Vistas de página en total

sábado, 22 de febrero de 2014

El Gran Wyoming, la Túria i la Universitat.

Foto Cartelera Turia
La del divendres 21 de febrer va ser una vesprada-nit de festa grossa a La Nau. A l’Aula Magna hi havia un acte, presentat per l’escriptor i periodista Alfons Cervera, sota el títol “Operació Stanbrook. 75 aniversari”. Es tractava d’un homenatge als últims exiliats de la República, que comptava amb la projecció del documental Captius en l'arena. El recordatori de l’odissea republicana va comptar amb una magnífica assistència de públic.

Paral.lelament, al Paranimf, va desenvolupar-se un acte més del cicle commemoratiu del primer mig segle de vida d’una publicació valenciana tan singular com emblemàtica: la Cartelera Turia. Una publicació d’avantguarda democràtica i de resistència popular a totes les maldats de tots els poders, una trinxera dels progressistes valencians de distinta filiació, i una referència inequívoca en matèria cultural.

Son moltes, moltes les vegades que he assistit a un acte al Paranimf de la Universitat de València, però mai els venerables pares acadèmics retratats a les parets del teatre acadèmic havien estat acompanyats per un públic tan identificat amb l’orador principal, tantes interrupcions amb aplaudiments i tanta rialla.

Tot un fenomen El Gran Wyoming. A més d'altres consideracions que podríem fer sobre la seua presència a La Nau, val a dir que partits i institucions voldrien tindre la meitat del poder de convocatòria que va demostrar el polifacètic humorista, músic, periodista i metge (d’escassa vocació, segons explica sovint). Dues hores abans de l’hora d’inici, el Paranimf ja estava ple. Una hora abans, la sala habilitada a La Nau per a seguir l’actuació (?) de Wyoming per circuit tancat de TV, estava de gom a gom, i la cua d’aspirants a accedir-hi arribava quasi més enllà de la Plaça del Patriarca. Amb molta antelació, els responsables de l’organització –que van haver de treballar de valent i aguantar massa impertinències d’alguns que no comprenien que l’aforament del Paranimf és el que és- ja enviaven la gent al Saló d'Actes de la Facultat de Filologia. Amb tot, amb les portes del Paranimf tancades per raons de seguretat, el claustre de La Nau va romandre ple de gent que volia veure el personatge i que li signara el seu darrer llibre: No estamos locos.

Probablement El Gran Wyoming és per mèrits propis el Cap de l'Oposició política real, i no sols al Govern; sinó a la Monarquia, a la Corrupció i a tot allò que està fotent la vida a la majoria del personal en eixe territori tan extens que és conegut com Espanya. La seua intervenció no va decebre: verborreica, excessiva, caòtica, lúcida, irreverent, il.lustrada per moments, assenyada, irrespectuosa i, sobre tot, amb una gran capacitat per a riure's d'ell mateix. No es pren massa seriosament Wyoming. Afirmà que sobre molts dels temes que parla no sap què és realment el que pensa, i que sovint ell mateix se sorprèn diguent amb contundència coses que no sabia que pensava. Wyoming no va decebre a ningú. Tret que algú esperara un erudit i acadèmic analista de la societat en la que vivim. No se li’n poden demanar exquisides precisions conceptuals ni excessiva pulcritud analítica a una persona que parla amb humor càustic d’història, de sociologia, de política, d’economia i del que li ve de gust, farcint a més el discurs de referències personals, familiars o professionals, i afegint anècdotes de vegades surrealistes. Wyoming parla –confessava a La Nau- amb un registre propi, però tracta els temes, els problemes que són els de milers i milers de ciutadans que cada matí es pregunten que inventarà el Poder per a fotre’l eixe dia.

