Em creia fort i ferm com una roca. [Un homenatge, íntim i petit, als treballadors de la sanitat pública valenciana].

La meua mar, l'Almardà de Sagunt, estimada, somniada, desitjada.

Tot i que avui és un mal dia per al món i, particularment, per als demòcrates, la vida continua. 
Per a mi és la vespra d’ingressar de nou per una cita quirúrgica programada [que em mantindrà uns dies en silenci]; és el moment de fer públiques aquestes ratlles que vaig escriure en agost amb motiu del meu pas per l’Hospital Universitari La Fe en el mes de maig passat. El text apareixerà en breu en un volum que edita l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura, amb escrits de pacients de la sanitat pública a l’hospital valencià de referència. Vaig redactar aquestes ratlles com una mena de conjur per a ajudar-me a superar els efectes del traumatisme i, també, com un petit i íntim homenatge als admirables professionals de la sanitat pública què, dia rere dia, treballen per mantindré el nivell d’excel·lència d’un servei essencial, tot superant retallades imposades i altres obstacles generats pels de sempre. Sols diré GRÀCIES, moltes gràcies per ser-hi. Demà ens tornem a veure.  

Vaig despertar a la Unitat de Reanimació, quasi immòbil i cara amunt al llit, com un Sant Sebastià, de tantes agulles com tenia als braços, les mans, al coll, on m’havien obert allò que en diuen una via central. Per ella, ho sabria després, entraven moltes coses –els degotadors amb els analgèsics i amb els antibiòtics- i també podia eixir la sang necessària per a les analítiques, amb la qual cosa anava a estalviar-me punxades diàries que exigien trobar-me abans una vena en condicions, cosa que després la tercera operació no resultava fàcil segons em deien. A més, del llit penjaven bosses diverses, amb l‘orina, amb la femta que eixia per la sonda naso-gàstrica, així com un parell d’elles més que drenaven sengles incisions abdominals. Penjaven, a més a més, les dues entrades d’altres tantes bombes de perfusió: una amb l’alimentació parenteral i l’altra amb la morfina, per al dolor intens que patia. Encara hi havia més: em van descobrir aviat la bossa que arreplegava la femta de l’estoma que m’havien obert a l’abdomen.

El pitjor però era el dolor intens a tota la zona zero, com la batejaria després: aquella panxa en la que havia patit la tercera operació en quinze dies. Deixar-me caure un llençol sobre l’abdomen em procurava un dolor insuportable, de forma que pregava tothom que s’hi acostava que, perl’amordedéu, anaren amb molt de compte.

Dues setmanes abans havia entrat amb pas ferm a l’hospital, amb un dolor lleuger però persistent en el baix ventre que ja durava quasi una setmana. N’eren els primers dies de maig, ma mare havia mort dues setmanes arrere i –podríem dir-ho així- no m’havia donat el permís per atendre aquell doloret impertinent què, seguint la doctrina que mon pare havia mantingut sempre, desapareixeria de la mateixa manera que havia aparegut.

Tan sols unes hores després d’ingressar a La Fe -eixa immensa catedral sanitària que espanta i tranquil·litza alhora, segons si la mirem com a persona sana o si ho fem com a individu malalt necessitat d’assistència- després de totes les exploracions clíniques, les analítiques, la ressonància amb contrast i demés actuacions previstes als protocols, em van anunciar que aviat vindrien els cirurgians a veurem. Així va passar i poques hores més tard eixia del quiròfan. El despertar fou, o així el vaig viure, carregat d’alegria i amb bon humor, envoltat de la meua família i amb una eufòria de xerraire que amb mitja llengua passava de la broma a la defensa apassionada de la sanitat pública i a aplaudir per tan bon ús dels meus impostos.

