El Partit Socialista, una nau amb el timó bloquejat.

El PSOE, com una mena de Titanic, avança a tota màquina amb rumb de col·lisió contra l'iceberg de la realitat plurinacional espanyola.

Els grans estrategues socialistes no entenen el que està ocorrent en bona part d'Espanya; i si ho entenen, prefereixen fer com que no. De mesurar la sintonia entre un partit i la ciutadania s'encarreguen les eleccions, i el que oficialment dirigeix Pedro Sánchez fa temps que rep senyals inequívocs de com de malament va eixa connexió entre la seua organització i els electors.  Fa pocs dies que el partit del puny i la rosa va obtenir el pitjor resultat des dels comicis de 1933, amb Francisco Largo Caballero al capdavant. En el temps més immediat, durant el que portem de segle, el PSOE va obtenir el 42.5 en 2004 i el 43.8 en 2008 amb Zapatero. Es va desplomar amb Rubalcaba fins al 28.7 en 2011, i ha tornat a caure fins al 22 amb Pedro Sánchez en 2015. Es tracta d'un partit sense bruixol.la, perdut, ben diferent a aquell que va aconseguir enlluernar a tants en 1982, amb Felipe González al comandament, quan més de deu milions d'electors, el 48.1 per cent, li van atorgar 202 diputats. Ara han sigut amb prou faenes cinc milions i mig [i 90 escons]. Tot sembla indicar que el declivi del partit que fundara l'obrer tipògraf Pablo Iglesias Possé ―conegut com l'avi per la militància de llavors― és imparable. Ironies de la història, el PSOE està perdent força i sòl electoral a les mans d'una organització política molt heterodoxa i plural [Podemos y els seus aliats regionals], liderada pel jove professor Pablo Iglesias Turión. A voltes, com sabem, la realitat supera el relat imaginat pel millor guionista.

En aquest escenari, causa sorpresa i estupor constatar que molts des de dins de les files socialistes segueixen sense: a) preguntar-se quins errors estratègics poden estar cometent des de fa molt de temps; i, b) semblen tenir com a preocupació màxima competir amb el PP en la defensa d'una idea d'Espanya tan vetusta que molts dels seus votants i ex votants ja no comparteixen. En aquests dies post electorals, quan es tracta d'explorar les possibilitats de constituir un govern de progrés, alternatiu a la trituradora social que ha sigut el PP de Rajoy, no es parla d'una altra cosa des de les diferents baronies regionals socialistes. Amb la senyora Susana Díaz al capdavant, enemiga mal dissimulada de Sánchez, s'obstinen a mantenir que Espanya és com no és: uniforme.

En matèria d'organització territorial, Díaz i els seus companys no proposen una altra cosa que continuar perseverant en la mateixa política que han seguit fins ara, aliens a la seua constatada manca de credibilitat i embolicats en una bandera espanyola que fa olor de naftalina. No extrauen cap conclusió de que Podemos i les seues diverses aliances els hi hagen superat en vots a Madrid, Catalunya, País Valencià, País Basc, Galicia i Balears. Cap.

De seguir així, aviat es produirà la col·lisió amb l'iceberg de la realitat. Aplicarem allò de qui pel seu gust mor, ningú li plore. A més del suïcidi partidari, a més de barallar-se per la bandera del nacionalisme espanyol contra al PP, aconseguiran el que explicava l'historiador català Borja de Riquer que li ha ocorregut a ell: que molts en les regions més dinàmiques de la perifèria peninsular es facen independentistes sense passar pel nacionalisme.

Aquest és un assumpte que el PSOE, si vol sobreviure com a partit rellevant, haurà d'afrontar en algun moment pròxim. Si no ho fa, li quedarà poc espai més que el que ja pateix en regions com Catalunya, el País Basc o el País Valencià. Fins i tot a Madrid. Clar que per a això ―a més de posar fi a eixa política de barons i baronesses que continuen esperant les glòries d'antany que no tornaran― el partit hauria de revertir el jacobinisme irreductible de bona part de la seua direcció, perquè com ha dit Ada Colau, l'alcaldessa de Barcelona, és preocupant que quant a l'espanyolisme més ranci no es puga diferenciar entre les declaracions de Susana Díaz i les d'Esperanza Aguirre, una de les nacionalistes espanyoles més aguerrides amb les que compta el PP.

El PSOE pot arribar a convertir-se en irrellevant més enllà de les Castelles i del sud i sud-oest espanyol. Eixa possible desaparició del PSOE era percebuda, fins a no fa molt, com una tragèdia per part de l'electorat progressista; ara ja no tant, i cada vegada menys. Si el PSOE com a partit, com a organització, s'entossudeix en la concepció d’eixa Espanya sense fissures, si solament accepta eixa Espanya amb una sana diversitat regional, estarà acabat com a partit principal de l’esquerra. Si no ho està ja.

El partit dels socialistes espanyols culpa a tothom de les seues desgràcies electorals; a Podemos i al seu pèrfid líder, Pablo Iglesias Turión; a la cadena de televisió La Sexta; a la falta de mitjans de comunicació afins; a la ingratitud de la ciutadania; als nacionalismes particularistes; a l'ama carabassera. No solament obvien les seues eternes escenes de canibalisme polític intern, la seua persistència a airejar constantment les seues misèries partidàries que potser interessen a la seua militància, però que li importen un rave als ciutadans pagans de la crisi convertida en estafa. No tenen un projecte socialdemòcrata coherent ―com tampoc altres homòlegs europeus― i amb prou faenes se'ls distingeix en matèria econòmica de la dreta neoliberal. En el debat televisiu preelectoral entre els quatre candidats principals a presidir el govern, Pablo Iglesias, el jove, li va llançar dues andanades que van haver de costar-li molts vots a Pedro Sánchez: el PSOE diu una cosa quan és oposició i fa una altra quan és govern; i no se sap qui dirigeix exactament el partit.

Més enllà d'això, pel que fa al debat territorial, candent i enrevessat des de fa molts mesos pel mal anomenat problema català, els socialistes no han comprès encara que ―com diguera fa més de dècada i mitja el professor Joan Romero― Espanya està inacabada. I ho està quant a l'acomodament de cultures nacionals [internes] en el context d'una cultura social majoritària [espanyola]. Romero deia en 2000 que s'havia d'assumir la pluralitat des de la lleialtat constitucional per part de tots i procurant ser fidels a l'esperit del text. Quinze anys després, i amb tota la pols acumulada, els fangs actuals exigeixen cirurgia major i la Constitució vigent ha quedat superada i inoperativa. Ja no és vàlida per a organitzar la realitat social actual, per a encaixar noves realitats evidents i urgeix la seua revisió en profunditat.

L'auge de l'independentisme català ha sigut exponencial en l'última legislatura, la de Rajoy, qui ha perseverat en els errors fatals del nacionalisme espanyol del seu mentor, Aznar, entre 1996 i 2004. En època més recent, el que va ser lloctinent de Felipe González, Alfonso Guerra, narrava amb el seu particular humor i la seua jactància habitual, entre la gaubança de la militància, com ell a soletes s'havia raspallat l'Estatut de Catalunya. Imatges com aquesta han fet més dany al Partit dels Socialistes de Catalunya [i al propi PSOE] que tot el que Podemos puga fer-li en el que queda de dècada. Lluny d'esmenar-se, en aquests dies el remake d'aquella pel·lícula protagonitzada per Guerra compta amb una altre actriu andalusa de protagonista: Susana Díaz. A propòsit dels contactes d’aquests dies entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, la presidenta d’Andalusia diu que "no es pot arribar a acords amb qui no estima a Espanya".

El professor Antonio Sáez-Arance, després de llegir aquestes declaracions, recordava a Gustav Heinemann, socialdemòcrata i President Federal d’Alemanya entre 1969 i 1974. En una situació semblant, el líder alemany va contestar "Ximpleries, jo no estime estats; jo estime la meua dona, i punt!".

Hi ha una línia que uneix a Aznar, Rajoy i Díaz [com en el seu moment amb Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra i uns altres]: collir vots en l'Espanya del centre i el sud peninsular a costa d'alienar-se suports en les regions perifèriques que tenen llengua pròpia, a més del castellà. Aquesta és una tàctica suïcida per al PSOE. No és que mai tornarà a governar a Espanya sense obtenir un fort recolzament a Catalunya, a més del País Valencià i Madrid; és que la senyora Díaz pot ser qui li done la puntilla al seu propi partit. L'iceberg està cada vegada més a prop, però el Titanic no modifica el seu rumb. La col·lisió està a pròxima. Cada vegada més.

El discurs del Rei, un seguit d'errors.

No entenia tantes expectatives com havia aixecat el discurs de nadal del Rei. Què ha de dir l’home com a novetat, si quant més calle és millor per a tots?  Des del meu republicanisme deutor de la raó i dels sentiments, però imperativament respectuós amb una institució tan anacrònica com allunyada de la vida real de la ciutadania, no es pot més que posar negre sobre blanc que el discurs de Felipe VI va ser un seguit d’errors des del principi fins al final. No va encertar ni el decorat, ni el to, ni la forma.

En compte d’una certa i tradicional ―pretesa― intimitat familiar a La Zarzuela, va triar un saló imperial ostentós per a adreçar-se a una societat colpejada per la crisi, amb tantes famílies sense recursos i amb massa gent amb poc que celebrar. No, no va ser una bona elecció.

