Vistas de página en total

sábado, 28 de febrero de 2015

La debilitat d'uns bisbes que enyoren el Concili de Trento.

En la dècada dels seixanta del segle passat, milers i milers d'escolars de l'Espanya franquista estudiarem els primers cursos amb l'Enciclopèdia Álvarez. L'Enciclopèdia de Tercer Grau –Intuïtiva, Sintètica, Pràctica- (sic), amb la qual vaig fer el curs d'Ingrés al Batxillerat, constava amb el Res Obsta del Canonge Penitenciari Censor i amb el Pot Imprimir-se de l'Arquebisbe, i en les seues pàgines vaig aprendre el que vaig poder d'aritmètica, geometria, llengua espanyola, geografia, ciències de la naturalesa i història (?) d'Espanya. A més, el llibre incloïa unes pàgines dedicades a la Formació Polític-Social (adoctrinament falangista bàsic), i unes altres que anomenava Història Sagrada. Aquesta última part combinava la narrativa mitològica catòlica amb la catequesis integrista, pròpia del nacional-catolicisme imperant en aquella dictadura eterna amb la qual ens van castigar el general Franco i els seus sequaços.
Encara recorde a aquell mestre, don Juan, que era bona gent, i que ens prenia la lliçó de les diferents matèries posats en fila, un xiquet darrere l'altre, ordenats del primer a l'últim del grup. Quan fallaves una pregunta, si el següent l'encertava, ocupava el teu lloc; i si et descuraves podies veure't en el furgó de cua de la classe. Eren els temps de la divisió explícita entre els listos i el pelotón de los torpes. Entre tots dos grups, la majoria pugnàvem per surar, en la zona temperada de la filera.
Per pura supervivència vaig haver de memoritzar que el concili de Trento, en 1545, “fue una gran reunión de príncipes de la Iglesia que condenó el protestantismo y fijó lo que habíamos de creer”. Així, tal qual. Això semblava normal a un xiquet de nou anys al que l'Enciclopèdia i don Juan li deien que Espanya era la nació mariana per excel·lència, “es decir la nación que más ama y venera a la Virgen”. No era difícil d'acceptar tampoc que la creació del món havia sigut “un acto libre del poder divino, en virtud del cual Dios lo sacó de la nada”. Per si alguna reticència podíem albergar els qui procedíem de famílies sense fervor religiós, l'Enciclopèdia Álvarez era molt contundent: “Entre los descubrimientos que la ciencia ha hecho sobre el origen del mundo y el relato de Moisés en el Génesis, existe un paralelismo que revela claramente la inspiración que Moisés tuvo”. Amb un subtil aclariment, això sí: “Los días [de la Creació] de los que nos habla Moisés debemos interpretarlos como larguísimos períodos de tiempo, pues si Moisés empleó la palabra ‘días’ fue solamente para que lo entendieran mejor”.
Han fet falta cinquanta anys perquè un ministre, José Ignacio Wert, del govern de Mariano Rajoy, impose una assignatura semblant de Religió [que ja no és ni tan sols Història Sagrada], al dictat d'una Conferència Episcopal que evidencia enyorar la potestat de fixar allò que els xiquets han de creure, a la forma i manera del Concili de Trento. Clar que en aquests temps, −no és cosa menor−, aquesta assignatura solament la cursaran aquells xicots els pares dels quals la preferisquen abans que una altra: Valors Socials i Cívics.  Aquesta llibertat d'elecció no estalvia el fet aberrant, pervers, que les famílies catòliques hauran d'optar entre ambdues, hauran de decidir si prefereixen que els seus fills estudien una ètica confessional o una ètica cívica i democràtica.
Juan José Tamayo, el reconegut teòleg, ha denunciat com a inacceptable que una assignatura anomenada Religió Catòlica s'haja convertit en una matèria avaluable en un Estat constitucionalment no confessional, tant i més pels propis continguts d'aquesta assignatura.  Aquests són −ha escrit− “íntegrament catequètics amb tendència al fonamentalisme [i el] pensament que es transmet en la matèria és androcèntric; el llenguatge, patriarcal; la concepció del cristianisme, mítica; el plantejament de la fe, dogmàtic; l'exposició, anacrònica”. El teòleg ha subratllat que amb el temari dictat pels bisbes “la catequesis torna a l'escola i ho fa amb els tons masclistes dels temps més rancis del nacional-catolicisme”.
És força o debilitat el que acaben d'evidenciar els bisbes? Pense que és clarament feblesa, esgotament. Els seminaris estan buits des de fa anys, el casament civil és majoritari, el divorci està normalitzat, els matrimonis entre parelles del mateix sexe creixen, el govern no s'ha atrevit a derogar la Llei de terminis de l'avortament, les expressions de religiositat tenen més de ritu social que de pràctiques de fe i, fins i tot, l'ampli calendari festiu religiós ha incorporat forts components pagans explícits que fan ombra als propis ritus.
La jerarquia de l'Església espanyola enyora els anys de la dictadura, quan manava i era obeïda, i segueix sense voler adaptar-se al món d'avui. No vol saber res de problemes tan centrals en una societat desenvolupada com l'avortament o l'eutanàsia, i no vol acceptar que ja no és l'única confessió religiosa sobre el terreny. Prefereix refugiar-se en els dogmes abans que a comprometre's amb  una formació integral dels joves, que han d'afrontar els reptes d'una societat lliure i democràtica. Les seues eminències reverendíssimes no obrin la boca davant els estralls de la crisi, res diuen de les famílies expulsades de les seues cases pels bancs, callen sobre les famílies amb tots els seus membres sense ocupació mentre els seues més alts prelats gasten a mans plenes en luxes i desvaris. Clamen a crits pels embrions, però no mouen un múscul pels xiquets desnodrits. No manifesten ni caritat cristiana per les dones que pateixen la violència de gènere, mentre veneren la maternitat immaculada de María. Callen i intenten ocultar la pederàstia entre els seus, ignorant tanta sordidesa com coneixem diàriament. Estan cecs i sords davant els problemes reals d'una societat per la qual no se senten interpel·lats, i es mostren altius i distants davant les denúncies dels seus profits, els seus privilegis i les seues perversions.

