Vistas de página en total

domingo, 29 de diciembre de 2013

A propòsit de l’avortament, on estan les dones del Partit Popular?

Fa fàstic haver de discutir de nou sobre el dret de les dones a la seua llibertat. Fa fàstic –és veritat- però no ens podem retirar del combat contra eixe masclisme integrista i hipòcrita que imaginàvem superat. S’haurà de vèncer el cansanci perquè no ofereixen una altra eixida. Són els carques plens de prejudicis o els amorals professionals del cinisme els qui obliguen els demòcrates. És, paral.lelament, ben trist haver de dedicar energies i paciència a un tema que està resolt des de fa dècades en totes les societats civilitzades, com ho estava a la nostra.

Josep Ramoneda, amb una serenitat infinita, ha tornat a apel.lar a la franja liberal de la dreta espanyola, ancorada en aigües de sobirania [del Partit] Popular, per a que es rebel.le contra la deriva integrista i repressiva de la direcció partidària. Admire Ramoneda per diverses raons, particularment per la seua capacitat analítica envers la realitat social que vivim, per la pedagogia de la claredat amb la qual explica els resultats de les seues anàlisis i, també, per la calma de que fa gala quan participa en tertúlies radiofòniques amb persones que, tot i que de vegades disfressades amb vestits i retòrica actuals, no podem sinó identificar-los com a anacrònics personatges de la Vetusta de Clarín.

Cansa, esgota, haver de tornar a discutir sobre la inviolable llibertat d’exercir els drets individuals que no afecten els drets dels altres. A propòsit del dret a l’avortament, és insuportable haver de debatre al voltant del dret d’una dona que no vol continuar amb un embaràs no desitjat. Aquells que tenim certa edat, com és el cas de Ramoneda i el d’un servidor, aquestes coses ja les vam discutir en els anys setanta del segle passat i tornar sobre elles ens genera –si més no a mi- un rebuig quasi insuperable. Tant i més perquè, passats els anys, sabem per experiència que no n’hi ha més que dues possibilitats: l’antagonista potser una persona que parla des de la seua confessionalitat, religiosa o política, i discutir des de la raó és impossible amb el creient; o l’antagonista és un cínic, i aleshores tampoc paga la pena el debat. No volen debatre, volen imposar els seus dogmes. Com explicava recentment El Roto a una de les seues magistrals vinyetes: “Com no cregueu en els pecats, els convertirem en delictes”.

A propòsit de la tornada enrere en matèria de drets de les dones que propicia el camaleònic Gallardón, Ramoneda ha argumentat que front a un exercici del poder fonamentat en el reconeixement del marge de llibertats dels ciutadans i en la tolerància que impedeix imposar les pròpies idees com a obligatòries, el Govern de Rajoy ha tornat a posar el sistema de drets i llibertats sota el signe de les prohibicions i de les restriccions. I és en eixe escenari en el que han reaparegut algunes de les obsessions tradicionals de la dreta espanyola: la desconfiança envers els ciutadans, els recels amb les dones, el menyspreu als perdedors i la submissió a la tutela religiosa.

Roda i volta, una vegada més ensopeguem amb la dreta pura i dura de sempre, tan recalcitrant ella. Sobta no obstant, si més no als optimistes històrics, que la cohesió interna del Partit Popular no presente badalls o escletxes com a resultat d’un retall de la llibertat individual tan central i emblemàtic com és el del dret a l’avortament. Com és que no apareixen dissensions trencadores dins el partit amb un tema que atempta frontalment contra la llibertat individual?

I què passa amb les dones popularistes? Més enllà d’alguna que s’ha atrevit a discrepar respectuosament, ¿és que no n’hi ha dones que abans de ser del PP són dones que entenen la problemàtica dramàtica de les que decideixen avortar?

Cal tindre un màster en estudis de gènere per a entendre que la nova llei que es proposa és profundament menyspreadora, maltractadora de les dones? Fins a l’extrema crueltat de negar les malformacions del fetus com a causa d’avortament? Què en pensen les dones que militen al PP? Com és que –com a mínim algunes d’elles- no foten un cop de puny a la taula de Gènova 13 i diuen prou? ¿És por a perdre prebendes i canongies, o és que accepten la disciplina de partit inclús en contra de la seua solidaritat envers les dones que patiran de per vida per l’aplicació de la Llei Gallardón?

