Vistas de página en total

domingo, 29 de marzo de 2015

Petroli, Veneçuela, Cuba. Núvols ben negres cobreixen l'horitzó del lluminós Carib.

La mort d'Hugo Chávez, al març de 2013, va provocar profunda preocupació en la totalitat dels governs dels països que formen part de l'aliança Petrocaribe. En ella estan Cuba, República Dominicana, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, altres dotze països xicotets de l'àrea i, lògicament, Veneçuela, que és qui comanda el grup i qui els proveeix de cru a preu d’amic. En la vespra de les exèquies del líder, vaig tindre l'ocasió de comprovar fins a quin punt arribava l'alarma del govern dominicà. En un sopar amb personal polític i econòmic del govern, en el mateix restaurant, vaig poder viure alhora una explícita  celebració de la mort de Chávez a càrrec d'exiliats veneçolans i la viva preocupació dels meus amfitrions dominicans. Temien aquests últims, no sense raó, que la desaparició d'Hugo Chávez implicara un canvi en la política de Caracas quant als enviaments de cru a Dominicana.

Puc imaginar perfectament com es van haver de sentir fa uns mesos quan va començar el que ara sabem per la notícia que s'ha publicat aquesta mateixa setmana en els mitjans de tot el món: Veneçuela ha reduït a la meitat les seues exportacions de petroli als països del Carib.

El país més afectat per la decisió veneçolana [coneguda ara] posada en vigor al setembre del 2014 és, sens dubte, Cuba. La resta dels països de Petrocaribe pagaven el cru, a preu inferior al de mercat, però és que Cuba no paga res en efectiu. Metges, entrenadors esportius, experts en seguretat interior i especialistes dels serveis d'intel·ligència és el que Cuba enviava [i envia] a Veneçuela a canvi de petroli. Dels més de 100.000 barrils diaris que Cuba rebia en 2012, des de setembre s'ha passat a 55.000.

Els efectes sobre l'economia cubana poden ser esferidors, han d'estar sent-ho ja, encara que no hi haja transcendit, i això perquè si Veneçuela deixara d'enviar petroli en un futur pròxim ―el que en absolut es pot descartar― la situació de l’illa podria semblar-se com un ou a un altre ou a la que es va viure en els anys noranta durant el Període Especial en Temps de Pau, després del que Fidel Castro va anomenar el desmerengamiento de la Unió Soviètica. El malson d'aquells anys pesa sobre la memòria dels cubans.

Segons PDVSA (Petrolis de Veneçuela) el cru veneçolà ha pujat aquests últims dies 2.47 dòlars el barril i ha tancat la setmana en 46,19 dòlars. Els atacs d'Aràbia Saudita al Iemen han provocat aquest increment, però els preus de la mercaderia disten un món dels 150 dòlars aconseguits en 1998 després del pacte d'Hugo Chávez amb la pròpia Aràbia Saudita. En aquells anys es parlava de la petrocràcia veneçolana, i aquella abundància va permetre una política exterior d’una generositat avui impossible.

Diu Hans Diederich, el pare del concepte Socialisme del segle XXI, que Veneçuela és avui un sinònim de capitalisme d'Estat. En paral·lel, Teodoro Petkoff, ―l’ex guerriller dels anys seixanta i fundador del Moviment al Socialisme (MAS), després d'abandonar el Partit Comunista―, afirma que el bolivarià és un règim autoritari, autocràtic i militarista.  Per la seua banda, el politòleg nord-americà Stephen Levitsky, professor d'Harvard, sosté que és un règim d'autoritarisme competitiu, i conclou que és un híbrid institucional en el qual la competència pel poder es dóna en condicions desiguals i desfavorables per als opositors al poder.

Tots aquests elements descriptius o analítics, segons, semblen encaixar amb la documentada anàlisi publicada pel politòleg colombià Román Ortiz, al desembre de 2014, sota el títol de Veneçuela: la tempesta perfecta. En ella, Ortiz estableix tres balises que, al seu parer, defineixen la realitat actual del règim bolivarià: un desastre econòmic, una devastació institucional i una fractura dels aparells de seguretat.

