Curs nou, continuem igual.

Acaba l'estiu per als que tenen un treball raonable amb les seues consegüents vacances, i de manera convencional diem que comença el nou curs. L'escolar sí, aquest sí que s'obrirà en cosa de dies, però el curs polític serà pura continuació i pràcticament idèntic al que ara es tanca.

A Espanya, interinitat, embós, insolvència, manca de lideratges, crisi institucional, deshonestedats diverses, càstig als electors que no saben votar, falta de sentit d'Estat, oportunismes impresentables, urgències incomprensibles, aïllament internacional, indefinició econòmica, paràlisi en les urgències socials… en fi, un desastre sense pal·liatius, gràcies a tots els dirigents partidaris, amb menció especial per al senyor Rajoy.

En el món que no és Espanya, que encara que per a alguns semble no existir existeix, molt poques llums i moltes ombres. Citem entre les primeres l'esperançadora signatura de la pau a Colòmbia, després de quasi sis dècades de guerra interna. Apuntem quant a les segones des de la gestió de l'abandó britànic de la UE als perills d'imitadors que puguen sorgir a Holanda, Àustria, França o els països nòrdics, l'inacabable drama sirià, els desafiaments de la qüestió migratòria en les fronteres de la UE, les eleccions de novembre a Estats Units amb un terrorífic candidat en competència, la inestabilitat brasilera post olímpica, la inquietant política exterior russa, el terrorisme internacional de matriu islàmica o els desastres naturals que falleixen l'ànima.

En aquest racó del planeta des del qual escric s'ha aconseguit un acord entre el PP i Ciutadans que facilitarà el vot favorable tot i que insuficient dels de Rivera al candidat Rajoy. Hi haurà temps per a avaluar allò signat, passats els vapors grandiloqüents dels negociadors, però a primera vista sembla que els del Partit Popular han aconseguit neutralitzar les exigències de penalització als corruptes, així que en la mesura que aquest era l'escull principal dels sis punts de Rivera pot dir-se que el PP ha eixit prou bé de l'envit. Ciutadans té uns principis, s'ha llegit aquests dies en les xarxes socials, però si al Partit Popular no li agraden, té uns altres. D'aquesta grandària han sigut les renúncies de Rivera i companyia, que tendeixen a anunciar les seues intencions amb gran teatralitat per a després rectificar-se a ells mateixos amb idèntic entusiasme. Gran sentit d'Estat, inflamat de patriotisme i generositat,  en diuen a això.

Pablo Iglesias torna de les seues vacances i reapareix en la ràdio. Sense ombra alguna d'autocrítica per res, ni del que s’ha fet ni del que s'ha dit, ni del que  no s’ha fet o del no s’ha dit, com a bon politòleg aplica la seua lent analítica a la realitat i dictamina que tots ho fan malament. Explica, i no li falta raó, que en el PSOE conviuen tres opcions de diferent grandària quant a què fer davant la investidura de Rajoy. Els socialistes, per la seua banda, segueixen girant sobre el seu melic. El sorprenent silenci de Susana Díaz és interpretat per uns i per altres, però tothom coincideix que la batalla interna dels socialistes està simplement en temps mort. Esperen que Rajoy s'estavelle en les dues primeres sessions i després… ja es veurà.

La situació catalana està que crema, en vespres com ens trobem de la Diada, l'11 de setembre, de la moció de confiança de Puigdemont, de l'aprovació dels pressupostos, i dels constrenyiments de la CUP per declarar la independència en tal data i a tal hora. Costa treball de creure que organitzacions polítiques formades per un percentatge important de gent assenyada es comporte com es pot observar a simple vista. Però aquesta no és una característica catalana tan autòctona com el pa amb tomaca, sinó que és simètrica de la que s'observa a Castella i a tota Espanya.

Només a Espanya? No, el món és un lloc hostil. Sempre ho ha sigut. No obstant això, als humans sempre ens sembla més insuportable allò que ocorre en els nostres dies, i costa treball acceptar tanta negligència, tanta falta de preparació, tanta exaltació de la ignorància, tanta subordinació dels interessos generals als particulars per part de petits grups d'individus que no reconeixen fronteres, ni banderes, sinó exclusivament els seus beneficis tangibles.

Ara comença el curs -ja hem dit que és una forma de parlar- i ens enfrontem, com a ciutadans anònims, a una conjuntura d'alta complexitat. Que alguns dels que pretenen ser timoners dels seus països davant una borrasca com la prevista, siguen coneguts per la seua indigència política i la seua insolvència moral senzillament indueix al pànic.