El to va ser condescendent, enumerant coses que no cal sinó desenvolupar més. Millorar la sanitat i l’educació pública, i reduir la inseguretat econòmica i la desigualtat social van merèixer un parell de ràfegues en el discurs, però aquests desitjos estan en les antípodes del que ha estat la política de l’actual govern durant els darrers quatre anys, així que seria bo i millor que ho parlara amb Rajoy. A veure que en pensa.

La forma del discurs va ser circular. Espanya, la seua antiguitat i la seua fortalesa, junt amb l’orgull de ser espanyols, amb tantes coses com ens uneixen [i si no són tantes?], va ser la idea vertebradora de manera explícita de la meitat del discurs, i la idea que surava de manera implícita de l’altra meitat. Potser per això van triar aquell saló tan poc habitable: per a impressionar a les ànimes beneïdes que estaven davant el televisor?

Algú podria preguntar-se de què va a parlar el cap de l’Estat espanyol si no és d’Espanya. Tindria raó per a fer eixa objecció, però el problema és des d’on parla eixe mandatari. Ho va fer des del respecte sacrosant a una Constitució cosificada i ultrapassada per la realitat. ¿No és conscient el Rei del que està passant a l’Espanya política i partidària? A ben segur que coneix en profunditat els resultats de les darreres eleccions. Llavors, així i tot, el cap de l’Estat ens encoratja a enfortir la cohesió nacional? Dins l’actual marc constitucional? ¿Sense canvis en profunditat, sense escoltar allò que la part més dinàmica de la societat espanyola està assenyalant clarament sobre el particular? Sense saber ni quants ne són els que no volen formar part d'Espanya?

A les paraules de Felipe VI no cal donar-li més importància que la que tenen, però crec què ―tal i com veig el pati― més que ajudar a conciliar, recolzen el convenciment en molts de que eixa Espanya de la que parla el monarca no és, precisament, una proposta atractiva i respectuosa amb ells. Ans al contrari.  

Tots riuen, tots ploren. Un mandat popular difícil de gestionar.

El resultat de les eleccions del 20D ha generat un parlament endimoniadament complicat. No tant pel nombre de forces presents [deu, una menys que en la legislatura anterior], sinó per la distribució d'escons: mentre que en 2011 el PP va obtenir 186 [majoria absoluta] i el PSOE 110, és a dir el 73 per cent dels diputats entre tots dos; en 2015 solament mantenen el 50 per cent, distribuïts en 123 per al PP [n’ha perdut 63] i 90 per al PSOE [que n’ha perdut 20]. A més, com s'esperava, han irromput amb força els dos partits nous: Podem que al costat dels seus aliats regionals n’ha obtingut 69, i Ciutadans que n’ha aconseguit els 40.

Tots tenen, a la vista de les xifres, motius per a riure i per a plorar. El PP riu perquè, malgrat tot, malgrat un candidat que no ha fet sinó restar vots a la marca, malgrat la seua pèssima gestió de la crisi i malgrat la seua insensibilitat social, segueix sent la força més votada a la qual, lògicament, li correspon intentar formar govern. Plora en la intimitat perquè el seu desgast ha sigut brutal i perquè li va a resultar pràcticament impossible aconseguir suports suficients per a investir a Rajoy com a president.  A més, basa la seua victòria en l'Espanya interior, en les províncies xicotetes i a Madrid i Andalusia, regions en les quals malgrat perdre força es manté.

El PSOE plora, fonamentalment plora, i té motius: mai en les onze eleccions legislatives celebrades des de la recuperació de la democràcia en 1977 havia baixat dels 100 escons, i ahir va collir el pitjor resultat de la seua història; en escons i en vots [està a sis punts del PP]. A més,  els socialistes han sigut superats per Podem i els seus aliats [el que denominen Forces del Canvi; d'ara endavant FdelC] al País Valencià, a Catalunya, a Madrid i al País Basc; i han empatat com a segona/tercera força a Galícia i a les Illes Balears. O siga, que el PSOE no solament no ha sigut capaç de capitalitzar el rebuig a la política austericida del PP, sinó que s'ha enfonsat encara una mica més del que estava abans de l'arribada a la secretaria general de Pedro Sánchez. La seua única alegria és que, malgrat tot, segueix sent el principal partit de l'oposició.

Podem i les FdelC [les seues aliances al País Valencià, a Catalunya, al País Basc i a Galícia] s'han convertit en la tercera força parlamentària [a dos punts del PSOE], encara que la seua unitat haurà de gestionar-se des de la plurinacionalitat que representa i que obri una fase inèdita en el Parlament espanyol. Tenen els seus líders [i els seus votants] motius per a riure amb satisfacció: convertir-se en dos anys d'existència en el que avui representa ha sigut extraordinari i ningú podrà negar-los que van ser ells els qui van donar la primera, la segona i la tercera gran martellada al mur del bipartidisme espanyol, viciat fins a la nàusea. No obstant això, ni han aconseguit donar il sorpasso al PSOE ni, la qual cosa és pitjor, han aconseguit evitar que el PP ―enfangat fins a la cintura en la corrupció― continue sent el partit més votat.

Ciudadanos riu i celebra els seus 40 diputats, però ho fa amb la boca xicoteta. Les enquestes els prometien un resultat molt més feliç. Semblava que anaven a capitalitzar el descontentament de sectors del PP i de sectors del PSOE, és a dir que anaven a puntuar per la seua dreta i per la seua esquerra, com així ha sigut, però no amb la contundència anhelada. Motius per al plor no els falten. Volien desbancar al PSOE com a mínim, i menyspreaven a Podem. El resultat ha sigut terrible: són la quarta força. La campanya se'ls ha fet llarga, diuen els mitjans de comunicació. És una lectura. Però n’hi ha més: el líder no pot estar a tot arreu, i les ficades de pota i els draps bruts de molts dels seus candidats regionals han sigut molt feixugues. A més, el propi Rivera, un furibund enemic de la plurinacionalitat del país, va reconèixer la seua disposició a recolzar la investidura de Rajoy si això era necessari per a Espanya. Potser alguns possibles votants han preferit recolzar l'original [el PP] abans que al seu remake.

Així doncs, tots tenen molt que meditar i sembla imprescindible que deixen a un costat l'arrogància que, per un o un altre motiu, porten exhibint durant tota la campanya electoral, i es posen a treballar per a aconseguir primer una investidura del president del govern i per a la formació d'una força parlamentària suficient que el recolze, encara que siga amb aliances canviants. El que els ciutadans han dit en les urnes és que Espanya és molt, molt plural. L'Espanya real té molt poc que veure, com les urnes han demostrat, amb la que es reflectia en la composició del Parlament de 2011. Per tant, va a ser imprescindible que les diverses forces polítiques s'obstinen seriosament a desenvolupar una cultura del pacte. Una cultura de la negociació, del diàleg obert i constructiu. Va a ser necessari entendre's, conciliar, consensuar, i cap d'elles hauria d'oblidar que la sobirania està limitada pel marc de la Unió Europea en la qual la correlació de forces és netament favorable als conservadors de Merkel i companyia. Ara bé, que la sobirania estiga limitada no ha de significar que cal plegar-se als dictats de Merkel, Brussel·les, el FMI i el BCE.

Aquesta cultura del pacte no va a ser senzilla de desenvolupar. Algunes de les idees força de les candidatures  majoritàries són clarament contradictòries: dos d'elles [PP i C’s], amb matisos, aposten per una anacrònica unitat d'Espanya; mentre, les altres dues [PSOE i Podem i FdelC], amb diferències importants, són partidàries de reformar la Constitució en un sentit federal. A més, els segons exigeixen una política social en clara oposició al neoliberalisme cruel que ha practicat el PP de Rajoy i que Ciudadanos solament vol matisar.

Amb tot, un dels majors esculls en la recerca i la materialització d'aquesta cultura del pacte és la situació a Catalunya. Com ja s'han apressat a dir des del sobiranisme, la suma d'independentistes i federalistes és molt superior a la dels unionistes. Aquesta és, també, una veritat a mig fer. És cert que Esquerra Republicana de Catalunya, que impulsa decididament la independència ha triplicat els seus escons a Madrid, però ho ha fet a costa del nou partit que ha sorgit de l'antiga Convergència, que ha perdut la meitat dels seus. L'assumpte és re-complicat en veritat, ja que la candidatura En Comú, recolzada per Podem i liderada per la carismàtica Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, està clarament a favor del dret a decidir [dels ciutadans de Catalunya], alguna cosa a la que s'oposen amb furor Ciudadanos i PP, i del que no vol ni sentir parlar el PSOE. Les urgències d'accelerar el que en diuen la desconnexió d'Espanya per part dels separatistes poden ser matèria inflamable. Convindria que tots els actors implicats en el procés afluixaren el seu activisme i treballaren en la recerca de solucions no traumàtiques.

És veritat, doncs, que amb les eleccions del 20D Espanya ha canviat, però tampoc tant. És cert que se li ha donat una forta garrotada al bipartidisme, però no l’ha dinamitat. El PP ha conservat la majoria absoluta en el Senat, amb el que pot paralitzar moltes iniciatives d'una hipotètica majoria progressista en la Cambra de diputats. A més, va a ser molt difícil conciliar la força de la perifèria peninsular, molt més moderna i dinàmica, amb els anacronismes que es detecten en l'Espanya interior, precisament en la que els dos partits sistèmics [PP i PSOE] han trobat refugi.