Si això no passa, i prompte, molts ciutadans entendran que no els queda una altra que recordar el que fou l’antifranquisme i incorporar-se amb esperit militant a l’antipepeisme, com a única forma de defensar amb ungles i dents el marc de llibertats amenaçat per la dreta nacional-catòlica que ens ataca de nou.

domingo, 22 de diciembre de 2013

Una democràcia beata i cuartelera, entre Don Tancredo i Don Pelayo.

Si són tantíssimes les persones, els ciutadans, que consideren que la democràcia no pot ser en cap cas el simple exercici del vot cada quatre anys, ¿com és possible que l’estratègia de govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy no provoque una rebel.lia contundent d’aquella ciutadania? ¿Fins a quan la majoria dels ciutadans van a acceptar viure a un territori assimilat a una caserna militar amb els capellans dictant les pautes de conducta i convivència?

El Partit Popular ha defensat des que ve tornar al poder després de la victòria aclaparadora a les darreres eleccions legislatives que ells, vist el que hi havia, coneguda de prop l’herència deixada pels socialistes de Zapatero, havien d’abandonar el seu programa econòmic i havien de salvar Espanya. Fins i tot, fent exàctament el contrari d’allò que havien promès en el seu contracte electoral. Això en matèria econòmica, clar. I no els hi va importar, -ans al contrari-, començar a retallar per ací i per allà, dinamitar el marc de relacions laborals, posar potes per amunt l’ensenyament públic, atacar de manera ferotge la sanitat i la intervenció social, injectar diners a la banca balafiada per gestors ineptes i corruptes alhora, i explicar a tothom que només ells coneixien les mesures que era necessari aplicar, i que aviat el sol d’Espanya s’imposaria per sobre les tenebres de l’herència socialista rebuda. Una mentida més.

Però, no tot ha estat economia. En altres terrenys tampoc no els ha importat quedar-se tot sols en la major part de les votacions, tant al parlament de Madrid com als diversos parlaments regionals. Al contrari, han exhibit un orgull que ha recordat amb freqüència aquella impostada bravura franquista d’enfrontar permanentment el contuberni dels eterns enemics d’Espanya, conjurats per a desfer-la. Només faltava la deriva de la situació a Catalunya per a que un Don Tancredo que voldria ser Don Pelayo accelerara la contrareforma reaccionaria, ja inequívocament franquista, per imposar a mata-degolla des d’un nou marc legal per allò que anomenen la seguretat ciutadana a una tornada al passat més negre en matèria de dret a decidir de les dones.

Fernando Vallespín escrivia l’altre dia que, pel que sembla, el govern Rajoy ha interioritzat allò del carrer és meu, Hisenda és meua, l’educació és meua... És a dir, que, podríem concloure, el Partit Popular creu fermament una cosa així com que Espanya és seua. Tan seua que la corrupció propiciada pel mateix partit ha fet metàstasi a tota Espanya, i fins i tot la policia ha passat hores i hores escorcollant el Sancta Sanctorum partidari al carrer madrileny de Gènova.

A més a més, allò que està passant a Catalunya, eixe desig que creix cada dia en ciutadans que aspiren a deslliurar-se d’una Espanya cuartelera i beata, de ordeno y mando, devota de Frascuelo y de María, podria donar-se’n -amb les lògiques variacions- en altres territoris peninsulars. Joan Subirats escrivia recentment que el que resulta estrany no és el que passa a Catalunya, sinó que a d’altres regions autònomes contingents importants de ciutadans no s’hi rebel.len també davant una estratègia que ens condueix inequívocament al desastre.

El Partit Popular de Rajoy i a casa nostra el seu procònsol Fabra estan fent girar enrere les agulles del rellotge fins a la dècada dels cinquanta. Santiago y cierra España, donde no llegamos con la mano llegamos con la espada, usted no sabe con quién està hablando, y aquí mando yo. Y el domingo, a las doce, todos a misa.

A hores d’ara, per tant, la rebel.lia democràtica és una obligació, un imperatiu categòric que la ciutadania no pot negligir. I la 
insubordinació es manifesta amb la mobilització cívica, la participació als diversos espais oberts pels moviments socials i amb l’exercici del vot. Cal castigar amb contundència la política neofranquista del Partit Popular, cal senzillament tornar a ubicar-nos política, social i culturalment a la segona dècada del segle XXI.

domingo, 15 de diciembre de 2013

Catalunya i Espanya, sobiranisme i federalisme: el meeting point està en Europa.

