Vaga en defensa pròpia

Vaga General. Necessària. En defensa pròpia.

Iñaki Gabilondo es pregunta al seu vídeobloc com està la correlació de forces entre creients, agnòstics i ateus, quant a la reforma laboral en particular, i quant a la política del Partit Popular en general. El meu ateisme és sòlid, recalcitrant, sense escletxes, a prova de bomba. Per això, avui estic en vaga, i aquesta vesprada em manifestaré contra la reforma laboral, contra aquest mal govern que té com a estratègia enderrocar, ensorrar, fer oblidar les conquestes, les millores en les condicions de vida i treball que han costat més d'un segle de construir.

Qualsevol treballador, siga quina siga la seua qualificació, independentment del seu status laboral, es veurà afectat per aquesta contrarreforma reaccionaria i caciquil del Partit Popular. Tots els qui depenem d'una nòmina, -també els votants del PP-, patirem de valent si no posem fre a aquesta deriva neocon en la que -mentida rere mentida, engany rere engany, amenaça rere amenaça- Mariano Rajoy i companyia ens han embarcat.

Javier Arenas: Il Sorpasso ma non troppo

Anit no sabia on atendre, si a la ràdio o a la tele. El periodista orgànic del PP Paco Giménez Alemany, en la SER, no parava de dir que el PP ha guanyat, que si és històric, i bla, bla, bla; i cada volta que parlava, torna-li la trompa al xic. I jo cagant-me de la risa, però encara nerviós que la cosa no estava clara. I quan ho va estar..., a la tele, a veure els caretos.

Je, je, je,  i Arenas en el balcó, que hauria d'haver fet el discurs del Dia de la Victòria, i va ser el del Dia de la Gran Cagada. I Montoro, que és castellà circunspecte, i no pot disimular-ho l'home, amb una cara de soterrar que no podia amb ella; i al seu costat la ministra Bàñez, que és andalussa ¡Ole mi arma, que no decaiga la fiesta!, donant gritets d'alegria eufòrica fingida a cada frase del senyorito Arenas. I el Gran i Suprem Líder de la Nova Andalussia, que havia aconseguit Il sorpasso ma non troppo,  insistint en que era un dia històric. ¡I tan històric, cavaller, com que vas batre el record de derrotes en les urnes: i van quatre! I després la Cospedal, impagable, senzillament impagable: "que hemos ganado, que hemos ganado, que somos los más votados, i ra, ra, ra", en un ritornello espectacular.

I me'n vaig anar a dormir, més content que unes castanyoles. Mireu si fa falta poc per a fer-me feliç. Avui o demà, o quan em vinga de gust ja em pararé a pensar seriosament i a calibrar si estem davant un canvi de tendència, si l'esquerra plural és l'alternativa real a la fallida casa comuna... Això serà un altre dia. Ahir, anit, m'ho vaig passar com un xiquet amb pilota nova.

I que me quiten lo bailao!  Salut i República.

Si us plau: no dispareu contra la Universitat pública

Recomane com a imprescindible la lectura de l'article -publicat ahir, 23.03.2012, a Levante-EMV- de José Antonio Pérez, economista de prestigi reconegut i gerent de la Universitat Politècnica de València, a propòsit del finançament de les universitats públiques valencianes. Dues idees importants, tretes del text del responsable universitari:

1) "El Presupuesto de la Generalitat Valenciana para 2012 se reducía un 0,9% en el sector Administración General respecto al de 2011, el de la Consellería de Educación lo hacía en un 2,4% y el presupuesto asignado a las universidades públicas lo hacía en un 9,4%. En consecuencia, las universidades públicas ya han realizado dos esfuerzos muy importantes para ayudar a la Generalitat a soportar sus problemas de liquidez y para colaborar en el ajuste presupuestario".

2) "Los ajustes fiscales deben ser inteligentes, no pueden limitarse a cercenar lo fácil o lo primero que encuentran a su paso. Los gobiernos tienen la obligación de plantearse las alternativas y las consecuencias de su aplicación. Las universidades sabemos que estamos en el mismo barco que la sociedad, pero también sabemos la importancia decisiva de nuestro trabajo para salir, más pronto que tarde, de este profundo socavón de la crisis".