Contràriament al que s'esperava o, millor, al que la majoria dels ciutadans desitjava, la inestabilitat és una amenaça real per al futur immediat. Les xifres de la convocatòria electoral han deixat brillants resultats, fins i tot victòries extraordinàries, per a els qui s'han oposat al PP amb formes noves, com ha sigut Podem i les FdelC. Els que han obtingut al País Valencià, a Euskadi, a Madrid, a Galícia i a Catalunya així ho acrediten. No obstant això, el repartiment final d'escons en la totalitat del territori espanyol ha perfilat, com dèiem, un escenari ple de paranys i obstacles. Quan els responsables polítics deixen de riure i de plorar, que para ambdues coses tenen motius, serà desitjable que malden per resoldre el mandat que els ciutadans els han donat i que no és un altre que acceptar la realitat eixida de les urnes i actuar en conseqüència.

És el moment... de votar.

Foto Miguel Lorenzo

El Pavelló de La Fonteta de Sant Lluís estava de gom a gom, ple a vessar. Alguns dels que van fer ús de la paraula van dir explícitament que, vista la cosa des de l’entaulat dels intervinents, impressionava. Joan Baldoví, cap de la llista conjunta per València, ho va dir amb la claredat que sempre aporta el valencià col·loquial: allò no era un èxit, era un destarifo.

Entre un i dos milers de persones van quedar al carrer, sense poder accedir a les graderies del pavelló, i van haver de seguir la festa gràcies a una pantalla gegant que els organitzadors, previsors, havien posat en un dels laterals. Des de la perspectiva que atorga veure l’espectacle electoral com a convidat, s’ha de dir que va ser extraordinari. Quant a la mil·limètrica organització, quant a la implicació dels assistents, quant a la sintonia entre líders polítics i ciutadania congregada i, molt especialment, quant a les tones d’il·lusió concentrada en un acte partidari. L’entusiasme electoral que es va viure ahir a La Fonteta no es recordava per les terres valencianes.

Quasi a la mateixa hora, no gaire lluny del Pavelló del València Basket, Mariano Rajoy demanava el vot poregós [les desventures de Grècia seran una broma si el PP no guanya, i Frau Merkel ens clavarà el braç per la mànega] i tornava a prometre als valencians els mateixos tòpics que ja havia promès fa quatre anys. Ho va fer dedicant-li tan sols un minut [cronòmetre en mà], de manera que allò que explicava ho haguera pogut contar a Logronyo, a Tenerife o a Majadahonda.

Contràriament, a l’acte organitzat per Compromís i Podem es respirava alegria, esperança i bon humor.

Tot amb tot, l’alegria no amaga la realitat. Els assistents, com molts dels que el 20D posaran dins les urnes la papereta de l’aliança Es el Moment, saben que res va a ser fàcil.

Ni girar-li la mà als poderosos que han convertit la crisi en una estafa, ni revertir la desigualtat que el Partit Popular ha inoculat en la nostra societat, ni generar els llocs de treball que es necessiten amb urgència, ni revitalitzar com cal la sanitat i l’educació pública i de qualitat, ni invertir el que seria necessari en investigació i innovació, ni potenciar la cultura com li cal a una societat avançada, ni dotar adequadament a la Justícia del personal i els mitjans per a treure comptes de tanta corrupció sistèmica. No, no va a ser fàcil aconseguir-ho després del 20D. Tampoc no serà fàcil recuperar el bon nom dels valencians, amb tants anys en mans de roders.

Com conta amb una certa dosi d’humor negre el vídeo sobre els 8 cognoms valencians, hem patit molta vergonya en ser identificats com una mena de Sicília ibèrica. Però, també es ben cert que anit, a La Fonteta, es va fer un gran pas. Un pas per a revertir l’estafa, per a jutjar els roders i els brivalls que ens han governat des de casa nostra i des de fora i, també, per a que, com conclou Baldoví al vídeo, ningú ens puga fer baixar la cara.

Temps n’hi haurà per analitzar la tàctica i l’estratègia de l’aliança entre Compromís i Podemos/Podem. Com arribarà l’hora de fer el balanç, no sols quantitatiu de l’empresa conjunta. Això ho farem més avant.

Ara es tracta de no cedir en l’esforç de l’esprint final. La ratlla de meta està a tocar. Remuntada, remuntada clamava la ciutadania a La Fonteta, mentre els oradors insistien en no donar un vot per perdut entre familiars, amics i coneguts. Efectivament, és molt allò que ens hi juguem en aquestes eleccions. La bona qüestió és que, ara, en aquesta ocasió, l’electorat valencià d’esquerra ja no té que votar pel mal menor. Ara és possible triar una papereta que està recolzada per tota l’energia cívica i democràtica que ahir va condensar-se a La Fonteta. Ara és el moment. 

La decència i la credibilitat com a credencials electorals.

A pocs dies de les eleccions del 20D, la campanya electoral ho contamina tot. Els mitjans de comunicació amplifiquen el soroll partidari, i cada competidor polític pugna per fer-se sentir més alt i més contundentment que els seus adversaris. Combaten enaltint el propi i degradant l'alié, i alguns converteixen la seua proposta quasi en una mercaderia que ens volen vendre com a vulgars negociants. És, lamentablement, allò habitual d'una campanya electoral, encara que en aquests temps s'hagen aguditzat les arestes més tallants, més agressives de la controvèrsia partidària i, a més, per regla general, se li haja perdut el respecte al votant. Uns ho evidencien més que uns altres, per descomptat; tots no són iguals, però alguns s'assemblen massa. Per això, entenc, són tan importants dos components del comportament polític que perceben els ciutadans quan, com ara, a una setmana dels comicis, se'ls demana el vot.  Em referisc a la decència i a la credibilitat que ostenten i mereixen els diferents actors partidaris que competeixen pel vot ciutadà.

Quan dic decència em referisc ―ha de quedar clar― a la dignitat i a l'honestedat en el que es diu i el que es fa. Quan dic credibilitat, pense en allò que està acreditat com a creïble i confiable. No serem pocs els que coincidirem que la nostra política partidària està afligida d'una patologia vírica que es diu corrupció, la qual cosa ha portat els nivells de decència pública a cotes baixísimes; i que, paral·lelament, i en bona mesura aquest i altres factors han minvat de manera quasi irreparable la credibilitat, tant dels representants polítics com la de les seues formacions partidàries.  De nou cal afegir una coda: a uns més que a uns altres.

No obstant això, de la mateixa manera que considere que la decència i la credibilitat registren nivells ínfims en matèria política i electoral, i d'igual forma que crec que aquesta idea està molt estesa i és compartida per la majoria dels ciutadans, em pregunte sobre l'efecte electoral que tindrà. És clar que la corrupció vinculada d'una o altra forma a la política va a tindre efectes electorals, com és clar que la pèrdua de credibilitat d'alguns dels actors partidaris també els tindrà. El que em pregunte és si seran els suficients i desitjables per a millorar la nostra qualitat democràtica d'una forma sensible; una cosa que el sistema polític necessita amb urgència.

Els experts en comportament electoral ens expliquen com es vota, com cada elector decideix la seua opció partidària i tria una papereta que diposita en l'urna. Sabem que, en última instància, el votant no dedica hores intenses a realitzar una anàlisi assossegada dels programes electorals, sinó que tria la seua opció per raons que van des d'una adscripció política simple [conservador, liberal, progressista] a una tradició personal o familiar [una fidelitat als del seu llinatge, per exemple]. Segons sembla, els majors [més enllà dels 45 anys], segueixen aquest patró que podríem considerar un model prou ideologitzat. No obstant això, el votant més jove [el menor de 45] vota de forma menys protocolitzada i està més obert a canviar el seu vot en funció de raons que van de l'interès pragmàtic a la simpatia per un líder o per unes sigles partidàries.

Les enquestes electorals ens adverteixen d'una realitat que caldrà confirmar en la nit del 20D: que els partits que han conformat el bipartidisme tradicional  són molt més forts entre els majors, mentre que els emergents ho són entre els joves. I açò en la mateixa mesura que l'Espanya interior de les petites circumscripcions registrarà un vot molt més conservador que l'Espanya perifèrica més Madrid, en la qual serà majoritari un vot menys tradicional. No és el resultat d'una casualitat que els nostres legisladors apostaren durant la Transició pel que un amic ha definit agudament com una deliberada desviació del principi d'igualtat. Per a mostra un botó, el que donava Alberto Penadés en el diario.es: “Catalunya triarà 47 diputats, amb 5,5 milions d'electors. En aquestes mateixes eleccions, la suma de Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Aragó i La Rioja triaran a 70, amb 5 milions”. És a dir que una cosa seran els vots, i una altra com aquests sufragis es convertiran en escons.

En aquest escenari esbiaixat, quin paper jugaran la decència i la credibilitat? Què decidiran votar els ciutadans? Els especialistes diuen que la propensió a les dreceres heurístiques ―el donar solucions senzilles als problemes complexos― juga sempre un paper notable en escenaris polítics com el que estem vivint.