Més enllà del popular presentador de l’Intermedio, a La Nau es va viure divendres una festa de vitalitat democràtica d’aquest maltractat país. La mirada arrere sobre el dolor de l’exili dels republicans que fugien de l’horror franquista; la Cartelera Túria acomplint 50 anys i celebrant-ho amb la presentació d’un llibre que ja ha venut més de cent mil exemplars, i del qual és autor un dels homes de major credibilitat política en l’Espanya actual; i, finalment, emparant-nos a tots, la Universitat de València com amfitriona obrint els seus dos espais més emblemàtics –l’Aula Magna i el Paranimf- a les ciutadanes i els ciutadans valencians que són sensibles a allò que en diguem la cosa pública, i que saben que la degana de les universitats del país és un referent inequívoc. Qui pot promoure dos actes com els de dissabte, sinó la Universitat de València?

Parafrasejant El Gran Wyoming, La Nau oferirà un altre dia més, però no millor perquè és impossible.

sábado, 15 de febrero de 2014

El desgavell de l'AVL. De fer feredat a fer el ridícul, o com hem canviat en un segle.

Durant la segona dècada del segle XX, particularment després del començament de la I Guerra Mundial a l’estiu de 1914, i més en concret encara arran la revolució russa que comença en 1917, al País Valencià vam viure el que fa prop de trenta anys batejarem com l’Època dels avalots. Aquest va ser el tema que va inspirar el títol d’un llibre que aparegué en 1989: Temps d’Avalots al País Valencià (1914-1923).


Els avalots, ―uns disturbis greus, una forta agitació contra l’autoritat―, van ser particularment greus en 1919. Tot i que no va ser l’any de més violència als carrers de la capital i als d’altres ciutats del país, va ser aquell que provocà més preocupació a les autoritats tant del cap-i-casal com de Madrid. El governador Durán informava el ministre de la governació Burgos y Mazo que “la agitación obrera de Valencia es de carácter agudo (...) y se distingue por la agresividad del movimiento obrero traducido en coacciones y amenazas”. En la mateixa carta, el governador informava el ministre que “el problema social en los pueblos de esta provincia reviste caracteres más agudos que en la capital; el sindicalismo avanza rápidamente, echando profundes raíces en algunas comarcas, principalmente en los pueblos llamados de la Ribera, donde hay grande extensión de terreno dedicado al cultivo del Arroz”.

En les seues memòries, el ministre Burgos y Mazo escriuria temps més tard: “Valencia me preocupaba más que ninguna otra población de España. No apartaba mis ojos de ella ni un solo instante”. I és que per al ministre, a València la situació era encara més greu que a Barcelona, i això “por haber tomado ya carácter crónico la enfermedad social, por ser objeto de constante propaganda de los elementos societarios de Barcelona y por la condición de sus habitantes, mucho más decididos, resueltos y de armas tomar que los de la capital del Principado, por lo cual todo movimiento verdaderamente revolucionario en el que los revoltosos se decidan a dar la cara a la fuerza pública sería siempre más temible y más difícil de vencer en la Ciudad del Turia”.

Sorprén avui eixa imatge de ferocitat que els responsables de l’ordre públic tenien dels sectors populars valencians, obrers i treballadors del camp, sensibles ―segons el ministre― a la propaganda societària que venia de Barcelona; la qual, ateses les xifres d’analfabetisme (en 1920 n’era del 60 per cent per als homes i del 71 per cent entre les dones) era en bona mesura oral, gràcies a la llengua comuna.

Ara, quasi un segle després, la imatge que projectem els valencians sembla ben distinta. Més enllà de la lligada al balafiament de recursos, a la incapacitat de castigar els corruptes i al sucursalisme subordinat al govern central, el darrer espectacle que estem donant és de traca. Parle, és clar, de la darrera barbaritat, del darrer excés, de l’últim ridícul: el de l’esperpèntic episodi al voltant de la llengua que parlem [no tots, certament] els valencians.

Vergonya provoca llegir la crònica del que va ser la compareixença de la consellera Català [sic] per explicar allò del valencià que no és català, però tranquils que no passa res i, a més, no tenim presa. La senyora consellera vingué a dir, conta la crònica, que ells no pretenen imposar cap definició pel que fa a la llengua per a que no se’ls hi puga acusar d’ingerència, però sí que diuen que la que ha fet l’Acadèmia no ha respectat l’Estatut.

