Vistas de página en total

domingo, 26 de marzo de 2017

La miopia [socialista] com a problema polític.

Té dues accepcions la paraula miopia al diccionari: una diu que es tracta d'un defecte de la visió causat per la incapacitat del cristal·lí d'enfocar objectes llunyans, i s'indica que aquest es corregeix amb lents o mitjançant una operació amb làser; l'altra defineix que es tracta d'una falta de perspicàcia, i s'al·ludeix a curtesa d'abast intel·lectual. I no diu com es pot corregir.

Ve aquest petit aclariment del títol de la columna a propòsit dels comportaments polítics que observe en la direcció del partit dels socialistes espanyols. Cal advertir que dic miopia sense afany d'ofendre, que és cosa que procure evitar quan em sent crític. No atribuixc inèpcia o incompetència a la direcció socialista, ni tampoc malvolença, així que em quede a la curtesa de mires, que no vull molestar a alguns amics i coneguts.

La crema de la crema socialista s'ha juramentat en el seu suport a la presidenta andalusa Susana Díaz en l'afany de la senyora per ocupar la secretaria general del partit. Hi conflueixen en l'Operació Susana els membres de l'anomenada Gestora -presidida per l'asturià Fernández, un home gris que dorm les ovelles cada vegada que compareix davant els mitjans-, la pràctica totalitat de l'aparell orgànic del partit -els assalariats als quals els va el sou a la missió-, els anomenats barons regionals -tots menys la mallorquina Armengol, pel que sembla- i els grans personatges del santoral socialista, des de Felipe González a Zapatero, passant per Guerra, Rubalcaba i algun altre de menor pes en el partit. La immensa majoria dels conjurats són gent d'una altra època, gent que ve dels vells bons temps en què es van pujar al cotxe oficial i no estan disposats a baixar-se’n d'ell en cap supòsit. Abans morts.

La traumàtica i televisada conspiració contra Pedro Sánchez va acabar amb la dimissió d'aquest, amb la via lliure al nomenament de Rajoy com a president del govern i amb la purga als seguidors del socialista madrileny. Va ser un autèntic assassinat en el Comitè Federal, per parodiar la cèlebre novel·la de Vázquez Montalbán; un crim d'opereta sagnant en què Sánchez -fins llavors un home amb més gestualitat que idees, amb més titubejos que conviccions- es va convertir per a molts en l'única cara visible d'un partit socialista ubicat a la part esquerra del tauler polític.

La majoria susanista va intentar torpedinar la candidatura de Sánchez propiciant la del basc Patxi López, i l'invent no va resultar com esperaven. López, el més breu dels presidents del Congrés i abans fidel al seu secretari general, ha quedat convertit en una figura patètica que recorda el paper de l’esquirol en la vaga obrera. Això ha portat a l'aparell de Ferraz a reconèixer dues coses: que Sánchez té una tirada que no van saber calibrar a temps entre la infanteria del partit, i que cal matxacar-lo amb foc d'artilleria fins destruir-lo personal i políticament. Fins Cavall de Troia o quintacolumnista de Podem han vingut a anomenar-lo. Terra calcinada i no fer presoners, aquesta sembla ser la consigna de la Gestora i afins.

Abstrets en la seua ferotge guerra interna, els socialistes caminen cap a l'abisme. Sent com és impensable la victòria de Sánchez a les primàries, donada la desigualtat de tropes, armament i intendència respecte a Díaz, el que es pot apostar és que el tamany de la ferida que la confrontació està generant en el partit serà, potser, letal per la pròpia organització. Això sense entrar en la previsible ensorrada electoral posterior amb Susana Díaz com a cap de cartell. Constitueix un enigma que tan famosos i experimentats líders socialistes creguen que l'andalusa té alguna tirada electoral més enllà de la de la marca PSOE a Madrid, Galícia, País Basc, País Valencià, Balears i, sobretot, Catalunya; un territori sense el qual els socialistes no tornaran a presidir el govern d'Espanya mai de la vida.

Mentre els socialistes es dessagnen amb aquest espectacle tan de cinema gore com trist per als electors d'esquerra, Rajoy fa i, sobretot, desfà lliure de marcatge. El seu govern és submís davant els poderosos i cruel amb els febles. Es plega a les exigències del nou usuari del Despatx Oval i, per boca de la ministra Cospedal, compromet elevar la despesa de defensa al 2 per cent del PIB; fidel al seu estil, a més, segueix a ulls clucs els dictats de Merkel i Brussel·les en matèria de reducció de la despesa pública. Paral·lelament, fa oïdes sordes a temes com la crisi migratòria, la desocupació crònica, la corrupció endèmica del seu partit, el paorós futur del sistema de pensions o el deteriorament de l'educació i la sanitat pública. Això per no parlar del retrocés en matèria de llibertats individuals, atacades explícitament per l'anomenada Llei Mordassa.


