Vistas de página en total

domingo, 25 de septiembre de 2016

Passades les eleccions basca i gallega, amb els resultats previstos: I ara què?

No van ser pocs els que van pronosticar que, després els resultats del 25J i la proximitat de les eleccions regionals a Galícia i Euskadi, no hi hauria manera de formar govern a Espanya mentre no es conegueren els resultats d'aquestes. Van començar ben prompte les especulacions respecte als compromisos i els pactes què, sent impossibles en vespres d'acudir a les urnes, serien –es deia- factibles en conèixer com havien votat bascos i gallecs.

Els mesos han anat passant i l'escenari polític hispà ha romàs entre anquilosat i monòton d'una banda, i convuls i confrontat per una altra.

Rajoy, fidel al seu estil de fer treballar als altres mentre ell es dedicava a repetir el seu mantra i a intentar desgastar als contraris, esperava que els resultats de la seua regió natal li permeteren traure pit i tornar a insistir que els electors li renovaren el seu suport. Poc li importava, semblava, allò que ocorreguera a Euskadi, atès que allí el PP és irrellevant. Veritat és que no s’acaba d'entendre perquè un bon resultat a Galícia –una terra en la qual el caciquisme propi dels populars encara té una bona capacitat de control polític- podria resultar benèfic per al president en funcions en el global peninsular, però aquesta és una teoria que els ideòlegs de Moncloa han patentat i difós amb el suport mediàtic dels de sempre i algun més, com per exemple El País, aquell diari que va ser emblema del bon treball periodístic i que ara viu les seues hores més tristes.

Ciutadans, el partit que dirigeix Albert Rivera, ha seguit jugant, molt a la catalana, amb permís, a la puta i la Ramoneta. Va pactar el suport a Pedro Sánchez després de les eleccions de desembre de 2015 i ho va fer amb Rajoy després de les de juny passat. Sempre amb un afany no dissimulat de reforçar el centredreta hispà, al mateix temps que ataquen qualsevol iniciativa o proposta política o partidària que ells denigren com a nacionalista o, pitjor, com a separatista, Rivera i companyia són cada vegada més marxians: no hagueren de ser membres d'un club que els acceptara com a socis i si no agraden els seus principis, tenen uns altres. Han sigut setmanes en les quals Rivera i els seus lloctinents han dit A i negació d’A sense solució de continuïtat. Particularment fosc, incomprensible, ha sigut el seu discurs sobre Rajoy: davant l'allau de causes judicials per corrupció que impliquen al PP, i que van a fer-los comparèixer davant els tribunals durant els pròxims mesos, des de Ciutadans s'ha desqualificat radicalment al President en funcions, com una persona inhabilitada per a seguir en La Moncloa, i paral·lelament s'ha exigit a Pedro Sánchez que recolze –per activa o per passiva- la seua investidura. El partit de Rivera s'ha convertit en el paradigma d'allò tan vell de tenim un problema per a cada solució

El PSOE i Podem han viscut instal·lats en la crisi orgànica quasi total; sense el quasi pel que fa als socialistes, i amb el quasi en el dels podemitas.

A Pedro Sánchez no li fan falta enemics externs. La coneguda anècdota de sir Winston Churchill respecte a on s'asseien en la Càmera els adversaris i on els enemics, queda com un acudit infantil. Els homes i la vella guàrdia han atacat al seu secretari general com si fóra el pitjor dels seus enemics. No hi ha hagut misericòrdia amb ell: l’han acusat de tot l'imaginable, sense que per això s'haja fet esment alguna a diferències polítiques de fons. Excepte, és clar, la coneguda, repetida, grapejada unitat d'Espanya i el veto als que volen destruir-la. S'esperava que dels resultats que obtinguera el Partit a Galícia i Euskadi dictara sentència respecte a la fortalesa del lideratge de Sánchez. Si prosseguia la pèrdua d'espai electoral socialista i es veia superat pels de les marees a Galícia i per la candidatura de Elkarrekin Podem a Euskadi, el futur polític de Sánchez seria negre color telèfon. Vist allòvist, comptats els vots, negre-negre ens sembla. Però… la responsabilitat és exclusiva de Sánchez?

Sembla que Podem encara no ha digerit el milió de vots que va perdre al juny respecte a desembre de l'any anterior. Han aconseguit igualar al PSOE en què es parle més dels seus problemes i enfrontaments interns que de les seues propostes polítiques. I que conste que aquest empat era difícil perquè allò dels socialistes és realment extraordinari quant a la seua dificultat per a parlar d'una altra cosa que no siga el canibalisme que els afligeix des de fa ni se sap. Doncs bé, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón s'han embullat en una batalla interna cainita, en la qual es juga l'hegemonia interna del partit. Les aparicions de Monedero, aquell que està sense ser, una mena de bomber piròman, han multiplicat al cost per al partit de tanta disputa i tanta desqualificació interna. Per a esbalaïment i irritació dels seus socis i amics bascos i gallecs, els podemites han tornat a igualar als socialistes: han aconseguit transmetre que els importava una bleda si perjudicaven a les seues pròpies candidatures. Han practicat allò de l'acudit: perquè anem a raonar, si ho podem resoldre a hòsties. Tanta nova política, tants polítics novells, han cristal·litzat en més de la política de sempre i en més del ja conegut quant al personal.

