2017, l'any en què ens oblidàrem de massa problemes greus.

No, no ha estat un bon any 2017. Han seguit morint dones a mans d'homínids que tenen els testicles al crani; han seguit morint migrants que fugien de les guerres, de la fam o de l'esclavitud; hem vist com s'ha estret la mordassa sobre llibertats bàsiques que l'esbombada Constitució reconeix; hem continuat amb la devaluació interna per la via dels salaris i la precarietat; hem interioritzat que milers dels nostres joves han de fugir lluny a buscar el que no troben aquí, i això ens ha empobrit en tots els plànols; hem seguit amb les retallades pressupostàries en tot allò que dóna contingut a l'obligació redistributiva de l'Estat; hem assumit que el llindar de la pobresa està per sobre de la ratlla econòmica de milers de llars; hem deixat fora de pla la corrupció sistèmica d'un partit, el que capitaneja M. Rajoy, malgrat que cada vegada s'eleva més la xifra del que han robat; hem assistit impassibles a la devaluació de la Unió Europea, cada vegada més gripada per lamentables regustos nacionalistes; hem... ¿de quants grans i greus problemes de la nostra societat podríem parlar?

Què hem fet durant aquest any que ara agonitza? Per descomptat el balanç no pot ser satisfactori per als que seguim considerant que l'eix polític de la nostra societat és -o hauria de de ser- el polític i social, i no l'identitari. Molts han acabat adscrivint-se a un dels dos blocs cada vegada més antagònics, més polaritzats, en un escenari en el qual la qüestió de portada, la notícia d'obertura, ha estat el tema de les relacions entre Espanya i Catalunya; és a dir, la picabaralla entre els nacionalistes espanyols i els seus homòlegs catalans. D'altres, molts menys, ens hem mantingut en la incòmoda i injuriada posició de no adscriure'ns a cap dels dos blocs. Una opció que molts han qualificat, amb el desig d'insultar, de equidistants, és a dir dels que practiquen l'equidistància.

Doncs no, senyores i senyors. No és equidistància ni cosa que li semble. Tampoc és cansament, que estaria justificat per cert; és ràbia i desig de rebel·lia contra una tendència dominant en l'escenari polític. Els uns i els altres han tapat les vergonyes, la seua corrupció i les seues polítiques antisocials, amb la seua bandera particular i s'han emboscat en les seues pàtries respectives. Tot apunta, a més, que pretenen seguir per la mateixa senda.

Seria bo que 2018 ens portés un canvi de tendència, un gir radical en les prioritats polítiques. El 21D català ha donat el resultat que ha donat, així que els que tenen l'obligació de gestionar-que ho facen. Però ningú hauria d'oblidar que hi ha molts altres problemes greus als quals cal atendre.

Seria bo, necessari fins i tot, que els que no estem interpel·lats pels essencialismes nacionals ens marcàrem com objectiu de l'any atendre aquests altres assumptes estructurals que ens afligeixen com a societat. Cap d'ells es resoldrà de manera espontània, així que més ens val sortir del bucle que ha estat 2017. Cal dir que els auguris no són favorables, així que hi haurà de dedicar esforç i ganes a canviar el clima de cansament i desesperança que 2017 ha imposat en la nostra societat.

No obstant això, el futur no està escrit, així que 2018 és un gran repte per a tots aquells que no estem d'acord amb el que ha sigut 2017.

És tossuda la realitat de la Catalunya mestissa.

Passades les eleccions del 21D, tan singulars per les raons conegudes, és l’hora de fer balanç d’allò que els ciutadans han dit a les urnes. Amb una participació històrica, prova de tant com es jugava a la cita democràtica, els electors han dibuixat una Catalunya política que és clarament binària, tossuda i capficada en el problema identitari fins al punt que aquest minimitza qualsevol altre com ara els d’arrel social i econòmica.