No obstant això, ben mirat, la cosa ja era així abans de les vacances, en el curs passat. Així que confiem que els desastres que vindran seran del tipus dels ja patits, i aplicarem el refrany del  mal conegut. El dramàtic serà que a força de perseverar en les calamitats, finalment, quasi sense adonar-nos, arribem a la fallida total.

Esglai o mort, ha exigit Rajoy.

Potser ho haja dit algú més, però a l'únic polític al que he escoltat dir-ho amb claredat ha sigut Miquel Iceta. Analistes, periodistes i tertulians que opinen amb independència també ho han dit per activa i per passiva, però ha sigut el català l'únic professional polític que sembla tenir idees pròpies en els espais que no són del Partit Popular. En els que sí ho són, no n’hi ha idees, ningú dissenteix de res, ningú parla ni tan sols; no trobem més que el pensament aparentment rústec del propi Mariano Rajoy: el dogma de desesperar als adversaris a força de no fer res, o de fer-ho a càmera lenta. Més enllà d'aquesta línia correcta, en el PP val la vella màxima d'Alfonso Guerra: el que es moga, no ix a la foto.

Miquel Iceta ha dit, per a esbalaïment de la tribu política global, una cosa que qualsevol ciutadà mínimament informat sap: que el dilema de facilitar la investidura de Rajoy o tenir eleccions el dia de nadal és fals. No és l'única alternativa possible a la negativa a votar o a abstenir-se per part dels socialistes.

És evident que el president en funcions se supera cada dia. Menteix sense enrogiment davant la premsa, negant les seues pròpies paraules de forma desvergonyida, amb el que pretén manipular a l'opinió pública; ralenteix la formació de govern, al mateix temps que afirma que és urgent fer-ho; li importa un rave la paràlisi institucional provocada per la llarguíssima interinitat del seu Executiu, i culpa d'això a tothom, singularment a Pedro Sánchez; voreja la Constitució que diu venerar especulant sobre ella a favor dels seus interessos; menysprea al Rei que diu honrar i eli col·loca en una posició tan delicada com a ofensiva; i, finalment, humilia al Parlament en la persona de la seua presidenta, a la qual converteix en un simple uixer de la Càmera.

Però, no content amb tot això, amb l'objectiu d'acovardir als socialistes ha maniobrat per a què, cas que hi haja terceres eleccions, aquestes siguen ni més ni menys que el dia de Nadal. Torpedinaria així el missatge nadalenc de la Corona, ofendria als creients catòlics [no s'ha sentit ni una queixa a l'Església! Ai, si això l'haguera plantejat l'esquerra!], destrossaria el tradicional dinar familiar de prop de 200.000 persones [les necessàries perquè la maquinària electoral funcione], convertiria a Espanya en la riota de l'opinió pública occidental, etc., etc., etc. Però no li importa gens ni mica: no vol deixar el poder en cap cas, i tot ho fia al fet que Pedro Sánchez no resistisca el vertigen demolidor d'aparèixer com la premsa addicta al Govern ho està presentant ja: el mesquí culpable de destrossar-li els nadals a tota Espanya. És per això que Rajoy commina a Sánchez que trie entre esglai o mort, sense alternativa possible.

I no obstant això n'hi ha, més d'una. No està escrit que eixa disjuntiva fatal siga allò entre el que caldria triar en el cas que Rajoy no siga investit en les dues primeres votacions. Si açò ocorre, poden passar altres coses, però per a això l’estratègia del PSOE i la de Podem haurien de canviar necessàriament. També Ciutadans hauria de moure's, però fins i tot el propi PP podria començar a rebre pressions de sectors, entitats i institucions fartes de la interinitat del govern d'Espanya i fastiguejades de la tendència de Rajoy a podrir qualsevol situació complexa.

El problema fonamental de l'esquerra és que s'ha quedat sense relat, a més de sense estratègia. Podem i el PSOE s'han negat a ells mateixos la possibilitat d'explicar-li a la gent que no solament no són un problema, sinó que tenen solucions per a la situació de bloqueig que viu el país. Pedro Sánchez ha verbalitzat aquesta idea, però més com un slogan que com l'enunciat d'una línia política efectiva. És evident que no ha reforçat el lema de màrqueting polític amb accions que ho reforcen.

De l'enfrontament entre tots dos partits en la disputa per l'hegemonia de l'esquerra als problemes interns, particularment virulents entre els socialistes, és d’allò que la ciutadania rep puntuals i diàries notícies. Detallades i, en ocasions, engrandides, quan no encoratjades, pels mitjans de comunicació d'obediència a Moncloa i a Gènova. I no saben eixir d'aquest remolí infernal que els està consumint, mentre que semblen donar la raó al PP quant a que només saben dir no sense tenir cap proposta constructiva.

