A propòsit de l’avortament, on estan les dones del Partit Popular?

Fa fàstic haver de discutir de nou sobre el dret de les dones a la seua llibertat. Fa fàstic –és veritat- però no ens podem retirar del combat contra eixe masclisme integrista i hipòcrita que imaginàvem superat. S’haurà de vèncer el cansanci perquè no ofereixen una altra eixida. Són els carques plens de prejudicis o els amorals professionals del cinisme els qui obliguen els demòcrates. És, paral.lelament, ben trist haver de dedicar energies i paciència a un tema que està resolt des de fa dècades en totes les societats civilitzades, com ho estava a la nostra.

Josep Ramoneda, amb una serenitat infinita, ha tornat a apel.lar a la franja liberal de la dreta espanyola, ancorada en aigües de sobirania [del Partit] Popular, per a que es rebel.le contra la deriva integrista i repressiva de la direcció partidària. Admire Ramoneda per diverses raons, particularment per la seua capacitat analítica envers la realitat social que vivim, per la pedagogia de la claredat amb la qual explica els resultats de les seues anàlisis i, també, per la calma de que fa gala quan participa en tertúlies radiofòniques amb persones que, tot i que de vegades disfressades amb vestits i retòrica actuals, no podem sinó identificar-los com a anacrònics personatges de la Vetusta de Clarín.

Cansa, esgota, haver de tornar a discutir sobre la inviolable llibertat d’exercir els drets individuals que no afecten els drets dels altres. A propòsit del dret a l’avortament, és insuportable haver de debatre al voltant del dret d’una dona que no vol continuar amb un embaràs no desitjat. Aquells que tenim certa edat, com és el cas de Ramoneda i el d’un servidor, aquestes coses ja les vam discutir en els anys setanta del segle passat i tornar sobre elles ens genera –si més no a mi- un rebuig quasi insuperable. Tant i més perquè, passats els anys, sabem per experiència que no n’hi ha més que dues possibilitats: l’antagonista potser una persona que parla des de la seua confessionalitat, religiosa o política, i discutir des de la raó és impossible amb el creient; o l’antagonista és un cínic, i aleshores tampoc paga la pena el debat. No volen debatre, volen imposar els seus dogmes. Com explicava recentment El Roto a una de les seues magistrals vinyetes: “Com no cregueu en els pecats, els convertirem en delictes”.

A propòsit de la tornada enrere en matèria de drets de les dones que propicia el camaleònic Gallardón, Ramoneda ha argumentat que front a un exercici del poder fonamentat en el reconeixement del marge de llibertats dels ciutadans i en la tolerància que impedeix imposar les pròpies idees com a obligatòries, el Govern de Rajoy ha tornat a posar el sistema de drets i llibertats sota el signe de les prohibicions i de les restriccions. I és en eixe escenari en el que han reaparegut algunes de les obsessions tradicionals de la dreta espanyola: la desconfiança envers els ciutadans, els recels amb les dones, el menyspreu als perdedors i la submissió a la tutela religiosa.

Roda i volta, una vegada més ensopeguem amb la dreta pura i dura de sempre, tan recalcitrant ella. Sobta no obstant, si més no als optimistes històrics, que la cohesió interna del Partit Popular no presente badalls o escletxes com a resultat d’un retall de la llibertat individual tan central i emblemàtic com és el del dret a l’avortament. Com és que no apareixen dissensions trencadores dins el partit amb un tema que atempta frontalment contra la llibertat individual?

I què passa amb les dones popularistes? Més enllà d’alguna que s’ha atrevit a discrepar respectuosament, ¿és que no n’hi ha dones que abans de ser del PP són dones que entenen la problemàtica dramàtica de les que decideixen avortar?

Cal tindre un màster en estudis de gènere per a entendre que la nova llei que es proposa és profundament menyspreadora, maltractadora de les dones? Fins a l’extrema crueltat de negar les malformacions del fetus com a causa d’avortament? Què en pensen les dones que militen al PP? Com és que –com a mínim algunes d’elles- no foten un cop de puny a la taula de Gènova 13 i diuen prou? ¿És por a perdre prebendes i canongies, o és que accepten la disciplina de partit inclús en contra de la seua solidaritat envers les dones que patiran de per vida per l’aplicació de la Llei Gallardón?

Si això no passa, i prompte, molts ciutadans entendran que no els queda una altra que recordar el que fou l’antifranquisme i incorporar-se amb esperit militant a l’antipepeisme, com a única forma de defensar amb ungles i dents el marc de llibertats amenaçat per la dreta nacional-catòlica que ens ataca de nou.

Una democràcia beata i cuartelera, entre Don Tancredo i Don Pelayo.

Si són tantíssimes les persones, els ciutadans, que consideren que la democràcia no pot ser en cap cas el simple exercici del vot cada quatre anys, ¿com és possible que l’estratègia de govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy no provoque una rebel.lia contundent d’aquella ciutadania? ¿Fins a quan la majoria dels ciutadans van a acceptar viure a un territori assimilat a una caserna militar amb els capellans dictant les pautes de conducta i convivència?

El Partit Popular ha defensat des que ve tornar al poder després de la victòria aclaparadora a les darreres eleccions legislatives que ells, vist el que hi havia, coneguda de prop l’herència deixada pels socialistes de Zapatero, havien d’abandonar el seu programa econòmic i havien de salvar Espanya. Fins i tot, fent exàctament el contrari d’allò que havien promès en el seu contracte electoral. Això en matèria econòmica, clar. I no els hi va importar, -ans al contrari-, començar a retallar per ací i per allà, dinamitar el marc de relacions laborals, posar potes per amunt l’ensenyament públic, atacar de manera ferotge la sanitat i la intervenció social, injectar diners a la banca balafiada per gestors ineptes i corruptes alhora, i explicar a tothom que només ells coneixien les mesures que era necessari aplicar, i que aviat el sol d’Espanya s’imposaria per sobre les tenebres de l’herència socialista rebuda. Una mentida més.

Però, no tot ha estat economia. En altres terrenys tampoc no els ha importat quedar-se tot sols en la major part de les votacions, tant al parlament de Madrid com als diversos parlaments regionals. Al contrari, han exhibit un orgull que ha recordat amb freqüència aquella impostada bravura franquista d’enfrontar permanentment el contuberni dels eterns enemics d’Espanya, conjurats per a desfer-la. Només faltava la deriva de la situació a Catalunya per a que un Don Tancredo que voldria ser Don Pelayo accelerara la contrareforma reaccionaria, ja inequívocament franquista, per imposar a mata-degolla des d’un nou marc legal per allò que anomenen la seguretat ciutadana a una tornada al passat més negre en matèria de dret a decidir de les dones.

Fernando Vallespín escrivia l’altre dia que, pel que sembla, el govern Rajoy ha interioritzat allò del carrer és meu, Hisenda és meua, l’educació és meua... És a dir, que, podríem concloure, el Partit Popular creu fermament una cosa així com que Espanya és seua. Tan seua que la corrupció propiciada pel mateix partit ha fet metàstasi a tota Espanya, i fins i tot la policia ha passat hores i hores escorcollant el Sancta Sanctorum partidari al carrer madrileny de Gènova.

A més a més, allò que està passant a Catalunya, eixe desig que creix cada dia en ciutadans que aspiren a deslliurar-se d’una Espanya cuartelera i beata, de ordeno y mando, devota de Frascuelo y de María, podria donar-se’n -amb les lògiques variacions- en altres territoris peninsulars. Joan Subirats escrivia recentment que el que resulta estrany no és el que passa a Catalunya, sinó que a d’altres regions autònomes contingents importants de ciutadans no s’hi rebel.len també davant una estratègia que ens condueix inequívocament al desastre.

El Partit Popular de Rajoy i a casa nostra el seu procònsol Fabra estan fent girar enrere les agulles del rellotge fins a la dècada dels cinquanta. Santiago y cierra España, donde no llegamos con la mano llegamos con la espada, usted no sabe con quién està hablando, y aquí mando yo. Y el domingo, a las doce, todos a misa.

A hores d’ara, per tant, la rebel.lia democràtica és una obligació, un imperatiu categòric que la ciutadania no pot negligir. I la insubordinació es manifesta amb la mobilització cívica, la participació als diversos espais oberts pels moviments socials i amb l’exercici del vot. Cal castigar amb contundència la política neofranquista del Partit Popular, cal senzillament tornar a ubicar-nos política, social i culturalment a la segona dècada del segle XXI.

Catalunya i Espanya, sobiranisme i federalisme: el meeting point està en Europa.

Una sentència bastant coneguda en segons quins ambients diu que no n’hi ha res més paregut a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Donar per bones afirmacions com aquesta, que no deixen de tindre la seua gracieta en un ambient de broma, és una injustícia i –encara pitjor- un greu error si és que parlem seriosament. I ho és perquè en el previsible empat catastròfic entre sobiranistes catalans i espanyolistes unionistes l’únic espai de convivència possible és el que es pot oferir des del federalisme d’esquerres i en l’escenari europeu. 

És lamentablement cert que a hores d’ara la solució federal no apareix com una opció majoritària, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya. Es tracta més aviat d’una mena de quimera dels qui no ens apuntem als corrents dominants, cada cop més polaritzats i enfrontats. Però, per a un nombre creixent de ciutadans, tot i conscients que defensem una opció amb problemes de credibilitat, el federalisme és l’única opció viable i factible per a superar les deterioradíssimes relacions existents entre segments majoritaris de ciutadans de les dues vores de l’Ebre.

S’ha parlat aquests dies, i molt, del simposi Espanya contra Catalunya. Encara no he entès què perseguien els organitzadors de l’event. Si deixem per a un altre moment la histèrica reacció dels qui haurien volgut que la Guàrdia Civil haguera irromput en la reunió, detingut als presents i empresonat els convocants; si la deixem ara, dic, la meua discrepància fonamental amb els organitzadors rau en l’ús de la preposició contra. Sempre han estat en contra Espanya i Catalunya? Es pot mantindré amb el rigor acadèmic que han reclamat per al simposi l’existència d’una Espanya i una Catalunya immutables, homogènies, auto-reconegudes i enfrontades? Des de 1714? O des de 1923 o 1931 o 1939 o 1976?