No tenim notícia de que en pensa el també conseller Castellano [sic] del que diu la seua companya Català [sic], però no seria sorpresa que ja figure per a ell en la llista d’aquells “que apuestan por la colonización catalana [els quals] no nos van a decir qué y quiénes somos”.

El Consell Jurídic Consultiu, tots els membres del qual són del PP ―sector oposat a la colonització catalana, això sí―, ha fet un escrit de ¡¡¡32 pàgines!!! Per a dir que la definició de l’AVL no s’acomoda “al que disposa l’article 6.1. de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana i la Llei 7/1998 de creació de la dita Institució”.

I, clar, no s’acomoda perquè l’article 6.1. de l’Estatut diu, senzillament, que “La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. 

¿…?


Clar que el propi CJC reconeix (pàgina 24) que el Tribunal Constitucional d’Espanya [ojo que vol dir ull!] va establir, per sentencia 75/1997 que la Universitat podia emprar indistintament valencià o català, però ―i ho subratlla ben subratllat― amb una finalitat exclusivament acadèmica, açò és per a la docència i la investigació”.

Conclusions: 1) L’AVL no pot dir què és el valencià, sols pot nomenar-lo. Per tant l’AVL ha de fer un diccionari normatiu del valencià en el que l’única entrada sense contingut serà la corresponent al mot Valencià, ja que els acadèmics no més poden dir ―en la mesura que han d’ajustar-se a allò que disposa l’article 6 de l’Estatut― que el valencià és el valencià. 2) Que del valencià només es podrà dir que es llengua catalana dins la Universitat, però sols als efectes docents i investigadors. És a dir que als estudiants se’ls hi pot explicar a classe que el valencià és llengua catalana, però en eixir de tan venerable recinte sols podran dir que el valencià és el valencià. I punt.

La pregunta és fins a quan haurem de suportar aquestes formes tan grotesques de fer el ridícul. Què diria el senyor Burgos y Mazo, que pensava que els valencians eren tan decididos, resueltos y de armas tomar?







domingo, 9 de febrero de 2014

El PP, tremolós i dividit, no sap com treure la llengua a passejar per a amagar misèries internes.

Al món, ja ho sabem, n’hi ha països normals i uns altres que no ho són. Els que podem encabir sota aquest rètol són aquells que, entre altres moltes coses, saben quina és la llengua que parlen. El nostre país, amb tantes virtuts i bondats, malauradament no és un país normal. I no ho és perquè hi ha gent que fa molt de temps que s’entesta en que no ho siga. Si més no en matèria de llengua.

En Amèrica han estat molts i greus els problemes entre els diversos estats que comparteixen frontera; alguns fins i tot han pogut arribar a la guerra en èpoques de la seua història republicana. No obstant això, ni els uruguaians tenen problema de denominació de la llengua que parlen amb els argentins, ni els xilens amb els peruans, ni els colombians amb els veneçolans, ni els hondurenys amb els nicaragüencs, ni els mexicans amb els cubans per a ser cadascun el que són i admetre sense problema que parlen espanyol. Amb moltes variants pròpies de l’espanyol d’Amèrica, tan estudiades, però amb un consens absolut pel que fa al nom de la llengua que fan servir: la de Cervantes. Diferències poden haver-ne entre el portuguès de Brasil i el de l’antiga metròpoli ibèrica, però tots dos connacionals entenen que parlen la llengua de Camões. I que anem a dir de l’anglés d’Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda, Austràlia, Canadà o els Estats Units d’Amèrica? Que no són cadascun dels parlants nacionals del seu país sense que això siga obstacle per a que es reconeguen com a parlants de la llengua de Shakespeare.