Tot va anar com una seda, i quatre dies després vaig rebre l’alta i em van enviar a casa. Dissortada i dolorosament, passades poc més de vint-i-quatre hores tornava a ingressar, en aquesta ocasió amb una sensació desconeguda fins aleshores per a mi: em sentia morir. Una parada provocada per l’edema que havia fet la junta de la costura intestinal em va dur per segona vegada al quiròfan. La sonda nasogàstrica va ser un resultat d’aquesta nova entrada en escena dels cirurgians, però ni ella va evitar que –després la segona intervenció- es produira una deshicència d’anastomosi que em va posar entre la vida i la mort. De nou a quiròfan, en aquesta ocasió inconscient. Vaig despertar a la Unitat de Reanimació, amb aquella imatge d’un Sant Sebastià dels temps actuals, literalment deixat caure sobre un llit envoltat de màquines i clavetejat sense misericòrdia.

Qui m’havia d’explicar què havia passat? On la meua dona, on els meus fills? Què s’havia fet de mi?

Mai no podré oblidar aquelles hores tan llargues, aquells dies tan durs, mai no oblidaré allò que vaig identificar com una mena de purgatori de cinc estreles, on no estava massa segur de si era de dia o de nit, on la sequera de la boca em resultava insuportable i unes gotes d’aigua provinents d’una gasa humida constituïen un regal pel que lluitar escorrent-la al màxim. Les bombes de la morfina i de l’alimentació que xiulaven davant el menor problema, els aparells que m’envoltaven, les bosses que penjaven del meu llit i del meu cos. La sonda nasogàstrica, la maleïda sonda que no li’n desitge haver-la de patir a cap ésser humà, però que era tan imprescindible com insuportable, tan invasiva que sols la disciplina de la raó m’impedia arrancar-me-la. El dolor insuportable per qualsevol moviment que haguera de fer, com ara els necessaris per a que em llavaren el cos o em canviaren els llençols. Les cures, les visites dels diversos especialistes. L’espera de l’entrada dels meus familiars. La meua hipersensibilitat, empeltada de fragilitat, vulnerabilitat i por. Així, amb aquestes poques imatges, sintetitzaria aquells dies en els que vaig viure espantat.

Espant, pànic per tot, per qualsevol cosa, qualsevol incident, qualsevol demora, qualsevol dolor afegit, qualsevol hipotètica possibilitat de que el procés de recuperació no funcionara adequadament. La sensació, la convicció, era que no podia suportar ni un gram més de desgràcia, ni un punt més de dolor, de dependència, de desvaliment. Em sentia completa i absolutament al límit de les meues forces, de la meua capacitat de resistència. Si aquella tercera intervenció quirúrgica també fallava, pensava, no volia cap altra passada pel quiròfan. Que em deixaren tranquil i sedat, que em permeteren convertir-me en un addicte a les drogues hospitalàries fins que el meu organisme fera fallida.

No és que contemplara la idea de morir a la primera costera realment seriosa amb la que havia ensopegat en la meua vida. No, era la por a patir més del que ja estava fent-ho la que m’espentejava cap a la fugida. La possibilitat de sentir-me arrossegat pel patiment i que aquest em provocara un comportament indigne davant el dolor, m’aterroritzava.

La meua vida em pertany, com també la meua dignitat és meua. És per això que sóc partidari de la legalització de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. És imprescindible que tinguem garantit poder morir amb la mateixa dignitat amb la que hem procurat viure. En el meu cas concret, en la conjuntura de salut en la que estava, aquesta va ser una idea que vaig rossegar durant els llarguíssims dies de la Unitat de Reanimació, i encara després. No és que no volguera lluitar, resistir; no és que no volguera mantindrem viu; és que estava convençut d’haver-me quedat sense benzina, amb el dipòsit absolutament buit, vençut davant una hipotètica quarta operació.