Per exemple, què imposà l’Espanya franquista a Catalunya que no imposà al País Valencià? O a Andalusia o Extremadura? Doncs a les terres del domini lingüístic català, la diferència central fou la prohibició total de l’ús i la transmissió escrita de la llengua pròpia i de la seua cultura. Més enllà d’aquesta brutal barbaritat, els andalusos, els extremenys, els catalans, els valencians, com tots els republicans d’arreu Espanya, van ser ofegats en sang, presó i exili per les tropes franquistes; i tots vam continuar nugats i emmordassats fins a la segona meitat dels anys setanta. Que no n’hi ha catalans i valencians com a andalusos o castellans a les cunetes esperant una recuperació digna de les seues despulles? Pel que fa a Catalunya, ¿no van ser els militants del PSUC, de les Comissions Obreres i d’altres organitzacions menors, sense distinció del seu origen peninsular, actors fonamentals de la recuperació de la democràcia i de l’autonomia a Catalunya?

Andreu Mayayo, catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un article d’interés per a tots els qui estem més que preocupats pel que passa entre Espanya i Catalunya. És a dir la gran majoria dels ciutadans amb passaport espanyol, tret de Rajoy i el PP, que ells ja ho saben tot i no els cal cap coneixement més. Estic molt d'acord amb Mayayo en l'anàlisi que fa de com i perquè la situació ha arribat on ha arribat, però vull fer èmfasi en una de les idees centrals del seu text: “No hi ha projecte nacional sense projecte social, encara que el nacionalisme interclassista tot sovint amaga el cap sota l’ala com l’estruç. Molts dels manifestants de la Diada desitjaven la independència però també estirar les orelles a uns governants mesells dels poders econòmics i financers i insensibles als estralls de la crisi entre els sectors populars i unes classes mitjanes espantades per la reculada".

La cosa és que, comptat i debatut, després l’anunci de les preguntes que ha fet el president Mas, el interrogants són importants. Només dos a tall d’exemple. ¿Fernàndez, de CUP, un partit que fa servir sovint el femení per raons de gènere, bastirà un projecte de convivència nacional amb Duran i Lleida, que votarà a favor de la nova Llei de l’avortament del senyor Gallardón? [I ja veurem què vota Convergència]. ¿Herrera i Junqueras faran el mateix amb CiU, que vota una i altra vegada a favor de la regressió democràtica, com acaben de fer amb la Llei de Seguretat impulsada pel PP? Els nacionalistes conservadors catalans, com els bascos, en qüestions essencials en matèria de llibertats individuals com en política econòmica sempre estan a la dreta. I quan molt els convé a la dreta pura i dura. Una mostra: què podem dir de la política de retalls? Els retalls del senyor Mas Colell són menys classistes que els del senyor Montoro?

És molt difícil entendre que les persones i les organitzacions que s’ubiquen en l’espai de l’esquerra accepten participar conjuntament en la posada en marxa d’un projecte nacional amb els conservadors, sense aclarir primer quin és el projecte social que l’acompanya.

No és aquesta l’única qüestió que –probablement- farà trontollar la proposta dels partidaris de la secessió. El sobiranisme tal i com estem entenent-lo és per a molts un anacronisme. Tal i com diu Mayayo, citant Ulrich Bech, “la sobirania no la tenim, ni la tindrem, ni Catalunya, ni Espanya, ni França (...) En l’actualitat, la sobirania, entesa com la capacitat de modificar l’estat de coses presents,
només la podem exercir en el marc de la Unió Europea”. Podem concloure, doncs, que la superació de l’Estat actual vindrà, si és que arriba, de la construcció real d’una Europa forta, unida i socialment avançada.

Al meu parer, llavors, l’escenari on s’han d’abordar i resoldre els problemes que es denuncien des de Catalunya és en major mesura l’europeu que pròpiament dit l’espanyol. Això fa que siga l’hora de la política i no dels tacticismes, de les negociacions, dels acords, dels pactes per a, en el pitjor dels casos, fer valdre la vigència dels interessos compartits entre els sobiranistes catalans d’esquerres i l’esquerra federalista de la resta de l’Estat, tan interessada com ells en enfortir l’Europa de progrés.

El problema es gros. No és que no tindrà cap solució raonable amb fatxenderies i amenaces dels actors polítics implicats –tal i com està passant ara-, sinó que s’agreujarà encara més. Cada dia és més urgent i necessari que algú allargue la mà als catalans des de l’altra vora de l’Ebre. Convindria, paral.lelament, que si més no alguns dels sobiranistes d’esquerra reconsideraren el seu full de ruta actual, tant pel que fa als socis, com a les fases i als terminis.

Potser té raó Andreu Mayayo quan fa la proposta final del seu article: “A hores d’ara és necessària una aliança entre independentistes (els d’arrels esquerranes, afegiria jo) i federalistes, per aconseguir complicitats a Europa i a la resta d’Espanya, majories electorals inequívoques i, sobretot, cohesió social. I defugir, sisplau, de l’ombra allargada del 1714, la qual de cap manera pot determinar l’agenda política del present”.

La RTVV i el València CF o la crònica d’un tweet.

Després de llegir una notícia relativa a les tribulacions financeres d’una entitat de la que sóc soci i seguidor crític des de fa dècades, el València Club de Futbol, vaig canalitzar la meua irritació pel Twitter. Servidor està decidit a no ser comptabilitzat entre la que des de Sinvergüenzas Sin Fronteras en diuen la mayoría silenciosa. Al tweet es podia llegir [sovint faig servir twitter en castellà, per raons que no venen al cas]: “El PP hundió la CAM, Bancaja, el Banco de Valencia, RTVV y ahora el Valencia CF. ¿Por qué no vender también la paella? Para hacer escuelas”.

El meu sarcasme, demagògic i malintencionat, fou retwitejat per un nombre inusual de persones, però va ser l’amic Toni Mollà el primer que va encetar la conversa tot diguent: “Si els xotos merengots s'uneixen als treballadors de RTVV caurà el govern. Si no els fem caure, ho vendran tot”. Li vaig respondre: “El VCF i RTVV tenen molt en comú. Per a molts xotos el VCF no és com voldríem, però és el nostre. A per ells, doncs”. La nòmina de seguidors de la conversa era creixent, i un d’ells, Xavi, va apuntar: “El vcf mai ha estat un pilar de reivindicació al país. No ho serà ara tampoc”. La resposta de Mollà va ser convincent: “Perduts ja estem. Per què no hem de creure que és possible un futur diferent?”. Després, com que la intervenció d’usuaris de Twiter continuava, Mollà va afegir: “Per a mi, l'optimisme és una exigència moral. I ser pessimista en el PV, massa fàcil”. Vaig apuntar una altra idea com a resposta a Xavi: “És imprescindible imaginar un futur diferent, així que cal revisar axiomes del passat”. Posteriorment, Xavi va escriure: “Certament em resulta encoratjador vore-vos amb eixe optimisme, de veres vos ho dic”. El diàleg va continuar amb altres tweets i retweets de moltes persones, algunes d’elles ben conegudes. La conclusió, no obstant, que és el que vull posar de relleu és que finalment crec que arribarem a una posició comuna a propòsit de la bondat i la necessitat de donar la batalla conjuntament contra els qui han ensorrat el país.

Digueu-me ingenu, que diria l’Andreu Buenafuente, però crec que en eixa batalla n’hi ha punts de contacte entre allò que ha passat a RTVV i el que ha passat, passa i passarà –si no actuem- amb el VCF. Qui ens havia de dir que ens mobilitzaríem en defensa de RTVV de manera pública i continuada? Una cadena televisiva que la majoria dels ara valedors no tenia ni sintonitzada als seus aparells. I és que una cosa és la ràdio televisió pública que desitgem i necessitem, i una altra la utilització bastarda que se’n ha fet d’ella.

Què podem dir llavors del VCF sinó el mateix? ¿Amb qui s’han d’identificar els xiquets valencians que senten l’atracció irresistible del futbol, sinó amb l’equip més important de la seua terra, amb aquell al qual molts somnien en jugar de majors? Per què tenen que fugir del VCF per la utilització igualment bastarda que el Poder ha fet de la Institució? ¿Per què tants valencians són seguidors d’un gran club com és el Barça, a més de perquè és un extraordinari equip de futbol? Doncs per l’exclusió que es va practicar des del club contra els qui no acceptàvem, per exemple, el secessionisme lingüístic; perquè al voltant del VCF n’hi ha hagut [i encara n’hi ha] un ús partidari que va arribar a convertir-lo, quasi, en una conselleria més dels governs del PP.

¿Podria el club, la institució, ser un pal de paller de la identitat valenciana i valencianista de la generació més jove? Segurament sí, si el despullaren de la cooptació perversa pel partidisme més groller. Però no sols es faena dels altres. Tal i com vaig escriure a Twitter, a la gent com jo ens cal revisar axiomes del passat.

¿Per què la grada jove canta cada partit l’Himne Regional, tant si l’equip està guanyant com si està perdent de manera humiliant, i bona part de la resta del públic aplaudeix amb la darrera estrofa? Vicent Flor diu amb raó que l’himne és una peça carregada d’espanyolisme, regionalisme, conservadorisme, menestralisme, agrarisme i exaltació de l’horta i del treball manual; és a dir, l’antítesi del fusterianisme modernitzador. Certament la lletra és un anacronisme total. Com sabem, estrenat en 1909 fou oficialitzat per Primo de Rivera i seixanta anys més tard rubricat pel govern socialista presidit per Joan Lerma.