1) Programes. Quins programes? ¿Qui ha parlat de programes polítics més enllà del binomi “independència i república catalana” per un costat, i “Catalunya és Espanya”, per un altre? Ho han intentat els Comuns de Xavier Domènech, amb poc d’èxit i, molt més tímidament, els socialistes encapçalats per Miquel Iceta, els quals -es mire com es mire- han fracassat en la missió que s’havien adjudicat [Nota: és l’hora que el PSOE revise la seua posició respecte del tema Catalunya].

Va dir Íñigo Errejón, amb una metàfora molt celebrada que en un partit Barça-Reial Madrid ningú aposta per l’àrbitre, referint-se a l’espai defensat pels Comuns. No sé si la metàfora és tan feliç, francament, perquè els seus correligionaris catalans no podien unir-se ni als hooligans del Madrid ni als del Barça. Què podien haver fet? Una cosa és que l’electorat no estigués per a subtileses, que és indubtable, però un altra era deixar-se arrossegar pel clima de polarització asfixiant de la campanya electoral. Temps al temps, que els Comuns tenen, molt probablement, un paper de futur a jugar a Catalunya.

2) Resultats. Qui ho havia de dir, que Ciutadans anava a ser l’opció més votada, la primera força a Catalunya i a les vint ciutats més poblades del país. Massa comboi i massa abraçada ens va mostrar la televisió la nit electoral. Comprensible en el cas de Ciutadans i de Junts per Catalunya, però incomprensible en el d’ERC, PSC, Comuns i CUP. Del PP no cal parlar, que aquests han decidit suïcidar-se fa temps de la mà de García Albiol per tal de no veure la realitat. Rajoy entendrà que el problema no pot resoldre’s a base de jutges i policia? [Nota: potser s’ha acabat allò de que la mà dura a Catalunya els hi donava vots a la resta d’Espanya, que Ciudadanos is coming].

Ciutadans guanya, però no s’entén tanta felicitat perquè no governarà en cap cas. És un partit tan aïllat a Catalunya que ningú vol pactar amb ell [com li passa al PP a la resta d’Espanya], així que per guanyar encara més pes haurà d’esperar a les municipals de 2019 i, mentrimentres, dedicar-se a gestionar en Espanya la mossegada que li han pegat a M. Rajoy i el seu partit. Els de JXCat, encapçalats per un Puigdemont que cada dia que passa sembla patir l’agreujament d’alguna síndrome estranya, van aparèixer aliens a la realitat: Ciutadans, un partit tan espanyolista com el PP, si no més, els hi havia guanyat i, a més, continuen dependent d’un soci tan incòmode com la CUP per a renovar la presidència de la Generalitat; i això a despesa del que diguen els jutges, que encara queda corda judicial i molta. Encara i així, tot eren besades i abraçades dels directius de la candidatura. ¿Per què tanta festa, si el partit més votat, per primera vegada en la història, havia sigut el partit anticatalanista canònic?

Des de la riba contrària tampoc hi havia massa per celebrar. L’independentisme ha guanyat si fem la suma, que caldrà validar realment al Parlament, de la llista de Puigdemont, ERC i les CUP. Això vol dir què, amb una participació de rècord, no existeix la majoria silenciosa [espanyolista] de la que es parlava sovint des de Madrid. Tothom ha votat i els resultats són els que són: en vots i en escons. En democràcia la legalitat per a la constitució d’un govern la dóna el nombre d’escons que recolzen un candidat; però, la legitimitat dels vots és molt important. És per això que podem concloure que el país està partit gairebé per la meitat, agrade o no. Fracturat quasi al cinquanta per cent, la qual cosa no és sinó una conseqüència de que Catalunya és una terra plural, moderna, complexa, heterogènia, és a dir mestissa. I com a tal ha de ser governada. Ningú, absolutament ningú pot dir més que parla en nom del poble de Catalunya, com si aquest subjecte polític fora únic i homogeni.

Pel que fa a l’esquerra política catalana, molt especialment ERC, un darrer apunt: haurien de fer-se mirar què fan arran d’ara. Tant de girar al voltant de l’eix identitari, deixant de costat qualsevol altre, que a Catalunya han vençut la dreta dura i la dreta pura. Tot un èxit, si se’ns permet el sarcasme.

