miércoles, 9 de noviembre de 2016

Em creia fort i ferm com una roca. [Un homenatge, íntim i petit, als treballadors de la sanitat pública valenciana].

La meua mar, l'Almardà de Sagunt, estimada, somniada, desitjada.

Tot i que avui és un mal dia per al món i, particularment, per als demòcrates, la vida continua. 
Per a mi és la vespra d’ingressar de nou per una cita quirúrgica programada [que em mantindrà uns dies en silenci]; és el moment de fer públiques aquestes ratlles que vaig escriure en agost amb motiu del meu pas per l’Hospital Universitari La Fe en el mes de maig passat. El text apareixerà en breu en un volum que edita l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura, amb escrits de pacients de la sanitat pública a l’hospital valencià de referència. Vaig redactar aquestes ratlles com una mena de conjur per a ajudar-me a superar els efectes del traumatisme i, també, com un petit i íntim homenatge als admirables professionals de la sanitat pública què, dia rere dia, treballen per mantindré el nivell d’excel·lència d’un servei essencial, tot superant retallades imposades i altres obstacles generats pels de sempre. Sols diré GRÀCIES, moltes gràcies per ser-hi. Demà ens tornem a veure.  

Vaig despertar a la Unitat de Reanimació, quasi immòbil i cara amunt al llit, com un Sant Sebastià, de tantes agulles com tenia als braços, les mans, al coll, on m’havien obert allò que en diuen una via central. Per ella, ho sabria després, entraven moltes coses –els degotadors amb els analgèsics i amb els antibiòtics- i també podia eixir la sang necessària per a les analítiques, amb la qual cosa anava a estalviar-me punxades diàries que exigien trobar-me abans una vena en condicions, cosa que després la tercera operació no resultava fàcil segons em deien. A més, del llit penjaven bosses diverses, amb l‘orina, amb la femta que eixia per la sonda naso-gàstrica, així com un parell d’elles més que drenaven sengles incisions abdominals. Penjaven, a més a més, les dues entrades d’altres tantes bombes de perfusió: una amb l’alimentació parenteral i l’altra amb la morfina, per al dolor intens que patia. Encara hi havia més: em van descobrir aviat la bossa que arreplegava la femta de l’estoma que m’havien obert a l’abdomen.

El pitjor però era el dolor intens a tota la zona zero, com la batejaria després: aquella panxa en la que havia patit la tercera operació en quinze dies. Deixar-me caure un llençol sobre l’abdomen em procurava un dolor insuportable, de forma que pregava tothom que s’hi acostava que, perl’amordedéu, anaren amb molt de compte.

Dues setmanes abans havia entrat amb pas ferm a l’hospital, amb un dolor lleuger però persistent en el baix ventre que ja durava quasi una setmana. N’eren els primers dies de maig, ma mare havia mort dues setmanes arrere i –podríem dir-ho així- no m’havia donat el permís per atendre aquell doloret impertinent què, seguint la doctrina que mon pare havia mantingut sempre, desapareixeria de la mateixa manera que havia aparegut.

Tan sols unes hores després d’ingressar a La Fe -eixa immensa catedral sanitària que espanta i tranquil·litza alhora, segons si la mirem com a persona sana o si ho fem com a individu malalt necessitat d’assistència- després de totes les exploracions clíniques, les analítiques, la ressonància amb contrast i demés actuacions previstes als protocols, em van anunciar que aviat vindrien els cirurgians a veurem. Així va passar i poques hores més tard eixia del quiròfan. El despertar fou, o així el vaig viure, carregat d’alegria i amb bon humor, envoltat de la meua família i amb una eufòria de xerraire que amb mitja llengua passava de la broma a la defensa apassionada de la sanitat pública i a aplaudir per tan bon ús dels meus impostos.

Tot va anar com una seda, i quatre dies després vaig rebre l’alta i em van enviar a casa. Dissortada i dolorosament, passades poc més de vint-i-quatre hores tornava a ingressar, en aquesta ocasió amb una sensació desconeguda fins aleshores per a mi: em sentia morir. Una parada provocada per l’edema que havia fet la junta de la costura intestinal em va dur per segona vegada al quiròfan. La sonda nasogàstrica va ser un resultat d’aquesta nova entrada en escena dels cirurgians, però ni ella va evitar que –després la segona intervenció- es produira una deshicència d’anastomosi que em va posar entre la vida i la mort. De nou a quiròfan, en aquesta ocasió inconscient. Vaig despertar a la Unitat de Reanimació, amb aquella imatge d’un Sant Sebastià dels temps actuals, literalment deixat caure sobre un llit envoltat de màquines i clavetejat sense misericòrdia.