Ara, més d’un segle després de l’Exposició Regional, molta gent el canta a Mestalla amb un sentiment especial, com una mena d’oració comuna, per dir-ho en paraules de Vicent Flor. Quan els francesos canten La Marsellesa i diuen “A les armes, ciutadans! / Formeu els vostres batallons! / Marxem, marxem, / que una sang impura / xope els nostres solcs” ¿què volen dir realment? ¿A casa nostra, què vol dir, com interpretar el cant de l’himne regional als efectes de la idea que ací defense, la de diferenciar la institució futbolística de l’ús bastard que se’n ha fet d’ella? No en tinc ni idea. Segurament tinc massa memòria negativa, massa prejudicis, com per a aplicar-me en carn pròpia la recepta de revisar diversos axiomes del passat.

No obstant, per a molts valencians entre els que em conte, per a molts xotos, el VCF no és com voldríem, però és el nostre. Ens passa com amb la RTVV.

No podem esperar a 2015 amb tanta incompetència i tanta indecència.

La gestió política de la crisi econòmica ha disparat les desigualtats a tota Europa, -Alemanya inclosa-,  i els seus efectes estan resultant particularment dramàtics en algunes de les regions meridionals del continent, entre d’elles la nostra. Les mesures  i les directius dels governs del Partit Popular, a Madrid i València, estan asfixiant per la via de la desocupació als segments més vulnerables de la ciutadania. Primer van ser els immigrants, i després els autòctons més fràgils, els menys qualificats. A hores d’ara, l’amenaça efectiva de caure per sota la ratlla de pobresa afecta a sectors socials que mai no van sospitar que una cosa així poguera passar-los. Capítol especial mereix la joventut que, amb més intensitat quant més baixa és la seua formació, pateix unes terribles xifres d’atur i una explícita absència de futur que no passe per l’emigració o per una faena precària i mal pagada.

A més, la realitat política de la nostra societat, la valenciana, empitjora dia rere dia. Aprofitant el marasme de la crisi, el Partit Popular ha posat en marxa a Espanya una contrareforma més reaccionària que conservadora, i això en un escenari de corrupció a gran escala dins la seua estructura orgànica. Amb un autoritarisme que pensàvem superat, ha llançat un atac demolidor contra tot el que és sector públic i contra les llibertats fonamentals recollides per la Constitució que diuen venerar. Han anunciat més canvis en el marc laboral, i de manera preventiva han llançat una ofensiva quasi bèl·lica contra els sindicats, amb l’ajuda inestimable de la premsa del règim.

Particularment, al País Valencià aquesta compulsió contrareformista està empeltada amb una subordinació vergonyosa del Consell de la Generalitat a d’altres poders de l’Estat, i amb la negació explícita dels valors singulars del poble valencià. Comptat i debatut, allò que patim és una manifesta incapacitat per a governar el país en benefici dels interessos de la immensa majoria dels ciutadans. A més, el quadre es completa amb una constatació cada cop més estesa: la indecència predomina de forma aclaparadora entre els nostres governants. El que estem patint llavors, com a conclusió, és una pèrdua dramàtica de qualitat de la nostra democràcia.

Parlem d’una regió en la que més d’un centenar de càrrecs vinculats al partit de govern, estan imputats per delictes de corrupció. En la que el deute acumulat per factures impagades afecta serveis essencials com la sanitat, l’educació o l’assistència social. En la que l’anterior president del Consell ens avergonyeix per la seua burla infantil a la Justícia. En la que els diners fiscals destinats a construir centres hospitalaris a Haití o Nicaragua van anar a la butxaca dels responsables de la gestió. En la que una representativa institució comercial manté en la seua direcció un condemnat per delictes fiscals, i això perquè diferencia entre delictes públics i delictes privats (sic). Una regió en la que el seu govern envia la policia a tancar un mitjà de comunicació que és de tots, convertint-nos en l’únic territori europeu –a més de Grècia- que no compta amb una radiotelevisió pública.  Una regió presidida per un home gris i obedient, espantat i ultrapassat, incapaç de coordinar i dirigir un govern que va des de fa anys a la deriva. Un govern que inclús ha arribat a ensorrar el sistema financer autòcton, malbaratant les joies de la burgesia local acumulades durant més d’un segle.

A València els dirigents del Partit Popular no fan sinó emular els seus caps de Madrid. Allí, el cap de govern d’Espanya menteix al Parlament i afirma solemnement que no s’ha produït destrucció de llocs de treball durant el darrer any.  A València, el cap del govern menteix a les Corts quan diu que ell ha tancat la radiotelevisió pública perquè va a construir escoles i hospitals. Emula, còpia però és més maldestre. Defensa patèticament la seua posició argumentant com ho faria un [mal] empresari, i –en una hipèrbole personalista, caricatura d’estadista mundial- diu que ell ha de pagar deutes i, per tant, ell tanca les empreses amb dèficit. Eixe home mancat d’una mínima preparació com a governant no sap que ell no és un empresari. No sap distingir entre una empresa i un servei públic essencial de la societat. No compren que ell no és un gerent, sinó el president de tots els valencians.

Aquest país necessita una renovació de la direcció política amb urgència. Per incompetència i per indecència.  La societat valenciana està sota mínims i no podem esperar fins a 2015 per a començar a reviscolar-la.  És necessari fer-ho des de ja. Cal obrir de bat a bat les portes i finestres de les institucions per a que entre un vendaval de decència política, i per a que servidors públics competents dissenyen i gestionen l’eixida del pou al que ens han conduït. La situació és d’urgència extrema. No podem esperar a 2015. És necessari donar la veu a la ciutadania tot convocant eleccions que permeten quan més aviat millor renovar un govern esgotat, incapaç i marcat per la indecència. Aprofitant la convocatòria de les eleccions europees, per exemple.

El PP com a magdalena o per què cada vegada ens evoca més el franquisme.

Cada dia que passa em resulta més difícil escoltar amb serenitat i sense indignar-me els dirigents del Partit Popular. El mateix em fan els valencians que els espanyols. No aguante les seues mentides, la seua arrogància, la seua hipocresia, el seu cinisme; ni tampoc eixa vocació incontenible de donar-nos lliçons de moral en cada ocasió que tenen. Sovint fa l’efecte que estem davant uns dèspotes poc il.lustrats que pensen que els ciutadans som infants que no entenem que és realment allò que ens convé, ni com de difícil és governar en el món en el que vivim.

A casa nostra, la inanitat de Fabra és olímpica. I a Espanya, què dir de Rajoy? És veritat que costa treball distingir la ratlla que separa en ell el que sembla simple estultícia del pur cinisme. També aquí ens enganya. No és un estúpid insolvent; no és un cretí incapaç d’exposar una idea pròpia amb coherència. Ho sembla, però no ho és. Té limitacions verbals òbvies, però no és bobo. Sap on va i on ens porta. És realment un cínic majúscul. Un hipòcrita que ens falta al més elemental respecte intel·lectual a tots els ciutadans.

Molt al meu pesar, ara, tants anys després, sent unes emocions involuntàries que són com una agra i amarga versió de la magdalena proustiana. El lloc de la magdalena, tan poètica en l’escriptor francés, en mi és ocupat –amb la mateixa potència evocadora- pel tipus de política que practica el PP. La fan explícita aquells professionals de la cosa pública que habiten al territori al que regna el senyor Mariano Rajoy. Són aquells que es gasten unes formes, unes pautes, uns estils sustentats per l’arrogància, la supèrbia, la mentida, la deslegitimació de l’altre, els judicis de valor sempre pejoratius sobre els demés i la negativa a assumir cap responsabilitat i a donar cap explicació que se’ls hi demane. Certament, aquests personatges han acabat per constituir per a mi una palanca d’evocació d’allò que guarde a la meua memòria del que vaig viure durant els anys del franquisme.

Ara, quan es commemoren els primers dos anys del govern Rajoy, l’aire està fent-se més i més irrespirable. Autoritarisme, menyspreu a la ciutadania, servilisme amb els poderosos i humiliació envers els dèbils. Una política econòmica de duríssim impacte social que ha reviscolat, ni més ni menys, que el fantasma de l’emigració per raons laborals i econòmiques. Un abandó de la ciència i la investigació que recorda el nefast que inventen ellos. Una primacia feridora dels interessos privats per sobre els públics. Retalls en les prestacions socials i reducció dels drets assolits durant dècades de lluites socials. Imposició per la força d’un sistema de valors conservadors o explícitament reaccionaris, emanats directament dels confessionaris i les sagristies de l’Església catòlica. Negació a retre comptes efectius de l’acció de govern, tot i les evidències de disfuncions, malifetes, errors dolosos i àdhuc directament delictes. Manipulació de la informació als mitjans de titularitat pública, i complicitat en paral.lel amb bona part dels privats. Culpabilització als opositors i derivació de responsabilitats de tot allò que els convé, sense més argument que la seua voluntat. Utilització bastarda del poder legislatiu per a decretar restriccions i condicionants de les llibertats bàsiques en benefici, precisament, d’una imaginària llibertat superior que és la que ells consideren adequada. Repressió contra els discrepants, els opositors i, en general, els desafectes al règim en benefici d’una recuperada majoria silenciosa. Imposició irracional i irrespectuosa d’una idea d’Espanya en general i de València en particular que és exclusivament la d’ells, com si fora l’única digna i possible. Adopció de mesures que atempten contra els drets humans de primera generació dels més pobres entre els pobres, com són els immigrants. Així estan les coses al meu parer.

Aquest partit que en diuen popular i els governs que sustenta em resulten, com més va més, una magdalena evocadora d’un temps passat: el franquisme, opressor fins l’asfixia. Haurem de tornar a superar-lo. Haurem de fer una mena de nova transició envers una democràcia de molta més qualitat que la que tenim ara. Serà l’única forma de deixar de patir per les magdalenes amargues.

Alberto Fabra, el molt honorable governador civil?