Aquest estat, la barreja de dolor, pànic i esgotament, desmentia de forma brutal la imatge que jo tenia de mi mateix, la que pensava que havia transmès des de sempre als altres. Jo em creia fort i ferm com una roca, tal i com diu el primer vers del poema d’Ibn Khafaja, -un home de la nostra terra, tot i que del segle XI-, adaptat per Josep Piera i cantat per Carles Dènia.

Els versos musicats van convertir-se en una mena de lletania de la meua estada hospitalària i, encara més, després de marxar a casa a prosseguir amb la convalescència. A la seua primera estrofa, el poema diu Tot i que em creia fort i ferm com una roca / la vellesa em sacseja com a una dèbil branca; i a la darrera, la que tanca el poema, completa la idea quan afirma Sóc talment la tendra branca del salze / que el vent du de banda a banda. Doncs efectivament, així em sentia aquells dies i m’he sentit també després: sacsejat com la dèbil branca d’un salze, duta de banda a banda pel vent de la vellesa.

Amb seixanta i un anys, abans d’aquesta sotragada de la salut feia bromes tot diguent que hi havia alguna mena d’error quant a la meua data de naixement. En qualsevol cas, si jo passava ja dels seixanta anys, si les dates n’eren correctes, no els notava i estava en una fase esplèndida de la meua vida, tant física com intel·lectual. Per això m’havia cregut fort i ferm com una roca. Però, malaurada i sorprenentment, no era així, tal i com podia comprovar obrint els ulls i mirant on estava, i sentint el dolor intens que, de tant en tant, em feia prémer el botonet per a injectar-me una miqueta més de morfina, tal i com m’havien oferit.

De cop i volta la vellesa, els seixanta i un anys havien caigut sobre mi sense clemència i s’havien fet rotundament explícits. Especialment dures en aquest sentit eren les nits; llargues, feixugues, asfixiants, inabastables. No sabia l’hora que era, no sabia quanta nit quedava per davant, i m’orientava tant per la dèbil claror que entrava per la claraboia central de l’enorme sala o per l’increment de l’activitat del personal sanitari conforme la llum del dia guanyava força. Era més factible fer front a l’ensurt, a l’espant, amb la creixent llum del dia que acostava la visita dels meus.

La foscor nocturna reforçava la invalidesa i, sobre tot, la por al que podia vindre. El pànic per no estar a l’alçada de les circumstàncies i a sentir-me indigne davant el personal sanitari i, clar, davant la meua dona i els meus fills. Tots havien patit la sacsejada de la meua crisi de salut i havien interromput o modificat les seues rutines professionals i personals, la qual cosa em provocava una sensació difícil de descriure atés que era, diguem-ho així, doble: d’una banda, m’asfixiava la culpabilitat, el sentir-me causant i responsable del terratrèmol que els hi havia provocat i, paral·lelament, la necessitat que tenia de la seua presència; d’una altra, l’orgull de les seues mostres d’amor que resultaven balsàmiques per a mi. Tot amb tot, comptat i debatut, la cosa estava clara: de cop i volta, en cosa de dies, quasi d’hores, la roca ferma s’havia convertit en la tendra branca d’un salze que el vent duia de banda a banda.

Quina experiència tan inoblidable la que vaig viure aquells dies i, especialment, aquelles nits. A més de la calidesa dels meus, l’altra immensa bombona de força per a la resistència va ser la dels infermers i les infermeres de la Unitat. Quanta professionalitat i quanta humanitat unides de la mà. Quines emocions a flor de pell les meues, quanta por, quant de dolor. Què difícil em resultava resistir en la indefensió més absoluta, des de la fragilitat, paraules tan grans que m’espantaven [i m’espanten encara] com ara morfina, bomba, sonda, femta, agulla, degotador... Però, allí estaven Lara, Paco, Maria... altres noms que no sóc capaç de recordar. Quina confiança em generaven treballant sobre el meu cos, amb unes mans que m’evocaven la seguretat i la finor d’un pianista virtuós. Tenien la meua vida en les seues mans, i eren mans extraordinàriament qualificades. A més a més, quina pau em generava parlar amb ells, quines converses tan humanes recorde. Sense ulleres, com estava, no seria capaç de reconèixer-los físicament, però crec que si escoltara la seua veu podria identificar-los. A ells els hi dec una bona part de la responsabilitat de que avui estiga teclejant aquestes ratlles davant la pantalla de l’ordinador.