Com les seues esglésies estan cada vegada més buides, com cada vegada administren menys sagraments, com la catequesis compta cada vegada amb menys assistents, han decidit –amb l'inestimable col·laboracionisme còmplice d'un govern que cerca consol en els seus sectors més reaccionaris− portar el catecisme a l'escola. Si els xiquets no van voluntàriament a la catequesis a adoctrinar-se, cal portar l'adoctrinament als xiquets a l'escola, que d'allí no poden fugir. Al final, aquests prínceps de l'Església del segle XXI l'única cosa que voldrien seria tornar al segle XVI. Així podrien fixar-nos a tots “el que havíem de creure”. Però no poden, i ací està la prova inequívoca de la seua fràgil debilitat.

domingo, 22 de febrero de 2015

La dreta espanyola es trenca.

Es conta –veritat o llegenda− que una coneguda actriu nord-americana, que havia sigut esposa o amant quan era poc més que una adolescent d'un no menys famós cantant, tenia problemes amb el seu llavors marit; també aquest famosíssim actor de cinema. La dona va cridar al seu antic company sentimental per a queixar-se del tracte que rebia, i el cantant li va respondre: “Vols que li envie als xicots i que li trenquen les cames?”.

Ve la cosa a conte perquè creix el rumor que hi ha prou gent que és a punt d’enviar a un partit emergent a que li trenque les cames al Partit Popular de Mariano Rajoy. Aquesta gent -que se sent maltractada- són els electors que podem identificar com el segment més centrista del partit conservador. Un bon grapat de votants desenganyats de Rajoy i de les seues promeses degenerades, que poden sumar un percentatge significatiu d'electors, que semblen estar més que farts i fastiguejats –així ho indiquen les enquestes− de l'actitud i l'activitat desenvolupada pel Partit Popular durant els més de tres anys que portem de legislatura.

Retallades en la capacitat redistributiva de l'Estat, minvament en l'eficàcia social del sistema, pèrdua evident de qualitat democràtica, propaganda en compte d’informació en els mitjans de titularitat pública, incompliment absolut del programa amb el qual van guanyar les eleccions, injecció de quantitats obscenes de diners públics als bancs gestionats per truans i vividors, subordinació vergonyant a les directrius financeres que marquen des de Berlín i Brussel·les, sacrificis que castiguen als segments més febles i fràgils de la societat, empobriment de les classes mitjanes i deteriorament imparable dels sectors més populars, emigració de milers de joves expulsats del país i, sobretot i sobre totes les coses: desocupació i corrupció. Desocupació desbocada –especialment greu entre els joves; també entre els millor formats en les universitats públiques− que no hi ha forma de reduir significativament, i corrupció, muntanyes de processos judicials per causes de corrupció en tots els plànols de la realitat.

Corrupció pública i privada, que el PP ha generat per a pagar sobresous als seus càrrecs orgànics i de representació, per a enriquir als més perdularis dels seus amics polítics, per a pagar obres en les seues seus i per a sufragar campanyes electorals amb diners negres tot incomplint la legislació vigent. Tot això amb l'agreujant, a més, que el PP no reconeix error ni responsabilitat alguna en tant d’excés, en tant de desastre. Tot és culpa, diuen, de l'herència que els van deixar els socialistes en 2011. Una espècie de jaculatòria que tenen el cinisme d'utilitzar fins i tot en regions autònomes en les quals porten governant des de fa més de vint anys, com és el cas de València; el govern de la qual és un vergonyós referent internacional de corrupció, i la seua marca regional està trufada d'imputats, condemnats i empresonats. Primer no hi ha responsabilitat fins que hi haja sentència ferma, i quan la justícia es pronuncia, resulta que eren comportaments individuals i aliens a la voluntat del partit. De les responsabilitats polítiques, ni es parla.