Alberto Fabra farà cinquanta anys en 2014 i segurament –no serà el primer- realitzarà balanç del seu mig segle de vida. Més enllà de les qüestions d’índole personal que no ens interessen, potser es preguntarà com va ser que un jove aparellador (arquitecte tècnic) titulat per la Universitat Politècnica de València als vint-i-tres anys esdevinguera president de la Generalitat Valenciana als quaranta set. 

El trajecte és conegut. En 1982, l’any de la desfeta de la dreta espanyola i la victòria dels socialistes de Felipe González, amb la majoria d’edat encara calenteta, el jove va tindre la feliç idea d’afiliar-se a les Noves Generacions d’Alianza Popular, presidida per Manuel Fraga Iribarne. Onze anys després, en 1991, encara amb vint-i-set anys, el xicot va resultar elegit com a regidor de l’Ajuntament de la capital de La Plana. I des d’aleshores ençà tot han estat càrrecs de representació: regidor fins a 2005, alcalde des de 2005 a 2011, diputat a les Corts Valencianes des de 2007 a 2011 i des d’aquest darrer any Molt Honorable President de la Generalitat.

Més enllà de la reflexió que ell farà, podem preguntar-nos quins són els mèrits o les virtuts polítiques que adornen tan llarga trajectòria? Pocs, per no dir-ne cap. No és precisament un líder popular, no és un bon comunicador, evidencia una insuportable manca de recursos com a dirigent partidari, i és palesa la seua feblesa orgànica: ni al país dels valencians ni a Espanya, Alberto Fabra ha resultat ser allò que en diuen “un baró del PP”.

La veritat és que ho tenia malament quan va arribar al carrer de Cavallers. D’entrada fou designat com una solució d’emergència i un nom de compromís per a no destorbar massa a cap de les famílies del PP autòcton. A més, venia a fer el relleu de dos homes que –per eixes coses que té la política d’incomprensible- havien marcat època. Deixant de costat el conquense i brevíssim Olivas, la parella que el va precedir era de xavo: el pinturero de Zaplana, i el curita Camps. El murcià era i és un atrevit sense complexos, capaç de dir allò que millor li convé sense mudar el seu millor somriure: “eso son chorradas importantes”, va dir en una ocasió compromesa fent alardó del seu potencial discursiu. El capellanet va arribar amb la lògica modèstia que la seua condició li dictava, però es transformà aviat en un visionari, en un al·lucinat incapaç de fer front a dues de les temptacions clàssiques: el món [dels diners] i el dimoni [de la vanitat]. De la carn, tot i les sospites malèvoles que alguns han volgut alimentar, no en tenim notícia certa. I, a més a més, no ens importen.

A Alberto Fabra això de Molt Honorable President li’n quedava gran des del bell principi. Tres o quatre talles més que la seua. Ni ha arribat a ser un home temut i odiat com Zaplana, un llibertí reconegut com a Patró Major de la confraria pepera fins arribar a ministre; ni ha tingut el bon oratge i la sort de cara com Camps, al que la correlació de forces internes del PP espanyol i la facilitat per a repartir canongies diverses –grans i menudes- li va valdre per a convertir-se en baró inclús fins a sonar, ai!, com a hipotètica alternativa a la presidència del govern espanyol. Com estarà la banqueta del PP!

Alberto Fabra, ja ho hem dit, amb penes i treballs apunta alguna dada positiva. És com ens ensenyaven a l’escola que era l’aigua: “inodora, incolora e insípida”. Si de cas, per no deixar-li el marcador a zero, podem dir que és un home que té una rara habilitat: mai parla de com són les coses, sinó de com haurien de ser. Mai no explica allò que és, sinó que la seua deriva és fer un discurset [banal] sobre com hauria de ser allò pel que li pregunten o ha d’explicar pel càrrec que ocupa. Complementàriament, vulgaritza aquesta petita capacitat perquè realitza un repartiment indiscriminat de culpes per als altres. Tot allò de dolent que puga afectar-li és pels altres. Ell és tot virtut.

Clar, que això li’n juga males passades. La seua darrera declaració pública ha estat una prova. Al bell mig de la borrasca per la decisió de tancar RTVV –prèvia consulta i venia de PJ Ramírez-, el MHP Fabra va dir que és "el moment d'oferir als ciutadans esperança i optimisme, amb el cap molt alt"; i això perquè al seu parer el Consell que presideix ha fet "el que calia fer" per a eixir de la crisi i, per açò, ara la regió està "en el moment de la inflexió, la recuperació i l'esperança". És possible ser més inoportú i estar més lluny de la percepció dels ciutadans?

Ha de ser la seua una reacció incontrolada, una vegada més. Un impuls irrefrenable d’imitar al seu predecessor, que explicava a tort i dret que representàvem per a l’Espanya en crisi la Covadonga del segle XXI, i que els valencians erem els millors i els més envejats de la galàxia.

No és difícil imaginar que Fabra odia Camps. Segurament tots dos s’odien. L'un, el curita, perquè va ser substituït per l’altre en ser expulsat al no-res exterior, empestat, negat pels seus conmilitons que abans l’adulaven, l’afalagaven, li reien totes les gràcies i li aplaudien les seues al·lucinacions com a gran estadista internacional. L'altre, el de Castelló, perquè ha hagut de concloure que va ser designat rei d'un regne buit; ensorrat i intervingut. I va heretar el no-res per la bogeria, per la megalomania, pel balafiament, per la corrupció propiciada i per l'addicció a l'aplaudiment comprat del seu predecessor.

Al final, en fer el balanç dels cinquanta anys, Fabra potser se’n adonarà que aquell jove aparellador no va arribar a MHP de la Generalitat Valenciana, sinó a simple governador civil de la província. Ignore, no obstant, si serà conscient de la nostra desgràcia com a ciutadans valencians. Comparativament, la seua és a penes una peripècia personal poc exitosa.

Desperta València? El tancament de RTVV, un nou punt d'inflexió política al País Valencià?

Foto www.elpuntavui.cat 

Fa un temps, sis mesos, vaig escriure un post amb dues preguntes al seu títol: Desperta València? El 3 de maig, un punt d'inflexió política al País Valencià. Tractava de la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València de milers de persones per a fer costat els familiars de les víctimes del 3 de juliol de 2006 al metro de València. El programa de Jordi Évole, a La Sexta, havia estat un colp a les consciències, en bona mesura perquè havia mostrat un PP en general i un Juan Cotino en particular absolutament insensibles al dolor de les famílies destrossades pel drama del metro i com a còmplices de la tragèdia. Titule ara com titule aquestes ratlles, per fer un paral.lelisme entre aquella despertada ciutadana i la viscuda aquests dies amb la decisió del MHP Fabra de tancar RTVV. 

He anat a RTVV (ràdio i TV) tantes vegades com m'han convidat, i n'han estat moltes. Sempre, això sí a parlar d'Amèrica, particularment de la llatina. En alguna ocasió a la tertúlia del matí o a entrevistes a Ràdio 9 quan es tocava algun tema americà (eleccions als EUA, la salut de Fidel Castro, commemoracions com les d'Hiroshima i altres). En altres, moltes, em venien a gravar al meu despatx a la Facultat per a Notícies del món; i en els darrers anys he estat participant freqüent al programa A2 Internacional, conduït per Vicent Montagud. 

La més llarga de les meues intervencions, quant a presència al plató, no obstant, la vaig viure l'11 de setembre de 2001. Reaccionaren tard davant el que estava passant a Nova York, però algú va tindre la idea de telefonar-me per a que em presentara amb urgència al plató del telenotícies de mig dia que conduïa Lluís Motes. Allí vaig passar hores. Jo era l'únic "expert" a mà, pel que va semblar, i vaig dir la meua a propòsit del que vaig entendre com un punt i a banda en la història mundial. És cert que jo era una mena de comodí al plató. Jo responia preguntes, però de sobte em demanaven aturar-me: algú havia localitzat a un valencià que vivia a Texas o a Virginia i el cridaven per telèfon per a veure que opinava ell sobre la situació. Amb una interrupció a mitja vesprada, van tornar-me a treure al plató un parell d'hores més per la nit, i vaig fer tot el que estava a la meua mà per valorar les notícies que anaven succeint-se arreu el món. Fou una experiència ben singular aquella. Estranya. Vaig viure la tensió del plató, el lògic desconcert pel moment que vivíem, i també detalls per a mi sorprenents com ara que el presentador fumara o que es canviara al castellà en les pauses de publicitat. 

Han estat molts anys per tant durant els quals he col.laborat amb la RTVV amb certa regularitat, sempre, convé no oblidar-ho, per a tractar temes ni espanyols ni valencians, la qual cosa té lògica en funció del meu perfil professional. 

Per tant no sols tinc una idea del que ha estat l'empresa com a ciutadà sinó que l'he vista per dins i he anat assistint al seu deteriorament en tots els sentits. A més, sé que ha estat un forat immens pel qual s'han malbaratat recursos que haurien vingut molt bé per a altres necessitats del país.  
No obstant, malgrat tot, he col.laborat [sempre ad honorem, no sé si cal dir-ho] sempre que m'han cridat perquè crec en la necessitat que tenim els valencians de comptar amb una radiotelevisió pública. I és que, tot i els lladres, corsaris, pirates, manipuladors, xantatgistes, vividors i canalles que han fet malbé la RTVV, continue estant a favor de l'existència d'una radiotelevisió pública i valenciana entesa com a servei públic, i en la meua idea no cap ni la manipulació partidària ni les Tómboles en particular ni el telefem en general. És per això que no accepte la desaparició de la RTVV per obra i gràcia del MHP Fabra i sus muchachos. Que quede clar que no defense la RTVV que hem patit, però sí una RTVV en sintonia amb l'esperit i l'estratègia amb la qual va ser concebuda en el bell principi, allà pels anys vuitanta del segle passat. 