Sánchez ha arribat a afirmar que votarà no fins i tot als pressupostos, siguen els que siguen, una cosa que ningú li havia preguntat i que, a més, és una passada de frenada que no produeix cap dividend i sí múltiples crítiques, fins i tot des de posicions amigues. Iglesias reapareix per a dir que ha acordat amb Sánchez que quan Rajoy perda peu tots dos tindran una alternativa. Ho anuncia en solitari, el socialista ho desmenteix, i hem viscut un remake d'aquell anunci que ell [Iglesias] seria el vicepresident d'un govern presidit per Sánchez, i això sense que el líder del PSOE s'haguera assabentat. 

No hauria de resultar tan difícil per a l'esquerra defensar davant l'opinió pública que Rajoy és un bergant polític al que no se li pot donar el timó de nou, i que és el responsable màxim d'un partit que haurà de defensar-se en els tribunals de l'acusació de ser una organització criminal. Això per no parlar de la seua gestió de la crisi econòmica, abordada fonamentalment per la via fàcil de reduir la despesa social sense els mínims de pietat i misericòrdia que caldria esperar de tan catòlics responsables polítics, molts d'ells de comunió diària. No hauria de resultar tan difícil explicar, com ha fet Iceta, que no és necessari triar entre esglai o mort. Que n’hi ha altres possibilitats.

No obstant això, per a obrir-les haurien de posar-se a fer política amb majúscules, i no aquell ploricó de xiquet desconcertat, o aquelles coreografies tan radicals com a irrellevants, de tiris i troians.

No sembla que estiguen a l'altura. Resulta tan decebedor que un personatge tan insubstancial però tan embolicador com Rajoy els faça ballar al seu antull, que és quasi impossible albergar esperança alguna que siguen capaces de revertir la situació. No obstant, alguns, cabuts, continuarem confiant en que reaccionen.

L'envit d'Albert Rivera i l'esquerra captiva [de les seues contradiccions] i desarmada [d'idees].

L'intel·ligent moviment de Rivera proposant-li a Rajoy sis punts de confluència bastant assequibles a canvi del seu sí a la investidura ha descol·locat a l'esquerra hispana, captiva de si mateixa i desarmada d'arguments, per a fer front a l'ofensiva conservadora.

L'esquerra espanyola, la general i la particular, la sistèmica i la que s’hi oposa, no alça el cap. Ni sap, ni pot i, amb freqüència, ni tan sols vol. Es constata amb facilitat que és presa dels seus rancors, els dels uns amb els altres, i són aquests els que la mouen. Les seues rancúnies i les seues ofenses del passat, les seues deslegitimacions, els seus insults, les seues desqualificacions, tot sembla ser, fins i tot, més determinant que la confrontació amb els adversaris conservadors. Els hi ha entre els seus representants que serien capaços de treure’s un ull si aconseguiren deixar cec al seu parent ideològic. La dreta, clar, es frega les mans i aprofita el vent de cua per a traure profit i endur-se l'aigua al seu molí.

La situació de Catalunya, a més, ha fet estralls entre la sinistra peninsular. Aviat veurem, a més, com la inhabilitació o no d'Arnaldo Otegui per a ser el candidat de Bildu a lehendakari es trasllada més enllà de les fronteres d'Euskadi i té un efecte semblant.

Esquerra Republicana de Catalunya ha arribat a la conclusió que la independència del país és ara o mai, així que tota la seua acció política se subordina a eixe fi tan discutible com a difícil d'aconseguir. Amb els d’ERC excitats per la possibilitat de reduir a enderrocs al nacionalisme conservador del PDC i esperonats per la competència de la CUP, amb l'enfonsament del PSC i l'amenaça encara no completament dimensionada per als independentistes d'En Comú Podem, l'escenari català és una olla de pressió que –també en aquest cas- sols beneficia al PP i a Ciutadans. Els afavoreix, això sí, exclusivament en els seus particulars i miops interessos partidaris, perquè la topada que s'anuncia entre la legalitat espanyola i la desobediència dels sobiranistes serà un desastre per a la societat catalana i també per a l'espanyola. En qualsevol cas, al que anàvem: totes i cadascuna de les forces d'esquerres [entenga's en un sentit col·loquial] estan a hores d'ara captives de les seues pròpies contradiccions.