A casa nostra les coses són més complicades. El PP torna amb la matraca del valencià i el català. Una vegada més, i són ja incomptables les ocasions, el Partit [dels nostres] Pecats desafia la romanística internacional i el sentit comú més elemental, i torna a castigar-nos les neurones amb sentències delirants que si foren sinceres ens farien sentir pena pels seus emissors. Tanmateix, cal no patir el més mínim. Ells saben que estan mentint, una vegada més. Senzillament fan i diuen el que creuen que els convé, electoralment parlant. El darrer exemple és el del MHP Fabra, un home que fa temps que va perdre la noció del ridícul –si és que la va tindre de jove- qui va preguntar –en castellà, clar; tot i que la cosa venia a propòsit de qué és el valencià- si l’oposició porta la senyera o la quadribarrada.

Ells saben, -si més no els que tenen el batxillerat acabat, com és el cas de Fabra-, que allò que ha dit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’única cosa que es pot dir: que la llengua dels valencians és la “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català”.

Darrere de l’oposició del PP a l’Acadèmia no n’hi ha més que la voluntat de jugar una altra vegada amb el fantasma del catalanisme depredador de la valencianía bien entendida de cara a les eleccions. Ni ara ni mai han volgut debatre; ni ara ni mai han volgut potenciar la llengua que diuen defensar, tan distinta –afirmen- de la que parlen els catalans.

No és que hagen volgut potenciar la llengua pròpia davant l’empenta d’una altra tan estranya i aliena als valencians com la dels veïns del nord. Allò que desitgen i no poden és eliminar-la o, en el millor dels casos, reduir-la en el seu ús a l’espai domèstic o a l’informal. Mentre ho aconsegueixen, tracten d’utilitzar-la de forma bastarda per a enganyar ànimes beneïdes i analfabets funcionals amb allò de que el valencià és la llengua dels ibers, arrodonida més tard per Al Russafi i companyia.

Si volgueren raonar podríem explicar-los que els xilens són xilens i els peruans són peruans, sense cap problema tot i que comparteixen frontera i parlen el mateix idioma, amb les seues formes particulars ben definides. Igual que els andalusos i els lleonesos, o els castellans i els canaris, que parlen espanyol amb notables diferències de fonètica, prosòdia i vocabulari. Però no volen consensuar res, ni arribar a cap acord: ara que l’AVL no diu el que ells volen, sols tracten d’estripar la baralla.

Entenc que no cal anar més enllà de la denúncia de l’intent de manipulació grollera que, una vegada més, el PP ha posat en marxa. Pense que cal dir el que s’ha de dir i no perdre ni un minut més en discussions. Són ells els qui pateixen el descrèdit davant els ciutadans; són ells els qui tenen problemes interns, i volen amagar-los; són ells els qui estan abocats als tribunals per problemes de corrupció generalitzada. No col.laborem en la difusió del seu objectiu intoxicador.

domingo, 2 de febrero de 2014

L'Espanya de les marees de colors.

El PP s'ha convertit, em diu un ocurrent, en el Partit Provocador…  de marees de colors: la blanca, la verda, la violeta. I és que el seu màxim dirigent, el president del govern del Regne d'Espanya, cada vegada més qüestionat entre els seus, és un expert a irritar –a provocar les ires- de propis i estranys. Molt cridanera ha estat l'espantada de pesos pesats de l'organització cada vegada més reaccionària que conservadora, com són Aznar i Mayor Oreja, els qui s'han permès menysprear al mateix Rajoy al no assistir al conclave del partit organitzat a Valladolid durant el primer cap de setmana de febrer. Aquesta espantada quasi ha coincidit en el temps amb l'aparició d'un nou partit, una escissió per la dreta, per l'extrema dreta, d'una organització que es diu VOX, i que està liderada per dissidents crítics del PP oficial, al que consideren massa tebi en temes com el final del terrorisme o el que en qualifiquen de desafiament català, i al que critiquen la seua política fiscal i la que consideren poca espenta privatitzadora del sector públic.

Viu un molt mal moment el partit governamental. Els nervis ho tenallen, i és que no són pocs els problemes que l’assetgen. Destaca entre ells la incapacitat per a donar una resposta a la crisi que no faça recaure els costos sobre els més febles (les xifres d'avanç de la pobresa són dantesques, particularment les de la desocupació; així com la de llars que han caigut per sota de la línia de pobresa) i, en paral·lel, l'assot de la corrupció que ha regat d'imputats amb carnet del PP tota la geografia espanyola. 