3) Reaccions dels actors polítics. Tots han reaccionat com espanyols de caricatura, practicant amb furor allò del “sostenella i no enmendalla”. Les veus dels dirigents han sigut perseverants amb els seus discursos previs a la cita electoral. Puigdemont, alié a la realitat més evident, li ha demanat a Rajoy seure en qualsevol país d’Europa [sic] per negociar, i el president espanyol li ha respost que ell parlarà quan convinga amb qui siga president de Catalunya, per a dir-li que es pot parlar de tot tret d’allò que no cap dins el marc legal vigent [sic]. Realment resulten decebedores totes dues respostes. També perilloses. ¿Que no n’han tingut prou amb el xoc de trens i en totes les seqüeles d’aquest que venen produint-se, si més no, des d’inicis del setembre passat?

4) Què fer a partir d’ara? Doncs no en queda altra: primer que res cal acceptar la realitat de que existeix mitja Catalunya independentista i altra mitja que no ho és, i a continuació cal fer política. Els responsables de les diverses organitzacions partidàries han de veure què fan, que per a això estan i cobren tots els mesos. Tants errors, tants dèficits de comprensió, tant d’entestar-se en les posicions pròpies ignorant les dels altres, ens han conduït on estem. Ells hauran de saber què s’ha de fer per a eixir de l’atzucac en el que fa massa temps es troba la situació política a Catalunya. Caldrà aceptar, d’entrada, que la realitat és molt tossuda i que, a més, Catalunya és mestissa, com totes les societats modernes i avançades. Caldrà acceptar simplement això i, a continuació, negociar i pactar com eixir del forat.

Recta final de campanya a Catalunya: alerta amb les paraules grosses.

Darrers dies d’una campanya electoral més que singular, a Catalunya. Cadascun dels partits que es presenten per aconseguir el suport dels electors juga, com és lògic i legítim, les seues cartes per obtindre el millor resultat possible.

Els independentistes, que van anar de victòria en victòria fins a la derrota final de l’aplicació del 155, ni es resignen a reconsiderar els seus objectius, ni són capaços de posar-se d’acord entre ells. Per descomptat que no s’espera que les CUP renuncien a les seues línies programàtiques, però mentre que alguns esperaven que republicans i puigdemonistes mantingueren, si més no, la mínima sintonia que els hi va permetre mantindré la flama de la República catalana, la realitat s’ha evidenciat contrària: Junqueres i ERC aspiren a treure del centre de la foto al MHP que està a Brussel·les; mentre que allò que representa la parròquia de Convergència s’ha posat en les seues mans, i anuncien que tot el que no siga recolzar Puigdemont serà refrendar el 155.

Els que van propiciar la seua aplicació, amb més o menys ganes, també tenen la seua lluita interna. El PP, amb el pitjor candidat possible [“ser català és festejar les victòries de La Roja”, ha declarat l’home], ha obligat M. Rajoy i la companyia a fer hores extres a Catalunya. La senyora Arrimadas, l’antítesi de l’asilvestrat García Albiol però amb pareguts objectius, aspira a guanyar: fins aquí han arribat a canviar les coses a Catalunya durant els darrers dos anys. El senyor Miquel Iceta, lluita contra tot i, particularment, contra el seu partit d’Espanya: tot i el tebi calor de Pedro Sánchez, tothom sap que el seu marge de maniobra és curt, nugat com el tenen des de Madrid.

Els Comuns, del tàndem Domènech-Colau és, sobre el paper, -entenem- l’alternativa més atrevida. Aspiren a ser decisius, i han posat molta carn a la graella. La calculada equidistància de l’alcaldessa de Barcelona no és sinó una crítica poc fonamentada, que ha obeït al desig de la majoria de polaritzar la situació al màxim: bons i dolents, catalans i espanyols, republicans i constitucionalistes, el qui no està amb mi està en contra meua. És d’agrair que els Comuns [i Colau suportant pressions fortíssimes] hagen mantingut la seua negativa a acceptar la divisió binària de la societat catalana, que és molt més plural que tot això. Veurem el resultat que recullen, i fins a quin punt un discurs complex com el d’ells i poc procliu a l’èpica és beneït per un segment important dels electors.