Aquest és el resultat de la miopia dels socialistes. No només no hi són, és que no se'ls espera. Ells segueixen embrancats en la seva guerra total interna, mentre al Partit Popular es freguen les mans encantats d'haver-se conegut. Lamentablement, com no és una patologia que es corregeixca amb lents o amb intervenció quirúrgica, la miopia socialista va a danyar greument a tots els que voldríem al PP el més lluny possible de les institucions. Tenim, vist allò vist, Rajoy fins que el cavaller vulga. Que cara ens sortirà la maleïda miopia.

sábado, 18 de marzo de 2017

Trump i la política exterior dels EUA: tota en clau de política interna.

Els Estats Units van convertir-se en la gran potencia continental americana a les acaballes del segle XIX en completar la seua expansió fins al Pacífic, amb la creació de nous estats i en arrabassar a Mèxic bona part del seu territori. Després la I Guerra Mundial, van esdevindre una gran potència mundial, i en finalitzar la segona en la gran superpotència que compartia el control del món amb l'altra superpotència resultat del conflicte bèl·lic planetari: la Unió Soviètica.

Amb la desaparició de la URSS, amb el seu ensorrament i l'esmicolament posterior de les repúbliques ex soviètiques, els EUA van quedar en una posició de lideratge indiscutible, sols matisat per la creixent potència xinesa i el reviscolament del nacionalisme rus.

És per això què, tot i les diferències, les administracions demòcrates i republicanes que han governat Washington han mantingut una política exterior homogènia en la que a penes han variat els èmfasis o determinades prioritats. Tot i què amb tan poc marge de maniobra les diferències han pogut arribar a ser notables. Un parell d'exemples: la política de James Carter envers la vulneració dels drets humans a l'Amèrica Llatina, tan diferent de la Nixon, o la de Clinton respecte del conflicte a Palestina, tan diferent de la de Bush.

Tot amb tot, això no obsta per acceptar l’existència de les pàgines més negres de l'intervencionisme estatunidenc a propòsit de les seues activitats contra insurgents arreu el planeta [o pro insurgent, com a la Nicaragua sandinista en els anys vuitanta del segle passat], les intervencions armades com a Vietnam, la eficàcia perversa de la Doctrina de Seguretat Nacional en Amèrica Llatina, l'ensinistrament dels talibans afgans per a enfrontar-los als soviètics o la pròpia invasió d'Irak, més recentment. 

Doncs bé, comptat i debatut, actualment no sóc capaç d'entendre cap on va l'actual política exterior nord-americana. No és una novetat que determinats problemes internacionals siguen tractats des de Washington com problemes exclusivament interns, és el cas de les relacions amb la Cuba castrista, convertides des de fa molt en un problema intern del determinant estat de La Florida.

La presidència de Donald Trump, tanmateix, sembla decidida a trencar tots els motles existents, modificar tots els protocols i actuar en l’escenari internacional pensant exclusivament en la rendibilitat en política interna. La humiliació permanent envers Mèxic, el veí pobre del sud, n’és un símptoma de l’aïllacionisme incomprensible de Trump que sembla creure que pot tancar-se darrere d’un mur físic per a que el seu país siga una mena de planeta que gira en solitari en òrbita solar. Un planeta que sols interactua amb els altres països en funció exclusiva dels seus interessos en política interna, i tots els demés han d’acceptar-ho com a cosa natural.

Trump parla i, com es diu col·loquialment, puja el pa. Es comunica, segons sembla, via Twitter amb els seus conciutadans i, també, amb els teòrics aliats del país que presideix. Després les ofenses infantiloides cap a França o Suècia, per aquesta estrafolària via, Trump ha ofès a dos dels amics més importants dels EUA: Alemanya i Gran Bretanya. La visita de frau Merkel ha servit per a ofendre-la de paraula i d’obra, i de pas a la majoria dels ciutadans alemanys, tret –presumiblement- dels feixistoides d’Alternativa per Alemanya. L’Acusació als serveis d’intel·ligència britànics d’haver-lo espiat durant la campanya en benefici de Barak Obama ha posat en serioses dificultats la senyor May, i el recorregut de la clavada de pota presidencial encara no està tancat. Tot sembla tindre una única lectura en clau interna. A Trump sols l’importa el seu electorat; única i exclusivament.


On van els Estats Units amb Donald Trump en matèria de política exterior? Costa treball de creure que està passant el que està passant.