Vistas de página en total

lunes, 26 de noviembre de 2012

Catalunya? I que em diguem d'Espanya

Faig servir part del títol d'un interessant article de Lluís Bassets que ha estat difundit a Brasil per amics meus. L'aventura catalana que ha cristal·litzat en les eleccions d'ahir, 25N, ha re-obert  o eixamplat -a parer meu- una potent via d'aigua en el casc de la vella Espanya. 

Hi ha molt que escriure sobre l'ocorregut i el que va a ocurrrir a Catalunya, però em sorprèn extraordinàriament el poc que s'esta dient sobre el que -necessàriament- ha de començar a dir-se i a fer-se en la resta d'Espanya. 

El malanomenat "problema català" és ben bé un "problema espanyol", ens agrade més o ens agrade menys. I no farà sinó aguditzar-se en la mesura que els espanyols [els no catalans, inclosos els anticatalans] no siguen capaços d'acceptar una realitat que no els agrada: que Espanya és molt, molt plural. I és tan plural i tan diversa que molts dels seus ciutadans no se senten còmodes com espanyols o, definitivament, se senten tan incòmodes que prefereixen deixar de ser-ho. 

Una federació  de nacionalitats reconegudes pel seu nom i regions igualment designades, tal i com diu la Constitució espanyola de 1978, que atenga a la necessitat d'incrementar el nombre de ciutadans amb passaport espanyol que se senten còmodes al mostrar-lo en una frontera podria ser el bell principi de l'única solució possible. A la meua manera d'entendre, és clar.

sábado, 24 de noviembre de 2012

Catalunya 25N? Què votaria?

No sé si és una llegenda urbana, no sé si és una anècdota d'un amic, ni sé si és una llegenda contada per un amic. En passar un control de frontera als Estats Units d'Amèrica, el policia preguntà al viatger foraster, atés que la casella estava en blanc; "- Religió?; no cap, respongué l'interpel.lat". Hi hagué un silenci, i l'agent va respondre-li: -"Home, tantes com n'hi ha, i cap l'hi apanya?".

M'ha vingut el record avui mentre llisc la premsa que gira, no cal dir-ho, al voltant d'allò que demà passarà a les eleccions del Principat. Poc he escrit sobre el tema, i ho he fet deliberadament per dues raons: una, veig massa bandera al vent i poc de companatge per l'esmorzar de demà i demà passat, massa sentiments i poca raó; dues, Gramsci m'ha provocat una contractura muscular perquè estic debatent-me entre la raó i la voluntat, i no sé on acaba una i on comença l'altra.

La següent passa reflexiva, mentre desdejunava, ha estat, bé: què votaria jo demà a Catalunya?

El 14 d'octubre passat vaig escriure un post al qual em rebel.lava entre que no hi haguera més que una opció A (sobiranisme alegre i optimista) i una opció B (espanyolisme amb jocs florals). Ha passat un mes, ha passat la campanya i me'n faig càrrec de l'angoixa de molts electors que seria la meua. Fa molts anys que vote sempre (que sempre vote, això és sagrat per a mi) pel mal menor; és a dir, vote a qui millor pot contrarrestar la dreta celtibèrica que representa el partit de la gavina i el cierra España.

Però, i demà? Descartada com sempre la senyora Sánchez Camacho i també el senyor López Tena, que no entenc de què va, així com els Ciutadans que no sé si pugen o baixen, em queden quatre opcions: CiU, PSC, Iniciativa i Esquerra Republicana. Descarte CiU perquè només parlen de del País de les Meravelles amb molta bandera i molta dignitiat, però de forment (social, educació, hospitals, etc., etc.) ni un gra, i per la seua aliança estreta dins i fora de Catalunya amb el PP. Descarte Esquerra perquè no sóc independentista, ni tinc edat per ail.lusionar-me amb somnis d'un Estat propi que considere anacrònic a l'Europa que desitge (que ja és desitjar a hores d'ara). Descarte el PSC, una gabia de grills canibals com la resta dels seues germans o cosins germans de la resta d'Espanya, que ara parlen de federalisme  no sé si davant Bono i Rodríguez Ibarra (en el que no puc creure a hores d'ara). I descarte Iniciativa Per Catalunya perquè la veig (-com em passa arreu amb Esquerra Unida-) com una opció dels No incapaç de posar-se d'acord a favor d'alguns Sí.