En qualsevol cas, algú haurà de començar a fer propostes en positiu des del matí del divendres, dia del sorteig de la loteria de nadal. On i a qui l’eixirà la Grossa?

Mentrimentres això arriba, darrerament han pujat els decibelis dels sectors més radicals i intransigents dels polaritzats. Uns parlen de franquisme i de feixisme per tot arreu, i d’altres no veuen més que nazis i racistes a tort i dret.

Tot aquell que no està, a parer d’aquesta gent, a favor de la separació de Catalunya és un franquista; tot allò que fa el govern de M. Rajoy, és franquisme. Des de l’altra vora del riu, tot el qui no s’emociona amb la bandera espanyola és un nazi[onalista] i un racista. Fins a aquest punt han arribat a degradar-se algunes posicions polítiques d’entre les confrontades.

Des dels sectors més identificats amb el separatisme català sembla que no tenen la mínima intenció en distingir entre un govern reaccionari, antisocial i recentralitzador, ofegat per la corrupció sistèmica, com és el de M. Rajoy, i Espanya en el seu conjunt. Es pren la part pel tot.

Des dels més ardents defensors de l’espanyolitat de Catalunya, tots els indepes són una colla de racistes i xenòfobs, que odien fins i tot La Roja. Tampoc aquests tenen la menor intenció d’obrir el diafragma, així que a la desqualificació absoluta del sobiranisme uneixen el desig confessat de castigar els independentistes. També prenen la part pel tot.

Uns i altres, potser, podrien parar compte i pensar què va ser el franquisme, què és el racisme, que va ser el nazisme, què és la xenofòbia.

La joventut que no va viure la llarga nit franquista, els qui no van patir la llarga mà d’una dictadura cruel que va estar afusellant gent des de 1936 a 1975, està sent enganyada. No, ara no hem tornat al franquisme. Altres joves, al seu tomb, poden creure que els nazis eren allò que ara els assenyalen, i seria terrible. El racisme ha existit, si més no des de La Controvèrsia de Valladolid fins a l’actualitat, i és una cosa molt greu i seriosa com per a banalitzar alegrement sobre ella.

Convindria no fer servir paraules tan grosses amb tanta lleugeresa. Són paraules carregades de moltes coses, no fan sinó embrutar més l’aire que respirem, dificulten el necessari diàleg que tard o d’hora haurà de fer-se i, a més a més, pot confondre a una bona part de la joventut.

Professionals de la política amb alts nivells d'insolvència, incapaços de reformar la Constitució.

Resulta sorprenent constatar com els alts nivells de professionalitat dels diversos oficis minven fins a gairebé desaparèixer quan avaluem l'acompliment dels polítics professionals. Mentre que la qualitat mitjana dels professionals de la sanitat, de l'economia, de la construcció, de l'agricultura, de la indústria, del comerç, del transport, de l'esport, del periodisme, és perfectament homologable amb la dels seus col·legues dels nostres països veïns, la dels nostres polítics resulta patèticament inferior a la dels seus companys europeus.

Potser una part d'aquest problema provinga de l'anomenada selecció negativa d'aquests mateixos professionals de la política. L'ofici és tan àrid, tan agre i té tan mala imatge entre els ciutadans que una bona part dels que l'exerceixen com a professió ho fan perquè no han sabut trobar una altra. Una segona explicació, complementària de la primera, podria ser que els partits polítics són màquines trituradores en el sentit d'acabar amb qualsevol que s'aparte un sol centímetre de la línia oficial establerta per la cúpula, pauta que es confirma cada dia amb els argumentaris que emanen des d'aquesta mateixa direcció del partit. Alguna cosa així ha de passar, perquè tanta incompetència ha de tenir explicació.