El PP s'ha juramentat per a dir que tot està millorant. Que les xifres econòmiques no deixen lloc a dubtes: la crisi és cosa del passat. Sorprèn que repetisquen aquest ritornello per activa i per passiva, com si pretengueren hipnotitzar a la ciutadania. Però ja no cola, i és que excepte els irreductibles, una bona part del seu electorat natural està literalment fastiguejat amb Rajoy i els seus ministres, que menteixen més que parlen cada vegada que tenen un micròfon o una càmera davant. Ja no cola, i l'hegemonia conservadora que el Partit Popular posseeix a Espanya des dels anys vuitanta està tocant a la seua fi. Si les exportacions han crescut dos punts respecte a l'any anterior, si el PIB creix unes dècimes més que el francès o l'italià, o si el bonus a deu anys està a menys de cent punts respecte de l'alemany, que són les xifres macro de les quals parla el PP, importa poc a la gent que constata que els bancs desnonen de les seues cases a milers de persones per impagament de la hipoteca, o que han de recórrer a les ONG’s com Càrites, els bancs d'aliments o unes altres, senzillament perquè la crisi els ha deixat sense treball o sense els mínims suficients per a sobreviure.

En les dues últimes dècades, l'esquerra clàssica espanyola ha estat i segueix estant fragmentada, potser perquè està en els seus gens, i no ha sabut trobar un discurs alternatiu i creïble. Les dretes, contràriament, han sabut conviure sota una marca política, PP, que ha mantingut eficaçment units electoralment a sectors que van des de l'extrema dreta d'arrels ideològiques profundament franquistes fins al que podríem anomenar el centre-centre, que inclou a parcel·les pròximes a la franja dreta de la socialdemocràcia. Aquests sectors són els que presenten símptomes de deserció, d'abandó de les pútrides aigües popularistes, a la cerca d'un espai polític més net, menys putrefacte.

Les enquestes que proliferen com a bolets després de la pluja de primavera estan reflectint la ruptura completa del bipartidisme imperant des de l'aprovació de la Constitució de 1978: el PP i el PSOE estan en mínims històrics, i els seus tradicionals aliats parlamentaris, els nacionalistes bascos del PNB i els homòlegs catalans de CiU, que han sigut capaços de governar amb tots dos segons els ha convingut, també viuen hores baixes. Els bascos tenen a Madrid una força parlamentària real escassa, i els catalans estan tocats pels excessos sobiranistes i per la corrupció que també ha afectat les bigues mestres de la formació.

Si per la riba esquerra ha sorgit PODEM, un partit que en un any ha aconseguit nivells que el situen com a primera o segona força en expectativa de vot, amenaçant fonamentalment al PSOE i a Esquerra Unida, però també a partits nacionalistes perifèrics de matriu progressista i fins i tot radical, per la riba dreta està pujant amb força una altra novetat partidària: Ciudadanos (C’s).

Originari de Catalunya, amb menys d'una dècada de vida i amb exclusiva presència parlamentària en aquella regió autònoma, C’s compta amb un líder [Albert Rivera] jove, dinàmic, convincent i atractiu per a aquelles persones que se situen en el terreny que va des del centre dreta al centre-centre. Anys arrere va tenir relacions polítiques amb Noves Generacions, la branca juvenil del PP, però avui vola al seu aire. A mitjan dècada anterior pocs hagueren apostat un euro per ell, però ací està, ocupant un protagonisme creixent.

Quan Ciutadans era exclusivament oposició i denunciant del nacionalisme sobiranista català, el PP l’acaronava. L’ovacionava i procurava sumar forces amb ells per a erosionar a Convergència i Unió i al Partit dels Socialistes de Catalunya, dividit i delmat aquest últim entre l'independentisme i l’unionisme. Ara, en aquests moments, les bateries del Partit Popular disparen cada vegada amb més afany contra el partit d'Albert Rivera. Des de la seu central del carrer de Gènova, a Madrid, Ciutadans és percebut com una opció de recanvi del centredreta, tota una amenaça amb majúscules a aquella hegemonia que el PP ha mantingut entre les dretes de totes les grandàries i melodies durant dècades.

Ciudadanos/Ciutadans és un partit que encara s'està fent, i tot i que alguns ho veuen com una marca blanca del PP no sembla que els trets vagen per ací. El seu discurs no és el d'una organització que aspira a ser frontissa dels dos [cada vegada menys] grans, i encara que és més el que no se sap del seu programa que el que realment han fet públic, està rebent discrets ànims i recolzaments de sectors significatius de l’establishment, preocupat i cansat per la impresentable gestió de Rajoy i dels seus col·laboradors directes. El nou partit pot ser l'altra força que, finalment, dinamite el sistema partidari espanyol en els pròxims mesos.

Tan deteriorat està aquest que quan, en dates pròximes, se celebre en el Parlament de Madrid el Debat sobre l'Estat de la Nació, no participaran en ell cap dels dos líders dels dos partits emergents: Pablo Iglesias i Albert Rivera. Cap dels dos és diputat a Madrid. Tot un símptoma, tot un senyal, tota una evidència de quanta distància hi ha entre l'actual Parlament espanyol i la realitat partidària del país i, a sobre, de quant de delicat és el mateix estat de la nació. 


Amb aquests antecedents, potser l’slogan de campanya d'Albert Rivera i Ciutadans podria ser: “Vol vosté que li trenquem les cames al PP?”. Políticament parlant, clar.

domingo, 15 de febrero de 2015

L’harakiri dels estúpids, segons Mario Vargas Llosa.

