Vistas de página en total

domingo, 23 de septiembre de 2012

Carrillo: els àngels no arriben a general

Santiago Carrillo va ser un excepcional home del seu temps, singular per moltes raons. No va ser un sant, pocs dubtes tinc sobre això, però els àngels no arriben a general, ni en la guerra calenta ni en la guerra freda. I Carrilo va ser capità general durant dècades. Particularment durant la dècada dels setanta, la que va propiciar el retorn dels comunistes espanyols a la legalitat política, Santiago (així, sense necessitat d'afegir-ne el cognom) era el líder indiscutit i indiscutible del partit que més i amb més efectivitat havia lluitat per la llibertat i per la reconciliació d'un país massacrat per una dictadura llarga, cruel, opresiva, beata, anti il.lustrada i anti intel.lectual. I el seu era el partit que havia impulsat una nova forma de sindicalisme de classe que va ser la més efectiva per a lluitar pels drets dels treballadors durant el desarrollisme franquista: les Comissions Obreres.

És clar que el general va tindre molts enemics, alguns d'ells dins de casa; i és veritat que va ser implacable particularment amb aquests. Amb els altres, amb els enemics de fora, amb els franquistes i amb els anti comunistes de tota mena (que no tots els enemics, ni de bon tros, n'eren franquistes), Carrillo es va comportat amb la contundència i/o la ductilitat que li permetia el saber-se comandant en cap de la més gran i més disiciplinada formació política que hi havia a l'Espanya dels anys setanta.

Molts, atrets per la idea de fer front al franquisme de la forma més efectiva, se'n havien unit a les files del PCE sense ser necessàriament comunistes d'estricta observància de l'ortodoxia de l'organització. La proposta del socialisme en llibertat -condemnada com a herética pel PCUS, fent servir la revista moscovita Tiempos Nuevos- que va emmergir als països de la Europa del sud, influïda pel fracàs i/o la derrota de la Primavera de Praga i de la Unitat Popular xilena, principalment de la mà del totpoderós PCI d'Enrico Berlinguer, encara va fer més atractiva la imatge del mític partit dels comunistes espanyols especialment per a amplis sectors de la joventut i dels sectors professionals. La publicació del llibre Eurocomunisme i Estat, signat pel propi Carrillo, amb idees com la de la necessària aliança de les forces del treball i de la cultura van dur el PCE a una situació d'hegemonia que va arribar a encendre les alarmes a les cancilleries europees, singularment al govern alemany i també al Departament d'Estat nord-americà. A casa nostra, la foto de Marchais i Berlinguer flanquejant Carrillo a Madrid, com a líder indiscutible d'un PCE legal, va ser realment impactant per a una ciutadania acomplexada i avergonyida de ser el cigró negre d'Europa. Els comunistes espanyols sí eren Europa, sí representaven, si connectaven amb eixa Europa tan llunyana com envejada.

I el Partit -perquè quan algú parlava del Partit estava referint-se al PCE- tenia dues figures que n'eren Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo: "Sí, si, sí, Dolores a Madrid" i "Se ve, se siente, Santiago está presente". Sense el PCE i sense les seues grans icones no és possible entendre la recuperació de la democràcia a Espanya. Amb encerts (alguns incompresos, inclús per la militància) i amb errors (alguns greus), però amb molta coherència i apurant sempre les possibilitats determinades per la correlació de forçes existents en aquells moments.

Les alarmes europees que ja venien enceses d'arrere, a propòsit d'una possible italianització d'Espanya (un centre demòcrata cristià i un partit comunista com a alternatives reals de govern despres la dictadura de Franco) van fer redoblar esforços per a impulsar un PSOE i una UGT als que pocs havien vist en la clandestinitat. I l'operació va tindre èxit.  Quan van constituir-se les primeres Corts democràtiques, arran el 15 de juny de 1977, els diputats comunistes summaven més anys de presó que algun altre grup majoritari anys de simple militància. Aquesta, però, és una altra història.