Em pregunte, a més a més i en conseqüència, si aquest greu error del MHP Fabra i del seu partit pot constituir un nou punt d'inflexió política que facilite encara més que la ciutadania els expulse ben aviat a les tenebres de l'oposició política al nostre país. 

No és un govern, és un malson. Les protestes i la ràbia han de cristal·litzar en vots.

La Llei Wert desapareixerà de l'escenari en el moment que el PP perda la majoria absoluta a les Corts espanyoles. Així serà si, com han dit públicament la resta dels partits del ventall parlamentari, mantenen el compromís que assoliren durant la tramitació imposada per la piconadora majoria absoluta popularista. La nova llei d’educació no sols no millora, sinó que empitjora l’escenari educatiu. És reaccionària perquè destil.la les obsessions conservadores del partit de Rajoy, particularment quant a l’objectiu de deteriorar l’ensenyament públic; no ha generat més que l’oposició de tots els sectors directament implicats en l’educació; ha retornat a fórmules superades del passat; ha recuperat valors confessionals contradictoris amb la Constitució de 1978; és incompleta, tècnicament molt dolenta i –per si faltava alguna cosa- com ha dit el mateix ministre, serà cara d’aplicar.

Però, no és l’educació l’únic sector convertit en objectiu estratègic del Partit Popular. La sanitat és un territori que els popularistes no entenen per què ha de quedar al marge dels interessos econòmics privats. En la mesura que tots els ciutadans som, tard o d’hora, consumidors sanitaris, per quina raó –pensen- hauria de quedar-se la iniciativa privada al marge de tan suculenta opció de negoci. No en tenen prou amb els concerts, ni amb les externalitzacions de serveis, ni amb la derivació de pacients, ni amb la cessió de terrenys, ni amb les subvencions explícites o implícites: ho volen tot. I –si els ho permetem− no pararan fins a aconseguir-ho. El procediment és el de sempre: reducció de pressupostos i execució de tot tipus d’iniciatives per a deteriorar per asfixia la sanitat pública. Massificació, llistes d’espera, copagament de segons quines prestacions... fins a que siguen els propis ciutadans els qui arriben a la conclusió que és millor pagar-se una assegurança privada. Aquells que puguen, clar. I per als qui no estiguen en situació, sempre haurà de quedar una parcel.la de sanitat pública, emparentada de prop amb l’antiga beneficència. Tot siga per la caritat cristiana.

Darrere dels atacs frontals a la sanitat i l’educació pública ha arribat el moment d’una tercera escomesa: contra el sistema de pensions. La re valorització automàtica segons l’IPC és un anacronisme insostenible, diuen. La descompensació entre treballadors actius i passius és creixent i els jubilats no volen morir-se prompte –com li convindria al sistema−, sinó que desitgen cobrar la pensió i consumir medicaments i atenció hospitalària durant molt de temps. Tot plegat, la situació obliga a un Govern responsable −afirmen− a fer el que fan. Amaguen, evidentment, el que n’hi ha per sota: que posant contra les cordes els sindicats, el mercat laboral ha sigut prèviament desfet, en connivència amb les insaciables organitzacions empresarials mitjançant una reforma que sols ha generat que s’incrementen les rendes empresarials a despesa de les salarials, que la inseguretat i la vulnerabilitat siguen la norma en els contractes laborals, i que –malgrat tot els sacrificis− la taxa d’aturats es mantinga com la més elevada amb diferència de la Unió Europea. La Mare de Déu del Rocío està col.laborant poc i malament amb la ministra Báñez.

Tot el sistema d’intervenció social està en perill, si és que no ha sigut ja gairebé extingit. Asfixiar-lo és la consigna. Des de les prestacions per dependència al sistema de beques, des de les de menjador o les de llibres en primària a les universitàries. La Llei de reforma de les administracions públiques buida de contingut els ajuntaments, els allunya de la possibilitat de que siguen agents principals del desenvolupament territorial sostenible i encara més: potencià la re centralització d’un Estat, Espanya, que no és com ells voldrien. No els importa. Si l’Estat és plurinacional, ells el volen monolíticament castellanista i pivotant sobre la capital, Madrid, que per a això està al centre geogràfic. I –si els ho permetem− passaran per damunt del que faça falta per a aconseguir-ho.

Trenta cinc anys després de la Constitució que no votaren i que ara diuen venerar, poca cosa han fet per la reconciliació de franquistes i antifranquistes, excepte deixar que rode la roda del temps. Les despulles del cruel dictador descansen en la pau de Cuelgamuros, fenomen únic als països democràtics mentre que les restes de milers i milers de víctimes republicanes encara estan a les cunetes. La Llei de Memòria Històrica és paper banyat per manca de voluntat política i de pressupostos per a desenvolupar-la. El sistema de valors que encara ens recorda el nacionalcatolicisme és el que el Govern Rajoy considera de validesa universal, i estan disposats a fer girar cap arrere les agulles del rellotge en assumptes tan sensibles com l’avortament o l’aconfessionalitat de les institucions. La Conferència Episcopal dicta la mostra que els diversos ministres han de copiar cent o mil vegades fins a convertir-la en lleis al BOE.

Una part substantiva de la ciutadania està rebel.lant-se a diari contra eixa política antisocial i, a més a més, no validada a les urnes perquè Mariano Rajoy està governant al marge d’allò que propugnava al seu programa electoral. Manifestacions, concentracions, vagues generals i parcials, escrits, manifestos, signatures, denúncies, són les formes que la ciutadania està emprant en la resistència contra un govern esguitat de dalt a baix per la corrupció del partit que el sustenta.

A casa nostra, al País Valencià, el PP regional és el no va més del corrompiment i la incapacitat. A l’espoli que patim des de 1995, s’uneix la insuportable levitat d’Alberto Fabra, incapaç de liderar ningú, dependent dels favors de Madrid en matèria de recursos econòmics, i estigmatitzat entre els seus per tindre bona part de la seua plana major partidària imputada judicialment. València, la Comunidad, és avui a Europa sinònim de mala gestió, de balafiament de recursos, de corrupció i de terra acollidora de tot tipus de vividors.

Ara tenim notícies, indicadors i símptomes que podem estar en la fase final del malson. Que podem acabar amb la plaga que dura quasi dues dècades. Les enquestes, les protestes ciutadanes, els re posicionaments dels sectors empresarials més dinàmics, les tensions internes del Consell o el mateix abandó del vaixell del govern valencià per quadres del segon esglaó, són elements que cal tindre en compte en l'anàlisi de la conjuntura.

Tanmateix caldrà votar tot incrementant substancialment la participació electoral. Convertir la protesta, el rebuig, la queixa, el lament, en vots. Votar és l’única forma de expulsar de les posicions de poder als que han conduït aquest país a la situació que es troba. Anaven a fer-nos campions i hem baixat a la segona divisió de les regions autònomes espanyoles. 

Cal que la ràbia, les queixes i els laments de la ciutadania que està patint el malson esdevinguen en més protestes i que les protestes cristal·litzen en vots. Que cadascú vote per l’opció de progrés amb la que millor sintonitze. Però, cal votar. Tots els vots són necessaris per a recuperar les institucions a partir de les quals hem de re construir un país amb futur per a tots. No queda molt per a les eleccions europees, i en elles és necessari, vital, derrotar amb contundència el Partit Popular. Ningú que estiga patint el malson pot quedar-se a casa.

De la qüestió catalana a la contestació a la monarquia.

N’hi ha molt a la premsa diària espanyola sobre Catalunya, els catalans, Espanya i els espanyols. Sovint els arguments es reiteren i, amb freqüència, s’abusa dels llocs comuns, de frases fetes més o menys encertades i no falten les desqualificacions i les amenaces. Sabem que a determinats mitjans catalans podem trobar paral.lelismes, però la potència dels altaveus d’uns i altres és incomparable i, justament per això, la capacitat d’influir en l’opinió pública és molt distinta. A més, mentre que els segons queden reduïts a l’àrea catalana, la resta penetren en tot el territori espanyol. 

Darrerament, sembla que s’han aguditzat les posicions i la tensió ha pujat en intensitat. Una mostra la trobem en un article de Borja de Riquer i Joaquim Albareda [Todo vale contra el catalanismo] on replicaven a les pàgines d’El País un text anterior de Gabriel Tortella [El tigre nunca debió de salir de su jaula]. Debat entre historiadors habemus. D’història contemporània i d’història moderna els primers, d’història econòmica el segon. No vaig a entrar en ells, tot i recomanar la seua atenta lectura, però aborrona que Tortella acabe la seua argumentació (?) tot diguent “Es difícil prever qué pueda suceder en el futuro; pero lo que es seguro es que, si el gobierno español hubiera aplicado con rigor la legislación vigente, el tigre seguiría enjaulado”. Riquer i Albareda argumenten en sentit contrari, −crec que tan sorpresos com irritats−, i conclouen demanant-li, per favor, a Tortella que no intoxique más l’ambient mediàtic amb metàfores impròpies d’un demòcrata.

Convindria, no obstant, que l’arbre no ens impedirà allò de veure el bosc. La qüestió catalana és un gran problema per a l’Espanya actual, però no és l’únic problema. Un llistat exhaustiu de l’agenda de temes a resoldre el vam poder llegir recentíssimament en un article de José Antonio Zarzalejos en El Confidencial [Una España proletaria y pesimista]. El columnista habitual de La Vanguardia i tertulià de la Cadena SER és un home que pensa, parla i escriu bé, que està −evidentment− en una posició política conservadora des de sempre (director de l'ABC no és qualsevol, i ell ho va ser), però és un home amb trellat.

Diu Zarzalejos que la magnitud de la crisi moral que patim −que és la més grossa de les crisis de l’Espanya actual− ha conduït a la paralització i l'abstracció del govern de Rajoy. El periodista és contundent amb el Don Tancredo de Pontevedra, a qui acusa d’estar només pendent de la crisi econòmica, i d’emboscar-se darrere d'ella per a evitar reconèixer la necessitat de corregir els errors polítics i de gestió comesos que, com la porqueria sobre aigües estancades, suren després d'anys d’ocultacions i autocomplaença.