En aquests temps de fortes turbulències, de crisi econòmica i d’ensorrament de l'ètica política, sembla que la impunitat dels poderosos és completa. No em referisc solament als grans organismes financers o als responsables econòmics de les grans potències, al·ludisc també a certs patums de la cultura, a alguns intel·lectuals consagrats i reconeguts. Parlen i pontifiquen, administren sentències, enalteixen i desqualifiquen, i els beneficiats per tant d’encens els recompensen amb víctors, honors i premis que els reconforten el cos i l'ànima. Un d'ells és l'escriptor i premi Nobel Mario Vargas Llosa (MVLl), tan recomanable per la seua literatura com a detestable pel seu superb i insensible neoliberalisme militant. 
Fa uns dies que va publicar un article en el diari El País amb el títol de L’harakiri, en el qual després d'introduir breument la tradició japonesa del suïcidi per honor va connectar el fenomen amb una espècie de suïcidi col·lectiu, que seria el practicat per països que “presa d'un desvari passatger o perllongat, decideixen empobrir-se, barbaritzar-se, corrompre's, o totes aquestes coses alhora”. Ens recorda don Mario a aquella perversa i amenaçadora sentència d’Henry Kissinger referida al Xile d’Allende, al qual els Estats Units no havien de permetre fer-se comunista per la estupidesa dels xilens. Encara que l'objectiu central de l'article és la Grècia actual, MVLl va començar a avançar cap a ella partint de l'Argentina peronista, passant per la Veneçuela xavista i rememorant l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista i la Rússia soviètica. Tan llarg viatge per a, finalment, arribar a l'Atenes d'Alexis Tsipras i Syriza.
La tesi central de Vargas Llosa és que n’hi ha pobles que no saben votar, que trien opcions polítiques que els hi perjudiquen i que a mitjan termini els condueixen al desastre. Això va passar amb l’Argentina peronista, amb la Veneçuela xavista i va a passar ara amb la Grècia de Syriza i el seu primer ministre Alexis Tsipras. Si el poble argentí i el veneçolà “avui paguen cara la seua ceguesa”, aviat els ingenus grecs veuran com els problemes que pateixen s’agreugen.
Un home dels recursos del celebrat novel·lista no hauria de banalitzar així sobre processos històrics tan distants, i no sols geogràficament. Tant i més quan d'allò que es tracta és de posar en el punt de mira a Grècia. Un exemple: banalitza en extrem quan al·ludeix a Veneçuela. La democràcia veneçolana resultant del Pacte de Punto Fijo i la seua tremenda ineficàcia social [o l'olímpic desinterès de les elits pels sectors populars], està en la base de l'ascens de Chávez i del xavisme. L'evolució del sistema que va arribar de la mà d'unes eleccions democràtiques ha sigut la que coneixem, i és avui indefensable. No obstant això, afirmar que els problemes de l'Argentina o la Veneçuela actuals vénen de la decisió d'unes majories ciutadanes que no van saber votar correctament és, novament, impropi d'un Intel·lectual com MVLl. Al final, allò que sura en l'opinió de l'escriptor peruà és que la majoria de la gent dels països al·ludits és simplement estúpida; tant que no és capaç de votar per les opcions que realment hauria de votar, les que realment li convindrien [amb les quals ell combrega]. Una argumentació que no deixa d'evidenciar una curiosa concepció de la democràcia.
En Grècia acaba d’assolir el poder “un partit demagògic i populista d'extrema esquerra”, que “va prometre als grecs una revolució i el paradís”. Així doncs, resulta que l'estupidesa humana no coneix fronteres. Un trenta-sis per cent d'imbècils grecs, tan idiotes com els argentins o com els veneçolans, han votat el que no havien de votar. Segons MVLl, amb aquest resultat electoral “en comptes de superar les plagues que els assolen, aquestes podrien empitjorar ara si el nou Govern [grec] s'obstina a posar en pràctica el que va oferir als seus electors”.
Aquestes plagues són, indiscutiblement, el resultat de “la corrupció desenfrenada dels Governs grecs al llarg de diverses dècades” durant les quals “amb irresponsabilitat delirant” falsejaren els comptes per a enganyar a la Unió Europea.  
Omet deliberadament el novel·lista que els governs conservadors de Karamanlis [els amics del PP d'Aznar i Rajoy, i també seus] van emmascarar el dèficit amb la imprescindible col·laboració d’organismes i persones europees . molt principals. És a dir que els que van falsejar no van ser els governs, així, en abstracte i en general, sinó els de la dreta neocon de Nova Democràcia. No van ser uns irresponsables, van ser uns delinqüents i ara resulta que el càstig per aquells delictes han de penar-lo sobretot els grecs més vulnerables, la qual cosa al Nobel peruà li sembla d’allò més lògic.
Diu que Syriza proposa acabar amb l'austeritat i amb les privatitzacions, renegociar el pagament del deute i recobrar la sobirania; això és  “un miracle equivalent al de guarir a un malalt terminal fent-li córrer maratons”. Convindria que una ment preclara com la del llorejat literat no perdera el respecte pels seus adversaris ideològics: això del pacient terminal i la marató és massa indigne per a un escriptor del seu prestigi. No és un problema de sobirania, és una qüestió d'uns mínims de qualitat de vida per als ciutadans d'un país de la Unió Europea.
Sosté MVLl que el millor que podria passar és que aquestes bravates de Tsipras i Syriza foren arxivades, com va fer François Hollande a França. No obstant, l’escriptor està preocupat: “França i Itàlia, víctimes també de greus problemes econòmics, han manifestat no veure amb mals ulls” les propostes de Tsipras. Encara sort, conclou, que “no tots els països europeus han perdut ara per ara el sentit de la realitat”.
Quanta gent a Europa ha perdut el sentit de la realitat, segons MVLl: Hollande, Renzi, Tsipras…  El món, malgrat tot, pot estar tranquil: Merkel, Rajoy i la senyora Lagarde són els capdavanters de la responsabilitat i del saber fer bé les coses.
Sembla que tindre sentit de la realitat és governar per als bancs, per als que roben, per als que desnonen, per als corruptes, per als fons voltor. Què li passe a la gent, als xiquets sense escola, als malalts sense fàrmacs, als vells sense pensió, als ciutadans sense treball ni subsidi… això és cosa menor que ha d'estar supeditada a l'equilibri macroeconòmic. Què haurien d’haver fet els grecs amb Karamanlis o amb Samaras, que no fóra votar per a tirar-los? I això és el que van fer en 2009. I va guanyar el PASOK de Papandreu, amb un 40 per cent. I ara no arriba al 5 perquè no va saber enfrontar-se a la Troica i redreçar el rumb de la República Hel·lènica. Es tracta de la imperícia dels electors grecs, o de la incapacitat dels polítics en els quals han anat dipositant la seua confiança?
El nostre admirat escriptor apunta que diversos països de la UE, com Espanya, Portugal i Irlanda, comandats per Alemanya, ja els han dit als grecs que res de condonacions. No obstant això, el deutor vol pagar, l'única cosa que demana és que es negocie una forma factible i raonable de fer-ho. Des d'una lògica financera, no seria desitjable aconseguir-ho? O és que l'opció que domina és ideològica i allò que es vol en veritat és disciplinar als díscols [els grecs i els que tinguen la temptació d’emular-los] que no combreguen amb la doctrina econòmica neoliberal?
“Alemanya no és la culpable que un bon nombre de països de l'Europa comunitària tinguen la seua economia feta una ruïna”, ens diu Vargas Llosa. “Alemanya ha tingut Governs prudents i competents, austers i honrats i, per això, mentre altres països es desbarataven, ella creixia i s'enfortia […] només mitjançant l'obstinació i l’estoïcisme dels seus ciutadans”. I remata afirmant que “el Govern alemany de la senyora Merkel és un europeista decidit i la millor prova d'això és la manera generosa i constant en què recolza, amb els seus recursos i les seues iniciatives, la construcció europea”.
Allò de la generositat alemanya resulta molt discutible en aquests últims anys de Merkel. És un país molt eficient, és veritat. Però bona part de la seua eficiència es deu al fet que fa anys que mana sense oposició en la UE. Les seues formes de control de l'ortodòxia macroeconòmica mereixen més crítiques que una altra cosa i són, per dir-ho suaument, molt autoritàries: no negocia amb ningú, imposa. Alemanya és un gran país que, malgrat això, sembla que no li importa ser més temut que admirat. No està escrit que allò que MVLl anomena estoïcisme dels seus habitants siga una virtut. En qualsevol cas, els europeus del sud no som estoics, la qual cosa tampoc té perquè ser un defecte. Cada poble té la seua idiosincràsia, i entre els europeus és molt més el que compartim que el que ens separa. No obstant això, alguna cosa que ens unia com eren uns consensos bàsics pels més alts poders i pels seus portantveus de més renom. Almenys això és el que s'entén tant en la realitat que vivim com en l’article del novel·lista peruà.