Celebrades unes eleccions que auguraven la renovació de la majoria absoluta del PP en terres gallegues i una victòria clara però insuficient per a un govern monocolor del PNB a Euskadi, els resultats han sigut els previstos. Fins i tot la participació electoral ha sigut baixa: entorn del 64 per cent a Galícia i el 62 per cent al País Basc, la qual cosa ha desmentit al lehendakari Urkullu, que demanava als seus conciutadans que Euskadi continuara sent singular. Doncs no, quant a la participació electoral, no. Una dada que caldria valorar més del que es fa, ja que indica un estat de desafecció democràtica en una part significativa de l'electorat d'ambdues comunitats.

Ha guanyat de forma incontestable, aclaparadora el PP a Galícia i ha guanyat millor del que estava previst el PNB a Euskadi; els primers governaran en solitari, i els segons necessitaran suports, cosa que és tradicional entre els bascos i que –des de sempre- els nacionalistes d'Urkullu controlen perfectament. La costalada socialista és considerable en les dues regions: en ambdues han sigut superats per En Marea i per Elkarrekin Podem. Potser és més dura la situació en la basca que en la gallega, perquè en aquella han sigut històricament un partit central i avui es veuen relegats a la quarta posició, després d’Elkarrekin Podem i pràcticament igualats amb el PP. En qualsevol cas, tant de baró i tanta baronessa com hi ha en el PSOE hagueren de parar-se a pensar el per què en ambdues regions el seu partit ha sigut superat per la injuriada tribu dels podemites.

Vist allò vist, es pot dir què, pel que fa al País Basc, l'anomenat bloc constitucionalista [PSE-EE i PP] és pràcticament testimonial, i ha tornat a ser clarísimamente superat pel grup dels partidaris del dret a decidir [PNB, Bildu i Elkarrekin Podem]. Alguna cosa hauria de significar aquest fet per als que fonamenten la seua posició en un discurs monocorde entorn del binomi Constitució/Unitat d'Espanya. Particularment sagnant hauria de ser la reflexió per a Ciutadans, que s'ha quedat sense representació, amb prou faenes un dos per cent dels vots. El mateix els ha ocorregut a Galícia, on també es queden fora del parlament. Què dirà ara Albert Rivera?

A Galícia Núñez Feijoo ha ampliat la majoria que ja tenia, és a dir que el PP ha sigut el gran triomfador. Molt bé, i què? Quin significat té aquesta victòria per a la situació de l'embós en el conjunt d'Espanya? Que el PP ha tornat a guanyar en una regió que és l'única que serà governada per un partit amb majoria absoluta, i què? En què beneficia això a Rajoy i al PP estatal? Doncs s'obstinen en el que s'obstinen els opinadors i publicistes afins al Partit Popular, significa poc o res. Podran fer burleta dels socialistes gallecs, però hauran de fer-ho amb la moderació a la que hauria d'obligar-los la seua condició quasi residual a Euskadi, on resisteixen sense desaparèixer gràcies a la circumscripció de Áraba, que està sobre representada en el parlament regional.

Servirà l'expressat ara pels ciutadans per a allò que es deia fa uns mesos que l'embós polític espanyol es resoldria després de les eleccions del 25 de setembre? Molt temem que no. Sembla que les terceres eleccions estan cantades, i que després d'elles, a tenor de les enquestes i -també- d’allò vist en aquests comicis, hauran de venir unes quartes i, potser, unes cinquenes. La incapacitat per a l'enteniment, l'absència d'una cultura política democràtica digna de tal nom entre els líders actuals i els seus partits, la falta de compromís amb la majoria dels ciutadans, l'obsessió pels interessos propis amenaçats pels dels altres i, a més i sobretot, la falta d'un mínim respecte pels electors, fan difícil augurar una resolució a l'embós polític que vivim. Almenys fan difícil tenir esperança en què aquesta congestió es resolga en benefici dels interessos d'aquella majoria.


En qualsevol cas, ara ja han passat les eleccions basques i gallegues. Ara, ¿què van a fer els partits majoritaris, que li van a proposar als ciutadans que esperen després d'elles?

domingo, 18 de septiembre de 2016

Les acusacions a Lula, frustració i melancolia per a l’esquerra política.