Arran d’això, el columnista fa un llistat dels problemes presents, i enllaça des de la commoció per la sentència d'Estrasburg sobre la doctrina Parot i els errors que l'han fet possible, al procés sobiranista de Catalunya “cada vegada més inversemblant però tossudament real”. A continuació enumera altres assumptes que van molt malament: des del feudalisme dels partits anomenats nacionals al malbaratament de recursos; des de la corrupció generalitzada a la fragilitat de la Corona; des de la insuportable politització del Tribunal Constitucional a la burocratització de la Justícia. La conclusió és que és necessari estendre un certificat de defunció sobre les inèrcies positives de la transició; és a dir, que ha finalitzat una època.

Hi coincidim en que més enllà de la crisi econòmica, dura i llarga fins a l’extrema fatiga social que patim i més enllà de l’ominipresent qüestió catalana, un fet destaca −a parer nostre− com a evidència de la fi d’època que acabem de subscriure: la crisi de legitimitat de la Monarquia. Mai en cap altre moment anterior, des dels anys del Referèndum per a la Reforma Política de Suárez ençà, ha patit la dinastia borbònica un desprestigi i una contestació popular com el que s’evidencia a hores d’ara.

I això fins al punt que en les altes instàncies s’ha dissenyat un pla per a rescatar-la del mal moment pel que passa. Inclús sembla que la premsa espanyola de referència participa de l’estratègia i s’han reunit com a Fuenteovejuna per a embastar la campanya. No ho tenen fàcil. La monarquia és una altra Institució embrutada i desprestigiada per la corrupció i els desgavells interns, que no ha sabut acomplir amb el paper que tenia encomanat. Cada dia que passa, les Persones Reials estan més allunyades de les persones reals, tots nosaltres.

La monarquia, certament, és molt vulnerable. En realitat, no se sustenta més que en un conte per a infants, que −com la Blancaneus o la Caputxeta Vermella− ha de generar una dosi d’il.lusió ingènua que permeta que els crèduls s’empassen que les fades existeixen i sempre s’imposen a les bruixes, que el Bé sempre triomfa i el Mal és derrotat. Recolzar la Monarquia des de la racionalitat és, −particularment davant les generacions més joves, per als nascuts després de 1981 per exemple−, pràcticament impossible. ¿Un senyor és el cap de l'Estat sense que els ciutadans l'hagen triat i el seu fill ho serà sols per això, perquè és el seu fill? Però, quina broma és esta?". No, no els hi va a ser senzill.

A Espanya ha finalitzat una època, sí. I per afrontar la següent, convindria començar a alleugerir la cartera de problemes a resoldre. Per on començar?

L’obsessió recentralitzadora del PP en contra de la governanza: ara ataca de manera ferotge els ajuntaments.

Acte al Paranimf de la Universitat de València el 4 d'octubre de 2013

Què tindrà aquest govern que és capaç de provocar en contra seua les unanimitats més sòlides en tot el ventall parlamentari?

Diumenge 13 d’octubre prop de dos mil alcaldes de totes les forces polítiques, tret els de el PP, han denunciat la reforma local que prepara el Govern de Mariano Rajoy i han anunciat que acudiran al Tribunal Constitucional si l'Executiu no retira el projecte i ho consensua amb ells. És una resposta grossa. Tant com el compromís de totes els partits polítics presents al Parlament de Madrid –amb la notable excepció d’UPyD, que ja està ensenyant prou la pateta, tot siga dit-, de reformar la Llei Wert tan bon punt el PP perda la majoria absoluta a les Corts. Quan s’observa l’activitat legislativa del Partit Popular és lògic concloure que si a Franco li’n sobrava el Segle de les Llums, a Rajoy li’n sobra bona part del segle XX.

Pel que fa a la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, els regidors de PSOE, IU, PNB, CiU, Coalició Canària, La Chunta Aragonesista i ICV van llegir un manifest al qual van afirmar que s’amputa l'autonomia local i que deixarà als ciutadans sense prestacions bàsiques, sobretot socials, com la teleassistència, l’educació extraescolar o l'ajuda a domicili. Segons van dir
“Pràcticament el 95% dels municipis deixarà de prestar serveis i competències que afecten al dia a dia dels ciutadans”. Està clar que el Partit Popular manté una visió provincianista que buida de competències els ajuntaments i potencia les diputacions -les diputacions provincials!!!- en una mena de roda i volta en el procés de recentralització de l’Estat en detriment dels municipis i les regions autònomes, i en perjudici de la ciutadania en general. Patiran els alcaldes i regidors que participen de l’axioma que a un equip de govern municipal tot el que no li competeix l’incumbeix. No pot ser d’una altra forma.

Fa uns dies, a la Universitat de València, en concret organitzat pel seu Institut de Desenvolupament Local, es va desenvolupar una jornada de debat sobre la Llei. Pel matí van produir-se moltes intervencions sobre la reforma, molt crítiques per aclaparadora majoria; i per la vesprada va intervindre el Secretari d'Estat de Funció Pública Antonio Beteta i el conseller Juan Carlos Moragues. Tots dos, òbviament, contràriament a allò que havia passat al matí van fer un cant a la Llei, particularment el primer.

No sóc cap especialista i per tant no puc anar més enllà de valoracions de tipus genèric. A parer meu, el més important que es va dir al Paranimf de la Universitat de València, va ser exposat pels professors i investigadors de l'IIDL-UV i pels professionals del Col.legi Oficial de Secretaris, Interventors i Tècnics de l'Administració Local (COSITAL). Tots van emetre opinions i judicis fonamentats sobre allò que en pensen de la Llei. Particularment els segons, en la mesura que són els funcionaris que han d'aplicar-la des de l'endemà que aparega al BOE, van advertir de les greus contradiccions internes de la Llei; de la falta de concreció en molts passatges de la mateixa; de la previsible judicialització de la vida política local pel desig recentralitzador del legislador i pels conflictes de competències entre els distints nivells de l'administració. Conclusió: la nova Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local no sols és políticament regressiva, reaccionària i antiga; és que, fins i tot tècnicament, és un desastre.

Tal i com en la seua intervenció com va apuntar el professor Joan Romero, la iniciativa legal inspirada pel PP presenta la forma d'una normativa de fa més de trenta anys, i a més va en contra del que són els darrers corrents polítics i acadèmics europeus quant a la potenciació dels àmbits locals de decisió i de gestió política afavoridora del desenvolupament territorial.

El món desenvolupat va en la direcció contrària a la que el Partit Popular s’empenya en dur-nos. Tal i com ha escrit el professor Joan Noguera, -qui va coordinar la jornada de debat al Paranimf de la UV a la que he al.ludit-, vivim un temps en el que està produint-se el trànsit de “govern” a “governanza”. I en eixe procés són necessàries noves formes de govern per a les distintes competències, ja que l’Estat no pot a hores d’ara ser el protagonista absolut, l’actor principal, una vegada s’ha arribat a allò que es diu la “majoria d’edat dels territoris”.

És a dir, arreu els països més avançats està produint-se una nova forma de gobernanza que es diu nou regionalisme o nou localisme. Es tracta d’una mena de buidatge de l'Estat mitjançant la reorganització territorial i funcional de competències cap a nivells sub-nacionals (desenvolupament autonòmic i local), supra-nacionals (estructures internacionals que condicionen les polítiques nacionals i prenen competències dels estats) i trans-territorials.
En aquest context de “gobernanza”, les institucions de desenvolupament local adquireixen major importància. La seua funció és proporcionar lideratge, impulsar partenariats, i regular el context general mitjançant la definició de situacions, la identificació d'actors i la gestió de les relacions entre les parts implicades.

Doncs bé, també en aquest terreny que està al marge dels focus de l’opinió pública, el Partit Popular continua amb la seua croada particular per fer marxa enrere el rellotge de la nostra societat. Cada dia que passa és més urgent desallotjar-lo de les distintes instàncies de poder. Si a Franco li’n sobrava el segle XVIII –tota la Il.lustració del Segle de les Llums-, a Rajoy and friends sembla que li’n sobra la major part del segle XX. I això no sols és un horror, sinó que és un immens error.

La pallola valenciana i la independència de Catalunya.

Ha sigut publicat a la web País Valencià, Segle XXI un escrit que està en bona sintonia amb allò que un servidor creu que cal evitar a casa nostra al voltant del debat polític a Catalunya. Pense –i he escrit sobre l’assumpte− que no sols seria desitjable sinó necessari deixar de costat les desqualificacions i les deslegitimacions dels qui no opinen com nosaltres, en relació a un tema tan sensible en una conjuntura tan complexa com la que vivim.

Em mantindré fidel a aquesta línia d’actuació i no entraré a respondre les acusacions que sobre la meua persona van recaure al text al.ludit. Aquells que tinguen interès en llegir els textos que van motivar la resposta francament inamistosa de Pau Viciano, els poden trobar al meu bloc Escriureenlaire. Podran comprovar que, segurament per manca de temps, va llegir-me malament. Un exemple és allò dels federalistes que no són ni carn ni peix, que és exactament el contrari del que diu el meu text.

Viciano m'acusa de treure a passejar els cadàvers d'Allende i del Che Guevara, de trepitjar a més a més el dels Països Catalans (també un cadàver, segons diu) i el del propi Joan Fuster; d'intentar espantar els partidaris de la independència de Catalunya amb "comparacions destarifades",  de no ser demòcrata, de ser un espanyol sense coratge cívic per a defensar tant els valencians catalanistes com el mateix dret a decidir i, finalment i per exclusió, de no ser valencianista.  

