Vistas de página en total

sábado, 26 de enero de 2013

Necrològica per un home imprescindible

Certificat de Refugiat Polític a França, 1972
 Dins d'unes dies, el 30 de gener, s'acompliran vuitanta anys de l'ascens d'Adolf Hitler al poder. Poc més tard, el 28 de febrer de 1933, després l'incendi del Reichstag el dramaturg Bertolt Brecht va fugir amb la seua familia de Berlín i  va instal.lar-se a una petita ciutat a Dinamarca. Recorde ara el poeta i activista alemany perquè ha mort un home d'aquells que va descriure en una de les seues sentències més populars i conegudes: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. Hi ha qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els quals lluiten tota la vida, aqueixos són els imprescindibles".

En aquesta època tèrbola i agitada, en la que la decència en la política és tan escasa, en la que ducs, tresorers, consellers, ministres, empresaris i banquers s'han enriquit de forma il.lícita (si és que és possible fer-ho d'una altra manera), en la que els drets dels treballadors són convertits en paper mullat sacrificats en l'altar del Déu Mercat; en aquesta època, dic, trobem a faltar els homes imprescindibles brechtians. 

Eduardo del Alcázar Zambrano ha mort a Vila-Real als 81 anys d'una vida difícil que va començar a mostrar-li com de dura i severa pot arribar a ser quan la part de la familia que no lluitava al front va haver de fugir de la ciutat de Málaga en 1937, abans l'entrada de les tropes franquistes d'Arias Navarro. Allí guanyà justa fama el futur president del darrer govern franquista, fins a fer-se mereixedor d'un malnom de regust taurí, Carnicerito de Málaga, motivat per tanta crueltat en la repressió que va arribar a escandalitzar els feixistes italians. En aquella fugida familiar, Eduardo va pedre una germana, Carmeli, una desapareguda avant la lettre; és a dir, dècades abans que el concepte  desaparecido s'encunyara en Amèrica Llatina. En quantes coses terribles ha estat Espanya precursora!

Eduardo del Alcázar va ser militant del Partit Comunista d'Espanya des de l'any 1950 i començà amb la missió de treure els guerrillers que encara quedaven al Front de Llevant. Pel seu aspecte aparentment fràgil i per la seua extrema primesa la policia franquista el coneixia com el Bambi, tot associant-lo a la coneguda pe.lícula de W. Disney, la qual cosa no el va salvar ni de les primeres tortures ni de la primera entrada en presó. Més detencions, més tortura i més presó vindrien després (passà anys al duríssim Penal de Burgos), tant per la seua militància al PCE com per ser un dels que va posar en marxa una novedosa i efectiva formació de defensa dels drets dels treballadors: les Comissions Obreres. 

I també l'exili apareix amb lletres grans al curriculum vitae de Bambi. París, Berlín Est, Moscou i finalment Bucarest. Allí, el Partit el posaria a treballar en La Pirenaica, Radio España Independiente. A la capital romanesa havia instal.lat la mítica emisora en 1955, desplaçada des de Moscou on havia estat inaugurada en 1941. I després, amb la Transició en marxa, el retorn a Espanya, a València de nou. Però sempre amb una idea clara: continuar lluitant per la llibertat, per la democràcia i pels drets dels treballadors.


Eduardo del Alcàzar entre Joan Sifre i Antonio Montalbán
Un exemple paradigmàtic d'aquells homes que lluiten tota la vida. En una entrevista publicada al llibre Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano (Dolores Sánchez y Alberto Gómez Roda, FEIS, 2009), Eduardo del Alcázar va declarar: "Nosotros cuando íbamos a la cárcel no éramos derrotados, considerábamos que habíamos perdido una batalla, pero no la guerra y dedicábamos el tiempo al estudio y a prepararnos para de nuevo... Y normalmente salíamos de la cárcel ya preparados para al cabo de un tiempo volver a la lucha".

I així va continuar tota la vida. Fins que la mort li ha arribat de manera injusta i amb massa urgència. Era en aquests moments el President del Col.lectiu d'Usuaris de la Residència Mare de Déu de Gràcia, on s'havia guanyat l'estima i el respecte dels companys i companyes i de l'excel.lent grup de professionals que la gestionen amb criteris que posen per davant de tot el benestar i la dignitat de les persones. Aspirava a convertir-se en resident permanent, i no sols usuari de día, però la maleïda maquinària administrativa ha arribat tard i el camarada Bambi ha mort a l'Hospital de la Plana el mateix dia que havia obtingut llum verda per a materialitzar el seu darrer somni. 

Això de camarada Bambi no és, crec, gens desencertat. El compañero Eduardo era un magnífic exemplar d'ésser humà, una bona persona, amb un punt encara d'ingenuïtat, que amava els llibres, que gaudia de la lectura, que seguia rellegint El Capital, que repassava els textos de Manuel Sacristán, que gaudia llegint la premsa per Internet, que no podia concebre la vida sense interessar-se àvidament per la política, perquè la política és la vida. I tot i la duresa, encara fa uns pocs dies m'explicava que, malgrat tot, pagava la pena continuar vivint-la.

Eixa política vilipendiada, desprestigiada, injuriada i menyspreada per l'acció i l'omissió de tants, ha perdut un dels que homes l'ennoblien i la feien tan natural com la vida mateixa. Hem perdut un dels nostres, i això que ara no és gens fàcil per a molts saber quins són exàctament els nostres. Ens ha deixat, però molts recordarem per a sempre el seu exemple d'home compromés amb la causa fonamental dels homes, que no és altra que la llibertat.