Han passat gairebé tres mesos quan escric i estic a la mar de Sagunt. La passege de matí i a poqueta nit, dues vegades cada dia. La mire parat i en silenci durant uns minuts, mentre em banye els peus, i tinc la temptació de creure què o el record d’aquells dies a Reanimació és el record d’un malson o és ara quan estic somniant. M’he recuperat notablement -tot i la ileostomia que encara duré uns mesos- de la qual cosa sóc plenament conscient si gire la vista dos mesos arrere.

L’home que ara mira la mar, captivat per la seua màgia absorbidora, és realment aquell que va patir aquella experiència amarga i dolorosa? Va ser un malson o és que estic somniant? No, estic ben conscient. Sí, sóc jo qui va patir un tsunami sobre la meua salut, però ara estic a la vora mar ben despert. Ara estic viu.  Salze o roca no és ara el que importa. És la vida la que m’ompli els ulls i els pulmons quan gaudeixc de la meua mar de nou. 

Pacteu, pacteu, maleïts.

Rajoy va manar publicar una nota de premsa i vam saber quina era la composició del nou gabinet que, teòricament, ha de governar durant els pròxims quatre anys. Més enllà del debat sobre si la legislatura serà llarga o curta, resulta evident que serà com el president vulga que siga. Això és: si el susanisme s'aferma en el control el PSOE i prossegueix en la seva deriva de claudicació -pel bé d'Espanya i del partit-, res fa pensar en una convocatòria electoral abans l'estiu; per contra, si la Gestora veiera perillar el control de l'organització per la sedició de la militància, o si un nou congrés del partit canviara l'actual correlació de forces, el panorama podria ser el contrari: donada la seva falta de suport, Rajoy cridaria a eleccions abans les vacances estivals.

Mentrestant, un sol primaveral seguirà lluint esplendorós en els dominis del PP, però les enfangades trinxeres de l'oposició romandran sota els efectes de la pertinaç borrasca. Vull dir, per ser clar, que de seguir amb les pautes de comportament tradicionals, el Partit Popular continuarà com a amo i senyor del negoci polític hispà per molt temps.

Mentre el PSOE es debat entre la vida i la mort com a partit de l'esquerra moderada, la major responsabilitat del que passe en el tauler polític recaurà sobre Podem i afins i -en menor mesura- sobre les altres formacions esquerranes de l'Espanya perifèrica. Els socialistes han de resoldre si accepten seguir el camí del PASOK o prefereixen revisar alguns dels axiomes que han mantingut durant les últimes dècades i oferir així una alternativa d'acord amb els temps que vivim. Podem, per la seva banda, ha de resoldre si prioritza no espantar bona part de l'electorat potencial -com diu Errejón- a risc de perdre suport en els segments més radicals, o al contrari: decideix seguir a Iglesias en allò de Lluitar, crear, poder popular i esdevenen Esquerra Unida bis. Les altres esquerres, les perifèriques, [catalana, basca, gallega, valenciana i balear], hauran de resoldre si fan prevaldre el factor nacional o el factor social. Amb el primer, en la línia d'ERC, Bildu i la CUP, l'estabilitat del govern de Rajoy serà més sòlida, i molt menys si -per pur pragmatisme- optaren pel segon.