Sense entrar en aigües profundes en relació a per què estem com estem; sense mirar arrere per a esbrinar com hem arribat a aquesta situació, quines són les responsabilitats que li pertoquen a cadascú, particularment als qui han estat al front del Govern valencià des de fa més de quinze anys, és necessari i de justícia que la societat valenciana conega i valore l'esforç que fa anys mantenen les seues universitats públiques -no de ningú, sinó seues, dels valencians, que som qui les paguem- i que prenga compte que el pressupost 2012 ja s'ha reduït 10 vegades més que el global de la Generalitat Valenciana. A continuació, que la societat es pregunte si poden aplicar-se-li més retallades pressupostàries al nostre sistema universitari públic.

Paral.lelament, una segona reflexió. Les universitats públiques constitueixen un dels motors més potents amb els que compta la societat valenciana per a eixir de la crisi. No caiguem en l'error de creure que disminuint la potència d'aquest motor o, pitjor encara, parant-lo, estalviem. No sols no estalviaríem, sinó que pagaríem un preu altíssim per haver-ho fet.

Una conclusió. Com a aquelles pel.lícules de l'Oest, on al Saloon hi havia un cartell que demanava: "No dispareu sobre el pianista". Doncs el mateix, amb un prec: "Si us plau, no dispareu sobre les universitats públiques valencianes".

Què aconsellarà el senyor Juan Roig?

A hores d'ara el Consell i fins i tot una part del PP autòcton estan seriosament preocupats per la mala imatge que el país dels valencians, -la Comunitat Valenciana que en diuen (denominació que, ho lamente de veritat, no puc empassar-me-la)-, té en el mapa del Món en el que finalment, ara sí, han aconseguit posicionar-nos. Que si n'erem California, que si n'erem La Florida, que si n'erem l'enveja d'Europa, que si n'erem l'espill en el que es mirava la galaxia, i ara, comptat i debatut, quan fem els comptes, el que resulta és que som la Grècia espanyola (la pobrà Grècia, esquilmada, ensorrada, escanyada; com la pobra València), la terra de la corrupció i del balafiament dels recursos públics.

Les imatges negatives són molt fortes i duradores quan les televisions, els diaris, els mitjans de comunicació del món les reiteren dia rere dia. Ja sabem allò de Good news, is not news. Un president d'un govern occidental (tot i que siga regional) declarat no culpable per cinc a quatre no és poca cosa, quant a imatge negativa. Un aeroport sense avions, inaugurat per un altre dirigent polític que sembla un extra de pel.lícula de la Camorra, se carrega d'una tacada la Ciutat de les Ciències, el Palau de les Arts i el Circuit Urbà de la Fòrmula 1. Una policia apallisant xiquets amb la motxilla a l'esquena, a més d'espantar turistes, siguen Erasmus o no, fa miquetes la idea de València com a destinació amable.

Ara es queixen els empresaris. Ara es preocupa el Partit Popular Fabrista (perquè l'altre, el de Rita Barberà and friends, eixe diu que un pas arrere... ni per a prende carrereta), i ara els que fa més d'una dècada que no és que estigam preocupats, és que estem espantats i avergonyits, ens penedim de tenir raó; ens lamentem de poder dir açò ja ho dèiem nosaltres. Als que denunciàvem on podíem la depredació que estàvem patint ens deslegitimàven per resentits i antivalencians: "Los rojos de mierda de siempre", i a més a més, catalanistes.

Ho explica Joaquín Ferrandis avui a El País, i és difícil afegir res: "Durante años, el PP ha trabajado para identificar, sin matices, la marca del partido con la sociedad valenciana y con el territorio. La consecuencia ha sido un discurso excluyente que ha demonizado a cualquiera que criticase las decisiones de la Generalitat, con independencia de lo fundamentadas que estuviesen las mismas. De modo que cualquier pero a las decisiones gubernamentales era atribuido inmediatamente a personas, colectivos o instituciones tachados de antivalencianos, catalanistas o forasteros".