Descansa en pau, camarada Eduardo. Hasta la victoria siempre, compañero. 

lunes, 21 de enero de 2013

Una de valencians: perdem 0-5 contra el Madrid, però avancem en marxa triomfal.


És diumenge d’una nit ventosa i estem a Mestalla. Juga el València contra el Real Madrid, i aquest està apallissant el nostre equip. De fet, en els més de noranta anys d’història del club mai s’ha arribat al descans amb un resultat tan contundentment desfavorable: 5-0. Comença la segona part i l’equip de Mourinho no sembla tindre interés en mortificar-nos més. Alguns de nosaltres, des de la grada, trobem l’aparent condescendència més ofensiva i avergonyidora encara que el patiment de la primera part. Molts aficionats abandonen l’estadi, altres més dolguts que sorpresos restem en silenci, quasi com absents, als nostres seients.

De cop i volta, des de la zona de la Grada Jove, des d’on els seus membres -impermeables a la pluja de gols en contra- han continuant cantant allò de que estan enamorats del VCF i animant no se sap exactament a qui -atesa la poca espenta dels nostres-, s’arranquen amb l’Himne oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana.

De manera solemne, la Grada Jove enceta el Per ofrenar noves glòries a Espanya / tots a una veu, germans, vingau. /Ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d'amor, himnes de pau! / Pas a la Regió / que avança en marxa triomfal! 

Com és possible?, ens preguntem alguns. No sé si molts.

L’escena a més de surrealista resulta un pur esperpent: el Real Madrid, l’equip de futbol més representatiu de l’Espanya més tradicional, ens estava humiliant de mala manera amb un marcador inèdit en la història del club i amb una actitud perdonavides, i els més incondicionals dels aficionats de l’equip valencià responien -no sé si com una mena d'exorcisme- ofrenant noves glòries a Espanya i avançant en marxa triomfal.

Quan es canta l’himne oficial d’un territori? En el futbol abans de començar el partit és el més habitual. A casa nostra quan cremen les falles es costum que sone l’himne per la megafonia del barri, a mode de cloenda melancòlica de la festa. Però, com interpretar la interpretació de l’himne mentre estem patint un dur calvari futbolístic?

A l’inici del partit, al segon error arbitral, el públic majoritàriament ens havíem apuntat al Así, así, así gana el Madrid!, dolguts com encara estàvem per l’arbitratge patit el dimecres anterior a l’Estadi Bernabeu. Cinc gols després, la Grada Jove cerimoniosa i aparentment aliena al que passava sobre la gespa avançava en marxa triomfal. Cap a on? Una part del públic va aplaudir amb ells l’estrofa final: Flamege en l'aire / nostra Senyera! / Glòria a la Pàtria! / Visca València! / VISCA! VISCA!! VISCA!!!

Som o no som gent estranya?

domingo, 13 de enero de 2013

Compromís per la rebel.lia i la il.lusió en política?

El mapa polític valencià està canviant, segons en diuen tots els analistes. El Partit Popular passa per les seues hores més baixes, i falta saber si és una circumstància conjuntural o és que -per fi, afortunadament- ha despertat una bona part de la ciutadania anestesiada durant anys pels populistes popularistes -farcits de bandolers amb estudis-, venedors de fum i de som els millors

Els socialistes, en principi els convocats a ser l'alternativa progressista continuen preguntant-se allò de què volem ser de majors. Amb primàries ja o més tard, el problema dels socialistes és que el nombre d'antics votants que els hi giren l'esquena és creixent. Pateixen una sagnia que no saben aturar o que no volen, perquè la salut del [partit] malalt exigeix cirugia major sense anestèsia. No és un problema de programa, ni de persones, és de cultura política: estan -o semblen estar, si ho mirem de manera més benèvola- exclussivament preocupats pels seus problemes interns, que no són sinó els de la preservació dels llocs de treball (càrrecs, assessors i apparátchik en general) de l'organització partidària.  

L'espai electoral -però, també polític, de participació- que deixa el PSPV-PSOE és territori en disputa per les altres dues organitzacions presents a les Corts Valencianes i a les altres instàncies de govern territorial. Una de tarannà més clàssic, com és Esquerra Unida; i una altra, Compromís, de perfil més innovador, més lluny de la cultura política tradicional. 

Compromís pel País Valencià està inventant coses. La incorporació dels que anomenen no adscrits al funcionament organic de la coalició sembla més ambiciosa i versemblant que altres iniciatives similars d'incorporació dels antics simpatitzants. Ahir, en una reunió a València, segons informa la premsa d'avui, van avançar per aquest camí.  

A més, Compromís incorpora dos elements que poden esdevindre definitius: la il.lusió i la rebel.lia. La primera és un component indispensable per a molts ciutadans que no entenen la participació en la cosa pública com una lluita pels càrrecs ni per les canongies a obtindre, sinó com una més de les seues activitats com a persones compromeses amb el seu temps, el seu espai i els seus congèneres. La segona és imprescindible per a aquells que fa temps que no es resignen a acceptar amb paciència franciscana els governs que patim i la crisi que ens ofega.

Al seu Manifest, Compromís diu: "Esta coalició fa una crida a la societat civil valenciana a participar de la necessària rebel·lió democràtica que exigix un moment tan exigent com l’actual, amb una degradació política que ens avergonyeix i amb una crisi econòmica de gran magnitud que genera atur, empobriment i degradació ambiental. Fem una crida a les valencianes i valencians a la participació, la il·lusió i l’acció, a no deixar-se portar pel pessimisme i l’abstenció. Una altra manera de fer política és possible. Entre tots podem demostrar que és possible la unitat en la diversitat, que és fals que tots siguem iguals i que si volem, podem canviar el nostre país".

Rebel.lia i il.lusió. Serà possible?