En qualsevol cas, en la mesura que a Catalunya res tornarà a ser com era, els socialistes tenen necessàriament que revisar la seua posició pel que fa a la plurinacionalitat d'Espanya i actuar en conseqüència. L'evidència empírica demostra que la dreta nacionalista espanyola pot governar sent quasi residual a Catalunya i al País Basc, mentre que és impensable que el PSOE puga tornar al poder sent minoritari a Catalunya i testimonial a Euskadi. A més, si segueixen perdent força a tot arreu menys a l'Espanya del sud, llavors la pasokització està assegurada.

Què dir de Ciutadans en aquesta disjuntiva de legislatura curta o llarga? Tot el fien a recuperar forces i imatge apareixent com aquella UCD de Suárez, la de "el bo de la dreta i el bo de l'esquerra". No ho tenen fàcil perquè el verb florit i el posat kennedyà del seu fotogènic dirigent no pot amagar que són els teloners de Rajoy i la seva banda. Aquesta xaranga de molt de soroll però buida de contingut té els dies comptats, i és que entre l'original i la còpia els electors sempre acaben triant el mateix. Necessiten temps i claredat d'idees, així com poder apuntar-se algun gol moderant Rajoy i obligant-lo a flexibilitzar-se en aspectes que siguen evidentment explícits. Difícil missió.

El registrador de la propietat ha format un govern que és més del mateix. No es cansa de parlar de diàleg, però es desmenteix amb els seus fets. Ni tan sols va tenir el decòrum d'explicar per què havia triat a uns nous ministres i prescindit d'altres, i es va limitar a enviar una nota de premsa als mitjans. A més, mantenint a De Guindos, Montoro i Báñez deixa clar que ni la política econòmica ni la d'ocupació van a modificar-se, ni va a millorar el clima financer amb les comunitats autònomes, ni tan sols es va afrontar el necessari rejoveniment de les plantilles del sector públic. En paral·lel, el ministre d'educació, Méndez de Vigo, ja ha dit que la llei del seu negociat no admet més que lleugers retocs cosmètics. Amb una genèrica apel·lació a negociar sobre el paorós  problema de les pensions, i sense notícies de com afrontar la retallada de més de cinc mil milions d'euros que exigeix ​​Brussel·les, ha arrencat aquest nou Executiu que només ha obtingut aplaudiments dels incondicionals de Rajoy.

No obstant això, el Partit Popular compta només que amb 137 diputats, el que li imposa la necessitat d'aconseguir suports per governar, començant per l'aprovació dels pressupostos. Excepte que Ciutadans s'avinga a immolar-se -cosa no impensable, que ja hem vist el que ha passat amb el PSOE- la que ara comença hauria de ser una legislatura en què els pactes entre els partits de l'oposició obligaren Rajoy a revertir algunes de les seues lleis més emblemàtiques i a moderar la seua política econòmica incorporant una sensibilitat social que al PP és inexistent.

Sydney Pollack va dirigir, a finals de la dècada dels seixanta, una pel·lícula ambientada en els anys de la Gran Depressió nord-americana que és tot un clàssic del cinema social. Persones desesperades participaven en maratons de ball simplement per aconseguir menjar i aixopluc, mentre els espectadors gaudien del cruel espectacle per intentar oblidar els seus propis problemes. El film es va estrenar a Espanya sota el títol Danseu, danseu, maleïts.

Pacteu, pacteu, maleïts seria un bon títol per a una pel·lícula que es rodara ara al Congrés dels Diputats. Si les forces polítiques d'oposició volen sobreviure, si no es resignen a destrossar-se entre ells per a major glòria del lamentable espectacle dirigit per Rajoy, s'han d'entendre, han de pactar, pactar i tornar a pactar. Haurien i podrien arribar a acords mínims, bàsics, que els permeteren ser oposició efectiva al govern, obligant a aquest a moderar el seu neoliberalisme agressiu i pervers, transmetent a qui els van votar que han començat a complir amb les promeses que els van fer en campanya electoral. Això els permetria afrontar amb millors expectatives les eleccions que, sens dubte, Mariano Rajoy convocaria abans l'estiu que ve.