Una sentència bastant coneguda en segons quins ambients diu que no n’hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Donar per bones afirmacions com aquesta, que no deixen de tindre la seua gracieta en un ambient de broma, és una injustícia i –encara pitjor- un greu error si és que parlem seriosament. I ho és perquè en el previsible empat catastròfic entre sobiranistes catalans i espanyolistes unionistes l’únic espai de convivència possible és el que es pot oferir des del federalisme d’esquerres i en l’escenari europeu. 

És lamentablement cert que a hores d’ara la solució federal no apareix com una opció majoritària, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya. Es tracta més aviat d’una mena de quimera dels qui no ens apuntem als corrents dominants, cada cop més polaritzats i enfrontats. Però, per a un nombre creixent de ciutadans, tot i conscients que defensem una opció amb problemes de credibilitat, el federalisme és l’única opció viable i factible per a superar les deterioradíssimes relacions existents entre segments majoritaris de ciutadans de les dues vores de l’Ebre.

S’ha parlat aquests dies, i molt, del simposi Espanya contra Catalunya. Encara no he entès què perseguien els organitzadors de l’event. Si deixem per a un altre moment la histèrica reacció dels qui haurien volgut que la Guàrdia Civil haguera irromput en la reunió, detingut als presents i empresonat els convocants; si la deixem ara, dic, la meua discrepància fonamental amb els organitzadors rau en l’ús de la preposició contra. Sempre han estat en contra Espanya i Catalunya? Es pot mantindré amb el rigor acadèmic que han reclamat per al simposi l’existència d’una Espanya i una Catalunya immutables, homogènies, auto-reconegudes i enfrontades? Des de 1714? O des de 1923 o 1931 o 1939 o 1976?

Per exemple, què imposà l’Espanya franquista a Catalunya que no imposà al País Valencià? O a Andalusia o Extremadura? Doncs a les terres del domini lingüístic català, la diferència central fou la prohibició total de l’ús i la transmissió escrita de la llengua pròpia i de la seua cultura. Més enllà d’aquesta brutal barbaritat, els andalusos, els extremenys, els catalans, els valencians, com tots els republicans d’arreu Espanya, van ser ofegats en sang, presó i exili per les tropes franquistes; i tots vam continuar nugats i emmordassats fins a la segona meitat dels anys setanta. Que no n’hi ha catalans i valencians com a andalusos o castellans a les cunetes esperant una recuperació digna de les seues despulles? Pel que fa a Catalunya, ¿no van ser els militants del PSUC, de les Comissions Obreres i d’altres organitzacions menors, sense distinció del seu origen peninsular, actors fonamentals de la recuperació de la democràcia i de l’autonomia a Catalunya?

Andreu Mayayo, catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un article d’interés per a tots els qui estem més que preocupats pel que passa entre Espanya i Catalunya. És a dir la gran majoria dels ciutadans amb passaport espanyol, tret de Rajoy i el PP, que ells ja ho saben tot i no els cal cap coneixement més. Estic molt d'acord amb Mayayo en l'anàlisi que fa de com i perquè la situació ha arribat on ha arribat, però vull fer èmfasi en una de les idees centrals del seu text: “No hi ha projecte nacional sense projecte social, encara que el nacionalisme interclassista tot sovint amaga el cap sota l’ala com l’estruç. Molts dels manifestants de la Diada desitjaven la independència però també estirar les orelles a uns governants mesells dels poders econòmics i financers i insensibles als estralls de la crisi entre els sectors populars i unes classes mitjanes espantades per la reculada".

La cosa és que, comptat i debatut, després l’anunci de les preguntes que ha fet el president Mas, el interrogants són importants. Només dos a tall d’exemple. ¿Fernàndez, de CUP, un partit que fa servir sovint el femení per raons de gènere, bastirà un projecte de convivència nacional amb Duran i Lleida, que votarà a favor de la nova Llei de l’avortament del senyor Gallardón? [I ja veurem què vota Convergència]. ¿Herrera i Junqueras faran el mateix amb CiU, que vota una i altra vegada a favor de la regressió democràtica, com acaben de fer amb la Llei de Seguretat impulsada pel PP? Els nacionalistes conservadors catalans, com els bascos, en qüestions essencials en matèria de llibertats individuals com en política econòmica sempre estan a la dreta. I quan molt els convé a la dreta pura i dura. Una mostra: què podem dir de la política de retalls? Els retalls del senyor Mas Colell són menys classistes que els del senyor Montoro?