Ara ha mort l'home que va dirigir amb mà ferma, molt dura inclús, aquella etapa del PCE. Una organització que canvià molt portes en fora i molt poc portes endins, tot mantenint-ne molt de la cultura política que procedia dels dogmes tradicionals de la clandestinitat i de la disciplina leninista. I aquesta, també, és una altra història.

La que importa ara és que ha mort un líder polític que, amb les seues llums i les seues ombres, apareix com un gegant si li posem al costat a tants de furtamantes, pocasustància i tocacampanes que ara deambulen per l'Espanya política. Ara tampoc n'hi ha d'àngels, arcàngels o querubins en els ponts de comandament de la política espanyola. Els sants no arriben ni a caporal, per tant els qui manen no són tampoc ànimes beneïdes, però les sabates polítiques de Carrillo li'n venen grans a tots.

sábado, 15 de septiembre de 2012

Què està passant amb el consens constitucional?


He llegit un important i particularment interessant article del magistrat Joaquim Bosch. Coincidisc amb ell en que la bateria de mesures que estan dinamitant l'Estat del Benestar que hem construït durant les darreres dècades estan fent malbé, estan esmicolant el consens constitucional. El partit que sustenta l'actual govern, presidit per Mariano Rajoy, va fer bandera pròpia i exclussiva de la Constitució de 1978 durant els darrers deu o dotze anys, si més no. Ells i sols ells, el Partit Popular, n'eren els paladins, els guàrdies de corps de la Constitució espanyola i la defensaven aferrisada i valerosament de tos els demés. Ara, però, estan violentant-la sense pudor. ¿Què podem fer aquells que, sense sacralitzar-la, vam entendre-la com una Carta Magna que donava marge suficient per a construir un Estat democràtic, plurinacional i socialment avançat? Què podem fer?

Bosch, que és portantveu de Jutges per a la democràcia, escriu al seu article de Público: "Los cambios pretenden convertirse en estructurales. Y miran en el horizonte de determinadas apuestas de parte de la sociedad norteamericana, cuyos corifeos más entusiastas proceden del denominado Tea Party. Buscan una sociedad con intensas desigualdades sociales, en la que los sectores privilegiados sean cada vez más fuertes, en la que se privaticen los servicios básicos y en la que se deteriore lo público para la mayoría de la población. Se trata de una seria embestida de aquellos que Tzvetan Todorov ha llamado enemigos íntimos de la democracia, es decir, de los que se oponen al concepto del bien común y a los derechos de los ciudadanos. Puede ser comprensible que algunos defiendan esa nueva sociedad. Pero hay que recordar que esa apuesta se ubica fuera de nuestra Constitución y de nuestro sistema de derechos fundamentales, que se incardinan en el modelo social europeo. Las medidas que se están acordando rompen el consenso constitucional y las bases fundamentales de la convivencia ciudadana".

Roda i volta amb la Constitució de 1978. La lectura d'un post del professor Andrés Boix em connecta també amb la reflexió sobre l'inquietant article de Ximo Bosch. Amb Boix tornem a la Constitució i a la política recentralitzadora per la via de l'asfixia financera que el Govern Rajoy ha dissenyat per executar eixa rebaixa de l'autonomia real de les regions. L'article de Boix és llarg i documentat, però en la mateixa mesura és clar i contundent. Un fragment, que connecta amb l'actualitat més estricta després la manifestació de l'11 de setembre a Catalunya: "... resulta grotesco que haya que "rescatar" a ciertas regiones con una parte del dinero de más que éstas llevan aportando desde hace años. Pero así funcionan las cosas aquí. Por este motivo, además, quien tiene que "rescatar" es un Estado en quiebra desde hace tiempo, un muerto viviente desde el punto de vista económico, que enfangando en sus propias mentiras acabará siendo, a su vez, "rescatado" sí o sí desde fuera. O dejando de pagar su deuda (lo que resulta pradójico, pues las nuevas leyes no dejan que las CC.AA. lo puedan hacer y, se supone, tampoco el Estado podría hacerlo sin incumplir el nuevo 135 CE). Es decir, que estamos hablando de una gigantesca farsa que sólo sirve a los intereses sesgados de quienes además de haber manejado este cotarro como lo han manejado ahora quieren aprovechar el desastre para incrementar su cuota centrípeta de poder. Este proyecto de recentralización, que jurídicamente ya ha empezado a desplegar sus fichas, puede generar un enorme conflicto en esta España en crisis. Porque con las cosas de comer no se juega. Y menos todavía cuando tenemos el panorama que tenemos. Pero si encima se juega haciendo trampas, con un prejuicio ideológico que busca un determinado objetivo al margen de datos, números y cualquier suerte de evidencia la receta para el desastre está completa. En España, además, a todos estos ingredientes vamos a añadir la confrontación directa y cada vez más salvaje entre ciudadanos de primera y ciudadanos de segunda que esto va a acabar generando. Al tiempo".