El Partit Popular apareix davant els ulls de la ciutadania [de la que vol veure-ho] com una immensa organització estacada en el xapapote de la corrupció. Tant els casos oberts que són objecte d'investigació policial o de procediment judicial, com les condemnes fermes i fins i tot els ingressos a la presó de dirigents, es reparteixen geogràficament per tot el país. En les últimes hores un ambaixador del Regne d'Espanya i un candidat a repetir com a diputat han aparegut com els presumptes artífexs d'unes pràctiques corruptes emparades pels seus càrrecs. A les poques hores que Mariano Rajoy, amb la seua habitual ximpleria, declarara que tot li semblava molt normal en el comportament d'aquests dos confrares, el PP feia públic un comunicat segons el qual s'obria expedient informatiu als dos cavallers. A més de la corrupció, el PP amb Rajoy al capdavant, deixa un país amb menys població amb treball, amb menys afiliats a la Seguretat Social, amb un Fons de Reserva de les Pensions del que s'ha gastat 25.000 milions d'euros i amb un deute sobre el PIB que ha passat del 69 al 99 per cent. Quant li importa aquest quadre als seus potencials electors?  Ho sabrem el pròxim dia 20 a la nit.

El Partit Socialista viu hores de desassossec. No hi ha més que sentir les seues queixes i laments pel maltractament que, diuen, pateix el seu líder, Pedro Sánchez, a mans dels mitjans de comunicació. Tots els ataquen, tots els denigren, expliquen a propis i estranys. No els falta una certa raó, al meu entendre. El que ocorre és que això està passant per dues raons de pes: que l'escenari en el qual abans competia solament amb el PP ara competeix amb altres dos partits, que són Ciutadans i Podem [i els seus aliats]; mentre que el primer ho ataca pel flanc dret l'altre ho fa per l'esquerre, amb l'únic i legítim afany de restar-li electors. No obstant això, al meu entendre, el problema principal que pateixen els socialistes no és aquest. El gran dèficit que els afligeix és la seua falta de credibilitat. La van perdre. Poc importa el que diguen, oferisquen o prometen, perquè el seu passat recent els condemna davant molts electors. En una mesura incomparable al PP també han tingut casos de corrupció; però a més a més segueixen obstinats en batalles internes a plena llum, segueixen sense jubilar a velles glòries que cada vegada que parlen puja el pa, segueixen sense saber gestionar la pluralitat d'Espanya, i encara es recorda com Zapatero negava tossudament que estiguérem en crisi per a després pactar la reforma de l'article 135 de la Constitució amb Rajoy, per telèfon. Quant li importa aquest quadre als seus potencials electors?  Ho sabrem el pròxim dia 20 a la nit.

Es produirà, finalment, una bolcada electoral i passarem d'un partit de simples a un partit de dobles en la pista central de la Carrera de San Jerónimo? En la nit del 20D podrem saber-ho, i a més podrem entendre millor quin pes ha tingut la decència i la credibilitat a l'hora de decantar el vot dels ciutadans.

El Gran Debat del 7D anuncia un nou temps.

Allò nou està naixent i allò vell està moribund.  Com, si no, podem entendre l'absència de Mariano Rajoy del debat televisiu d'anit? No és difícil imaginar què haguera sigut d'ell, incapaç de respondre, incapaç d'argumentar, incapaç d'anar més enllà de les consignes dels seus assessors, aquelles que estan pensades per als electors de l'Espanya provinciana d'edat madura i per als ja convençuts. Per instint de conservació, Rajoy es va anar a Doñana, que és un lloc de pau, no sé si tanta com un cementeri. El seu suplent, una dona intel·ligent sens dubte, va patir quan va haver de justificar la seua absència dient que el seu cap no havia anat perquè ells són un equip. Un argument tan pueril no mereixia resposta, i ella va ser conscient.

Això va ocórrer en el minut un del partit, com qui diu, i la vicepresidenta no va aixecar el vol en tota la nit. Va estar nerviosa, mal educada fins i tot. Maldestre en ocasions, com quan va equiparar la formació d'una majoria parlamentària de govern amb la classificació dels equips en la Lliga de futbol. No es pot saber si era ella la que parlava o era la que deia el que haguera volgut dir Rajoy. La  corrupció la va asfixiar: a l'allau d'Iglesias amb noms i casos sol va poder respondre equiparant a la famiglia Genovese amb Monedero. En qualsevol cas, Sáenz de Santamaría va evidenciar dues coses: que en un debat com el d'anit la seua talla és poc més que la d'una opositora monocorde, amb una prosòdia insofrible i una jactància que evidencia les seues insuficiències; i la segona, que una cosa és parlar a opositors des del banc blau emparada en un rodillo parlamentari, i una altra molt diferent enfrontar-se en un debat [relativament] obert.

Sánchez, senzillament, va naufragar davant uns adversaris superiors. Massa somriure fotogènic, massa mirar arrere, a la fulla de serveis del PSOE i, sobretot, un abús de la idea de la primogenitura: solament ell i el seu partit poden derrotar al PP, un producte molt difícil de vendre davant una opinió pública que sembla percebre que, com li va dir Iglesias [reblant el clau] en diverses ocasions, el seu partit diu unes coses des de l'oposició que no fa quan està en el govern. És un líder precari, i se li nota [també per aquesta banda va entrar el de Podem]. L'ombra de Susana Díaz és llarga-llarga i el pes de la federació andalusa, emparat en els resultats de les enquestes, aclaparador. En qualsevol cas, el problema del PSOE no és de noms, sinó de credibilitat. Segueixen en actiu, negant-se a abandonar l'escenari, personatges que són un pes mort, un llast, un recordatori errant d'un partit que no tornarà a ser el que va ser.

S'esperava més de Rivera, encara que va transmetre que la nova dreta espanyola és solvent i compta amb un lideratge definit. Aquest va ser el seu avantatge i el d'Iglesias, tots dos són els caps de files dels seus, cosa que ni la representant del PP ni el secretari del PSOE transmeten. Rivera va estar massa moderat amb el PP i poc agressiu amb el PSOE. Allò de no entrar en el “i tu més”, és bona idea; però la defensa dels pactes amb uns a Andalusia i amb uns altres a Madrid va resultar forçada i manida. Va estar més convincent que el PSOE i el PP en el tema dels compromisos militars d'Espanya, però la seua posició davant la qüestió catalana va tindre escàs d'interès per reiterada. S'espera més d'un home que ve de la perifèria peninsular a l'hora d'entendre la pluralitat espanyola, i no va quedar clar què proposa als seus amics, veïns i familiars que estan en l'òrbita sobiranista.

El més mediàtic i experimentat en debatre dels dirigents va ser el que es va portar el gat a l'aigua, encara que li va sobrar certa supèrbia quan va abusar de demanar calma a les seues antagonistes. Ell va saber transmetre que existeix una possibilitat real de canvi, amb una convicció i una naturalitat que no van tenir els seus adversaris. Va ser valent en la seua defensa de la pluralitat d'Espanya i es va presentar com el que és: un unionista, segons la fórmula que els independentistes catalans utilitzen per a injuriar als seus contrincants. Però no és un partidari de la permanència de Catalunya a qualsevol  preu. Va ser l'únic que sembla comprendre que Espanya és un estat plurinacional, i que cal acceptar-ho i ajustar el que siga menester perquè continue unit. En política econòmica va evidenciar que té idees noves, que si més no evidencien que no es resigna al més del mateix que proposen el PP, Brussel·les, Berlín i la Troica. La resposta de Sánchez traient a Tsipras i a Grècia de la cistella va ser d'un tenor semblat al de Sáenz de Santamaría oposant la factura de Monedero  a Bárcenas, Rato, la Gürtel, etc., etc., etc.

Malgrat que es va obligar als intervinents a aguantar dues hores a peu ferm, sense un faristol en el qual recolzar-se [Rajoy estaria avui amb lumbàlgia aguda]; malgrat que l'escenari va semblar pensat amb cert sadisme, va ser un bon debat, històric en la mesura que mai s'havia fet alguna cosa similar. El que és normal en les democràcies avançades, a Espanya no s'havia fet mai. La nota va haver de donar-la el president del Govern, amb la seua absència; però això diu més de les febleses del PP que de la realitat del ventall partidari que tenim.

És veritat que temes molt importants van quedar en el tinter. És veritat que amb prou faenes es va parlar de grans problemes com les aliances en política internacional, les amenaces sobre Europa, el canvi climàtic, les migracions, els tractats internacionals ad portas. És veritat que el debat va resultar una mica com del planeta Espanya, solitari en la galàxia. Això és el que hi ha, tanmateix.

També cal destacar, en positiu, que els periodistes van ser com els bons àrbitres de futbol: avui no cal parlar d'ells.

Malgrat tot, els dos eixos dels quals tant s'havia parlat van combinar bé: l'eix esquerra/dreta, i l'eix vell/nou. Quant al primer, una esquerra desconnectada de la majoria ciutadana es va veure superada per la nova que, amb els errors i inexperiències que es vulga, proposa un altre camí. No vol prendre el cel per assalt, sinó una alguna cosa més tangible, més d'acord amb les necessitats reals de la majoria de la gent que està en el costat dolent d'una  Espanya molt més desigual que fa quatre anys. L'eix vell/nou va quedar negre sobre blanc: els dos joves dels partits vells no van poder amb la frescor dels altres dos que arriben lleugers d'equipatge. Senzillament no van poder.