Pel que fa a l'economia, quatre pinzellades: Veneçuela ja no ofereix segons quines estadístiques internes; el bo veneçolà està en la categoria de bo brossa, el PIB de 2014 va ser de -3% i una última i fonamental: en 1998 la proporció entre exportacions petrolieres i no petrolieres era 69-31 mentre que en 2012 va ser de 96-4. I això amb un preu del barril entorn dels 55 dòlars. Pel que fa a la feble institucionalitat, aquesta es fa evident en la passió legisladora del govern: tot es regula però res o quasi res funciona en les institucions, en les quals preval tindre-les al servei de la revolució. Un botó de mostra: de les 45.474 sentències emeses des d'instàncies judicials, ni una sola ha sigut en contra del govern. Finalment, pel que fa a la fractura dels cossos de seguretat, cal apuntar que després de la creació d'uns i la remodelació d'altres preexistents, conviuen a l'interior del país vuit estructures militars i policials d'àmbit nacional, a les quals cal sumar les dels estats i les dels municipis. En aquest terreny, les rivalitats entre les unes i les altres són moneda corrent, i la gran paradoxa final és que són les empreses de seguretat privades (gens convencionals, per cert) les que han eixit beneficiades en un país que té les taxes de violència més altes del continent sols per darrere d'Hondures i El Salvador, i en el qual Caracas és la ciutat amb major índex d'homicidis per cada cent mil habitants, després de San Pedro Sula (Hondures) i Acapulco (Mèxic) [Dades de l'Oficina de l'ONU contra la Droga i el Delicte, 2012].

Per tot açò, pot afirmar-se que l'Estat veneçolà està en caiguda lliure i que el seu futur pròxim solament pot pintar-se amb colors ombrívols. Les necessitats internes faran, més que probablement, reduir encara més l'assistència petroliera que ha mantingut amb Cuba i la resta dels països de Petrocaribe. 


És impossible no establir vincles entre la reducció dels enviaments de cru a Cuba i el gir anunciat de forma simultània per Barak Obama i Raúl Castro, el passat 17 de desembre de 2014. L'illa necessita imperiosament dinamitzar la seua més que feble economia, li urgeix obrir noves vies de supervivència per al règim, ja siga amb Xina, amb Brasil, amb la Unió Europea o amb els mateixos Estats Units d'Amèrica. Si Veneçuela col·lapsa, una cosa que no es pot descartar, Cuba no pot tornar a un nou Període Especial. El règim voldrà canviar tot el [accessori] que faça falta perquè no canvie res [substancial], però cal esperar per a veure si aquesta tàctica serà viable o no.  Núvols ben negres, els de la tempesta perfecta, cobreixen l'horitzó del lluminós Carib.

domingo, 22 de marzo de 2015

Comença la marató electoral: cal reiniciar el sistema operatiu.

Són quatre les convocatòries electorals del 2015, com sabem: Andalusia, Locals i autonòmiques [maig], Catalunya [setembre] i les Legislatives [novembre]. Va a ser com una marató per a tots, per als ciutadans, per als aparells dels partits i per als polítics en general. És possible que alguns dels atletes polítics no aconseguisquen acabar la carrera, i hagen de retirar-se abans d'arribar a la meta. Francament, més que possible, a hores d'ara podem dir que seria desitjable. En la mesura que la responsabilitat pels mals resultats aconseguits fóra atribuïda a patums concrets, això seria molt saludable perquè facilitaria una neteja més que necessària de les direccions partidàries actuals.

Escric aquestes línies el mateix dia en què els ciutadans andalusos estan votant. Ells van a ser els primers a dir-nos com està el pati polític en veritat. Les enquestes vaticinen una incompleta victòria socialista, una derrota severa dels popularistes, una irrupció important però no enlluernadora de les formacions noves, Podemos i Ciudadanos, el manteniment a la baixa d'Izquierda Unida i l'evaporació d’UPyD. Veurem. Són ja molts els desmentits a les previsions demoscòpiques d'anteriors comicis com per a creure en elles.

Si el pas pels primers 10 quilòmetres d'aquesta marató fóra el previst, la carrera es faria encara més tàctica. És a dir que passarien relativament poques coses abans del pas per la balisa dels 20 quilòmetres, que serà el 24 de maig. Susana Díaz no pactaria res amb ningú que poguera hipotecar el discurs del seu partit abans d'aquestes eleccions locals i autonòmiques. Descartat pactar amb Podemos para no donar-los aire i amb Izquierda Unida perquè no seria fàcil d'explicar, la conclusió més probable, almenys en aquesta fase de la carrera, seria que el soci natural dels socialistes andalusos hauria de ser Ciudadanos (C’s), que són a dia d'avui la dreta centrada i presentable. No obstant això, ni al PSOE l’interessa fer explícita eixa relació, ni a C’s tampoc li convé que se'ls assigne l’estigma de company de viatge o de ximple útil dels socialistes. Fins a finals de maig, doncs, no sabrem massa coses més sobre com pot acabar la marató allà pel mes de novembre.