Dos juristes ens alerten sobre la delicada situació a la qual es troba el consens constitucional i, per tant, el model d'Estat que majoritàriament va ser aprovat en desembre de 1978. Qui està trencant eixe pacte de convivència?

domingo, 9 de septiembre de 2012

La paciència franciscana de la ciutadania

No estic d'acord amb la idea reaccionària de que tots els polítics són iguals.  Una altra cosa és el que pense dels partits polítics, on s'agrupen els professionals de la cosa pública. No és que crega, tampoc, que tots són el mateix. Entenc que podem posar molts exemples des de l'ambit local, regional o estatal que demostren que allò del tots son iguals és una simplifació interessada. Dit això, m'afanye a afegir que, paral.lelament, és fàcil establir una nòmina de coincidències perverses pel que fa al funcionament de les maquinàries partidàries, amb els èmfasis que convindria i seria necessari establir en cada cas. Vull dir que, tot i les diferències, també n'hi ha pràctiques i comportaments que seria imprescindible esmenar amb extrema urgència: selecció negativa dels dirigents a tots els nivells, tendència al clientel.lisme piramidal, escasa o nul.la preparació per a tasques de gestió de molts dels responsables, primacia de la fidelitat a la direcció independentment de la capacitació, prevalència dels interessos partidaris davant els generals de la ciutadania... Tots no són iguals, però de vegades s'assemblen massa.

Mentre durant els anys daurats pedalejaven costera avall dins les distintes bambolles, vam deixar fer a les organitzacions partidàries, i les votaren encara que ens prometeren que havien de dur-nos la platja al poble, terra endins. Alhora, consentiem que els lladres i els corruptes tragueren pit i renovaren les majories parlamenàtaries, de la mateixa manera que ni xiulavem davant decisions polítiques que semblaven dictades per un primate borratxo.

Ara que no sabem per on ens caurà el pròxim colp; ara quan -alguns, si més no- ens aborronem en constatar la deriva d'allò que se'n diu l'Estat del Benestar; ara, que ens asusta la possibilitat de tornar als anys cinquanta en matèria de sanitat, educació i protecció social; ara, cal pensar i decidir què anem a fer.

César Molinas publica avui en El País un molt llarg article que, pel que veig a Facebook i al Twitter des de bona hora del matí, va a generar debat i polèmica. El text és molt complet, amb crònica del procés, descripció de la situació actual, anàlisi de les seues causes pròximes i remotes, i propostes d'actuació (potser la part, al meu parer, més dèbil). Molinas perfila una teoria de la classe política espanyola, i conclou que aquesta constitueix una èlit extractiva, en la mesura que "ha desarrollado en las últimas décadas un interés particular, sostenido por un sistema de captura de rentas, que se sitúa por encima del interés general de la nación". Sosté Molinas, a més a més, que "los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias. Estos procesos han llevado a España a los rescates europeos, resistidos de forma numantina por nuestra clase política porque obligan a hacer reformas que erosionan su interés particular".

La manca de disculpes i explicacions racionals a la ciutadania pel que està patint, l'adjudicació de les responsabilitats a qualsevol persona, animal o cosa que no siguen els actuals responsables, i el no saber què fer per eixir del clot que no siga esperar que escampe, és part del resultat final del balanç que podem fer els ciutadans.