Veurem què passa en el pròxim debat entre Rajoy i Sánchez. Tots dos acudeixen per motius diferents. Un, perquè vol fer, com ell mateix diu, allò sempre s'ha fet: un joc de monòlegs alternants. L'altre, perquè el ser reconegut com a cap de l'oposició li dóna un espai televisiu en el qual espera recuperar terreny. Veurem. En qualsevol cas, treball tenen els organitzadors per a innovar un format que no faça olor de naftalina. O a mort, que seria molt pitjor. En qualsevol cas, crec, la criatura ja està ací.

Enquestes i incerteses electorals davant el 20D.

Cada mitjà de comunicació ―premsa, ràdio i televisió― que es precie encarrega i publica la seua enquesta electoral. Les previsions demoscòpiques floreixen com els ametlers a la primavera, i cada ciutadà és molt lliure de creure-les o no. Sabem que hi ha mitjans i mitjans, i entre ells alguns que són, en la pràctica, un simple òrgan oficiós de partit. Més enllà, no obstant això, de les manipulacions que sociòlegs i estadístics  puguen fer en el cuinat de les dades obtingudes pels enquestadors, hi ha tres elements que convé tenir en compte: un, que les mostres solen ser insuficients perquè una enquesta amb un univers ampli és molt cara; dos, les habituals no ofereixen resultats fiables del repartiment d'escons per províncies; i, tres, la llei electoral espanyola prima als partits majoritaris en les circumscripcions menudes, açò és en les províncies menys poblades. Fernando Abril Martorell [UCD] i Alfonso Guerra [PSOE] van fer dècades arrere el que van haver de fer per a conciliar el repartiment que asseguraria les seues majories alternatives.

Per això, malgrat les seues imperfeccions i malgrat la desconfiança que afecta a tot allò que d'una manera o d'una altra tinga relació amb el govern del PP, se li ha donat tanta importància a l'última enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. No són pocs els que pensen que, ―vist el que es veu diàriament en TVE; sabut el que va fer i no va fer el Banc d'Espanya amb les maniobres en la foscor de la banca; i oït com se sent mentir sense rubor a Rajoy i als seus ministres―, ningú pot fiar-se del que diga el CIS. Aquest, més enllà de la seriositat dels seus professionals, està vinculat a l'Executiu com a organisme públic que és, i això aixeca sospites de parcialitat en el cuinat dels resultats que finalment es fan públics.

Malgrat tot, l'enquesta del CIS té dues característiques que la fan única i la millor. La primera és la grandària de la mostra. La segona és què, més enllà dels percentatges en brut, atén a la distribució d'escons per províncies. Després d'haver-se fet pública aquesta mateixa setmana, algunes coses poden afirmar-se quasi, quasi amb seguretat. Vegem-les.

1)       El gruix dels 350 diputats que abans es repartien fonamentalment entre dos [PP i PSOE], ara es van a repartir entre quatre. Això va a fer impossible una majoria absoluta, una cosa desitjable, tant i més després de l'amarga experiència del rodillo austericida imposat pel PP durant els darrers quatre anys.

2)       La participació va a ser molt alta. Més del 75 per cent afirma que votarà, però el 40 per cent dels electors encara dubta. Aquest factor pot convertir en paper banyat la millor de les projeccions demoscòpiques.

3)       El PP va a ser el partit més votat, malgrat tot. Basa la seua victòria en les circumscripcions menudes, en el vot rural i en el segment de població d'edat més avançada, però resisteix. No es tracta d'un vot simplement conservador, sinó directament reaccionari que té a veure amb que a aquests electors el PP els hi sembla un partit d'ordre i d'un espanyolisme castís sense fissures. No obstant això, s'espera que perda més de 60 escons.

4)       El PSOE enfronta una molt difícil realitat. Ha deixat de resultar convincent com el referent del vot útil de l'esquerra. Alguna cosa que ha vingut rendibilitzant des de, si més no, 1993. Una idea que li va donar l'última victòria a Felipe González, i que va fer valdre en les dues eleccions que van portar a Zapatero a La Moncloa. Ja no cola. El seu líder màxim i els seus afins no es cansen de repetir que ells són els únics que poden vèncer al PP, però aquesta vegada a Pedro se'l menjarà el llop, si permeten la ironia.

5)       El PSOE perd vots per la seua dreta i per la seua esquerra, a mans de Ciutadans i de les coalicions que es vertebren al voltant de Podem i que responen a la diversitat regional espanyola. El respectat dirigent basc Odón Elorza afirmava recentment que el PSOE ha iniciat un procés intern de transformació per a recuperar la seua identitat. Potser tinga raó, però, segons les enquestes, no es percep. A més, si s'assenyalen alguns dels noms que apareixen en les llistes socialistes, fa l'efecte que la transformació d'Elorza està mig submergida en formol.

6)       El PP es converteix en irrellevant a Catalunya i al País Basc, la qual cosa no haguera de deixar de preocupar-los per al model d'Espanya que defensen, però sobretot resulta cridaner el [pronosticat] resultat català, on es juguen molts escons: és terrible per als de Rajoy.

7)       En ajuda del PSOE [i del PP] ve el repartiment pactat per l'estranya parella Abril Martorell/Guerra: sempre respecte a les eleccions de 2011, en les 26 províncies més xicotetes, el PP obté 48 diputats i 27 el PSOE. No obstant això, la novetat és que en elles també arreplega fruits Ciutadans, amb 17 i, fins i tot, Podem amb 5. És una novetat perquè fins ara PSOE i PP se'ls hi repartien com a bons amics. És a dir que, malgrat l'arranjament electoral tradicional, s'estan gestant canvis de fons.

8)       Els resultats [segons la previsió del CIS] en les regions que reparteixen més escons són molt significatius. A Madrid, el PP perd més d'una quarta part, el PSOE perd la meitat [i passa a ser la quarta força], C’s dobla als socialistes i Podem els supera.

9)       A Catalunya el PP perd dos terços dels seus diputats, Convergència perd la meitat, el PSC quasi el mateix, Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] més que triplica els de 2011  i irrompen amb força Ciutadans i la coalició En Comú Podem, que igualen a ERC. El quadre de l'anterior representació catalana a Madrid resta potes per amunt, i evidencia que la fractura partidària resultant del procés sobiranista és indiscutible.

10)     A més, els sempre essencials escons que el socialisme català ha aportat tradicionalment als resultats del PSOE van a generar una síndrome d'abstinència horrorosa per a aquest.

11)     Al País Valencià, el PP pot perdre la meitat dels seus diputats i una mica menys el PSOE. A més, aquest últim es veu superat per la coalició Compromís- Podem És el moment, i també per C’s. Una bolcada històrica.

12)     A Andalusia el PSOE es manté, confirmant-se [junt amb Extremadura] com  la reserva espanyola del vot socialista. El PP perd un terç respecte a 2011, Esquerra Unida s'enfonsa, i emergeixen C’s i Podem, doblant els de Rivera als d'Iglesias.

13)     El PP i el PSOE sembla que són percebuts com a partits vells, tradicionals, envellits. El PP es dirigeix al seu públic més tradicional, però el mateix fa el PSOE. L'obstinació a parlar del que Felipe González o Zapatero van aportar a la modernització d'Espanya, sent cert, no li arriba fonamentalment a la gent jove. És un discurs que no el distancia del PP, que també es presenta [amb enorme descaradura i falta d'ètica] com el partit modernitzador d'Espanya. No obstant això, es tracta en tots dos casos d'una modernització que un bon segment de població ja té descomptat [els que van votar socialista des de 1977 o 1982], i que un altre [els nascuts ja en els vuitanta  i noranta] ni comprenen ni valoren.

14)     No obstant tot l'anterior, res està escrit. Hi ha molt de vot per decidir encara. Segons els experts una bona part d'aquest vot està prou desideologitzat com per a ser decidit per petits detalls en els últims moments. Caldrà estar atent a la campanya, particularment als errors que els líders puguen cometre.

15)     En qualsevol cas, el pròxim govern serà resultat d'un pacte. Particularment els dos grans partits ja tenen sobre la taula el seu Pla B. El PP ha promocionat a Soraya Sáez de Santamaría a la categoria de suplent de Rajoy [allò que amb mordacitat  Pablo Iglesias ha anomenat l'Operació Menina] per a un hipotètic pacte amb Ciutadans, que vetaria a l'actual president. El PSOE, per la seua banda, des de l'argument que és necessari enviar al PP a l'oposició, ja ha oferit converses a tots aquells que després del 20D estiguen disposats a pactar un govern regenerador, allunyat dels vicis i perversions que han caracteritzat al govern de Mariano Rajoy.

L'actual president és al·lèrgic als debats amb altres dirigents. No vol aparèixer amb ells perquè se sap inferior. Les seues malapteses verbals fan bramar les xarxes socials, i el ridícul reiterat avergonyeix a propis i estranys. Caldrà veure si l'electorat penalitza la seua covardia i les seues múltiples clavades de pota.