Ve a tomb l'anterior del gastat debat sobre la reforma constitucional, un tema que en aquests dies ha arribat a nivells tòxics. Tots estem opinant sobre l'assumpte, algunes veus amb indiscutible encert, per la qual cosa sorprèn molt que les aportacions de la majoria dels professionals de la política es limiten a repetir matí, vesprada i nit, de manera insistent, les dues o tres idees que maneja el seu cap de files partidari.

Mentre que als països que ens envolten, des de França a Portugal, d'Alemanya a Itàlia, la seua carta magna ha estat reformada en desenes d'ocasions en els últims cinquanta anys, a Espanya tal gesta només s'ha aconseguit dues vegades: en ambdues per mandat exprés de la Unió Europea. Vivim, doncs, en un bucle que resulta irritant però aviat serà malenconiós. Javier Pérez Royo, autoritat entre els constitucionalistes, augurava recentment que "mentre la composició de les Corts Generals siga la que és, és a dir, amb el Congrés dels Diputats i el Senat que tenim, no és possible la reforma de la Constitució".

Explica el catedràtic sevillà que la composició del Congrés i del Senat no la van fer les Corts Constituents, sinó les Corts de Franco que van aprovar la Llei per a la Reforma Política, l'última de les Lleis Fonamentals del règim. Posteriorment, sosté, les Corts Constituents es van limitar a fer seua la composició de la Llei per a la Reforma Política, que estava pensada per deixar "lligat i ben lligat" tot el que es pogués, és a dir, per a "engabiar" l'exercici del principi de legitimitat democràtica, que era el que inevitablement venia. Així doncs, podem dir, que d'aquells pols vénen aquests fangs.

S'evidencia així l'abisme que separa la realitat del país de la del seu parlament. Fora d'aquest, el consens a propòsit la imperiosa necessitat d'actualitzar una carta constitucional, que en 2018 complirà quaranta anys, és total. Els experts assenyalen que, si més no, el marc de competències entre l'administració central i les homòlogues regionals ha de ser regulat i clarificat de nou. El mateix passa amb l'assumpte del finançament autonòmic, un autèntic laberint al qual la majoria dominant no vol ni acostar-se; o amb l'espinós tema de l'encaix de les diferents nacionalitats en el marc de l'Estat.

No obstant això, experts externs a part, entre els professionals de la política destaquen per majoritaris els que no saben o no volen, o les dues coses alhora, clavar-li la dent a la imprescindible reforma. Ho explicava fa uns dies Fernando Garea: "amb 137 escons no es pot fer res", va dir Rayoy, però la resta de partits amb 237 tampoc aconsegueixen gairebé res. Així és, el Govern es limita a no fer res, seguint l'aplaudida doctrina del seu dirigent màxim, mentrestant l'oposició es dedica a barallar-se entre si abans que a aprofitar la feble minoria parlamentària del PP.

És irritant comprovar com Rajoy i els seus porten anys instal·lats en el no fer res sobre el particular. El president sempre respon el mateix, que està més que disposat a escoltar a tothom, però ell no ha esbossat mai, mai, una sola idea en positiu, ni una sola, sobre què és el que ell pensa de la necessitat de la reforma constitucional. Com deia Ignacio Escolar, Rajoy raona així: uns volen més federalisme, altres desitgen més centralisme, així que la posició correcta és no fer res. En realitat és el que porta fent tota la legislatura: no fer res.

O si. Una cosa sí que es fa des del carrer de Gènova, i ho explicava Ana Valero fa molt poc: després de l'ús polític i mediàtic que s'està donant al terme "constitucionalista" amb motiu de la crisi catalana, s'amaga la voluntat política manipuladora de defensar una determinada interpretació de la Constitució pel que fa a la seua organització territorial.