Rajoy va dir recentment que no podia fer altra cosa que les que està fent per culpa de la realitat. Eixa incapacitat junt amb la paciència franciscana de la major part de la ciutadania és la que està ensorrant allò que havíem aconseguit d'Estat del Benestar. Mentrimentres, el desànim i la desesperança creix entre els ciutadans atents a la cosa pública. Es tracta de saber si ens anem a deixar conduir cap a l'abisme sense dir ni pruna, o si anem a alçar la veua i la mà per evitar-ho. 

Com he dit al principi no tots són iguals, però sí n'hi ha determinats comportaments comuns que, -des de les opcions de progrés, si més no-, hauríen d'erradicar-se a marxes forçades (si és que poden, que no ho sé; potser és massa tard). Si no ho fan, patirem de valent i obrirem el camp a les opcions polítiques que neixen i creixen en les conjuntures de crisi severa. Són les propostes populistes, i són molt perilloses.

miércoles, 5 de septiembre de 2012

Pel dret a condemnar-nos al foc etern de l'infern

Escribia jo al Facebook a propòsit de la Conferència Episcopal Espanyola. Relativament sorprés (sols relativament) com estic pel seu silenci durant aquesta fase tan crua de la crisi, en la que tantes famílies estan passant-les de tots els colors, majoritàriament foscos. 

Algú sap res de la Conferència Episcopal? - em preguntava jo- ¿I de monsenyor Martínez Camino, eixe defensor aferrisat de totes les causes nobles, com ara la família i els nasciturus? Fa temps que no tinc notícies d'ell, i em té intrigat. Serà que no li preocupen les families sense faena i sense ingressos? I del cardenal Rouco Varela, sabeu alguna cosa? Tantes manifestacions abans, amb el Papa de Roma i tot, i tant de silenci ara.

A tomb de les meues paraules al mur de Facebook, l'amic Jesús Pàrraga, que sempre respon als meus comentaris sobre l'Església Catòlica, va convidar-me a debatre sobre temes que estan més enllà dels meus sabers. I és que jo no tinc formació per a debatre qüestions doctrinals. A més, són coses que no m'interessen. Si els de la HOAC o els de Caritas se senten o no Església és un assumpte que està més enllà de les meues preocupacions. Allà ells. Caritas és una entitat confessional que em mereix el màxim respecte, com tants altres organismes o persones que estan més prop del Jesús de Natzaret i dels Evangelis (fins on jo conec) que de la Cúria Romana o de la pròpia Conferència Episcopal.

Dit això, he de manifestar que respecte les conviccions religioses de tothom mentre que -en funció dels seus dogmes o de les seues conviccions íntimes- no em diguen el que està bé o el que està mal, el que puc fer i el que no, el que és ètic i el que no ho és. I això és, justament, allò que l'Església Catòlica ha fet, fa i farà a tot arreu; però a Espanya, corregido y aumentado. És per això què, respectant les supersticions de cadascú,  em sobta (relativament, sols relativament; per estètica, més aviat) tanta bel.ligerància abans contra un govern (moderadament) d'esquerres, i tant de silenci (còmplice) amb un (radical) de dretes. 
Més enllà d'això, de l'Església no m'interessa més que s'obliden de mi, que no em parlen, que no em diguen. No vull veure un capellà ni de lluny. Han fet tant de mal en aquest país que mai no he comprés que gent valuosa, compromesa, solidària i valenta accepte formar part de l'estructura anacrònica,  autoritària i al servei dels poderosos que és l'Església Catòlica.

Per exemple, i podríem posar-ne uns quants: ¿Com és que hi ha algú, al món al que vivim, que accepta l'exclussió i la submissió de les dones que predica el Catolicisme actual? On està la diferència entre aquests integristes i els altres integristes que coneguem?

Conclusió: propose que aquell que vullga capellans, que se'ls pague. I que als qui no participem de les seues  creències, que ens deixen tranquils per a que ens condemnem al foc etern de l'infern.