Finalment, caldrà veure si, efectivament, el govern que isca de les eleccions afronta els grans problemes del país en comptes de refugiar-se en el silenci, la inacció o el recurs vomitiu a la judicialització de la vida política, que han sigut els distintius de Rajoy. Dins de dues setmanes tindrem els resultats de l'única enquesta que val: la que es fa en les urnes.

Què és això de la unitat nacional? A propòsit de Brasil i nosaltres.

Era divendres i estava a Brasil. Després de dos dies intensos de treball i de relacions institucionals, estava com a membre d’una mesa presidencial d’un acte al qual vam lliurar els certificats d’un màster que durant any i mig hem impartit des de la Universitat de València.

No ha estat, diguem-ne, un màster convencional: els destinataris han estat quasi mig centenar de professionals d’una entitat oficial que cobreix tota la República Federativa. No ha estat, diguem-ne, un màster convencional: els destinataris han estat quasi mig centenar de professionals d’una entitat oficial que cobreix tota la República Federativa. L’ambient era de festa major. A més dels nous titulats, a la sala d’actes hi havia familiars i molts responsables de diversos estats  i també nacionals de la institució de la que formen part. Es va tractar d’un acte extremadament formal i, alhora, emotiu. No tots els matriculats inicials han assolit l’èxit, l’esforç ha estat considerable, tant i més perquè ha sigut un curs semi presencial [desenvolupat a Brasil, amb una fase on line i, finalment, amb una estada a València] i han hagut de compatibilitzar-lo amb les seues obligacions laborals a la institució amb la que la meua Universitat té signat un conveni.

El conductor de l’acte, amb veu de locutor de ràdio de vella escola, i amb molta formalitat, ha anat cridant les sis persones que hem constituït la mesa. Entre ells el meu col.lega i amic que és el director de l’institut d’investigació al qual està adscrit el màster. 

Amb els responsables institucionals al lloc, el conductor anuncia des del faristol adjunt a la taula que va a interpretar-se l’himne nacional. El meu amic i jo, un al costat de l’altre, ens mirem un segon, mig sorpresos perquè no havíem previst la situació. Tanmateix, sols ens dura un sospir el desconcert, perquè ja ens hem vist en situació pareguda a d’altres països d’Amèrica Llatina.

Els presents, tots, absolutament tots sense cap excepció ―cosa que puc certificar des del meu lloc privilegiat d’observació a la taula― canten amb devoció l’himne nacional.

Tots amb gran emoció, segons resulta evident; alguns militarment firmes, d’altres àdhuc amb la mà dreta al cor. Estic presenciant, pense, una claríssima expressió d’allò que podem dir la unitat nacional. Que estranya, llunyana, aliena, em resulta eixa comunió que observe.

Brasil és un país complex, difícil, gegant per pròpia naturalesa com diu la lletra de la seua cançó nacional i, a més, desigual com pocs en el planeta. Durant els darrers dies hem estat parlant de desenvolupament sustentable, i en aquest context s’ha parlat de territoris ―tant a l’àmbit urbà com al rural― d’extrema pobresa, amb xifres esgarrifoses d’indicadors que configuren un IDH propi de països d’entre els més pobres del planeta, i això en un país que a més de ser el líder indiscutible de l’economia de l’Amèrica Llatina, és la segona de tot el continent i la sisena del món pel seu PIB.

Actualment, la situació econòmica no és tan favorable com ho ha sigut durant la dècada passada. L’eufòria que es vivia al país ―un optimisme hiperbòlic― fins fa relativament poc s’ha esvaït completament. A més, el problema principal en aquests moments és un problema de credibilitat, de legitimitat i de dèficit d’institucionalitat. Com fa uns dies explicava el politòleg Sergio Fausto, tot fa veure que el PT ha perdut la capacitat per a liderar el projecte de modernització i l’aspiració que va encarnar Lula da Silva d’assolir un Brasil desenvolupat, democràtic i més just. Paral.lelament, afegia Fausto, res permet concloure que el PSDB, que va liderar durant anys el president Fernando Henrique Cardoso, estiga en condicions de prendre el relleu.

Les dimensions de la tragèdia són grans, i caldria una gran aliança d’actors polítics i socials per a tornar a generar una expectativa de confiança en el futur. A hores d’ara, tanmateix, allò que podríem dir la collita de líders no és precisament de les que fan època, començant per la pròpia presidenta Dilma Rousseff que ha perdut absolutament tota credibilitat. Conclou Fausto que en l’escenari actual, amb el sistema de partits desorganitzat i amb els moviments socials cooptats, la ciutadania colpejada per la corrupció i la crisi, a penes pot confiar en les institucions judicials. Veurem com evoluciona la situació.

Amb l’escenari llatinoamericà enterbolit [les recents eleccions argentines, les pròximes de Veneçuela, la davallada econòmica generalitzada, etc.] Brasil és suficientment gran i potent com per a pensar que els seus problemes més difícils són els que té dins de casa. De tot això hem parlat, clar, amb els amics i col.legues aquests dies que hem compartit taula i descansos de les activitats acadèmiques. La preocupació és evident i absolutament generalitzada la incertesa respecte de com pot evolucionar la situació.

Hem parlat també, clar, d’Europa i d’Espanya, amb tres temes centrals: les causes i els efectes de la matança de París i els problemes europeus amb els migrants que acampen com poden a les seues fronteres; les pròximes eleccions amb el binomi de corrupció i de desprestigi del president Rajoy, un descrèdit que no coneix fronteres; i, també, una pregunta recurrent: que passa a Catalunya?

Davant la necessitat evident de potenciar la cohesió europea en moments tan difícils ―opina un bon amic que ha viscut durant anys a Barcelona―  resulta sorprenent per anacrònica la idea d’una secessió catalana que quedaria en terra de ningú respecte de la Unió Europea. Apel.le a la història per a intentar explicar-li allò que crec que puc explicar el que està passant a hores d’ara. Afirme, com a conclusió final, que a casa nostra no pot produir-se res que s’assemble a allò que hem viscut la nit del divendres amb tot un auditori de gent plural, amb totes les diferències ideològiques i partidàries que segur allí es concentraven, units per una cançó nacional comuna. És impossible que ací cantem tots a una res semblant a allò de Terra adorada / Entre outras mil / És tu, Brasil, / Ó Pátria amada! / Dos filhos deste solo / És mãe gentil, / Pátria amada, / Brasil!

Com és possible això, em pregunten. Espanya és un gran país ―em diuen― envejable per moltíssims motius, i Europa és una referència en tots els sentits. No sé donar una resposta concreta i curta com l’ocasió exigeix. Segurament ―apunte pobrement― és que la història ens pesa molt. Massa i tot. 

40 anys després de Franco, el deure no oblidar.

El mateix dia en el qual es complien quaranta anys de la mort del dictador es van desenvolupar una bona quantitat d'esdeveniments acadèmics amb Franco i el franquisme com a objecte d'estudi. Em referiré breument a dos, vinculats tots dos a la Universitat de València: el primer, la jornada celebrada en el seu Centre Internacional de Gandia, a l'empara de la Càtedra Alfons Cucó de Reflexió Política Europea; el segon, la presentació de l'excel·lent assaig de Justo Serna, professor del Departament d'Història Contemporània, Españoles, Franco ha muerto.

En la jornada de Gandia, un altre col·lega i amic, Ismael Saz va parlar de la lluita per la democràcia a Espanya, va desmuntar el mite de la Transició exemplar, i va fer igual amb el contra-mite de la mateixa, segons el qual tots els mals de l'Espanya actual es deuen a una mena de pacte entre les elits franquistes i antifranquistes que va asfixiar les legítimes aspiracions populars. Justo Serna contradiu igualment en el seu assaig a aquells que des de l'esquerranisme acrític o des de la ignorància històrica qualifiquen de gran fracàs la recuperació de la democràcia en l'Espanya dels anys setanta del segle passat. Deia Ismael Saz a Gandia que prompte es va diluir aquell “Todo ha quedado atado y bien atado” amb el qual Franco va sentenciar el futur dels espanyols en el seu missatge de final d'any de 1969, i que van ser la pressió i la mobilització de la societat la que va obligar a legalitzar al Partit Comunista d'Espanya primer i a obrir un procés constitucional després que de cap manera estaven prevists en el programa lligat i ben lligat.

La Transició política espanyola va ser, com tots els processos de recuperació de la democràcia després de períodes dictatorials, el resultat d'una correlació de forces. El que ací es va donar va tindre, clar, les seues llums i les seues ombres, però les unes i les altres van ser el que van ser per la interacció dels diversos actors polítics i socials, no per un pacte bastard entre les cúpules. Aquells es van moure en un escenari en el qual la por a tornar al passat i l'esperança per construir el futur van ser determinants.

La Transició espanyola té antecedents pròxims i remots, però sens dubte té una data que va marcar un punt i a banda, i aquesta va ser el 20 de desembre de 1975, el dia en el qual va desaparèixer del món dels vius aquell general al que ―en els seus anys de destinació a Àfrica― els seus joves companys d'armes anomenaven despectivament Franquito, al·ludint a la seua escassa alçada i a la seua poc agraciada figura.