No importa, cadascú diu el que millor considera, però per a lloar la política austericida de Merkel, Rajoy, el BCE i el FMI. l'honest és dir a les coses pel seu nom, parlar clar, no amagar-se darrere simplificacions maniquees.

sábado, 7 de febrero de 2015

La Llei de Murphy i la rebel.lia dels estafats.

Encara que sembla que Edward Murphy mai la va pronunciar així, la frase ha passat a la història i a ell se li adjudica la paternitat: “Tot el que puga eixir malament, eixirà malament”. És veritat que la frase ha tingut versions, però totes se li atribueixen al bon senyor. Una de les variants, que ha tingut i té molta vigència en aquests temps, és aquella que resa així: “Tot el que és susceptible d'empitjorar, empitjora”.

Entre 2007 i 2015, els grecs han celebrat quatre eleccions parlamentàries. En les de 2007 i 2009, el bipartidisme semblava perfecte: entre el socialdemòcrata PASOK  i el neoconservador Nova Democràcia (ND) sumaven entorn del 78-80 per cent dels vots emesos. En les eleccions de 2012 i les de 2015, aquest bipartidisme va saltar per l'aire, i la suma dels vots obtinguts pels dos grans partits amb prou faenes va arribar al 33 per cent. És necessari un aclariment: mentre que ND ha remuntat en l'última consulta fins a aconseguir quasi el 28 per cent [venia d'un 19 en 2012], el PASOK va començar a enfonsar-se en 2012 amb un 13 per cent [venia d'un 44 en 2009], i no ha aconseguit arribar al 5 per cent en 2015.

