Què serà de Ciutadans?

S'han complit ja els dos anys des que Josep Oliu, president del Banc Sabadell, llançara el que va semblar una boutade: [haguérem de]  “crear una especie de Podemos de derechas”. Llançada la idea amb to suposadament humorístic, el banquer català havia dit abans en un to més seriós que "el Podem que tenim, ens espanta una mica". La idea d'afavorir un nou partit va trobar seguidors i suports suficients, i es va materialitzar entorn d'una formació política que havia nascut en 2005 a Catalunya, amb el nom de Ciutadans-Partit de la Ciutadania (C’s).

Amb un programa que deia pivotar sobre conceptes com ara Ciutadania, Llibertat i Igualtat, Laïcisme, Bilingüisme i Constitució, feia bandera de l'espanyolitat de Catalunya, i es posicionava com l'alternativa partidària i electoral dels refractaris al catalanisme polític, en qualsevol de les seues versions.  En les primeres eleccions autonòmiques a les quals es va presentar [2006], C’s va obtenir tres diputats; mentre que en les darreres [2012] va obtenir-ne nou. La seua extensió a la resta d'Espanya estava cantada, i les paraules de Josep  Oliu es van fer carn en el grup encapçalat per un jove treballador de banca, d'aire kennedyà, fotogènic i de verb fàcil, una mena de gendre ideal: Albert Rivera.

Ciutadans no va complir amb les expectatives que va generar en bona part d'aquells als quals va convèncer de la necessitat de recolzar-los, però és més probable que si haja assolit la dels qui van ser els seus mentors. No va aconseguir convertir-se en la tercera força política espanyola,  però sí en la quarta, encara que a distància. Trencat el bipartidisme imperant des de 1978, Ciutadans havia de jugar un paper inequívoc: suport total al sistema realment existent; és a dir: frontissa insalvable per a els qui el desafien [cal llegir Podem i els seus partits associats], i defensa sense fissures de la sacrosanta unitat d'Espanya. I açò és el que ha vingut fent, tant des de les últimes eleccions andaluses [recolzant al PSOE, encapçalat per la baronessa Susana Díaz, martell d'heretges esquerrans i separatistes], com des de les últimes autonòmiques i municipals [recolzant Cristina Cifuentes, la gran esperança blanca del PP madrileny].

El partit pivota sobre el seu líder, Albert Rivera, el cap de cartell després de la qual la resta de dirigents semblen ombres. Amb l'excepció de la catalana Inés Arrimadas, que té llum pròpia, la resta del nucli dur no està a l'altura, i quan no parlen de més es queden curts i amb freqüència han de ser rectificats per Rivera. És un partit sense pedrera, organitzat amb urgències, la qual cosa ha configurat un col·lectiu en el qual amb freqüència salten les sorpreses i les dissonàncies entre el que es pretén siga la imatge del partit i les realitats personals de bastants dels seus quadres.

La sobre exposició mediàtica d'Albert Rivera passa factura, i el gran líder es desdiu a si mateix amb massa freqüència.  Ciutadans ha defensat grans principis que, cada vegada de forma més evident, han sigut desmentits per la praxi política concreta. L'últim i potser el de major importància ha sigut recolzar Ana Pastor com a presidenta del Congrés, negant el principi suposadament inviolable que la Cambra baixa no podia estar presidida per un diputat del govern. Aquest suport al PP és, a més d'una victòria de Rajoy, allò que els ha permès tindre dos representants en la Mesa [un cedit pel propi PP], assegurant així que aquesta tinga una majoria de 5 a 4 a favor de la dreta [PP + C’s].

Tan fragorós desmentit als publicitats ad nauseam principis regeneradors ha sigut explicat per Ciutadans d'una forma que ofèn la intel·ligència. Rivera ha dit “Ciutadans ha aconseguit que hi haja una presidenta constitucionalista i una Taula del Congrés plural”, i ha afegit que “som els únics que hem posat a Espanya per davant dels nostres interessos per responsabilitat”. Fum de palla.

Es dilueix doncs la idea que Ciutadans siga l'expressió d'una nova dreta espanyola, allunyada dels hàbits autoritaris i franquistoides del PP, amb una visió més oberta, plural i moderna d'Espanya. Aquells que segurament moriran esperant una dreta no assilvestrada, propietària absoluta de la veritat, incapaç de dialogar amb franquesa amb els seus adversaris, democràtica sense falsedats, estan abocats a una decepció més. La de que Ciutadans siga el mateix frare amb diferent mula que el PP.

Ara bé, si açò finalment ocorre, en el pecat portaran la penitència. Poden estar a les portes d'una experiència similar a la de Rosa Díez i la seua extinta UPyD. Si Ciutadans no és més que una crossa del PP, si no passa de ser una marca blanca d'aquest, tindrà els dies comptats. PP ja n’hi ha un i no en fan falta dos. El partit de Rivera ha perdut suports entre les eleccions de desembre de 2015 i les de juny de 2016, i això ha ocorregut per diverses raons; una d'elles és que entre l'original i la còpia molts electors han triat la primera.

Hi ha espai per a un partit centrat que siga capaç de dialogar [i governar] amb l'esquerra i amb la dreta, que aposte vivament per la millora de la qualitat democràtica, que siga martell de corruptes, que pluralitze la vida parlamentària i que done aire fresc a les institucions. I tot això es podria fer des d'una posició de centredreta nítidament espanyolista com la que ocupa el Partit de la Ciutadania.

Falta saber si volen i poden. A data d'avui, tot sembla indicar que no va a ser així, i que el jove i carismàtic líder pot ser l'expressió mateixa d'allò d'una flor no fa primavera.