És molt difícil entendre que les persones i les organitzacions que s’ubiquen en l’espai de l’esquerra accepten participar conjuntament en la posada en marxa d’un projecte nacional amb els conservadors, sense aclarir primer quin és el projecte social que l’acompanya.

No és aquesta l’única qüestió que –probablement- farà trontollar la proposta dels partidaris de la secessió. El sobiranisme tal i com estem entenent-lo és per a molts un anacronisme. Tal i com diu Mayayo, citant Ulrich Bech, “la sobirania no la tenim, ni la tindrem, ni Catalunya, ni Espanya, ni França (...) En l’actualitat, la sobirania, entesa com la capacitat de modificar l’estat de coses presents,
només la podem exercir en el marc de la Unió Europea”. Podem concloure, doncs, que la superació de l’Estat actual vindrà, si és que arriba, de la construcció real d’una Europa forta, unida i socialment avançada.

Al meu parer, llavors, l’escenari on s’han d’abordar i resoldre els problemes que es denuncien des de Catalunya és en major mesura l’europeu que pròpiament dit l’espanyol. Això fa que siga l’hora de la política i no dels tacticismes, de les negociacions, dels acords, dels pactes per a, en el pitjor dels casos, fer valdre la vigència dels interessos compartits entre els sobiranistes catalans d’esquerres i l’esquerra federalista de la resta de l’Estat, tan interessada com ells en enfortir l’Europa de progrés.

El problema es gros. No és que no tindrà cap solució raonable amb fatxenderies i amenaces dels actors polítics implicats –tal i com està passant ara-, sinó que s’agreujarà encara més. Cada dia és més urgent i necessari que algú allargue la mà als catalans des de l’altra vora de l’Ebre. Convindria, paral.lelament, que si més no alguns dels sobiranistes d’esquerra reconsideraren el seu full de ruta actual, tant pel que fa als socis, com a les fases i als terminis.

Potser té raó Andreu Mayayo quan fa la proposta final del seu article: “A hores d’ara és necessària una aliança entre independentistes (els d’arrels esquerranes, afegiria jo) i federalistes, per aconseguir complicitats a Europa i a la resta d’Espanya, majories electorals inequívoques i, sobretot, cohesió social. I defugir, sisplau, de l’ombra allargada del 1714, la qual de cap manera pot determinar l’agenda política del present”.


domingo, 8 de diciembre de 2013

La RTVV i el València CF o la crònica d’un tweet.

Després de llegir una notícia relativa a les tribulacions financeres d’una entitat de la que sóc soci i seguidor crític des de fa dècades, el València Club de Futbol, vaig canalitzar la meua irritació pel Twitter. Servidor està decidit a no ser comptabilitzat entre la que des de Sinvergüenzas Sin Fronteras en diuen la mayoría silenciosa. Al tweet es podia llegir [sovint faig servir twitter en castellà, per raons que no venen al cas]: “El PP hundió la CAM, Bancaja, el Banco de Valencia, RTVV y ahora el Valencia CF. ¿Por qué no vender también la paella? Para hacer escuelas”.

El meu sarcasme, demagògic i malintencionat, fou retwitejat per un nombre inusual de persones, però va ser l’amic Toni Mollà el primer que va encetar la conversa tot diguent: “Si els xotos merengots s'uneixen als treballadors de RTVV caurà el govern. Si no els fem caure, ho vendran tot”. Li vaig respondre: “El VCF i RTVV tenen molt en comú. Per a molts xotos el VCF no és com voldríem, però és el nostre. A per ells, doncs”. La nòmina de seguidors de la conversa era creixent, i un d’ells, Xavi, va apuntar: “El vcf mai ha estat un pilar de reivindicació al país. No ho serà ara tampoc”. La resposta de Mollà va ser convincent: “Perduts ja estem. Per què no hem de creure que és possible un futur diferent?”. Després, com que la intervenció d’usuaris de Twiter continuava, Mollà va afegir: “Per a mi, l'optimisme és una exigència moral. I ser pessimista en el PV, massa fàcil”. Vaig apuntar una altra idea com a resposta a Xavi: “És imprescindible imaginar un futur diferent, així que cal revisar axiomes del passat”. Posteriorment, Xavi va escriure: “Certament em resulta encoratjador vore-vos amb eixe optimisme, de veres vos ho dic”. El diàleg va continuar amb altres tweets i retweets de moltes persones, algunes d’elles ben conegudes. La conclusió, no obstant, que és el que vull posar de relleu és que finalment crec que arribarem a una posició comuna a propòsit de la bondat i la necessitat de donar la batalla conjuntament contra els qui han ensorrat el país.