Crec que són desqualificacions i deslegitimacions canòniques, d’aquelles que jo dic que no ens hauríem de permetre. És cert –paral.lelament− que mai ningú havia intentat insultar-me amb tanta passió o amb tant de fàstic. Vaig quedar sorprès amb la lectura; molt sorprés. Vaig tornar a repassar els escrits que havien generat tanta ofensa, i vaig tornar a llegir el text de Viciano, al qual tenia per persona assenyada i ponderada. Ens coneguem de vista, però tenim amics comuns i això és una cosa que potser hauria d’haver-lo induït a ser més indulgent abans de disparar-me; però, es veu que quan u està tan segur d’on està l’enemic, apunta i es deixa anar.

Un servidor, més enllà de les referències històriques que no comparacions, destarifades o no, el que diu és molt senzill: que sóc primer que res valencià i no una altra cosa; que els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans,  fins al punt que les solucions desitjables ací i allà en moltes ocasions són completament contradictòries; que els nacionalistes catalans podran i/o voldran fer poca cosa per nosaltres els valencians, tal i com ha ocorregut en el passat; i, finalment, que el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il.lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Això vaig escriure i ho torne a dir. 

I afegiria, per a deixar clara la meua posició, que com a demòcrata recolze que els ciutadans de Catalunya siguen consultats per a saber què volen fer amb la seua relació amb Espanya. No obstant això, jo no estic a favor de que marxen; ans al contrari: vull que trobem una forma d’encaixar Catalunya en una Espanya distinta de la que patim. I ho desitge no sols perquè sóc demòcrata, sinó perquè m’interessa com a valencià. És possible que allò que desitge -una eixida federalista- no siga ja possible, però també tinc dret a fer explícites les meues aspiracions polítiques.

Sóc ciutadà d’un País amb un PIB per càpita que en 2012 tenia els nivells reals de 1999, i que està en el 87,7% de la mitjana espanyola, havent retrocedit del lloc 8 al 12 en el ranking de les 17 regions autònomes. Un país que és l'única unitat politicoadministrativa que combina una balança fiscal negativa i una renda inferior a la mitjana. Un país en el que el seu Consell va anunciar un dèficit del 3,45% del PIB en 2012 que representa el 25% de les seues despeses. Això, amb un endeutament del 29% del PIB, significa que la càrrega d'interessos quasi doblarà en 2013 l'objectiu de dèficit del 0,7% fixat per a totes les unitats comptables espanyoles.

Expliquen els que saben que l’anomenada Comunitat Valenciana va fer fallida, i que al pas que anem eixos desequilibris tan importants requeriran ajustaments d'ingressos i despeses severs per a recuperar la viabilitat financera. I és que com diuen els especialistes, l'origen de tan greu problema no és —contra el que podríem pensar— que la Comunitat Valenciana gasta més del que gastava, sinó que ingressa menys del que ingressava. La qual cosa no obsta perquè pugam assenyalar amb el dit els responsables del llarg període en el que s'han pres decisions de despesa més que discutibles, de balafiament de recursos i d'una corrupció estesa com una taca d’oli.

Som la comunitat autònoma espanyola en la que menys es gasta per habitant des que es va homogeneïtzar el sostre competencial de les comunitats en 2002. La que presenta unes liquidacions pressupostàries que indiquen que la despesa per càpita és el 78% per sota de la mitjana i que els seus ingressos se situen substancialment per sota de les restants autonomies des de fa vint-i-cinc anys (és a dir, abans inclús dels governs del PP), quan va rebre les competències educatives i sanitàries.  Val a dir que l’ensorrament tributari després de la borratxera immobiliaria i la crisi del deute han despullat la hisenda valenciana i que a hores d'ara resulta evident que es van assumir compromisos permanents de despesa amb ingressos conjunturals o transitoris.  

Més enllà de l'economia en un sentit estricte, estan deteriorant-se a marxes forçades els indicadors bàsics en salut, educació i assistència social. S'atura la investigació per manca de recursos, pugen les taxes universitàries i es redueixen les beques, així que expulsem de les aules als que no poden pagar i a l'estranger a tota una generació de graduats valencians. 

A més, som una realitat política en la que des de 1995 governa un partit que tot i la crisi encara està dominant-nos amb la seua majoria absoluta a les Corts, a les diputacions i a la majoria dels pobles i de les ciutats. Una majoria que les persones de progrés, les clara i conseqüentment valencianistes i les que no ho són, aspirem a trencar en 2015. I en eixe escenari, Viciano formula la que sembla la seua idea política central, la que ha motivat l'escrit que tan malparat em deixa:  “el que s’imposa ara és la solidaritat amb els anhels democràtics dels ciutadans de Catalunya”  tot i “la manca de contingut social d’aquest nou independentisme, o la por a una reacció anticatalanista que podria reeditar de manera corregida i augmentada la cacera de bruixes de l’anomenada Batalla de València”. ¿Recolzar una independència sense contingut social que, a més, pot tindre efectes tan negatius com els que ell mateix (i molts altres) preveu? 

I això ho proposa en paral.lel amb una Plataforma pel dret a decidir al País Valencià? I que és, exactament allò que hauríem de decidir? ¿Més de la meitat de la població valenciana està a favor de la re centralització espanyola i n’hi ha qui diu que hem d’exigir el dret a decidir? I això perquè “el procés de Catalunya ha estimulat un sobiranisme valencià que pot ser constructiu si conserva el seu caràcter de plataforma transversal i políticament plural, sense disputar l’esfera d’actuació dels partits cridats a fer possible una alternativa a les institucions”.

No vull ofendre, però no és massa contradictòria la proposta? No és, amb perdó, incomprensible?

Lamente haver de dir que sí. Tant i més, quan a continuació Viciano afirma que “el sobiranisme català també ha tingut un efecte secundari: “ha provocat un contagi de la pallola federalista  [entre aquells per als que] dir-se federalistes és la seua manera de dir-se espanyols. Espanyols demòcrates i progressistes, puntualitzen, no com Rajoy i Rosa Díez”. Un servidor, sense anar més lluny tal i com he confesat en més d'una ocasió.

La bona notícia pel que a la meua persona respecta del text de Viciano és que fa la impressió que encara m'accepta entre els ciutadans que "volem construir un País Valencià amb cara i ulls", i això perquè als "companys federalistes que no es consideren “ni carn ni peix”" (sic) també  ens concedeix el dret a participar en eixa construcció. Si més no, em permetrà participar amb els de la pallola. Gracietes.

Per aquest camí que Viciano assenyala serà difícil. Amb gent que deslegitima i que desqualifica els que no pensen com ells, poca cosa podrem construir. Espere que aquells que realment volem revertir la situació en la que es troba aquest País −que és de tots els que viuen i treballen en ell (si és que volen ser-ho, tal i com dèiem en 1976)−, sigam capaços d’harmonitzar més i de dividir menys. Podríem començar per no insultar-nos.

Per no insultar-nos i per enfortir la xarxa política i social que en el 2015 ens permeta enviar al Partit Popular a l'oposició en tots els òrgans de poder del País Valencià. Això és el que -a parer meu- s'imposa ara entre els valencians. 

Els del mig

Davant la tensa situació política, institucional i social que s'ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (i em perdonareu l'esquematisme), els valencians ho tenim malament. Particularment aquells que no ens sentim ni catalans de les terres del sud ni espanyols canònics. Som aquells que ens podríem dir els del mig.

Els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes]i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics... mentre no opinen distint d'ells. Per a comprovar-ho no cal més que passejar una mica per les xarxes socials: [són] “els pallassos, corruptes i fatxendes de la política espanyola”.

Els del mig sempre han admirat els catalans i, alhora, potser han patit un cert complexe d’inferioritat. És comprensible: Catalunya és un País en el que, com sabem, dius bon dia, i et contesten bon dia; i vist això des de València sobta. És un territori al qual, com en la immensa majoria dels països del planeta, els seus habitants no es barallen per quin és el nom que l’identifica ni pel nom de la llengua que parlen. Coses senzilles que a casa nostra són problemàtiques.

Com que els del mig són gent progressista [un concepte tan devaluat, ai!], més aviat d’esquerres, moderada i reformista o més radical i trencadora, durant la Transició no sols admiraven Catalunya, sinó que volien emular-la i/o afegir-s'hi. A més que aquell país era inequívocament Europa (cosa que gairebé no es podia dir de cap altra regió en l’Espanya dels anys setanta), el mapa partidari era el més avançat de l’Estat i el més italianitzat. Efectivament, gràcies particularment al PSUC –el més paregut al PCI; molt més que el PCE− i també al PSC, Catalunya era la referència, l’exemple a seguir per als del mig valencians.

Els catalans –així, genèricament− sempre han generat admiració, enveja i una certa por a la resta d’Espanya. I també molt de desconeixement, molta ignorància. Admiració, no porque hacen cosas, que diria Rajoy, sinó per la seua justa fama de ser gent seriosa i treballadora, innovadora i emprenedora que diríem ara; i sobre tot per no haver d’impostar gens per a passar per europeus. Enveja perquè han evidenciat i mostren una cohesió nacional que és desconeguda en bona part d’Espanya, un país raríssim en moltes d'aquestes coses. Qui, des de l’alta vora de l’Ebre, no es pregunta per què Espanya no és capaç de transmetre la idea de ser una nació com Catalunya? O com França, o Alemanya o Itàlia? També provoquen una certa por. Por a que els catalans posen els seus interessos particulars per davant dels hipotètics interessos generals dels espanyols. Desconeixement perquè determinats estereotips han fet fortuna: per exemple els de ser un emprenyadors. 

Una anècdota que, crec, sintetitza el que dic: fa uns anys en una carta al director d’El País, un lector del Principat contava que un amic de Madrid, bon amic, li’n havia preguntat molt seriosament “Oye, però los catalanes ¿todo el día habláis en catalán?”.