I ara, que pensa fer el Molt Honorable President Fabra? Què li demanen ara els empresaris, que li recomana el senyor Juan Roig? Com recuperem imatge, mercats i clients? Faran alguna cosa a més d'allò tan valencià de queixar-nos, lamentar-nos i esperar que algú ens solucione la papereta? Es posaran a netejar casa, d'una vegada per totes?

La batalla per l'educació a casa nostra

Alguns apunts que he anat escrivint darrerament sobre l'educació i la batalla que al voltant d'ella estem lliurant sense adonar-nos-en, crec, de la trascendència del resultat.  No són fortuïts ni innocents els atacs a l'educació. No, no ho són. Hi ha una estratègia política al darrere; hi ha un model de societat que és classista, injust i insolidari. Els qui el propicien són també partidaris de la caritat; però no de la solidaritat, ni encara menys de la llibertat. Defensar l'educació, tant i més l'educació pública, es oposar-nos a eixa societat que volen rescatar del bagul de la història.

1.- José Ignacio Wert. Qui és el nou ministre d'Educació, Cultura i Esport, a més d'un tertulià conservador? De les primeres coses que està fent el bon senyor n'hem tingut notícies preocupants, pel que fa al seu tarannà autoritari. S'ha enganyat (o ha mentit de manera deliberada) públicament i no s'ha disculpat; però, a La Vanguardia trobem informació sobre les conviccions més alarmants del senyor Wert al voltant de l'educació i d'allò que en diguem cultura. Un fragment de l'article: "Que Wert es protaurino ya se sabía (y que piensa que el 15M es "una papilla de anarco-comunismo iletrado" y que los usuarios de webs de descargas son "bárbaros", también) por sus colaboraciones  en diversos medios de comunicación. Gracias a su cuenta de twitter, además, nos enteramos que le interesa el modelo educativo propuesto por Amy Chua, la mujer china conocida como la Madre Tigresa por su defensa del autoritarismo como pedagogía fundamental. Tampoco parece anecdótico que el máximo responsable de Educación, en una conferencia de 2010, asegurara literalmente que "la Comunidad educativa no puede ser una Comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático"".

2.- Rotundamendament? La Jefatura Superior de Policia nega ROTUNDAMENT la brutalitat? Doncs si la policia ho nega, algú li ha pegat a la xiqueta com si fora un policia brutal. Qui serà? Cobrarà un salari públic? Li paguen per tractar així una manifestant com la de la foto? Divendres 17 de febrer, la Policia va desmentir ROTUNDAMENT que hagueren actuat amb brutalitat contra adolescents menors d'edat al centre de València. Què diran avui? A les imatges podem veure com els policies colpegen a xicots aillats, que no estan fent res, inclús que s'aparten deixant pas a la policia. Tot i amb això, no els hi val de res, i la policia de la senyora Sánchez de León els repassa ben a gust. Qui respondrà per aquesta actuació desmesurada, salvatge, i incomprensible?

3.- El pressupost espanyol en I+D està en l'1,39% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 2%. L'objectiu fixat per l'Estratègia de Lisboa per a 2010 era del 3%. Anem, doncs, molt, molt malament. Està parlant-se ja del suicidi científic espanyol. Què hi farem, quan la generació dels joves millor formats estiguen tots a l'estranger, buscant-se la vida? A quin sant ens aclamarem? A qui farem responsable? Hauríem de començar a fer coses ja, en compte d'esperar a lamentar-nos. Llegim a El País: "La ciencia borrada del enunciado de los ministerios en el Gobierno de Rajoy, los fuertes recortes presupuestarios anunciados en I+D [600 millones este año] y la situación laboral de los investigadores son indicadores de la clara línea oficial de que “la ciencia no es una prioridad en España”, escribe la astrofísica Amaya Moro-Martín en un artículo que recoge la prestigiosa revista Nature . El título no puede ser más expresivo: Los cambios en España son un suicidio científico".