Digueu-me ingenu, que diria l’Andreu Buenafuente, però crec que en eixa batalla n’hi ha punts de contacte entre allò que ha passat a RTVV i el que ha passat, passa i passarà –si no actuem- amb el VCF. Qui ens havia de dir que ens mobilitzaríem en defensa de RTVV de manera pública i continuada? Una cadena televisiva que la majoria dels ara valedors no tenia ni sintonitzada als seus aparells. I és que una cosa és la ràdio televisió pública que desitgem i necessitem, i una altra la utilització bastarda que se’n ha fet d’ella.

Què podem dir llavors del VCF sinó el mateix? ¿Amb qui s’han d’identificar els xiquets valencians que senten l’atracció irresistible del futbol, sinó amb l’equip més important de la seua terra, amb aquell al qual molts somnien en jugar de majors? Per què tenen que fugir del VCF per la utilització igualment bastarda que el Poder ha fet de la Institució? ¿Per què tants valencians són seguidors d’un gran club com és el Barça, a més de perquè és un extraordinari equip de futbol? Doncs per l’exclusió que es va practicar des del club contra els qui no acceptàvem, per exemple, el secessionisme lingüístic; perquè al voltant del VCF n’hi ha hagut [i encara n’hi ha] un ús partidari que va arribar a convertir-lo, quasi, en una conselleria més dels governs del PP.

¿Podria el club, la institució, ser un pal de paller de la identitat valenciana i valencianista de la generació més jove? Segurament sí, si el despullaren de la cooptació perversa pel partidisme més groller. Però no sols es faena dels altres. Tal i com vaig escriure a Twitter, a la gent com jo ens cal revisar axiomes del passat.

¿Per què la grada jove canta cada partit l’Himne Regional, tant si l’equip està guanyant com si està perdent de manera humiliant, i bona part de la resta del públic aplaudeix amb la darrera estrofa? Vicent Flor diu amb raó que l’himne és una peça carregada d’espanyolisme, regionalisme, conservadorisme, menestralisme, agrarisme i exaltació de l’horta i del treball manual; és a dir, l’antítesi del fusterianisme modernitzador. Certament la lletra és un anacronisme total. Com sabem, estrenat en 1909 fou oficialitzat per Primo de Rivera i seixanta anys més tard rubricat pel govern socialista presidit per Joan Lerma.

Ara, més d’un segle després de l’Exposició Regional, molta gent el canta a Mestalla amb un sentiment especial, com una mena d’oració comuna, per dir-ho en paraules de Vicent Flor. Quan els francesos canten La Marsellesa i diuen “A les armes, ciutadans! / Formeu els vostres batallons! / Marxem, marxem, / que una sang impura / xope els nostres solcs” ¿què volen dir realment? ¿A casa nostra, què vol dir, com interpretar el cant de l’himne regional als efectes de la idea que ací defense, la de diferenciar la institució futbolística de l’ús bastard que se’n ha fet d’ella? No en tinc ni idea. Segurament tinc massa memòria negativa, massa prejudicis, com per a aplicar-me en carn pròpia la recepta de revisar diversos axiomes del passat.

No obstant, per a molts valencians entre els que em conte, per a molts xotos, el VCF no és com voldríem, però és el nostre. Ens passa com amb la RTVV.

domingo, 1 de diciembre de 2013

No podem esperar a 2015 amb tanta incompetència i tanta indecència.

La gestió política de la crisi econòmica ha disparat les desigualtats a tota Europa, -Alemanya inclosa-,  i els seus efectes estan resultant particularment dramàtics en algunes de les regions meridionals del continent, entre d’elles la nostra. Les mesures  i les directius dels governs del Partit Popular, a Madrid i València, estan asfixiant per la via de la desocupació als segments més vulnerables de la ciutadania. Primer van ser els immigrants, i després els autòctons més fràgils, els menys qualificats. A hores d’ara, l’amenaça efectiva de caure per sota la ratlla de pobresa afecta a sectors socials que mai no van sospitar que una cosa així poguera passar-los. Capítol especial mereix la joventut que, amb més intensitat quant més baixa és la seua formació, pateix unes terribles xifres d’atur i una explícita absència de futur que no passe per l’emigració o per una faena precària i mal pagada.