Els valencians, aquells que ara en dic del mig ens vam enganyar bastant durant la Transició. La dreta autòctona va témer una catalanització del mapa partidari valencià i va posar en marxa allò que en vam batejar com La Batalla de València. El blaverisme, una proposta política –un parany, més aviat− irracional, anti intel·lectual i violenta, se sustentava en l’odi a un suposat enemic extern i intern: l’imperialisme català i el pancatalanisme. A parer meu, el valencianisme polític realment existent va sobrevalorar la seua força i va infravalorar la del blaverisme, que comptà amb la col·laboració de la maquinària de l’Estat, amb el patrocini o la manca de contundència dels partits majoritaris a dreta i esquerra, i amb l’amplificació de la major part dels mitjans de comunicació. 

El Che Guevara va voler fer la revolució a l’Amèrica Llatina com si els Estats-Nació no existiren, tot creient-se que existia la Patria Grande: el fracàs va ser majúscul.  A escala local, micro, el valencianisme polític vivia anys intensos, transversals, i tot semblava possible. Molts, amb diversos graus d’entusiasme, van creure que una llengua podia fer un país, i que Catalunya seria una mena de locomotora nacional que ens permetria superar tots els nostres dèficits nacionalitaris. El fracàs va ser dels que fan època.

Ara, davant la conjuntura que vivim, les coses s’han posat complicades de nou. Per tant, convindria no tornar a enganyar-se respecte del i dels que som i d’on volem i podem anar.

Crec que els valencians, si més no els del mig haurien de pensar estrictament en els nostres interessos. I apunte en aquest sentit algunes idees: una) som valencians i no una altra cosa: allò de valencians de nació catalana és bonic, però no és real; dos) els problemes dels valencians com a valencians tenen sols una retirada amb els dels catalans com a catalans; tres) els catalans de Catalunya podran/voldran fer poca cosa per nosaltres, tal i com ha ocorregut en el passat; quatre) el valencianisme polític sols tindrà sentit si és capaç de generar un discurs que il·lusione els valencians, que no es recolze en una derrota de fa tres segles i en una relació subordinada a Espanya i sucursalista de Catalunya. Ningú ens farà la faena.

De la Via xilena a la Via catalana. Nous apunts d'un espanyol federalista davant el desig d'independència a Catalunya (II)

És sens dubte una deformació professional. Tinc la tendencia de trobar referències històriques per a qualsevol cosa. Molts esdeveniments o processos que poden estar passant ara, em fan rememorar allò que he pogut conèixer com a historiador. És per això que l’etiqueta Via Catalana em connecta —deformacions pel mig— amb la Via Xilena [al socialisme].

M’afanye a dir que són dos procesos que tenen poc a veure més enllà del nom. La xilena va ser una experiència emmarcada en la Guerra Freda, i en un país que després de Yalta havia quedat indefectiblement en l’òrbita nord-americana. I això en un món de suma zero, al qual allò que perdia una superpotència ho guanyava l’altra. Catalunya és un país dins la Unió Europea, en un món que ja no és bipolar i al qual la democràcia (de distintes qualitats, això també), és el sistema polític més reconegut. He d’afegir, com a recordatori per al lector, que a Xile es va intentar una revolució social, i que tampoc això ens permetria cap paral.lelisme amb el que està passant a hores d’ara a Catalunya.

A Xile, la democràcia va ser violada per l'Exèrcit amb el colp de 1973. Després l'anàlisi del que havia passat a aquell país, l'esquerra europea, encapçalada pels italians del PCI, va entendre que no n'hi ha altre camí per a la convivencia que el sistema democràtic, tot i amb les seues imperfeccions.

Des d’eixe respecte per la democràcia és des d’on defense que els ciutadans de Catalunya han de poder decidir allò que millor consideren per a ells i per al seu país. Escric aquestes ratlles sobre la conjuntura catalana inspirades en les reflexions generades per la Via xilena, i ho faig perquè pense que, tot i les enormes distàncies –no sols temporals− algun profit podem treure d’aquella experiència per al present que ens afecta. I pense tant en el possible profit per als ciutadans de Catalunya com per als de la resta d’Espanya.

Xile era una festa entre la part final de 1970 i tot l’any 1971. Tot semblava possible. El món vivia una època en la que el capitalisme aparentava estar en descomposició (protestes per tot arreu, guerres d’alliberament nacional al Tercer Món, guerrilles en Amèrica Llatina) i la Unió Soviètica tenia un predicament com a potència en tots els àmbits que ningú qüestionava. Eixe escenari afavoria el clima d’eufòria per a l’esquerra política internacional. Després les coses canviaren. I molt.

Al país andí els poders desafiats, els sectors espantats pel que podia derivar-se d’aquella festa començaren molt d’hora a treballar en contra del projecte popular. Els Estats Units i la CIA, que ja havien tractat d’impedir l’assumpció d’Allende, establiren sòlides xarxes de col.laboració amb l’oposició interna xilena, i van posar en marxa un procés de desestabilització del govern d’Allende en el que no van esmerçar esforços ni diners. Tot amb tot, fracassaren en la primera fase.

Les fortes pressions no acabaren, tanmateix. Una vegada constituït el Govern, començaren a aparèixer les dissensions internes en la coalició que donava suport a Allende, la Unidad Popular. Uns volien accelerar el procés, altres consolidar els avanços, i altres no sabien si una cosa o l’altra. Els enemics del procés aprofitaren l’avinentesa i xafaren l’accelerador: baixà el preu del coure i s’incrementà la propaganda negra contra la Via xilena. Interessos molt poderosos es van mobilitzar per aguditzar aquelles contradiccions internes de la UP. No n’hi havia una Via xilena, n’hi havia tres o quatre formes d’interpretar-la i, per tant, de desenvolupar-la. I els estira-i-arronsa entre elles van ser durs i carregats de molta tensió.

En el plànol més general, el resultat fou la polarització del país. El suport a la Unidad Popular pujà entre 1970 i 1973, però a despesa de la desaparició del centre polític que actuava com a matalàs entre dreta i esquerra. La dreta, unida, cada cop va radicalitzar-se més. Una part de l’esquerra, una part important, va fer el mateix. Fidel Castro ja ho havia anunciat en Santiago a finals de 1971 amb una de les seues sentències inapel.lables: no n’hi havia més que dues opcions, revolució o feixisme. En setembre de 1973, quan ja feia quasi dos anys que havia acabat la festa, començà el drama de veritat.

No n’hi ha paral.lelismes possibles, ja ho he dit, però Xile encara ens ensenya coses de profit.

Catalunya és ara una festa, però em pregunte si és pel clima d’efervescència assolit des de l’11S de 2012 i perquè els diversos sectors dalt o baix sobiranistes pensen fonamentalment en els beneficis a aconseguir, i no tant en les contrapartides, en les dificultats d'un divorci que no serà fàcil, si és que arriba a produir-se. Em pregunte, igualment, si entre els distints col.lectius que promouen la Via catalana n’hi ha coincidència plena entre el final que desitgen, el camí que consideren adequat per a assolir-lo i la distribució de les despeses que generarà el procés.

Els sentiments estan a flor de pell i els publicistes de l'ABC i el TDT Party, els Rajoy i els Margallos, els Rodríguez Ibarra e tutti quantti no deixen de posar-li llenya a la foguera. Cada cop que parlen, que insulten, que denigren, que tergiversen, que atempten contra la intel.ligència de les persones assenyades ens empenten un pas cap a la bipolarització. Des de l’altra vora del riu, aquells que en pensen que quant que pitjor, millor, no obliden cremar banderes o riure amb allò de que el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, hi col.laboren en estendre la mala maror bipolar.

El panorama està enterbolint-se com més va més. La festa catalana no va a ser eterna pel camí que anem. Es necessari i urgent —al punt al que estem quant més es dilate el procediment, serà pitjor— saber quina és a Catalunya la correlació de forces respecte del futur de la relació amb Espanya. Per això cal que la ciutadania es pronuncie, amb garanties i amb les regles del joc ben clares.

Mentrimentres els actors principals –els responsables polítics i socials, els catalans i els de tot l’Estat− reflexionen sobre què fer, els ciutadans de base –sobiranistes o no, catalans o espanyols, afectats en general− podríem parar compte en alguns principis que resulten, si més no per a mi, d’aquella comparació amb la Via xilena:

1) Convé no confondre els desitjos amb la realitat; i això val tant per als sobiranistes convençuts com per als espanyols de bona fe que miren sorpresos allò que passa més enllà de l’Ebre.

2) Alerta amb els estats d’eufòria col.lectiva, i compte amb les unanimitats d’avui que poden ser efímeres; pot ser arriscat creure que no arribarà la sang al riu, i que al final tot s’apanya.

3) Cal no oblidar ni per un moment que els adversaris de que es manifeste la voluntat ciutadana no van a romandre de braços creuats; com convindria parar compte que n’hi ha qui fa com que vol apagar el foc i fa servir benzina.

4) La hiperpolartizació política sempre és dolenta;

5) Dividir la societat en dues col.lectivitats que es consideren irreconciliables és molt perillós, i n’hi ha qui ho potenciarà amb totes les seues forces;

6) Eixe perill afecta Catalunya, sí; però, també a la resta d’Espanya;

7) Els ciutadans progressistes espanyols haurien de preocupar-se per garantir, pel seu propi interès, que no s’ofegue la veu dels ciutadans de Catalunya: revaloritzar la més que deteriorada democràcia espanyola passa per fer valdre els drets dels ciutadans catalans;

8) Si algú creu que la confrontació que puga produir-se entre Catalunya i Espanya és un assumpte intern del Regne d’Espanya, està enganyat: és, si més no, un problema de la Unió Europea; 

9) Els problemes complexos no en tenen solucions senzilles;

 

10) Cal saber combinar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat.

És des de la influència gramsciana que pense què, amb interés per part de les diverses bandes implicades, encara seria possible aconseguir una bona integració de la Nació catalana en un estat com la Espanya federal, en la que també els valencians i els ciutadans d’altres regions peninsulars tinguérem la nostra ubicació. Encara és possible, crec; però, eixa opció no es mantindrà indefinidament oberta.