institucions, i per a això cal que aquells que vulguen convertir-les en lleis i reglaments de progrés obtinguen el suport electoral dels que desitgen aquests canvis.
N’hi ha qui diu que el 8M va començar una revolució. Ho siga o no realment, el ben cert és que tot fa pensar que s’ha encetat una nova etapa en la història del paper de les dones en la nostra societat. Reclamen amb tanta justícia com contundència que són la meitat de la població, i exigeixen uns canvis estructurals que van des dels salaris a la seguretat, des de la conciliació en la vida quotidiana a l’ensenyament de valors igualitaris des de l’escola. Per tant, és l’hora que l’esquerra opositora actue amb consciència de que ha de traslladar i materialitzar aquestes demandes a les institucions.
Però no sols cal treballar institucionalment, i no sols n’hi ha deures per als diversos actors socials. També els homes, així, en general, haurem de canviar molts hàbits i comportaments; moltes concepcions que estan absolutament obsoletes quant a la nova realitat que les dones exigeixen assolir amb tanta urgència com raó. L’objectiu és ambiciós i difícil, però senzill d’entendre. Ho explicava un modest full a la porta d’una petita botiga tancada per la vaga: “Disculpeu les molèsties. Estem canviant el món per a vostès”. Més clar, impossible.
Han eixit als carrers els jubilats, farts d'estar farts del discurs autocomplaent d'un Govern que ha fet del desvergonyiment una categoria de la seua identitat. Tant ha insistit Rajoy que la crisi ha passat, que se li ha rebel·lat un col·lectiu que ha estat un graner de vots històric per al PP. El descosit electoral pot ser, si les coses van per on apunten, apoteòsic.
La crisi econòmica que va resultar ser una estafa va treure al carrer, des de 2008, a milers i milers de persones, ciutadans que protestaven contra les retallades pressupostàries en àrees tan sensibles com la sanitat o l'educació; contra la pobresa tan creixent com la desocupació laboral; o contra la manca d'esperança per als més joves abocats a l'emigració o l'atur crònic. Hi va haver una Vaga General el 2012 i, dos anys després, les anomenades Marxes de la Dignitat van prendre Madrid al març de 2014.
Uns anys abans, el 2011, havia irromput amb força, més com un crit de rebel·lia que una altra cosa més sòlida el moviment del 15M, que responia a la convicció generalitzada que els partits sistèmics, el PP i el PSOE, ni hi eren ni se’ls esperava per fer front a l'ofensiva radical de la banca i les grans corporacions financeres i empresarials. D'aquelles grans acampades i les seues corresponents mobilitzacions sorgiria un nou partit amb l'objectiu de representar als anomenats indignats: Podem.
Va canviar l'escenari partidista. Els dos grans van veure sorgir al seu costat a Ciutadans i als alternatius de Pablo Iglesias, però tot i menjar-li terreny als dos grans, aquests van seguir sent el primer i el segon partit en vots i representació parlamentària. Encara després la pèrdua de la majoria absoluta dels de M. Rajoy, la miopia i les mesquineses ideològiques i electorals dels altres tres partits d'oposició no van aconseguir desallotjar al Partit Popular de La Moncloa, i aquest ha seguit practicant una política d'ajust dur, de nul·la sensibilitat social, que ha convertit els més febles en els grans pagans de la crisi.
La poca vergonya política del Partit Popular, capaç de violentar en el seu benefici fins on faça falta el funcionament de les institucions de l'Estat, en un escenari en el qual tot el focus porta mesos sobre "el desafiament català que atempta contra la sacrosanta unitat d'Espanya", ha permès resistir sense grans aclaparaments Rajoy i els seus.
Les seues polítiques sectorials, tan antisocials que han posat a Espanya en el furgó de cua de la Unió Europea, no han servit perquè l'oposició haja estat capaç de fer-los fora del Govern. Les tribulacions electorals dels partits grans, amb la seua bona dosi de personalismes, i els interessos particulars dels partits nacionalistes, tan lícits com miops i egoistes, expliquen una mena d'empat catastròfic en l'escenari espanyol: ni el govern és capaç de governar ni l'oposició ho és de conformar una alternativa a aquest. Rajoy només vol resistir, contra vent i marea, guanyant un temps que li permeta recuperar forces. És la seua forma de ser i de viure la política des de sempre: ha collit èxits a força de no moure’s, de no fer res i de deixar als altres consumir-se al foc lent de la seua immobilitat.
Però, com apuntàvem, ara ha passat una cosa nova, la irrupció en l'escenari d'un col·lectiu que pot, aquest sí, posar contra les cordes a aquest Govern de les retallades socials: els pensionistes.
És fàcil trobar motius per a la rebel·lió: una pèrdua real de poder adquisitiu que s'ha anat reforçant any rere any des que es va abandonar la revaloració d'acord amb la pujada de l'IPC que va establir Zapatero. L'increment d'un 0.25 per cent aquest any, que per a les pensions majoritàries a penes dóna per a un cafè, unit al desvergonyiment de Rajoy, Montoro, Báñez o Celia Villalobos, han escalfat la sang reivindicativa de milers de jubilats.
El president del govern, en una ostentació inusual de sinceritat, va exhortar els espanyols a contractar plans de pensió per assegurar-se una jubilació tranquil·la, i va suggerir estalviar per pagar els estudis dels fills [sic]. Montoro -el petulant ministre que afirma que cal guardar carlotes per a les campanyes electorals- ha dit que això d'indexar amb l'IPC és una antigalla, i que cal connectar -sense major explicació del com- les pensions al creixement de l'economia [ sic]. Báñez, la més inefable entre les ministres, que sembla una caricatura de si mateixa, ha declarat emfàticament que el sistema de pensions és fort i sòlid gràcies a Rajoy [sic]. Per la seua banda, Celia Villalobos, flagell de desafectes al règim, ha afirmat sense vergonya que hi ha pensionistes que estan més temps cobrant la pensió que treballant [sic].
Aquestes declaracions, així com tantes altres i, sobretot, les accions de govern de Rajoy evidencien que no estem, simplement, davant d'una manifestació de falta de sensibilitat social del Partit Popular. No, això no és nul·la empatia cap als grans perdedors de la crisi; no és, tampoc, una sorprenent manca de pietat i misericòrdia cristiana amb els que pateixen. Aquests fets i paraules són l'expressió explícita de la ideologia selvàtica, en què només sobreviuen els més forts, del partit de la corrupció sistèmica que dirigeix Rajoy.
Si el Govern segueix per aquest camí i els jubilats perseveren en les seues mobilitzacions i en la seua amenaça de expressar-se clarament a les urnes, podem estar a les portes d'un escenari partidari molt diferent a l'actual. Aquesta pressió dels pensionistes no només amenaça i espanta al PP, sinó que és avís de navegants per als altres partits de l'arc parlamentari. Atents, que els vells sembla que han dit Prou!