Més enllà de l'obsolescència de la Carta Constitucional, la producció legislativa està en mínims històrics, i sota la batuta de Rajoy no s'ha aconseguit arribar a pactes d'Estat sobre qüestions centrals: ni sobre el model territorial ni sobre l'imprescindible model educatiu. I quan sí que s'han assolit, com en el cas del Pacte Contra la Violència de Gènere, el PP es fa la foto i després fica els seus compromisos en un calaix per vergonya dels que el van signar amb ell. Que li pregunten a Albert Rivera que s’ha fet del pacte d'investidura que va signar a bombo i platerets, o a Pedro Sánchez sobre les contrapartides del suport del PSOE a l'aplicació de l'article 155 a Catalunya.

Patim un sistema polític que ha provocat que ningú sàpiga governar sinó és amb majoria absoluta. És a dir, ningú sap estar al timó si no és per actuar segons el seu lleial saber i entendre, des de l’ordeno y mando. Al país en què la paraula consens es va elevar a la categoria d'emblema i símbol de la canonitzada Transició, no hi ha déu que sàpiga acordar absolutament res d'interès general amb els seus adversaris polítics.

Els partits majoritaris, llegiu PSOE, Podem i Ciutadans, es vigilen i ataquen entre ells mateixos de forma esterilitzant. Mentrestant, el PP es dedica a treure profit propi del poder central i d'aquells altres -regional o local- en què ostenta majoria absoluta, i a torpedinar l'acció de govern allà on és oposició. I aquesta política artillera s'executa mentint, difamant o deformant el que siga menester: l'objectiu no és altre que mantenir o recuperar el poder al preu que calga. Com a mostra un botó valencià: la senyora Bonig, capitost del PP regional, no parla ni una sola vegada que no siga per denigrar i desacreditar a l'actual govern autonòmic. Encara que siga a costa de fer el ridícul: en el debat sobre els pressupostos va presentar, entre grans escarafalls, acusant de tot a la Conselleria de Mónica Oltra, una esmena perquè s'assignés a Càritas una partida de 270.000 euros. I això quan la quantitat consignada en el pressupost era de 479.000 euros! No importa, el que compta és fer escàndol. Aquest és el nivell i aquestes són les formes que es gasta el PP.

És un partit que marca els nivells més tòxics d'aquella insolvència de la qual venim parlant. Ho explicava molt bé Íñigo Errejón recentment, quan -referint-se a la praxi política del govern central- escrivia que "podem afirmar que hi ha Executiu i president a la Moncloa, però no Govern, si per tal entenem la conducció cap a un horitzó clar de superació dels problemes que arrosseguem des de fa més d'una dècada. En lloc de projecte col·lectiu, tenim un cos de tècnics que van salvant les setmanes i pagant factures, un entramat corrupte que necessita seguir en el poder per tenir cura dels seus i un cor de propagandistes dedicats a buscar més excuses que solucions".

Doncs això sembla, sí. ¿I amb aquesta gent al comandament volem posar al dia la Constitució? Doncs serà que no, que va a tindre raó Pérez Royo.

La motxilla de Rajoy.

Mariano Rajoy és un home que té la seua pròpia memòria històrica, com tothom. Aclarim d'entrada que quan parlem de memòria històrica o de memòries històriques, en singular o en plural, ens referim tant als posicionaments personals producte del record o de les vivències individuals -que portem imaginàriament carregats a l'esquena, com en una virtual motxilla única i intransferible-, com als discursos o els usos públics, personals o de grup, sobre el passat recent que conviuen, no sense dificultats, en els diferents escenaris polítics i socials d'un país.