La reunió de Valladolid, Convenció Nacional l’han batejat pomposament, és senzillament una operació de màrqueting polític d'urgència. En absolut és una reunió per a abordar i debatre els problemes d'Espanya o els del propi partit, és una simple excusa per a fer alardó de la millora d'alguns indicadors macro i intentar contrarestar les diverses marees que Rajoy i els seus han deslligat en els dos anys que porten en el govern.

La marea blanca, especialment activa a Madrid, és la marea sanitària. Acaba d'assolir un èxit de gran importància: els seus participants han aconseguit parar i revertir la privatització de sis hospitals públics parida i desenvolupada pel govern regional, amb el silenci còmplice de la ministra de sanitat Ana Mato. La batalla, ferotge, s'ha saldat amb la fugida de les companyies privades que anaven a fer-se càrrec dels hospitals i amb la dimissió del conseller del ram. Ha deixat, a més, molt tocat al mateix president de la Comunitat autònoma i a la pròpia alcaldessa de Madrid, políticament irrecuperable des de la seua esperpèntica actuació a Buenos Aires, on la capital madrilenya va perdre l’organització de l'Olimpíada de 2020.

La marea verda sacseja l'educació des de fa mesos. El ministre Wert, un Torquemada que no haguera desentonat en els anys de l'Espanya més negra, ha aconseguit mobilitzar a tota la comunitat educativa: professors, pares i estudiants. Els carrers s'han omplert setmana rere setmana de manifestacions, tancaments, manifestos, proclames i compromisos en contra d'una llei que no solament és innecessària i cara, sinó que, d'aplicar-se, endarreriria la realitat educativa a la dècada dels setanta. Tots els partits de l'arc parlamentari s'han compromès a abolir la Llei Wert en el moment en què el Partit Provocador perda la majoria absoluta en la Càmera.

La marea violeta l'ha deslligat el ministre de justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Un camaleó de la política que, així opinen diversos observadors, s'ha passat de frenada amb la proposta d'una modificació legislativa sobre l'avortament que fa retrocedir la [nul.la] llibertat de les dones als anys del franquisme. Ha provocat manifestacions de protesta i solidaritat amb les dones espanyoles a París, a Londres, a Roma i altres capitals europees. A més, milers de persones s'han concentrat a Madrid i s'han dirigit al Parlament per a exigir la retirada del projecte. La resposta del ministre, en la Convenció vallisoletana, ha estat un exercici de fatxenderia: ha empenyorat la seua paraula en què el projecte no serà esmenat. Justament el contrari del que li demana no solament la societat espanyola, sinó dirigents destacats del seu propi partit. Gallardón és, al costat de Wert, el Gran Provocador de marees de colors. Tan sols Rajoy i la seua secretària general, María Dolores de Cospedal -molt tocada pel més greu problema de corrupció interna que afecta al partit, el Cas Bárcenas; i a més per tribulacions poc clares del seu marit-, competeixen amb ells en agitar a la ciutadania provocant les marees cíviques que els han fet desplomar-se en les enquestes de cara a les eleccions europees i a les posteriors municipals i autonòmiques.

En el seu exercici de màrqueting polític defensiu, des de Valladolid, el PP diu que ells són la marea blava. Una marea que, se suposa, contrarestarà a les altres. I és que la blanca, la verda i la violeta tenen molt de roges, segons ha declarat un dels menys perspicaços dirigents del partit, el president murcià Valcárcel. Al final, resultarà que el PP s'ha reunit a Valladolid per a dir-nos que ells són els blaus i els qui els contradiuen són els rojos. Tan originals com el mateix Franco i els seus sequaços. Així està el pati, i mentrestant les xifres macro milloren i les micro segueixen colpejant als més vulnerables. Rajoy i la seua tropa segueixen a la seua, però podria ser que les marees que estan provocant se’ls emporten per davant més prompte que tard.