Al País Basc el que està engegant la negativa judicial a la candidatura de Otegui divideix ja als partits del territori i, a més, això prompte tindrà efectes sobre la resta de la península. PP i C´s d'una banda i a la seua; PNB, PSE-PSOEy Podem per l'altra i a no fer-li favors a Bildu, regalant-li una campanya fonamentada en incloure en el martirologi judicial al seu líder.  La dreta espanyola sabrà aprofitar la conjuntura i traurà –abans o després de les eleccions- dividends polítics de l'assumpte.

La proposta de Rivera a Rajoy ha descol·locat a l'esquerra hispana d'àmbit estatal més del que ja estava després del 26J i ha colpejat fortament als seus electors, que esperaven més iniciatives i més consistència davant la poca vergonya dels conservadors i l'immobilisme del líder del PP. Els votants progressistes, per contra, s'han trobat amb poc més que retòrica de consum intern. Una retòrica, a més, que majoritàriament són acusacions i desqualificacions entre les mateixes formacions d'esquerra.

El Partit Socialista no sap com atacar a Rivera i C’s, que fa uns mesos eren els seus socis per a aconseguir la investidura de Pedro Sánchez. Ells segueixen amb la matraca que diran no a Rajoy, no proposen cap alternativa per a formar govern i no volen terceres eleccions. Quasi res porta el diari. La major part dels barons i la senyora que els comanda han comprat butaques de llotja per a veure com Sánchez es cou en el seu brou, víctima del foc creuat de Felipe González i els seus col·legues de la vella guàrdia i la premsa de la Villa y Corte, que -cadascú en la seua freqüència i amb la seua diferent potència- adverteixen als assetjats a Ferraz que les plagues d'Egipte seran un ruixat comparat amb la gota freda que caurà sobre Espanya si Sánchez no fa president a Rajoy.

Podem està missing, o ho sembla. Emula al PSOE en què s'està parlant d'ells més pels problemes interns que per la seua activitat política. Pablo Iglesias se n'ha anat a descansar, amb telèfon, això sí, i s'ha assegut a esperar no se sap exactament què. Que Sánchez es penge en la golfa de Ferraz després de fer president a Rajoy, o que es convoquen les terceres eleccions que, aquestes sí, provocaran  il sorpasso somiat al PSOE. Que el CIS haja pronosticat uns resultats molt semblats als de juny sembla no importar-los, i de manera una mica infantil estan circulant declaracions en les que es ridiculitza al PSOE pel seu anterior festeig amb Rivera. Magre consol, en qualsevol cas. D'Esquerra Unida s'ha perdut el senyal, i no se sap si estan o quan tornaran. Són els partits aliats –les anomenades confluències-  les que estan mantenint viva la flama del discurs d'Units Podem; des dels valencians de Compromís als catalans que lideren Xavi Domènech i Ada Colau, passant per les Marees gallegues. Amb aquestes últimes –literalment en el temps de descompte- s'ha salvat la confluència electoral per a les eleccions de setembre. No seran, sembla, un passeig militar per a Núñez Feijóo.

Ni els uns, el PSOE, ni els altres, Podem, tenen arguments solvents per a resistir, encara menys per a contraatacar, davant l'ofensiva conservadora: ni la passiva de Rajoy ni la proactiva de Rivera. Això fa que s’estenga el descoratjament i la melancolia entre l'electorat que va somiar amb acabar amb el malson anti-social del gallec i el seu partit executat des de La Moncloa. Molts d'aquests ciutadans poden entendre que els seus representants, els diputats d'aquesta esquerra hispana [entenga's en un sentit col·loquial], està captiva i desarmada.

A per les terceres eleccions… o les quartes.

Ningú les vol, excepte, en última instància, el Partit Popular. És per això que els seus dirigents amenacen a la resta dels partits amb la convocatòria d'eixos nous comicis si no se li dóna llum verda a Rajoy per a què romanga en La Moncloa.

Ciutadans tem que, si es convocaren unes terceres eleccions, una part dels seus votants de juny s'unirien als qui ja els van abandonar després del fiasco de les eleccions de desembre i pels canvis de principis d'Albert Rivera. El PSOE, que sembla un boxador sonat, es limita a repetir la seua lletania de No, i no i no al candidat Rajoy, però ací es queda, sense explicar clarament el per què del seu immobilisme i sense dir què farà si el gallec no  aconsegueix la investidura.

El Partit de la Ciutadania viu en un ai, passejant-se pel fil d’aram circense de ser de dretes sense semblar-ho massa. Proposa un pacte a tres en el qual seria irrellevant i, com a segona jugada, anuncia una abstenció en segona votació que no resoldria res sense el concurs del PSOE. Banalitats.