A més, la realitat política de la nostra societat, la valenciana, empitjora dia rere dia. Aprofitant el marasme de la crisi, el Partit Popular ha posat en marxa a Espanya una contrareforma més reaccionària que conservadora, i això en un escenari de corrupció a gran escala dins la seua estructura orgànica. Amb un autoritarisme que pensàvem superat, ha llançat un atac demolidor contra tot el que és sector públic i contra les llibertats fonamentals recollides per la Constitució que diuen venerar. Han anunciat més canvis en el marc laboral, i de manera preventiva han llançat una ofensiva quasi bèl·lica contra els sindicats, amb l’ajuda inestimable de la premsa del règim.

Particularment, al País Valencià aquesta compulsió contrareformista està empeltada amb una subordinació vergonyosa del Consell de la Generalitat a d’altres poders de l’Estat, i amb la negació explícita dels valors singulars del poble valencià. Comptat i debatut, allò que patim és una manifesta incapacitat per a governar el país en benefici dels interessos de la immensa majoria dels ciutadans. A més, el quadre es completa amb una constatació cada cop més estesa: la indecència predomina de forma aclaparadora entre els nostres governants. El que estem patint llavors, com a conclusió, és una pèrdua dramàtica de qualitat de la nostra democràcia.

Parlem d’una regió en la que més d’un centenar de càrrecs vinculats al partit de govern, estan imputats per delictes de corrupció. En la que el deute acumulat per factures impagades afecta serveis essencials com la sanitat, l’educació o l’assistència social. En la que l’anterior president del Consell ens avergonyeix per la seua burla infantil a la Justícia. En la que els diners fiscals destinats a construir centres hospitalaris a Haití o Nicaragua van anar a la butxaca dels responsables de la gestió. En la que una representativa institució comercial manté en la seua direcció un condemnat per delictes fiscals, i això perquè diferencia entre delictes públics i delictes privats (sic). Una regió en la que el seu govern envia la policia a tancar un mitjà de comunicació que és de tots, convertint-nos en l’únic territori europeu –a més de Grècia- que no compta amb una radiotelevisió pública.  Una regió presidida per un home gris i obedient, espantat i ultrapassat, incapaç de coordinar i dirigir un govern que va des de fa anys a la deriva. Un govern que inclús ha arribat a ensorrar el sistema financer autòcton, malbaratant les joies de la burgesia local acumulades durant més d’un segle.

A València els dirigents del Partit Popular no fan sinó emular els seus caps de Madrid. Allí, el cap de govern d’Espanya menteix al Parlament i afirma solemnement que no s’ha produït destrucció de llocs de treball durant el darrer any.  A València, el cap del govern menteix a les Corts quan diu que ell ha tancat la radiotelevisió pública perquè va a construir escoles i hospitals. Emula, còpia però és més maldestre. Defensa patèticament la seua posició argumentant com ho faria un [mal] empresari, i –en una hipèrbole personalista, caricatura d’estadista mundial- diu que ell ha de pagar deutes i, per tant, ell tanca les empreses amb dèficit. Eixe home mancat d’una mínima preparació com a governant no sap que ell no és un empresari. No sap distingir entre una empresa i un servei públic essencial de la societat. No compren que ell no és un gerent, sinó el president de tots els valencians.

Aquest país necessita una renovació de la direcció política amb urgència. Per incompetència i per indecència.  La societat valenciana està sota mínims i no podem esperar fins a 2015 per a començar a reviscolar-la.  És necessari fer-ho des de ja. Cal obrir de bat a bat les portes i finestres de les institucions per a que entre un vendaval de decència política, i per a que servidors públics competents dissenyen i gestionen l’eixida del pou al que ens han conduït. La situació és d’urgència extrema. No podem esperar a 2015. És necessari donar la veu a la ciutadania tot convocant eleccions que permeten quan més aviat millor renovar un govern esgotat, incapaç i marcat per la indecència. Aprofitant la convocatòria de les eleccions europees, per exemple.