En aquest període, que coincideix amb la brutal crisi econòmica i amb l'emergència social que viu el país, electoralment parlant cal destacar alguna cosa més: la regularitat del vot comunista [entre el 8 de 2007 i el 5.5 per cent de 2015], i l'aparició del partit feixista Clarejar Daurat en 2012 [amb el 7 per cent], que ha baixat lleugerament en 2015 al 6.2. El més important, no obstant això, ha sigut la progressió imparable de la coalició Syriza: 5 per cent [2007], 4.6 [2009], 16.8 [2012] i 36.34 [2015].

Efectivament, Synaspismós Rizospastikés Aristerás, la Coalició d'Esquerra Radical, coneguda com  Syriza, liderada per  Alexis Tsipras, ha capitalitzat  l’enfit polític que ha provocat l'enfonsament del bipartidisme i, a més, ha substituït al PASOK com el principal referent de l'esquerra partidària grega. A què s'ha degut aquest sisme electoral produït en la República Hel.lènica?

Durant les dues legislatures del govern conservador de Karamanlís, les anteriors a les eleccions de 2009, els responsables econòmics de ND van falsejar les dades macroeconòmiques de la comptabilitat del país. En les eleccions de 2009, l'electorat castigà a ND [relativament, ja que va mantenir en 33 per cent dels vots] i  va donar al candidat socialista Yorgos Papandreu la majoria absoluta en el Parlament hel.lènic. Els comptes reals van eixir llavors a la llum: ND havia assegurat que el dèficit grec era d'un 3,7 per cent, però el  dèficit real arribava realment a un insuportable 12,7 per cent.

En ser conegudes aquestes xifres, les agències qualificadores de risc van devaluar la solvència creditícia grega fins al bo brossa. Els inversors van començar a exigir molta més rendibilitat per ells, la qual cosa va generar un major endeutament per a fer front a les necessitats econòmiques del país, fins i tot per a la despesa corrent. Malgrat aquest escenari, reduir el dèficit va ser la doctrina implantada amb extrema duresa, seguint les directrius alemanyes. La Troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI] va imposar unes mesures draconianes que no solament no han donat resultat, sinó que han constituït una validació de la Llei de Murphy. El pou de l'empobriment grec sembla no tenir fons. Les condicions de vida de la gent s'han anat deteriorant cada vegada més, la desigualtat interna creix al galop, la suma del principal del deute puja i els interessos que genera són impossibles d'assumir. No obstant això, la Troica no afluixa. França i Itàlia han donat als nous mandataris grecs poc més que bones paraules, però  fonamentalment Alemanya [secundada per algun altre membre de la UE com Àustria o Dinamarca] ha fet saber als grecs que no hi ha més que pagar, pagar, pagar i tornar a pagar.

Allò que els ciutadans estan pagant és l’estafa que van patir, els jocs malabars financers de Nova Democràcia, que consistien, per exemple, en emetre deute en monedes diferents a l'euro, com el ien japonés. Els conservadors grecs, els socis del PP espanyol, van poder fer-ho senzillament perquè no era obligatori informar a Brussel.les d'aquestes martingales. Han passat els anys des que es va descobrir el frau, i ara sabem que els governs de Nova Democràcia, presidits en aquests anys per Kostas Karamanlis, van comptar amb la complicitat imprescindible de Goldman Sachs [el que era un dels més importants bancs d'inversió del món, nord-americà]. Aquesta entitat va falsificar el que va fer falta falsificar ajudant així a amagar el dèficit dels comptes grecs. Una dada significativa que convé recordar és que durant aquests anys el vicepresident per a Europa de Goldman Sachs era l'actual president del Banc Central Europeu, Mario Draghi. Ves per on.

Aquella colossal estafa no va venir sinó a agreujar alguns pecats originals de l'economia grega, singularment quant a la fiscalitat.

No obstant això, la duresa de l'ajustament i la disciplina social imposada per la Troica, sempre dirigida per la senyora Merkel i pel seu inefable ministre Wolfgang Schäuble, semblen no tenir fi. I això sense que els grecs experimenten bonança alguna. Sacrifici més sacrifici, empobriment creixent mantingut, asfíxia de l'economia d'un petit país que mai podrà pagar el que deu. Tot sembla indicar que Grècia està sent assetjada per a que a més de porgar els seus nefands pecats econòmics  servisca d'avís a aquells altres països que senten la temptació d'allunyar-se de l'ortodòxia de l'equilibri fiscal.

Es repeteix últimament molt que no hi ha comparació possible entre Grècia i Espanya. És veritat en molts aspectes, i no tant en uns altres. Per exemple en el plànol de la representació parlamentària i en l’existència d’una gran estafa bancària. També Espanya ha viscut durant anys en un bipartidisme pràcticament perfecte, [excepció feta de les minories nacionalistes basca i catalana], que ara s'està trencant. A Grècia s'ha produït un enfonsament del partit socialdemòcrata, PASOK, i un ascens d'una coalició d'esquerres, Syriza. A Espanya està per veure si les prediccions demoscòpiques es compleixen, però ara per ara el PSOE baixa i baixa, mentre que el nou partit PODEM[OS] ha pujat fins a superar-ho en expectativa de vot. Veurem què ocorre.