Aquell va ser un dia esperat, anhelat, desitjat, somniat per milions d'espanyols. En particular d'aquells que havien patit els anys de la guerra i de la immediata postguerra. Una idea simple s'havia convertit en l'obsessió de milers de vells: no volien morir abans de veure’l mort a ell. Volien veure’l desaparèixer abans que ells, era una revenja personal, molt personal, perquè Franco era un enemic que mai durant tota la seua llarga dictadura va fer una altra cosa que recordar-los que ell era el Invicto Caudillo, amo i senyor d'Espanya [i dels espanyols] per la Gràcia de Déu.

Aquell 20 de novembre de 1975, finalment, el vell dictador grassonet i de veu atiplada, en les antípodes de la clàssica virilitat militar, carregada fins a les vores de testosterona, va ser víctima d'un tremend acarnissament terapèutic que li va castigar amb una sobre dosi de crueltat com la que ell havia infringit durant tota la seua vida als seus enemics, que comptaven per milions. El part de l'anomenat Equipo médico habitual, que informava de forma pautada durant el període d'agonia del vell general convertit en una deixalla no recollia el que després s'ha sabut del tracte degradant, pràcticament una tortura, que va rebre el pacient. Pocs van lamentar aquest extrem dolor final que va acompanyar al Generalísimo en la seua fase terminal. Alguna forma de justícia van impartir els déus amb aquell que tant de dolor i tant d’horror, tanta llàgrima, tanta sang i tant de patiment havia provocat. Aquell que havia declarat que si calia afusellar a mitjana Espanya, ell l'afusellaria, no va obtenir mai el perdó dels seus enemics. Per això van ser tants els vells, aquells que eren de la quinta del tirà, que aquell 20 de novembre de 1975 verbalitzaren amb enorme tranquil·litat interior que, vist el cadàver del general traïdor, ja podien morir tranquils.

Molts van brindar amb xampany, amb cava, amb vi o fins i tot amb pacharán el passe a millor vida del tirà. I en aquells brindis i celebracions van ser acompanyats per joves nascuts després de la fi de la guerra civil, tant en la dècada dels quaranta com en la primera meitat de la dels cinquanta.  A més de celebrar la desaparició del dictador, al qual es percebia com un dic que impedia la recuperació de les llibertats democràtiques, per a les diferents generacions d'antifranquistes el Caudillo era l'encarnació del pitjor de l'ésser humà: un militar brutal, fins i tot sanguinari, però un ximple, un ignorant fins i tot de tot allò que no tinguera a veure amb la milícia o amb l'exercici d'un poder abusiu, autocràtic, obscè en la seua literalitat. Particularment d'entre aquells joves va eixir la major part dels que van protagonitzar l'anomenada transició democràtica, aquella que no va ser ni modèlica ni fracassada, aquella en la que com sintetitza amb encert Iñaki Gabilondo, “es va fer el millor que es va poder, el millor que vam saber”.

Poc sabien aquells joves antifranquistes de les aventures reals del vell dictador més enllà d’allò que els seus majors  els havien explicat. Havien rebut en l'escola una assignatura a la qual immerescudament anomenaven Història de España, que unida a una altra anomenada Formación del Espíritu Nacional els havia tractat d'inculcar un dels principals mites del Règim, el de la figura de Franco: el més jove general d'Europa, el Cid Campeador redivivo que havia salvat a Espanya del comunisme ateu al mateix temps que l'havia mantingut al marge de la II Guerra Mundial, oposant-se als desitjos del totpoderós Adolf Hitler; l'artífex de la modernització i el desenvolupament social i econòmic d'Espanya.

Pràcticament tot era mentida en aquell relat per a xiquets i adolescents que es podia llegir ―per exemple― en la Enciclopedia Álvarez, la de major difusió en les escoles dels anys cinquanta i seixanta. Res s'ensenyava sobre l'implacable militar africanista que menyspreava a les seues tropes natives per inferiors, però que encara guardava un graó més baix per a situar als rojos, als liberals, als maçons, a tots els que per a ell no eren sinó les hordes de la anti-Espanya. No s'explicava als joves l'horror de la repressió de 1934 a Astúries que Franco va dirigir des de Madrid, i que va ser un primer lliurament del terror com a arma política que s'empraria des de juliol de 1936 de forma sistemàtica en paral·lel amb l'avanç sota el seu comandament de les tropes revoltades. S'ocultava, igualment, el baix perfil de Franco com a conspirador fins que no va estar segur que l'aixecament militar tenia clares possibilitats d'èxit; com es va ocultar que el seu objectiu era, ―així ho diria després amb la seua prosa tan recarregada com a reaccionària José María Pemán―, executar una “contienda magnífica que desangra[ra] España” per a aconseguir una “tierra lisa y llana para llenarla alegremente de piedras imperiales”. Cal llegir El holocausto espanyol, de Paul Preston, per a entendre exactament el significat d’aquestes paraules.

Com ha demostrat recentment l'historiador Ángel Viñas, a més d'omplir Espanya de pedres imperials, el dictador també va omplir les seues butxaques. Contràriament a la imatge de militar auster i honrat, en el seu llibre La otra cara del Caudillo, Viñas explica com Franco va acceptar sous d'empreses, va rebre regals escandalosos o es va apropiar de donatius i ajudes per a la reconstrucció del solar devastat que era el país després de la guerra. Abans que aquesta finalitzara, fins i tot, Franco ja s'havia convertit en multimilionari. Segons càlculs recents, el Generalísimo acumulava ja en 1940 una quantitat en pessetes que en xifres actuals sobrepassarien els tres-cents vuitanta milions d'euros.

Això ho ignoraven aquells que van protagonitzar la Transició política espanyola. Aquells vells i aquells joves sí sabien del terror, de la por com a arma política que el general havia sabut manejar per a perpetuar-se en el poder. Coneixien de primera mà que el Règim feia alardó de ser l'artífex de la pau entre els espanyols, i sabien que el general que hi havia capitanejat la Cruzada ―tal com l'Església Catòlica va batejar la Guerra Civil― el que realment hi havia instaurat era la pau dels cementeris. Ja ho cantava Raimon, una de les grans veus de la Nova Cançó, quan deia “De vegades la pau / no és més que por (…) De vegades la pau / fa gust de mort”.

El 20 de novembre de 2015, quaranta anys després, no van ser pocs els que van tornar a brindar per a commemorar la desaparició física d'aquell ésser humà de tan ínfima qualitat. Hi ha coses que convé no oblidar.

París, escenari de terror en l'Europa deprimida.

A París un comando de fanàtics islàmics ha assassinat a pacífics ciutadans com ho fan diàriament a l'Iraq, Tunísia, Síria o Afganistan. Sopant en la terrassa d'un restaurant o en un concert en la zona de la Plaça de la República, la nit amable d'un divendres de novembre es va convertir de sobte en un infern. La premsa diu que estem davant la crònica d'un atemptat anunciat perquè França és el país europeu més amenaçat pel yihadisme, fins al punt que una alta autoritat judicial havia parlat de la possibilitat real d'un 11-S francés. 

Entre anestesiats i adormits, el futur europeu se'ns està escorrent entre els dits, i sembla que no volem adonar-nos. Vivim en la petita part del planeta que, al costat de Canadà i Austràlia, resulta la més habitable; aquella en la qual, malgrat tot, la despesa social per capita és la més alta del globus. Però no sabem valorar-ho ni valorar-nos, i semblem disposats a deixar morir la bella idea d'una Europa pròspera, lliure i solidària.

Vivim abstrets, tancats en les nostres xicotetes o grans bombolles, segons el plànol de la realitat en el que ens situem.

No són pocs els que ens observen des de més enllà de les nostres fronteres i no entenen què passa a Europa. Uns, els més pobres, els desesperats que fugen de l'horror de la fam i de la guerra, no entenen com no som sensibles al seu dolor, i els repel·lim de qualsevol forma i sense excusa. Uns altres, des d'altres latituds, se sorprenen davant aquest peterpanisme egoista que ens embarga; davant aquells particularismes nacionalistes de guarda-roba vuitcentista que ens impedeixen enfrontar conjuntament els problemes reals que ens dessagnen. Aquells reptes davant els quals la institucionalitat europea es mostra maldestra, lenta i fràgil en la seua insuficiència, embolicada, això sí, amb vestidures de mil colors.

Paral·lelament, la Unió Europea és, cada vegada més, una entitat política deprimida. Els qui vivim dins, ens debatem entre la impotència i la incredulitat, quan no directament ens refugiem en el no saber, en l'ignorar què hi ha més enllà dels nostres murs, al mateix temps que acceptem la incapacitat per a gestionar els problemes apressants que tenim dins d'ells. No obstant això, milions dels que ens miren des de fora decideixen intentar travessar el purgatori per tal d'entrar en ella.

Les dades objectives són tossudes, però fem com que no les veiem. En el millor dels casos, ens lamentem per no poder fer res per millorar-les. Europa, nostra cada vegada més feble Unió, ―en mans dels mercaders sense escrúpols i sense cervell―, s'està llatinoamercanitzant a marxes forçades. Fa ja més de tres dècades que Ulrich Beck va posar de manifest que les fronteres de desigualtat i d'inseguretat estaven en un procés accelerat de modificació, i que la individualització i les fractures socials i fins i tot familiars eren les primeres resultants de la globalització i de la revolució tecnològica. Va encunyar, a més, el concepte de brasilenyització, amb el qual assenyalava els riscos de profunda escissió interna d'una societat. Luis de Sebastián va parlar, en una línia semblant, de les societats duals llatinoamericanes, al·ludint a aquelles en les quals el primer i el tercer món conviuen ―a una distància que es pot fer caminant― dins d'una mateixa frontera i sota una mateixa bandera, i Waldo Ansaldi va introduir el concepte d'apartheid social, per a emfatitzar la creixent exclusió resultant d’aquelles doctrines de la revolució conservadora de Reagan i Thatcher, del Consens de Washington, del fanatisme del Fons Monetari Internacional o, més recentment, de les receptes de l’austericidi imposat a sang i llàgrimes en els països de l'Europa del sud.

