La revolució verda, autodeclarada socialista fa més de quatre dècades, va enamorar a molts, en bona mesura perquè es declarava profundament antiimperialista; és a dir, antinord-americana, i això sempre ha estat una bona bandera sota la qual han pogut refugiar-se sàtrapes, tirans i dictadors de diversa procedència política. Com que els EUA van convertir Gadafi en public enemy number one, el binomi va ser un èxit per al dirigent libi.
Per algunes raons que no són senzilles d'entendre, Muamar al Gadafi ha comptat amb la benevolència, la complicitat o la simpatia d'Occident; de tiris i de troians, que li han aplaudit les gràcies, que han consentit en rebre'l amb la jaima i el seguici multicolor i excessiu format, entre altres grups, per dues centes amazones armades (suposadament verges expertes en arts marcials). No sols això.
Després la implicació de la Libia de Gadafi en atemptats terroristes a Berlin, Viena, Roma o Escòcia, en passar els anys, el sàtrapa africà va ser rehabilitat i pràcticament readmés a l'escenari polític internacional. Val a dir que el fet que el cavaller sure sobre petroli va ajudar a aplacar consciències. Ara, però, sembla que ha arribat el final. El règim libi trontolla.
Elena Valenciano, per part del PSOE, ha dit que "estamos muy cerca de la caída de Gadafi (...) el aislamiento se va produciendo poco a poco, y el fin del régimen se aproxima". La dirigent socialista ha afirmat que "Hay que arriesgar y apostar por el movimiento a favor de los cambios y ayudar a los procesos de diálogo emprendidos" [parla de les revoltes als països del Magrib i de l'Orient Mitjà].
Willy Meyer, en nom d'Izquierda Unida, condemna rotundament la masacre de civils a Líbia: "Ante las alarmantes noticias de ametrallamientos y bombardeos contra población civil, Meyer señala que "las autoridades libias deben cesar inmediatamente estas acciones de extrema violencia", expresa "su profunda solidaridad con las víctimas ante el intolerable asesinato de civiles" y hace un "llamamiento al diálogo para que el pueblo libio pueda decidir libremente sobre su destino".
Canviem ara de continent. L'esquerra llatinoamericana no sistèmica, la que es diu bolivariana, al seu tomb, està desconcertada o ho sembla. Segons la BBC, les simpaties pel lider africa han caigut espectacularment, tot i que hi ha molts que encara es refugien en l'ambigüitat. La BBC diu, "Caracas ni apoya ni condena la actuación de Gadafi en la actual crisis, pero muchos recuerdan que en el pasado el presidente Chávez ha expresado admiración por él, como en septiembre de 2009, en una cumbre en la Isla de Margarita, cuando aseguró que "lo que es Bolívar para nosotros, es Muamar Gadafi para el pueblo libio".
Fidel Castro, tanmateix, és molt menys prudent des de la seua columna al Granma [Las reflexiones del compañero Fidel], i encara pontifica i explica que allò que està passant és que l'OTAN vol ocupar Libia. Diu Castro: "Por mi parte, no imagino al dirigente libio abandonando el país, eludiendo las responsabilidades que se le imputan, sean o no falsas en parte o en su totalidad. Una persona honesta estará siempre contra cualquier injusticia que se cometa con cualquier pueblo del mundo, y la peor de ellas, en este instante, sería guardar silencio ante el crimen que la OTAN se prepara a cometer contra el pueblo libio".
És a dir, que -segons Fidel Castro Ruz- allò que ha de preocupar-li a la gran majoria dels libis no és que Gadafi i els seues estan masacrant-los, sinó que la OTAN va a invair el país.
Aquest cavaller que tant ens va il.usionar fa mig segle, encara compta amb les simpaties de tants i tants que no volen veure el que ha esdevingut a Cuba després de cinc dècades de revolució castrista. Un altre tirà al que encara li concedim els beneficis de ser una víctima de l'imperialisme. Com fins fa poc a Líbia.