Luiz Inacio Lula da Silva va exercir com a president del Brasil des de l’1 de gener de 2003 fina a l’1 de gener de 2011, quan va ser succeït per Dilma Rousseff, una directa col·laboradora seua. En juliol de 2003 vaig publicar un article [molt optimista] sobre la nova conjuntura brasilera i pocs mesos després un altre menys esperançador, tot i que mantenia un bon ànim. En ell afirmava: “És prompte encara per a emetre valoracions contundents, però sembla que hi ha massa inèrcies del passat i que la mudança do model no està, malauradament, al girar la cantonada” [“Lula, Allende i la revolució passiva a la brasilera”, L’Espill, 2003].

Ara han passat cinc anys de l’eixida de Lula del Palau de Planalto. La seua successora acaba de ser apartada del poder per votació del Senat i el propi expresident ha sigut formal i greument acusat per la Justícia brasilera. Concretament, la Fiscalia, mitjançant un auto de 149 pàgines diu què “Després d’assumir el càrrec de President de la República, Lula va comandar un esquema delictiu de desviament de recursos públics destinats a enriquir-se il·lícitament, amb l’objectiu de perpetuar-se criminalment en el poder”.  

L’auto de la fiscalia és duríssim. De fet, afirma que a) Lula va mantindre’s en el poder mercè una governabilitat assentada en bases criminals mitjançant la compra de suport polític; b) va generar en favor del seu partit –el Partit dels Treballadors, PT- un matalàs de recursos il·lícits per abastir futures campanyes electorals en el context d’una perpetuació criminal en el poder; c) va disposar en el seu profit de diners procedents de crims, propiciant un enriquiment il·lícit. Tots aquests avantatges van estar lligats al desviament de recursos públics i al pagament de suborns a agents públics i polítics, organitzacions partidàries i operadors financers”. Terribles acusacions, certament.

Independentment de com evolucione la causa judicial contra l’ex president, el ben cert és que llegir el que vaig escriure fa tretze anys i comparar-lo amb el que ara sabem i està confirmat respecte del volum de la corrupció governamental brasilera durant els períodes de Lula i Dilma, incita a la frustració i la melancolia que són pròpies de les expectatives de progrés decebudes sense anestèsia.

Malgrat que la proposta lul·lista de 2003 s’havia volgut sintetitzar en un missatge seixanta-vuitista ("Paz e amor"), darrere hi havia una proposta molt polisèmica, certament, però un poc més tangible: la mudança do model. Una proposta de canviar el model [econòmic i social] que va aconseguir el suport de més de cinquanta-dos milions de vots favorables a Lulinha.

A d’ells els havia escrit la seua Carta ao Povo Brasileiro, en la que sostenia que "serà  necessària una lúcida i judiciosa transició entre el que tenim avui i allò que la societat reivindica. El que es va fer o es va deixar de fer en vuit anys no serà compensat en vuit dies. El nou model no pot ser producte de decisions unilaterals del govern, tal com ocorre avui, ni serà implantat per decret, de mode voluntarista. Serà fruit d'una àmplia negociació nacional, que ha de conduir a una autèntica aliança pel país, a un nou contracte social, capaç d'assegurar creixement amb estabilitat".
        
La mudança va començar a fer-se tangible des de la mateixa presa de possessió de Lula. Dues mesures van ser especialment ressaltades: la de donar títols de propietat a milions d'habitants de les faveles de tot Brasil i l'anunciada pel ministre d'educació Cristovam Buarque: "Retribuirem als analfabets per dependre a escriure". Buarque, a més, era molt explícit en referir-se al fenomen Lula, al lul·lisme, quan declarava "Crec que encara no tenim un rumb ideològic clar. No sabem encara bé que és l'anomenat lul·lisme". El ministre d’educació demanava ajuda a la Universitat [El País, 16.01.2003].

Doncs bé, aquesta, com reclamava Buarque, aviat va començar a intervindre en el debat. Luiz Werneck Vianna, reconegut professor de l'Instituto Universitario de Pesquisas do Rio de Janeiro (IUPERJ), escriuria un article titulat significativament "O que mudou", i afirmava que estava en curs una revoluçao silenciosa, en la que "tot ha canviat, perquè les nostres institucions sorgeixen ara com a llocs de confiança per a la realització dels canvis que la societat ha decidit mamprendre" [Folha de Sao Paulo, 10.02.2003]. Werneck havia représ el concepte gramscià de revolució passiva, una revolució sense revolució, i l'utilitzava en la seua anàlisi del que estava passant a Brasil.

Convençut que la revolució en aquests temps de mundialització i de canvis radicals en els patrons productius no pot ser una revolució de ruptura, sinó que ha de ser necessàriament passiva, el problema resideix en qui dirigeix els canvis perquè aquests tinguen una direcció i un sentit positius per a la majoria. El gran desafiament és que siguen les forces del canvi, les de la mudança, les que dirigisquen el procés en termes dels actors polítics, dels programes de govern, dels canvis socials i econòmics.