Aquesta és la llatinoamericanització que afecta a Europa, la que es materialitza amb la tossuderia de les dades de la immoral desigualtat de la que parla amb xifres incontestables Thomas Piketty.

Europa ja pateix la realitat de barris marginals i marginats; les seues favelas, les seues villa misèria, els seus ranchitos, que no són com els de Sao Paulo, Buenos Aires o Caracas, però serveixen per al mateix. Perquè en ells malvisquen els més pobres, que amb freqüència són immigrants magrebins, subsaharians i gents de l'orient pròxim i, sovint, musulmans. En ells troba un excel·lent brou de cultiu el yihadisme que està captivant a joves que, encara que d'origen extern, hagueren de considerar-se i comportar-se com a europeus convencionals atés que ací van nàixer i van créixer.

La notícia dels atacs de París, ―una matança en tota regla―, ens ha colpejat en plena boca. No ha sigut una massacre a Kabul, a Bagdad, a Damasc o a Beirut, a les quals ens hem acostumat; ha sigut en la capital sentimental d'Europa ―["capital del desenfrenament i del vici i portadora de la bandera de la creu”, segons el comunicat del grup terrorista Estat Islàmic, EI]― en la nit suau d'un divendres de tardor que tenia a milers de parisencs i de forasters gaudint d'ella. Uns guerrers d'Al·là intoxicats d'odi als croats, que així anomenen als europeus, ―com si estiguérem encara en el segle XIII―, es van immolar matant en nom del seu déu. Moltes de les víctimes, les de la Sala Bataclan ho van ser, senzillament, ―segons el comunicat de EI― perquè allí s'havien concentrat “centenars de apòstates en un concert amoral i de desenfrenament".

Els promotors de l'assassinat en massa han afirmat que "Va tremolar París (...) es van estrènyer els seus carrers i el saldo de víctimes dels atacs va ser d'almenys 200 croats morts i més ferits, gràcies a Déu".

En aquest escenari global, davant aquest acte bàrbar al que Europa ha de donar una resposta no conjuntural i intel·ligent, les nostres contingències polítiques domèstiques perden pes i volum. Tots sabem que Europa no pot confiar en la policia i l'exèrcit per a mantenir el necessari equilibri de llibertat i seguretat; tots sabem que fa falta una política econòmica que cohesione la nostra societat reduint les desigualtats que ara són creixents; una política social que no desempare als febles i els abandone a la seua sort; i una política educativa efectiva en defensa dels valors republicans, que assegure la vigència dels drets humans des dels principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Parlaran els nostres candidats de tot això en la pròxima campanya electoral?

Ciudadanos, eixe partit híbrid.

Contràriament al que a molts pensen, el partit que lidera amb mà ferma Albert Rivera no és un nouvingut a la política espanyola, a la forma del Podemos que pilota Pablo Iglesias. Va nàixer fa quasi una dècada a Catalunya i prompte va desbordar, encara que amb molta timidesa i sense èxit, les fronteres del Principat. Ha estat en aquests últims mesos, això sí, des de les eleccions europees de 2014, i malgrat que els seus resultats van ser modests [la vuitena llista més votada i solament dos eurodiputats], quan Ciudadanos ha anat escalant en les enquestes; pujant i pujant fins a convertir-se en una seriosa preocupació per als dos grans partits sistèmics espanyols, el Partit Popular i el Partit Socialista. Encara sense descartar que Podemos puga obtenir en les pròximes eleccions major suport del que ara li auguren les prediccions, tot sembla indicar que Ciudadanos va a ser la força política a la qual els partits majoritaris festejaran per a formar un govern o, si més no, una majoria parlamentària que permeta constituir-lo.

És veritat que Ciudadanos s’ha enlairat amb tanta força perquè el PP dóna símptomes inequívocs de caducitat de projecte, d'incapacitat de la seua dirigència i d'asfíxia de bona part de la seua àmplia base electoral. La corrupció en fase de metàstasi, la política austericida exempta de la mínima sensibilitat social, les tensions polítiques amb Catalunya, el rodillo de supèrbia emparat en la seua majoria parlamentària i la pèrdua de contacte amb la realitat han obert una enorme extensió de terreny electoral que el PP havia cobert durant dècades, i que ara està sent ocupat en una operació llampec per les forces del jove i dinàmic Albert Rivera.

S'ha expandit per l'Espanya urbana i ara pugna per disputar també el vot de l'Espanya interior, en particular de les zones menys poblades però sobre representades en el Parlament. Com que sap que ací té el seu taló d'Aquil·les, intenta esmenar-ho.

A tot arreu es presenta com un partit proper als problemes concrets de la gent, sense escarafalls ideològics. Diu ser un partit constitucionalista, post nacionalista i progressista que ha superat la dicotomia esquerra/dreta i s'ha instal·lat en el binomi llibertat/autoritarisme, identificant-se, clar, amb la primera. El seu missatge implícit, encara que a voltes no tant, rememora allò que deia el gran eslògan de la UCD de Suárez en les eleccions de 1977: “lo bueno de la izquierda y lo bueno de la derecha”. Fins i tot el recurs al record del líder avilés està perfectament integrat en el cànon doctrinal del partit.

Els analistes estan dividits. Uns expliquen que és un partit de centre dreta, mentre que uns altres ho situen en el centre esquerra. Ells mateixos es presenten com afermats en el centre-centre en el qual el ciutadà comú situa  la virtut. L'objectiu és atrapar vots tant de la dreta com de l'esquerra, del Partit Popular i del Socialista i, si és possible, d'alguns despistats més a l'esquerra d'aquest seduïts pel dinamisme de Rivera, així com per la seua moderació carregada de pragmatisme.

No obstant això, si aprofundim una mica més en el corpus doctrinal de Ciudadanos, percebrem alguns dèficits significatius.

Una cosa és aquesta combinació entre liberalisme econòmic i defensa de la més castissa unitat d'Espanya ―que atrau a empresaris i gent d'ordre identificada amb el nacionalisme espanyol, el banal i el canònic― i unes formes republicanes en les quals cap, per exemple, un discurs progressista de defensa de l'avortament o els matrimonis del mateix sexe. Però una altra molt diferent és la seua acció política en el dia a dia. La major part dels dirigents de Ciudadanos no tenen la prestància i el saber estar de Rivera, i alguns són francament impresentables, com per exemple la dirigent valenciana Carolina Punset, una xica de bona casa nascuda a Washington, a la qual quasi tot l'autòcton en el territori que li han encomanat li resulta vilatà. La senyora ha arribat fins i tot a negar-li el reconeixement al cantautor Raimon en la seua Xàtiva natal, amb el caspós argument que els seus mèrits els va realitzar en un altre lloc [Catalunya] i no en terra valenciana. Aquests tics, o la defensa de les festes taurines, negant el maltractament animal, són algunes de les que enlletgeixen un partit que es diu modern i modernitzador. Ciudadanos és doncs, ―resulta evident―, un partit híbrid.

Més greu, no obstant això, molt més greu és la política que ha establert el líder suprem, Albert Rivera, sobre la Llei de la Memòria Històrica. Segons la seua molt particular visió, el pacte de la Transició va establir que a Espanya ja no hi ha vencedors ni vençuts. Per tant, més enllà de les paraules, per la via dels fets, tot fa pensar que els familiars dels més de cent deu mil desapareguts que jauen encara en les cunetes a l'espera de ser enterrats dignament han de renunciar a això i, a més, han d'oblidar que durant dècades van ser tractats i humiliats com vençuts o fills de vençuts. Fins i tot ara, quan Rivera diu que la medalla d'or de Calatayud no se li ha de retirar a Franco està negant, de forma explícita i vergonyosa, aquella visió edulcorada de la Transició que tan bons resultats li va donar a la dreta espanyola i a una part de l'esquerra. Es tracta d'aquella esquerra amnèsica que encara avui prefereix mirar cap a un altre costat quan es parla de dignificar la memòria dels qui van lluitar per la llibertat contra el feixisme, tant en la guerra com en la immensa, terrible i negra postguerra que es va allargar fins a la meitat de la dècada dels anys setanta.

Caldrà veure que es fa de les propostes de regeneració i de modernització que promet desenvolupar Ciudadanos, com sens dubte ho és la de la desaparició del Senat que acaben d'anunciar, una càmera tan inútil com desacreditada i onerosa per a l'erari públic. Caldrà confirmar que aquesta alternativa política i electoral trenque l'hegemonia del neo franquista Partit Popular. Tot amb tot, convindria no enganyar-nos: Ciudadanos és un partit híbrid que està situat en l’escenari partidari espanyol en un territori que no està, precisament, en la marge esquerra.