Però i si les coses no ixen així, i si les enquestes tornen a fallar? Imaginem que el PP no baixa tant com es pronostica, que el PSOE guanya però amb dificultats, que Podemos i C’s entren amb menys força de la prevista i que Izquierda Unida manté relativament el tipus. Aquest seria un escenari encara més complicat de gestionar. En aquest cas la cursa, la marató de la qual parlem, es convertiria en una carrera endiablada. Els dos grans partits podrien traure pit i els emergents no ho serien tant. El bipartidisme resistiria, i qualsevol dels dos grans podria esgrimir els resultats per a avalar el seu programa polític. El més preocupant seria que el PP vendria el seu digne segon lloc en el feu socialista com un aval a les seues polítiques de cirurgia major sense anestèsia, i això li donaria a Rajoy un oxigen amb el qual ara no compta.

El pitjor que podria passar en les eleccions que avui s'estan celebrant a Andalusia seria, doncs, que no passara res. Que la ciutadania transmetera amb el seu vot que no hi ha marge, que no hi ha res a fer. Que les coses són com són i estan com estan.

El manteniment de l'hegemonia dels dos grans partits seria una pèssima notícia per a els qui pensem que a Espanya li urgeix una reforma profunda que ha de començar per corregir dèficits molt severs de funcionament de la democràcia de baixa qualitat que patim. Urgeix una restauració de principis bàsics de l'ètica cívica que han sigut oblidats o abandonats pel cinisme superlatiu de les elits polítiques, empresarials i financeres. A més, és peremptori abordar un procés d'actualització del Text constitucional que contemple i s'adapte als canvis que la societat espanyola ha experimentat en els últims quaranta anys. El model de convivència, l'estratègia econòmica de futur, la pròpia estructura de l'Estat, el model social que volem, tot això ha de ser redefinit.

Per a que això passe, la distribució del poder intern ha de ser modificada. Els dos grans partits no poden mantenir-se en una mena de torn restauracionista i lampedusià: ora governen liberals, ora governen conservadors, perquè canvie exclusivament el que haja de canviar perquè no canvie res.

Parafrasejant el recent llibre de Joan Subirats i Fernando Vallespín, Espanya ha de ser resetejada.  Ha de reiniciar el seu sistema operatiu i això passa per les eleccions que avui se celebren a Andalusia.


Ha començat la Marató 2015, o la Volta Electoral 2015 per etapes. No importa el símil esportiu que utilitzem. El transcendent és que comencen a produir-se canvis en el sistema de representació política, i els ciutadans andalusos són els primers que han de- manifestar-se a favor d'això. Que els déus els il·luminen.

domingo, 15 de marzo de 2015

En defensa de la Sanitat Pública: cal un pacte per la salut dels ciutadans.

A principis de la dècada dels noranta del segle passat estava de viatge professional a un país de l’Amèrica Llatina que sorgia de la dictadura, i vaig tindre un petit problema de salut. Va ser un accident. Mentre visitava una petita ciutat minera, afectada per una crisi brutal, un company va tancar la porta de l’automòbil amb el que havíem viatjat i el meu dit índex de la mà esquerra va quedar-se dins. El dolor era insuportable i jo bramava. Durant uns segons eterns els amics no sabien que em passava, no m’entenien, i és que jo cridava: “la porta, obriu la porta, per favor”. Jo implorava a crits, però en la meua llengua, que obriren la porta del maleït cotxe. Passada una eternitat, algú em va entendre, es va llançar dins el vehicle i va obrir la porta des de dins. Jo vaig recuperar el meu dit que, per a sorpresa de tots, ni estava trencat ni tenia cap ferida. A la primera falange, això sí, el dit havia quedat reduït a la seua mínima expressió, la de l’os que, −com un miracle que encara avui m’espanta−, estava sencer. La resta del dit era una mena de botifarra de sang. El dolor era tan intens que vaig marejar-me i els amics van dur-me a una mena d’ambulatori de la xarxa pública de la ciutat. En arribar, en veure el tipus de local i després de fer alguna pregunta sobre la classe d’assistència que rebria, vaig dir els meus amics que no volia entrar i que el dolor ja estava minvant. Vaig prendre analgèsics i antiinflamatoris a discreció durant dies, i vaig tardar quasi dos anys en recuperar la sensibilitat a la polpa del dit.