De moment, pel que a Grècia respecta, la veritat és que la incapacitat del PASOK per a evitar l'enfonsament del país, lligat de peus i mans per la rígida disciplina del correccional alemany, l’ha convertit quasi en irrellevant. No va saber interpretar la creixent rebel.lia d'una part de l'electorat, fart, empobrit, malparat i desesperançat per tanta cirurgia [social] major sense anestèsia.


Sembla que Syriza pretén negar la Llei de Murphy. Ha transmès esperança als electors, ha generat la il.lusió de què pot i deu millorar la situació econòmica i social, i més d’un terç dels grecs li ha donat la seua confiança. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, actors secundaris en l'escenari europeu, estan atents al que ocorre a Atenes. També a Espanya n’hi ha molts estafats que podrien, tal vegada, intentar llevar-li la raó al senyor Murphy. 

domingo, 1 de febrero de 2015

La marxa dels tristos va ser una festa.

El president Rajoy té qui li escriu, però hauria de jubilar-lo. Eixes idees centrals que llança en les seues escasses intervencions públiques, les que són acuradament pensades pels experts en comunicació del Partit Popular, aquelles que hagueren de permeabilitzar la societat i convertir-se en lemes indiscutibles beneficiosos per al seu govern, provoquen la hilaritat o la irritació de la ciutadania. No fa molt va dir que la crisi ja era història, poc després va protagonitzar un espot televisiu en el qual donava les gràcies als ciutadans [se suposa que per patir sense protestar], i ara ha dit que la marxa convocada per PODEMOS a Madrid el 31 de gener va ser un acte de “uns tristos que volen pintar una Espanya negra”.

S'equivoca Rajoy i ho sap, la qual cosa fa més difícil entendre perquè diu aquestes ximpleries, unes vegades patètiques i altres provocadores. I és que la Marxa de Madrid va ser un èxit, es mire per on es mire, i així ho reconeix la premsa convencional i la digital si se sap llegir els titulars. Tanmateix, perdura el desconcert entre els mitjans de comunicació i entre els partits polítics convencionals.

Sembla que, -si atenem a les manifestacions, els editorials i els discursos públics-, hi ha una resistència o una incapacitat per a entendre què és el que està passant. A primera vista, tot sembla indicar que continuen les rèpliques del sisme polític de les eleccions europees de fa uns mesos. I quasi ningú vol veure la realitat.

La metàfora del terratrèmol polític referida a la irrupció potent del nou partit PODEMOS s'utilitza diàriament en tertúlies i editorials dels mitjans de comunicació. Es poden usar sinònims, es pot dir tremolor, sacsejada, corriment o fractura, però s'està dient el mateix.

Un convidat al que ningú coneixia, del que ningú sabia, va arribar just a l'hora de l'esmorzar, quan els plats eren a punt de servir-se. Davant l'estupor dels comensals, el nouvingut –insolent- va sorprendre als presents exigint no solament un lloc en la taula sinó la presidència de la mateixa.

Alguna cosa així va passar fa uns mesos, quan les primeres enquestes de distribució del vot van confirmar que el gran èxit en les eleccions europees no anava a ser flor d'un dia, sinó que el nou partit havia vingut per a quedar-se, i no com un més, no com un partit de protesta i poc més, sinó com una força política de govern, disposada a trencar el mapa partidari eixit de la Transició democràtica. La cruesa dels efectes de la crisi, la irritació creixent de milions de persones, la insensibilitat del Govern davant el patiment de tants, la incapacitat dels partits d'oposició de llançar missatges creïbles, la generalització dels casos de corrupció que afecta des de la Casa Reial a polítics, empresaris i sindicats, tot, està cristal·litzant en formes noves, amb poca consistència orgànica encara, però que estan transitant d'opció de rebuig i protesta a opció de govern.

Des de l'esquerra ha sorgit PODEMOS, que vol fer-se amb un espai que avui ocupen el PSOE, Esquerra Unida i altres organitzacions polítiques regionals, més o menys radicals i més o menys adscrites a nacionalismes perifèrics. I des de la dreta ha emergit Ciutadans, que vol ocupar bona part de l'espai del PP, el d’UPyD i, també, una franja del PSOE. Alguna cosa realment seriosa està ocorrent amb el mapa polític partidari a Espanya.  

Com passa en el futbol, el Partit Popular juga una competició que no és la dels altres: la seua és la del tot o res. Allà on competisca electoralment sap que no pot comptar amb ningú: o guanya per majoria absoluta o es veurà expulsat a les tenebres de l'oposició, que és el que veritablement desgasta a un partit, com sabem des que ens ho va explicar Giulio Andreotti. El PP és el partit més autoritari, superb i auto deïficat de la història de l'Espanya recent; ha menyspreat, ofès i humiliat a la resta de l'arc parlamentari; ha imposat la seua majoria absoluta com una piconadora sense misericòrdia; ha regat Espanya de corrupció i ha afavorit i emparat a facinerosos saquejadors de les arques públiques;  i a més, ha legislat compulsivament atenent exclusivament als seus més reaccionaris principis ideològics i als seus interessos particulars.