Doncs bé, pel que fa a la seua pròpia motxilla, el president del Govern acaba de donar-nos una mostra més, i van un centenar, d'on s'ubica ell respecte a la història de les Espanyes des dels anys de la II República fins avui. En una xerrada amb militars destacats a Costa d'Ivori, on es troba amb motiu d'una reunió entre la Unió Africana i la Unió Europea, Rajoy ha explicat amb la finezza que el caracteritza que ell segueix utilitzant la denominació franquista per a referir-se al carrer de Marín, Pontevedra, en el que va viure de jove. Que el nom se li canviés fa deu anys en compliment de la Llei de Memòria Històrica [LMH] no l'afecta; ni que l'antiga i per a ell eterna denominació obeeixca a la voluntat de retre homenatge a un militar colpista que va ser ministre de Franco, tampoc; que el nom d'aquesta via siga, des de fa deu anys!, Rosalía de Castro -una de les figures literàries emblemàtiques del Rexurdimento gallec-, menys encara.

O siga, que el senyor president no és només que es vanaglorie en públic, i l’exhibeixca com a timbre d'honor, que el seu Govern no ha dedicat un euro al compliment de la LMH; és que es passa per l'arc del triomf el seu acatament fins al punt que -pel que a ell respecta- la denominació del seu carrer seguirà sent la dedicada a un militar que, primer, es va aixecar en armes contra el govern constitucional de la República Espanyola i, més tard, va ser ministre de la dictadura tràgica i cruel responsable de que -encara- tinguem a milers de represaliats a les cunetes de les Espanyes.

Luis Alberto Romero va establir l'existència de quatre memòries de l'última dictadura argentina: l'anomenada memòria oficial -fundada, diu, per l'Informe Nunca Más-, la militant, la rancorosa i la reivindicativa dels fets de la dictadura. Una de les característiques comunes -i aquesta és una realitat d'extrema importància- és que per a cap d'elles la veritat, en el sentit convencional del terme, és un objectiu important. I és que, com diu L.A. Romero: "Cada un es recorda del que vol i s'oblida del que li dóna la gana. La memòria és valorativa i categòrica, i tendeix a considerar les coses en termes de blancs i negres (...) tot el que en la memòria és exaltat i contrastat, al camp del saber dels historiadors és opac i matisat ".

Doncs sí, Rajoy es recorda del que vol i s'oblida del que li dóna la gana, i això no és casual. És més que probable què allò que Rajoy guarda a la motxilla en relació amb la dictadura de Franco el connecte amb aquella de les memòries de les que parlava L.A. Romero: la reivindicativa de l’ominós règim del general Franco.

En primera instància, aquesta actitud de Rajoy recorda aquelles declaracions del seu company de Gabinet [amb Aznar], Jaime Mayor Oreja, qui digué: "Per què vaig a haver de condemnar jo el franquisme si hi va haver moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat? [...] Era una situació d'extraordinària placidesa". També tenen el mateix tuf intervencions més recents com les de Rafael Hernando, Pablo Casado i tants altres alts càrrecs del Partit Popular que no perden ocasió de denigrar les víctimes de la dictadura i de fer tot el possible per negar-los el menor rescabalament, ja siga en les cunetes, al mausoleu de la Vall de Cuelgamuros o, inclús, a la guia de carrers dels pobles i ciutats de les Espanyes.

Aquesta contumàcia recorda comportaments semblants que hem conegut en altres latituds. A Xile, per exemple, encara és fàcil trobar a molts que consideren que no hi ha res a retreure al règim militar [1973-1989], ni per descomptat al general Pinochet. Aquests nostàlgics, fins i tot, consideren que el general caldria agrair-li a perpetuïtat l'haver evitat una guerra civil [sic] i haver modernitzat Xile. També hi ha gent al país andí que va viure amb Pinochet "una situació d'extraordinària placidesa".

No sembla desgavellat, doncs, concloure que el que Rajoy porta a la motxilla és, precisament, una memòria laudatòria dels anys de Franco que l'impulsa a incomplir la Llei de la Memòria Històrica i que l'excusa d'abandonar d'una vegada per sempre els homenatges als colpistes i els jerarques del franquisme. A més, per descomptat, aquesta motxilla l'eximeix de sentir la menor empatia, la menor proximitat per les víctimes directes i indirectes de la rebel·lió militar i la dictadura franquista. El més greu, però, és que un personatge així siga el president d'un país de la Unió Europea.