Lula, afirmava el professor, podria ser el director del procés de revolució passiva que es movia cap al davant no tant com a reacció als moviments socials sinó per a consolidar-los i, a més, per a reforçar encara més la senda de la democratització progressiva del país.

Certament el nou president del Brasil enfrontava el que no pot sinó qualificar-se com un desafiament històric. Un repte que Lula va expressar sense un gram de retòrica quan va xifrar el seu èxit de govern en la consecució que els brasilers, tots els brasilers, feren tres menjades al dia al final de la primera legislatura. El diari El País, explícit, titulava a les poques hores del primer Consell de Ministres presidit per Luiz Inácio da Silva: "44 milions de famolencs esperen a Lula. La lluita contra la pobresa en un país de recursos és el gran repte del nou govern brasiler" [El País, 05.01.2003].

La visió que teníem en 2003 era de gran expectació en la mesura que pensàvem que si aquella revolució passiva a la brasilera posava en marxa profundes reformes socials finançades des del creixement amb estabilitat, que era el contingut del que Lula anomenava nou contracte social, això sí que resultaria democràticament revolucionari. I podria ser-ho no sols per al Brasil, sinó, com a referència, per a els altres països de l’àrea. L'experiència brasilera podria ser una proposta tangible perquè a Amèrica Llatina es començara a veure la llum al final del llarguíssim túnel de la desigualtat.

L’eufòria tanmateix va durar poc i, aviat, en la mesura que es prenien mesures des del nou govern, les crítiques començaren a fer-se explícites. Des de la Universitat, com demanava Cristovam Buarque, també començaren a arribar censures de gran calat envers el govern trabalhista. Boris Fausto, prestigiós historiador i professor del Departament de Ciència Política de la Universidade de São Paulo va escriure que no era per a ell sorpresa que els nous governants hagueren assumit amb convicció la ruta del capitalisme, però si que havia estat una novetat que més que fer-ho des d'una orientació socialdemòcrata ho hagueren fet des del model nord-americà. Fausto acusava el govern de Lula d'haver fet servir "les fanfàrries de Fome Zero com un hàbil contrafoc anticipat de les queixes populistes o d'esquerra quant al rumbs de la política econòmica" [Folha de Sao Paulo, 19.10.2003].

Luiz Werneck Vianna, qui en febrer de 2003 parlava de la revolució passiva que estava produint-se a Brasil, en entrevista concedida al mateix diari en octubre, se'ns rebel·lava amb un gran pessimisme. El mateix títol de l'entrevista ja era contundent: "O PT é quase um partido liberal". Werneck advertia un canvi de rumb molt profund en, per exemple, les qüestions de Medi ambient, però és què, a més a més, explicava que l'Estat havia perdut presència com "o grande tomador de decisoēs em matéria econômica", en benefici del mercat. A més a més el professor encenia dues alarmes de la màxima importància. La primera era que l'únic partit [el PT] identificat amb una idea de canvi [mudança] havia estat dominat pel conservadurisme, per la inèrcia. I afegia: "Sera uma herança muito complicada de se administrar". La segona, potser encara més perillosa: el PT i Lula estaven desviant-se de la ruta que havien promés, i això era perillosíssim perquè la societat havia cregut que la política podia canviar el país. I la política estava diguent-li a la societat que no era capaç de fer-ho. Si això es confirmava –concloïa Werneck-, seria la pitjor pedagogia per als brasilers, ja que provocaria la pèrdua de credibilitat en les institucions democràtiques, i Sem democracia, as mudanças são impossiveis" [Folha de Sao Paulo, 19.10.2003].

Escrivia jo en 2003, en sintonia amb allò exposat més amunt, que eixe fracàs de la política tindria efectes terribles no sols sobre Brasil, sinó sobre tota l'Amèrica Llatina, si més no. És una llei universal de la política: la distància entre les expectatives generades i els resultats finals de la gestió dels líders i partits que les han provocat ha tingut sempre resultats terriblement perversos per als qui havien confiat en la possibilitat de veure acomplides les seues aspiracions de millora.

Malgrat tot, a pilota passada podem dir que l’eufòria econòmica [la bombolla, podem dir ara] que es va viure en Brasil durant els governs de Lula va amagar la realitat de les debilitats del gegant brasiler. Una d’elles, immensa, era i és la corrupció. Ara les acusacions judicials envers el gran líder, la destitució de la presidenta Rousseff en fer-se efectiu el seu impeachment, i especialment els diversos i espectaculars casos de corrupció que han afectat els darrers governs brasilers [des del mensalão en 2005 a Petrobras recentment] han sacsejat la ciutadania brasilera, polaritzant-la entre dues posicions a favor i en contra del PT, de Rousseff i de Lula.