El Partit dels socialistes no sap, no contesta. Ara com ara, la decisió del seu Comitè Federal és l'oficial, i és la del No, i no i no. Malgrat això, personatges molt principals ja no amaguen la discrepància ni en públic i li mouen la cadira a Pedro Sánchez demanant-li l'abstenció.  Aquests i altres dirigents -i alguna senyora amb incomprensibles aspiracions- semblen més obstinats en la seua guerra interna i en l'obsessió d'expulsar a Sánchez de la Secretaria General, que per fer-li front a Rajoy i els seus.

Sorprèn que Pedro Sánchez i la seua directiva no siguen capaces de respondre al xantatge del PP amb contundència i que, com lamentablement fan, es limiten a queixar-se pel maltractament mediàtic que pateixen. Podrien fer, al nostre entendre, tres coses: 1) explicar amb la cara ben alta que la responsabilitat de govern li ha sigut adjudicada pels electors al PP, en tant que partit més votat, però que ells no poden recolzar a eixe partit amb eixe candidat, responsable de la corrupció sistèmica de l'organització i, a més, artífex d'una política austericida que ha empobrit de forma terrible a bona part del país; 2) anunciar a bombo i platerets que si el PP canviara al seu candidat a president del govern i renovara radicalment l'executiu actual, ells facilitarien la investidura per a eixir de la paralització d'Espanya provocada per la tossuderia de Rajoy  i per a constituir-se, a continuació, en la més fèrria oposició al nou govern; 3) Explicar que, cas que Rajoy persevere en les seues amenaces de convocar unes terceres eleccions, ells, els socialistes, amb l'objectiu d'evitar-les, s'oferirien per a liderar un nou executiu de regeneració democràtica per al qual acceptarien vots o abstencions de qualsevol dels altres grups parlamentaris. En aquest últim supòsit, aquest govern tindria un marge de dos anys, incorporaria independents al front de diverses carteres ministerials i es tractaria de noms negociats amb la resta de les forces que recolzaren aquesta opció.

Si alguna cosa així no ocorre, sempre que Rajoy no haja aconseguit els suports que necessita, què pot passar? Resposta: noves eleccions. Sí, però això ja ho sabem. També es va dir que si no es constituïa govern a partir de desembre de 2015 es convocarien, i es van convocar, les de juny de 2016.

La pregunta, per tant, pensem, és una altra: què resultat hauria de donar eixa nova cridada a les urnes per a què no tornàrem a estar com estem?

Atesa la incapacitat per al pacte dels partits polítics majoritaris, la resposta no pot ser una altra que majoria absoluta del PP. Donades les previsions de vot per al PSOE, a la baixa o, en el millor dels casos, mantenir les xifres de juny; donades les de Ciutadans, potser el més perjudicat en ser abandonat pels seus electors; donades les de Podem, que ja signarien mantenir les actuals… l'única eixida possible del pou en el qual estem seria que el PP obtinguera la majoria absoluta.

Si fos així, ja no hi hauria problema. Tot obeiria a l'ordre natural de les coses. Rajoy tornaria a governar amb el rodillo, que és el que sap fer; i els altres tres líders es passarien quatre anys lamentant-se amargament, llepant-se les ferides internes i culpant als altres de la seua desgràcia. Mentrestant, la majoria de la ciutadania, a seguir patint de valent pels insuportables nivells de desocupació, per l'emigració dels joves, per la deriva de la caixa de les pensions, per la patent de corso de la banca, per la jibarització de l'estructura social de l'Estat, per l'increment dels nivells de desigualtat, per les retallades en I+D+i, per la nul·la sensibilitat davant la violència de gènere o davant el drama dels refugiats, per l'oblit dels problemes mediambientals o per la proa contra tot el que tinga a veure amb una cultura artística creativa i crítica. A més, els problemes de convivència i harmonització de les tensions territorials, singularment la situació de Catalunya, continuaran emmetzinats i amenaçadors, però això –com ja sabem- a Rajoy no li preocupa massa. Si finalment haguera d'actuar, espera abordar la situació amb diners, amb accions judicials i, en última instància, amb la Guàrdia Civil.

Així doncs, vist el que hem vist, donada la incapacitat manifesta dels actuals líders polítics, quan es parla de terceres eleccions hauríem de saber que aquestes serien les últimes solament en el cas que el PP obtinguera majoria absoluta [o un resultat com si tal], perquè de no ser així prompte començaríem a parlar de… les quartes eleccions.