Des d’aleshores ençà, quan algú em parla de les bondats del sistema de capitalització individual com a alternativa al nostre Servei públic de Salut recorde la cruesa de l’anècdota d’aquell viatge. Allò que hi havia a aquella petita ciutat en crisi era un establiment de beneficència per als pobres.

Ideològicament estic en contra de que la sanitat [com l’educació] siga una  mercaderia empresarial; a més, haver viatjat per diversos països en els quals la sanitat d’una certa qualitat és sols privada i està restringida exclusivament als que poden pagar-la, no ha fet sinó reforçar el meu posicionament de sempre.

Ara s’acosten eleccions i, per tant, és l’hora de parlar dels programes dels partits respecte d’una cosa tan important com què pensen fer amb la sanitat pública.

La situació per la qual travessem és preocupant. Entre 2009 i 2013, la inversió espanyola en sanitat ha baixat més d’un 16 per cent, és ha dir que de 73.000 milions en 2009 s’ha passat a 63.000 en 2013, i en 2014 ha continuat reduint-se. A més la crisi ha incrementat els índex de pobresa, de forma que a futur tindrem més ciutadans amb problemes de salut. El Ministeri de Sanitat, tot i que amb la quasi totalitat de competències transferides a les comunitats autònomes, explica que les reduccions pressupostàries cal connectar-les no sols a retalls, sinó a la reducció de costos per ús de fàrmacs genèrics i a racionalitzacions diverses –com ara la menor durada de l’hospitalització mitjana−. Tanmateix, em tem que una part de la davallada vinga motivada per la reducció de les plantilles i per altres decisions estrictament econòmiques i no mèdiques. Efectivament, el Servei Nacional de Salut d’Espanya ha perdut 5.000 professionals –personal mèdic i d’infermeria− entre 2010 i 2013, i això ha passat per no cobrir baixes temporals i per amortitzar les places dels qui han anat jubilant-se [amb greus efectes de futur per la no renovació i l’entrada de professionals joves a les plantilles assistencials consolidades]. A més, clar està, d’una reducció del nombre de llits hospitalaris efectius, un 5 per cent entre 2010 i 2013, tot passant de 115.000 a 109.000.

Malgrat tot, la ciutadania encara continua valorant molt positivament la sanitat pública, tal i com ho acrediten les enquestes internes dels organismes públics sanitaris i el propi Centre d’Investigacions Sociològiques. Compte, però. Allò que sí que es detecta entre els enquestats és una percepció de deteriorament del servei, tant de l’hospitalari com del d’atenció primària. Una dada significativa: els pacients a les llistes d’espera quirúrgica amb demora superior als sis mesos n’eren el 5 per cent en 2009, mentre que en 2013 n’eren quasi el 14 per cent.

La tasca de demolició de la Sanitat Pública que el Partit Popular ha desenvolupat durant els tres anys que portem de legislatura ha sigut feta a consciència: externalització de serveis de suport, concerts afavoridors de les empreses sanitàries, impuls a la gestió privada d’establiments sanitaris creats amb fons públics, privatització d’hospitals de la xarxa pública, reducció de plantilles, restriccions en els tractaments mèdics per raons d’estalvi pressupostari, retirada de la tarja sanitària als immigrants, etc., etc. 

És necessari revertir eixa situació. Com en altres sectors particularment sensibles, s’ha de fer un gir de 180 graus quant a la política del Govern Rajoy. Cal un gran pacte dels partits progressistes que, −tal i com s’han compromés quant a la política educativa del PP−, han de desmuntar la sanitària. Cal implementar reformes en el disseny i la gestió de la salut pública, això és cert, però l’objectiu no pot ser sinó la millora del servei als ciutadans. Els interessos empresarials privats poden tindre un espai de mercat per a aquells que vulguen i puguen pagar-se’ls, però no poden ser parasitaris de la sanitat pública, ni poden maximitzar beneficis a costa de prebendes i concessions atorgades des dels poders públics. És molta l’experiència acumulada d’allò que en diguem la porta giratòria que tant ha practicat el PP: càrrecs públics que han afavorit les empreses del sector sobre el qual tenien jurisdicció, i en les quals s’han empeltat només deixar el càrrec.


També en la sanitat cal desfer el camí recorregut pel PP. Es tracta d’invertir el rumb, d’avançar en la direcció contrària: cal impedir que la salut de la ciutadania siga una mercaderia més, una mercaderia de luxe que només una part de la societat podrà pagar.  Per als sectors de menors ingressos, per als joves sense una faena digna, per als aturats, per als immigrants regularitzats, allò que el PP reserva és una mena de nova beneficència. No un dret a una salut integral atesa des d’una potent xarxa sanitària pública, sinó una mena de caritativa concessió. La que voldria sustentar en establiments del tipus d’aquell al que no vaig atrevir-me a entrar fa més de dues dècades, una vegada vaig aconseguir treure el meu pobre dit del maleït cotxe.                  

domingo, 8 de marzo de 2015

Quanta gent vol virar a babord?