Des de la direcció del PT s’ha arribat a dir que s’ha produït a Brasil un colp [d’Estat] de nou tipus. Com ha explicat el professor de la UNESP Alberto Aggio, la tesi del petisme és que les classes dominants, recolzades per uns mitjans de comunicació monopolistes i les classes mitjanes reaccionàries van perpetrar un colp d’Estat mitjançant accions de comunicació, jurídiques i parlamentàries. Un conjunt d’elements que conformarien el dispositiu del “golpe de novo tipo”. El mateix Aggio argumenta tant quant a la manca de solvència de la tesi com adverteix del seu perill, en la mesura que pot conduir a una part de l’esquerra a la relativització de la democràcia, suposadament indefensa davant els seus agressors [en aquest cas eixa conspiració, la dels colpistes, que ha fet fora Dilma i que ara acusa Lula], la qual cosa pot induir a concloure que eixa democràcia ha de ser substituïda per un règim també de “novo tipo”, a la imatge d’altres experiències llatinoamericanes recents.


El problema central, tanmateix, no és sinó la incapacitat demostrada pels actors polítics de reduir la immensa desigualtat social que pateix Brasil, més enllà de practicar una política de beneficència que tot i que genera fidelitat partidària, sols es pot mantindré en èpoques de forta bonança econòmica. Aquesta manca de solvència està unida a una corrupció de dimensions apocalíptiques que ara per ara ha arribat –presumptament- a afectar a aquell que en 2003 va obrir l’esperança de realitzar un nou contracte social entre els brasilers, una mudança do model, per tal de reduir de forma efectiva i sostenible eixa desigualtat extrema que pateix el país.  És terrible com s’han fet miquetes les esperances de 2003, tot i que caldrà continuar atents a l’evolució del procés que està generant ja frustració i melancolia per a l’esquerra política, tant brasilera com  internacional.  

domingo, 11 de septiembre de 2016

El dret a decidir com a mur separador infranquejable.

Cal parar compte d’entrada en que, a hores d’ara, no és fàcil saber què es vol dir quan els diversos actors polítics empren la fórmula Dret a decidir. En un principi era l’expressió per demanar un senzill referèndum que permetera que els ciutadans de Catalunya expressaren la seua opinió quant a la forma de vinculació entre el seu territori i la resta d’Espanya; tanmateix, a hores d’ara pot significar això i, també, la reivindicació d’una crida a les urnes organitzada unilateralment per a confirmar una independència de Catalunya decidida per la minoria majoritària del seu Parlament. En qualsevol cas, l’expressió amb el seu significat variable s’ha convertit per a la dreta política espanyola (Partit Popular i Ciutadans) i per a un sector més que majoritari del PSOE en una frontera impermeable que divideix la societat política hispana en dos camps: la dels espanyols com cal i la dels separatistes que volen trencar la nació més antiga d’Europa, com tan reiteradament afirma –conscient que és una més de les seues mentides- Mariano Rajoy.

Eixa fractura nítida entre bons i roïns està sustentada per una lògica política similar a la de la Guerra Freda, quan l’etiqueta de comunista es feia servir de manera indiscriminada i abusiva per a desqualificar qualsevol reivindicació de drets polítics o socials [fins el Papa Juan XXIII va ser acusat de comunista en certs ambients]. Ara, amb un raonament paral·lel, des del nacionalisme espanyolista es considera separatista a qui recolze la idea de consultar a la ciutadania a propòsit de mantindré o modificar l’actual estructura territorial del Regne d’Espanya. De la mateixa manera que el Papa Juan XXIII no era comunista ni cosa pareguda, ara també n’hi ha de partidaris de saber què en pensen els ciutadans que en absolut poden ser qualificats com a separatistes; simplement són demòcrates que entenen que no es pot donar l’esquena a una realitat política explícita i evident com la catalana, que ha canviat molt des de la dècada dels setanta. D’altres, això també és cert, sí que són favorables a independitzar-se d’Espanya, i el seu objectiu cap perfectament dins la Constitució de 1978, com a una opció política legítima. És cert que dret a decidir pot tindre significats distints per a tots dos grups, però la realitat és que –més enllà d’això, que no és cosa menor- els partidaris d’exercir-lo són molts. I la xifra continua augmentant, pel que sembla.

En qualsevol cas, el problema ara –en aquest minut- és que la formació de govern a Espanya està en un atzucac i l’horitzó amenaçador d’unes terceres eleccions és ben versemblant. Per a la conformació d’una majoria parlamentària que permeta un nou govern, des del nacionalisme espanyolista s’exclou com a participants actius a tots els que es declaren partidaris del dret a decidir. Resulta així que el 61 per cent dels diputats catalans a Madrid, 29 de 47, -els d’En Comú Podem, ERC i CDC- estan exclosos de qualsevol pacte acceptable. És a dir que estem parlant de 29 diputats que no poden votar a favor d’un candidat, però sí que computen en el resultat final de la votació d’investidura [Nota: a favor de la presidenta de la Cambra n’han votat deu, que tot s’ha de dir, però si els separatistes voten al PP no n’hi ha cap problema]. Una autèntica bogeria, que aboca a preguntar-nos si és possible formar govern per a  Espanya prescindint de dos terços dels representants parlamentaris triats al Principat [la segona regió que més diputats aporta, després d’Andalusia]. No hem comptabilitzat els diputats del Partit dels Socialistes de Catalunya, que en són 7, un partit que, tan si vol com si no vol, no pot girar-se d’esquenes quant a algun tipus de consulta a la ciutadania del seu país.