El PP també ha irritat a una part significativa del seu electorat. La seua política de cirurgia major sense anestèsia, com diguera C.S. Menem en l'Argentina dels 80, ha deixat un balanç terrorífic. La desocupació es manté en les cotes inassumibles assolides durant la fase més aguda de la crisi, i la capacitat redistributiva i assistencial de l'Estat ha descendit als seus nivells més baixos. El nivell de fartanera és tal que resulta imprevisible el què va a passar amb el PP en les pròximes conteses electorals. Fins al punt que no pot descartar-se un ensorrament en tota regla. El lideratge de Rajoy és de cartó pedra, ja que fins i tot per a molts dels seus és un home incapaç de navegar amb el vent en contra.

No està molt millor el Partit Socialista, també amb un lideratge en dubte, pel poc pes polític de Pedro Sánchez, dins i fora del partit, i pels rumors de bicefàlia asimètrica que procedeixen d'Andalusia. Vist l'escenari des del pati de butaques, la incapacitat del PSOE d'oferir una imatge renovada i creïble resulta lamentable. Perquè la veritat és que  el PSOE es pega tots els dies un tir en el peu davant del seu públic natural, que es fa creus en constatar la picabaralla interna permanent, la incapacitat per a allunyar-se de la companyia tòxica del PP, i la falta absoluta de credibilitat que projecta.

La direcció del PSOE, lluny de concentrar-se en les seues propostes i la seua credibilitat per a desenvolupar-les, s'ha obstinat a barallar-se contra l'ombra que projecta PODEMOS, i desqualifica a aquesta formació, als seus líders i als seus previsibles votants.  Sembla que ningú es pregunta en el Partit Socialista com és possible que hi haja tanta gent estúpida [molts d'ells anteriors votants socialistes] que s'ha deixat il·lusionar per uns venedors de fum. Sembla que ningú adverteix [almenys en públic] que en l'etapa que vivim el Partit dels socialistes ni il.lusiona ni convenç a quasi ningú, inclosa bona part de la seua pròpia militància. Des de fa ja molt de temps, el PSOE és incapaç de transmetre il.lusió i capacitat de reversibilitat de la situació, la qual cosa objectivament és una dada que solament beneficia al PP.
Esquerra Unida, sumida en els seus característics enfrontaments familiars, es debat entre la renovació i el rejoveniment  dels seus dirigents i en la successió d'enfrontaments interns en els quals no deixa de practicar-se un cert canibalisme polític. Una tradició en la coalició des de fa dècades. IU és qui millor aglutina[va] l'oposició a les polítiques macro dels dos grans partits estatals, però sempre ha tingut una enorme dificultat per a oferir un discurs consistent a favor d'alguna cosa: sempre liderant el NO i sempre incapaços del SI. A més de practicar un discurs poc coherent, resultant d'un tacticisme que quasi ningú entén, i que es materialitza, per exemple, en el pacte amb el PSOE en Andalusia i el suport al PP a Extremadura. Açò per no parlar de les esquitxades de corrupció, que hagueren sigut inimaginables temps arrere en una organització de la seua procedència ideològica.

La singularitat valenciana l'aporta Compromís, que té un espai propi, el del valencianisme, en el qual no té competidor. Açò, unit a un bon cartell electoral i a que també ha aconseguit generar il.lusions particularment entre el jovent, en pot proporcionar-li una representació important, sempre que la marea de la irrupció de PODEMOS no li afecte a l'excés.

Com a conclusió provisional pot dir-se que, en el marc general, si PSOE i IU segueixen per on van, PODEMOS continuarà engreixant el sarró de vots. La manifestació del dia 31 de gener a Madrid ha sigut un èxit sense pal.liatius. Una demostració de força i poder de convocatòria que cap altre partit pot fer avui dia a Espanya. Vist el que s’ha vist, set anys després de l'inici de la crisi, PODEMOS apareix com  l'únic partit [d’abast estatal] que des de l'esquerra és capaç de proposar i [tal vegada] fer coses diferents. Amb un altíssim nivell d’inconcreció, però amb una enorme capacitat de donar esperança a molta gent. Què es farà d'aquesta esperança suscitada és una cosa que no sabem, però és molt d'agrair que un partit polític s'esforce a dir-li a tants que sí, que les coses es poden fer de forma diferent. Que no estem condemnats a viure en el purgatori de la desocupació, en el pantà de la corrupció, i a suportar a un Partit Popular que no fa més que castigar a la majoria en benefici de la minoria.

Se'ls demanava als joves indignats del 15M que feren política, que s'organitzaren, que lluitaren pels seus drets, que deixaren de protestar acampats en les places, i que tingueren representació en els parlaments, en els ajuntaments. Doncs resulta que sembla que ho van a fer. I ara, quan això es constata en els carrers i en les enquestes,  una bona part dels que els comminaven han entrat en pànic i els desqualifiquen i els acusen de populistes i de enganyabadocs. Definitivament, vivim temps de mudança.


S'anuncien canvis importants, i no sabem si finalment quallaran. Però el que sí es pot afirmar ja és que estem vivint una revitalització de la participació democràtica i una primavera d'il.lusió política. I això, després d'anys d'una tardor interminable i d’un hivern molt dur, obri expectatives i esperances que els joves no havien conegut i que els no tan joves havíem oblidat.