Necessitem de forma urgent que arribe el dia de les eleccions. Cal votar per a saber què volen els ciutadans o, millor, per a saber quants estan disposats a donar el seu suport a aquesta forma en la qual estem funcionant políticament, i quants s'oposen i volen que es faça de forma diferent. Hi ha, doncs, dues opcions en pugna: seguir o canviar, mantenir el rumb o virar a babord; i aquestes eleccions pròximes han de dirimir si realment són majoria els qui estan farts, fastiguejats i resolts a expulsar al Partit Popular del govern de les institucions polítiques.
Aquests últims anys estan sent durs, i no em referisc ara a la crisi econòmica, sinó al clima social en el qual estem vivint. En aquest temps, el debat polític i partidari es correspon perfectament amb aquella coneguda idea marxiana, segons la qual partint del no-res hem assolit les més altes cotes de misèria.
El Partit Popular ha sustentat i sustenta governs que han estat i són un malson per a la majoria dels ciutadans, inclosos una bona part dels qui van votar per ell. No es tracta que haja resultat un partit conservador fins a ser reaccionari; ni tan sols que haja desenvolupat una política sempre orientada a afavorir els interessos privats per damunt dels públics. Ha sigut molt pitjor, ha esdevingut el major i més potent agent corruptor d'aquesta societat. Perquè la corrupció no ha resultat exclusivament un problema de naturalesa econòmica, ha estat molt més greu la descomposició de les institucions i l’enviliment de les persones. Fins i tot s'ha pervertit el llenguatge, s'han retorçut les paraules, s'han falsejat els significats, s'ha negat allò evident, i s'ha ocultat allò explícit.
És veritat que no tot el dolent, el putrefacte, l'indecent que ocorre en la nostra societat és imputable als del partit de la gavina. Encara que d'ells és la major responsabilitat, altres formacions polítiques han coadjuvat, per acció o per omissió, al lamentable estat d'indecència política en el qual vivim. Fins i tot els ciutadans del carrer que no tenim carnet partidari hem de carregar amb la nostra creu penitencial per la nostra nul·la capacitat de resposta, per la nostra deixadesa davant la deriva perversa de la cosa pública. La desafecció i la crítica poc rigorosa, resultant de disseminar la brutícia amb ventilador, han sigut respostes massa generalitzades.
Per a molts, el distanciament de l'escenari partidari ha constituït l'única alternativa plausible. Han volgut posar terra pel mig amb els mentiders, els indecents, els falsificadors i els encobridors, amb aquells que veuen la palla en l'ull de l’altre i no reconeixen ser bornis. 
Per als qui no renuncien, per a els qui no es  rendeixen, per als qui senten la imperiosa obligació moral de participar en la reconciliació entre ètica i política, la cosa no és tan senzilla. Simplement no poden desentendre's de la realitat que els embolica fins a, quasi, asfixiar-los. Els noticiaris de ràdio i televisió poden haver-se'ls convertit en una tortura, els debats i tertúlies els poden semblar pestilents, i les entrevistes a polítics amb poder en un exercici de risc per a la seua tensió arterial. La crònica judicial, per exemple, és una porga que prenen tres vegades al dia: desdejuni, menjar i sopar.
No es pot continuar així més temps. Cal votar, cal saber quanta gent està disposada al fet que les coses seguisquen com estan; a seguir furgant en el fang. I quanta gent està disposada a recolzar opcions de canvi, de girar 180 graus i de redefinir la ruta a seguir per a aconseguir una forma d'organitzar la convivència més justa, més lliure i més solidària.

Si aquest segon grup resulta majoritari, tal com les enquestes vaticinen, serà la responsabilitat dels seus quadres partidaris que eixe canvi es faça real, que es materialitze en la constitució d'àmplies majories de govern en les quals tots cedisquen perquè puguen ser atesos els interessos de la majoria. Si les previsions demoscòpiques es confirmen, la cultura del pacte lleial, tan desconeguda per aquestes terres, es farà imprescindible. Aquest serà el moment de conèixer la vertadera estatura política d'aquells dirigents que hauran promès donar un colp de timó i virar a babord.