Si obrim una miqueta el mapa i anem al País Basc, trobarem que 13 dels 18 parlamentaris en Madrid –els de Podem, PNB i Bildu- són partidaris del dret a decidir, és a dir el 72 per cent. Que aquests no estiguen actualment estigmatitzats com els catalans [tret dels de Bildu, que paguen encara per les seues relacions amb ETA] és pura conjuntura. Podrien caure de l’altre costat només anunciaren el desig de fer una consulta pareguda a la demanada a Catalunya. Podríem afegir els partidaris del dret a decidir que estan representats al parlament de Madrid per altres forces polítiques tant del País Valencià, de Navarra, de Galicia o de Balears. En conclusió: arreu Espanya son uns quants milions de persones les que, en les seues diverses accepcions, recolzen allò del dret a decidir. Només per això, més enllà d’altres consideracions de salut política democràtica, ja caldria que el Partit Popular, el PSOE i Ciutadans reflexionaren al voltant de la realitat plurinacional de l’Espanya actual; aquella que s’entesten en no voler veure.

Tot i que la ximpleria de molts, entre ells del propi Mariano Rajoy, els faça creure que negar l’existència del problema és suficient per a no haver d’actuar, milions de ciutadans semblen disconformes amb l’actual arquitectura constitucional quant a la realitat territorial. Milions de ciutadans que, a més a més, es concentren geogràficament en la perifèria peninsular; de manera que la densitat és quasi nul.la en Madrid, Castella, Andalusia i Extremadura; significativa en el País Valencià, Galicia, Balears o Navarra; i molt elevada en Catalunya i el País Basc.

Els silencis, la tossudesa, les amenaces i la negativa a la negociació política practicades des de Madrid han provocat una fugida cap al davant d’alguns dels nacionalismes perifèrics, la qual cosa fa que la situació siga més tensa i complicada com més va més. Des de Madrid, aquells que volen ignorar la realitat plurinacional d’Espanya li neguen la legitimitat a qualsevol reclamació que qüestione la sacrosanta unidad de España, per a ells axiomàtica.


En la mesura que el PP, el PSOE i C’s no aborden eixa realitat, unes terceres o unes quartes eleccions podran donar uns resultats que permeten investir un candidat i, fins  tot, constituir un Executiu. No obstant això, el risc de que milions d’electors espanyols entenguen que els seus representants a Madrid són exclosos de la conformació d’eixes opcions de govern no pot tindre més que efectes adversos, encara que siga a mitjà i llarg termini. A més, ara per ara, a molt curt termini, excloure 29 dels 47 representants procedents de Catalunya genera un mur separador entre dues realitats polítiques que haurien de trobar la forma de superar eixa manca de diàleg que a tots perjudica.  

domingo, 4 de septiembre de 2016

Després de la doble derrota de Rajoy, es vol o no una alternativa?

Han passat nou mesos des de les eleccions de desembre de 2015 i ara, després de la fallida investidura de Rajoy -després dues votacions amb un marcador de 170 a favor i 180 en contra- Pedro Sánchez ha anunciat de manera sorprenent  que prepara un segon intent amb Units Podem i Ciutadans per a evitar terceres eleccions.

L'anunci durant el segon debat en el Parlament ha reviscolat als sectors més optimistes de l'electorat que no va votar a favor del PP, més de tretze milions de ciutadans. Des de fa mesos, el comú d'aquest enorme contingent de persones ha assistit, perplex i irritat, al setge al que està sent sotmès Sánchez des de totes les instàncies de poder polític, econòmic i mediàtic. Molts d'entre els més propensos a la il·lusió han mantingut la idea que en algun moment el líder socialista trauria algun conill en la copalta que faria de la seua una vertadera opció de govern alternatiu al de Rajoy. Per a tota aquesta bona gent, l'anunci de Pedro Sánchez ha sigut el mamífer eixit del barret.

No tots els electors oposats al PP i a Rajoy, no obstant açò, confien que allò dit per Sánchez siga alguna cosa més que una maniobra retòrica per a reforçar el suport de les bases del seu partit [en contra dels dirigents que volen liquidar-ho] i per a espolsar-se l'acusació que si s'arriba a les terceres eleccions serà per la seua culpa, per la seua obstinació en negar-li una abstenció a Rajoy. Aquest ampli grup es debat després de l'anunci entre la malenconia i la ràbia. Cap en aquesta lògica la pregunta de si, a més, allò que Sánchez persegueix no és més que tornar a eleccions amb l'objectiu de consolidar el seu segon lloc –després del PP- i arrabassar-li més espai a Podem i les seues confluències. 