Conclusió, tornaria a votar sense convenciment, com a mal menor, i n'estic fart. Tanmateix, què votaria?

Què diria Gramsci si tirara una moneda a l'aire i votara: cara PSC i creu ICV? No sé que diria el sardo, però jo em sentiria molt, molt poc digne. Coma ciutadà i com a home atent a la cosa pública.
Però, no obstant, tanmateix, ¿què podria fer, què podem fer els que no trobem una opció de recolzament polític més que per exclusió i/o per una moneda a l'aire? Com el meu amic a la frontera americana, tantes opcions i no cap m'apanya. Malgrat tot, hauré d'optar. Em quedarien hores per decidir-ho. Poser molts catalans amb dret a vot estan igual.

Acabe amb un prec, que voten.

viernes, 16 de noviembre de 2012

El futbol, Mestalla i el valencià


En aquests temps difícils de crisi, atur, desnonaments i d'altres realitats depresives; ara que la premsa escrita està en qüestió; ara que les xarxes socials estan vertebrant la societat civil més enllà d'allò que els diversos poders que ens enganyen, ens manipulen i ens fan patir de valent als ciutadans del carrer; ara és el moment d'enfortir eixa societat civil i d'elevar a la categoria de normal allò que és normal a qualsevol país civilitzat del planeta. 

Avui no en parlarem d'economia, ni de política partidària, avui parlarem d'un tema que sembla menor, i ho és, però no tant com podríem pensar en primera instància. Una cosa habitual, freqüent, a aquells països que en diguem normals és (també al nostre, que no ho és tant, ni de bon tros) que el futbol és un divertiment de masses que va més enllà del pur espectacle en la mesura que -ves a saber per què- mobilitza de forma intensa sentiments i passions (i també molts negocis). Doncs bé, a casa nostra el Camp de Mestalla on juga el més antic i important equip de futbol de les terres valencianes, és un espai en el que el valencià, la nostre llengua, està més vivia que a cap altre espai públic arreu País. Paradoxalment, amb les oportunes excepcions, és el castellà la llengua vehicular majoritària al voltant de la difusió, les cròniques, les reflexions i les anàlisi d'allò que passa i genera eixe club de futbol (en premsa, ràdio i televisió) que arrossega una història de calamitats de gestió, i de furtamentantes i tocacampanes al timó. Malgrat tot, el VCF compta, contra tot pronòstic apresat, una massa social de grans dimensions. També, una història d'il.lusions, de victòries, d'alegries, i de fidelitats més enllà del raonable.

Doncs bé, en aquests temps difícils ha sorgit un petit nou bloc, modest fins a dir prou, que no té una altra intenció que connectar el València CF i la realitat social dels valencianistes, tot fent-ho en valencià. Tracten de fer País, d'avançar només siga una petita passa envers aquella normalitat d'altres latituds. Caldrà, pense, recolzar la idea, i veure que pot donar de sí. Els quatre promotors, afirmen com a declaració de principis el següent: "Els quatre seguidors valencianistes responsables d'aquest espai d'opinió hem adoptat com a mascaró de proa del bloc la figura d'aquell gran jugador que va ser Roberto Fabián Ayala. I ho hem fet per tres raons, la primera per romandre en un segon plànol com aficcionats del muntó; l'altra per que tirem de menys una defensa insuperable com la que Ayala capitanejava; i la tercera, la més important, per retre-li homenatge a aquell home que ens encoratjava i ens va fer gaudir de debó". 

 Estan i els podem trobar a http://numeradadescoberta.blogspot.com.es/

Bon vent i barca nova per a la iniciativa.