Dues interpretacions, doncs, a la idea expressada per Sánchez d'apel·lar a les forces del canvi.

Posem-nos primer en la visió pessimista, que se sustenta tant en els precedents viscuts en els últims mesos com en la deliberada ambigüitat de les paraules del líder socialista, i en les declaracions posteriors procedents d'altes instàncies del seu propi partit.  ¿Serà possible que el Partit Socialista, conduït per Pedro Sánchez, haja decidit iniciar un camí de tornada al còmode bipartidisme, convençut que en tercers comicis el PP mossegarà les reserves electorals de Ciutadans i ells les de Podem i els seus aliats? ¿Serà que els dirigents socialistes prefereixen un govern sine die del PP [amb o sense Rajoy] mentre ells siguen la lleial oposició i l'alternativa de govern, encara que a llarg termini? ¿És aquesta realment la via triada per Sánchez per a aconseguir allò que li exigeix l’establishment, el mateix que desitgen Felipe González, la Vella Guàrdia i els poders fàctics?

Després de mesos torpedinant l'acord del Comitè Federal de negar-li el suport a Rajoy, Felipe González ha canviat lleugerament el discurs i ha declarat que aquell hauria de fer un pas arrere com a forma de desbloquejar la situació. De forma coincident, Albert Rivera va dir en el segon debat que el PP hauria d'oferir un candidat més viable, encara que sense exigir [de moment] el cap del gallec. 

En la darrera setmana hi ha hagut molt de soroll mediàtic al voltant de la investidura i el futur govern d'Espanya. Més de 700 intel·lectuals, artistes i dirigents polítics i socials han signat un Manifest en el qual demanen que PSOE, Units Podem i Ciutadans arriben a un acord per a desbancar al Partit Popular. Els signants entenen que “els resultats del 26J són una altra oportunitat per a escometre els canvis que la ciutadania exigeix, i no ha de ser desaprofitada, [Així que] cal portar avant la voluntat clarament expressada en les urnes i aconseguir un acord que permeta un govern progressista”. El seu argument central és potent: 13.6 milions de votants ho van fer a favor del canvi i en contra del PP, que va obtenir aproximadament la meitat d'aquest nombre de vots.

La primera sessió del debat d'investidura va deixar més que clares les coses. Rajoy, com ha escrit Enric Hernández, va exercir des del govern en funcions com a oposició de l'oposició, amb una supèrbia infinita que el va dur, fins i tot, a humiliar al seu soci Albert Rivera, al que pràcticament va ignorar en el seu discurs inicial. L'expressió d'aquesta petulància insofrible la resumia Carlos Elordi: “Sense reconèixer, a més, cap error. Oblidant-se de la corrupció, o citant-la únicament per a dir que el seu govern ha actuat de manera estupenda en aquest terreny. Tornant a cantar les glòries de la seua política econòmica, col·locant tota la responsabilitat del conflicte català en la insensatesa dels independentistes, nou enemic públic número u de la pau espanyola de la qual el Partit Popular és l'únic garant. I deixant pendent de futurs pactes amb les altres formacions polítiques la llista completa dels problemes que més amenacen l'horitzó espanyol: el futur de les pensions, el model educatiu, l'energètic, i fins i tot la política europea. Sense dir ni una sola paraula del que ell pensa sobre aquests capítols”.

En una intervenció desganada que va obligar a les seues senyories a esforçar-se per no dormir-se del tot, Rajoy només va semblar entonar-se mínimament quan va tocar el tema de Catalunya, connectant-ho és clar a la grapejada unitat d'Espanya, la nació més antiga de la galàxia, segons pensa el candidat. I quan va tocar aquest espinós assumpte, allò que va fer Rajoy va ser, senzillament, negar l'existència del problema. L'escriptor Xavier Bru de Sala ho deia en un article: “Rajoy es va mostrar implacable contra el sobiranisme, sense insinuar si més no cap via de diàleg […] El problema català, simplement, no existeix. Potser persisteix, però no existeix. L'única cosa que pot aconseguir és provocar una fractura greu de la societat catalana”.

Més enllà de les referències al debat territorial i, en particular, a la situació a Catalunya, el discurs amb el que Rajoy va pretendre la investidura va ser un monument a la mentida, la falsificació i una burla completa a la ciutadania. El periodista Ignacio Escolar va escriure un demolidor article en el qual realitzava una anàlisi frase a frase de les falses promeses, mentides i mitges veritats en el discurs del candidat del PP. Concloïa Escolar dient que “Els espanyols han donat 137 escons al PP que són insuficients per a aconseguir la investidura i li obliguen a pactar fins a aconseguir la majoria, cosa que Rajoy va renunciar si més no a intentar en l'anterior legislatura i encara no ho ha aconseguit en aquesta. I  les enquestes també diuen què, abans que unes noves eleccions, l'àmplia majoria dels espanyols prefereix que Mariano Rajoy renuncie i que el PP present un altre candidat. Si pot ser, algú menys mentider, menys trampós i amb una mica més de credibilitat”.

Això escrivia Escolar quan encara no se sabia allò conegut en paral·lel amb el segon debat: el Govern Rajoy ha proposat a l'exministre José Manuel Soria [qui va haver d'abandonar la seua cartera quan se li van descobrir comptes en paradisos fiscals] com a representant d'Espanya en el Banc Mundial. Realment, per a esbalaïment de propis i estranys, Rajoy segueix actuant com si tinguera majoria absoluta i com si el problema de la corrupció l’importara un pebrot.

No podem saber què passarà després de la segona derrota del candidat Rajoy. Fins i tot el seu actual soci, Albert Rivera, podria replantejar-se el seu suport a un home del que va dir públicament que no es fia, i que el recolzava per ser el resultat de triar entre el dolent [Rajoy] i el pitjor [noves eleccions]. Com va escriure Jesús Maraña, “resultava prou patètic escoltar a Rivera venent reformes que Rajoy no solament no citava, sinó que apuntava l'obvietat que són impossibles d'aprovar sense el suport d'altres forces polítiques”. Massa gripaus va haver d'engolir-se el jove líder català d'un paquiderm polític que pot fer-li molt de dany si és que, com podria ser, tornem a ser convocats a les urnes.

Per tot el que s'ha dit és pel que ens sembla versemblant la idea que el desconcertant anunci del secretari general socialista és una maniobra poc edificant. Sánchez ha dit no i no a recolzar a Rajoy per acció o per omissió, i això està molt bé i és encomiable la seua  resistència davant les tremendes pressions, falsedats i difamacions a les quals està sent sotmès. Però no és suficient. Hauria de transcendir aquest empat catastròfic i no hauria de conformar-se amb tornar a perdre, encara que siga per un poc menys.

Passem ara a la visió optimista. Ja se sap que és molt difícil, quasi impossible, aconseguir un govern amb l'acord de PSOE, Podem i aliats i Ciutadans, però és l'única via que permetria desintoxicar Espanya de tot el conjunt de patologies que el PP ha inoculat durant anys. No es tractaria, doncs, de configurar un govern d'esquerres, sinó de conformar un govern de necessitat, un govern amb un programa bàsic i progressista -pactat i sense espai per a deslleialtats-  que els tres partits de fet comparteixen. Caldria intentar-ho. No es va voler fer al gener, i ara la situació és molt pitjor que llavors.

És imprescindible jubilar a Rajoy i tot el que ell significa i representa. Impossible oblidar en aquest sentit –valga un botó de mostra- les intervencions en els dos plens de Rafael Hernando com a portaveu del PP: grandiloqüent i falsari, jactanciós, burleta, autoritari i barallós amb el seu to de bergant de barri esdevingut en macarró portuari. Inacceptable en un parlament democràtic.

Sánchez, Iglesias i Rivera podrien posar-se d'acord no solament a evitar unes eleccions que ningú hauria de desitjar, sinó a formar eixe govern per pura necessitat. És cert que ni des de Podem [atenció a les  confluències, com Compromís, que sí ha sigut clar en la bondat d'aquest pacte a tres per boca de Joan Baldoví], ni des de Ciutadans s'han emès senyals amables, però en la mesura que Iglesias s'ha mostrat partidari d'intentar negociar, Sánchez hauria de treballar per aconseguir un canvi de posició de Ciutadans.

Hauria de quedar clar que no es tracta de conformar un govern d'esquerres, per al qual els comptes no ixen de cap manera. Es pot i s'ha d'aspirar, com hem dit, a un govern regenerador, netejador, amb bona sensibilitat social i obert a les modificacions institucionals que són imprescindibles [algunes que exigiran la col·laboració del PP, convé no oblidar-ho, que contínua sent el grup més nombrós del Congrés i la majoria absoluta del Senat].

Hi hauria, a més, un obstacle quasi insalvable: la situació catalana. Ací les posicions del PSOE [refractària a canvis importants], la de Podem [partidària d'abordar el problema plurinacional] i la de Ciutadans [radicalment nacionalista espanyola] són irreconciliables.

No obstant això, més de tretze milions d'electors han demanat rellevar al Partit Popular del govern d'Espanya. Potser s'hauria de començar per constituir aquesta alternativa amb el compromís que no s'actuarà com ho ha fet Rajoy durant aquests anys: cal cercar un encaix legal a la necessitat de saber què vol, realment, la ciutadania catalana quant a la seua relació amb la resta d'Espanya.