Qui m’havia d’explicar què havia passat? On la meua dona, on els meus fills? Què s’havia fet de mi?

Mai no podré oblidar aquelles hores tan llargues, aquells dies tan durs, mai no oblidaré allò que vaig identificar com una mena de purgatori de cinc estreles, on no estava massa segur de si era de dia o de nit, on la sequera de la boca em resultava insuportable i unes gotes d’aigua provinents d’una gasa humida constituïen un regal pel que lluitar escorrent-la al màxim. Les bombes de la morfina i de l’alimentació que xiulaven davant el menor problema, els aparells que m’envoltaven, les bosses que penjaven del meu llit i del meu cos. La sonda nasogàstrica, la maleïda sonda que no li’n desitge haver-la de patir a cap ésser humà, però que era tan imprescindible com insuportable, tan invasiva que sols la disciplina de la raó m’impedia arrancar-me-la. El dolor insuportable per qualsevol moviment que haguera de fer, com ara els necessaris per a que em llavaren el cos o em canviaren els llençols. Les cures, les visites dels diversos especialistes. L’espera de l’entrada dels meus familiars. La meua hipersensibilitat, empeltada de fragilitat, vulnerabilitat i por. Així, amb aquestes poques imatges, sintetitzaria aquells dies en els que vaig viure espantat.

Espant, pànic per tot, per qualsevol cosa, qualsevol incident, qualsevol demora, qualsevol dolor afegit, qualsevol hipotètica possibilitat de que el procés de recuperació no funcionara adequadament. La sensació, la convicció, era que no podia suportar ni un gram més de desgràcia, ni un punt més de dolor, de dependència, de desvaliment. Em sentia completa i absolutament al límit de les meues forces, de la meua capacitat de resistència. Si aquella tercera intervenció quirúrgica també fallava, pensava, no volia cap altra passada pel quiròfan. Que em deixaren tranquil i sedat, que em permeteren convertir-me en un addicte a les drogues hospitalàries fins que el meu organisme fera fallida.

No és que contemplara la idea de morir a la primera costera realment seriosa amb la que havia ensopegat en la meua vida. No, era la por a patir més del que ja estava fent-ho la que m’espentejava cap a la fugida. La possibilitat de sentir-me arrossegat pel patiment i que aquest em provocara un comportament indigne davant el dolor, m’aterroritzava.

La meua vida em pertany, com també la meua dignitat és meua. És per això que sóc partidari de la legalització de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. És imprescindible que tinguem garantit poder morir amb la mateixa dignitat amb la que hem procurat viure. En el meu cas concret, en la conjuntura de salut en la que estava, aquesta va ser una idea que vaig rossegar durant els llarguíssims dies de la Unitat de Reanimació, i encara després. No és que no volguera lluitar, resistir; no és que no volguera mantindrem viu; és que estava convençut d’haver-me quedat sense benzina, amb el dipòsit absolutament buit, vençut davant una hipotètica quarta operació.

Aquest estat, la barreja de dolor, pànic i esgotament, desmentia de forma brutal la imatge que jo tenia de mi mateix, la que pensava que havia transmès des de sempre als altres. Jo em creia fort i ferm com una roca, tal i com diu el primer vers del poema d’Ibn Khafaja, -un home de la nostra terra, tot i que del segle XI-, adaptat per Josep Piera i cantat per Carles Dènia.

Els versos musicats van convertir-se en una mena de lletania de la meua estada hospitalària i, encara més, després de marxar a casa a prosseguir amb la convalescència. A la seua primera estrofa, el poema diu Tot i que em creia fort i ferm com una roca / la vellesa em sacseja com a una dèbil branca; i a la darrera, la que tanca el poema, completa la idea quan afirma Sóc talment la tendra branca del salze / que el vent du de banda a banda. Doncs efectivament, així em sentia aquells dies i m’he sentit també després: sacsejat com la dèbil branca d’un salze, duta de banda a banda pel vent de la vellesa.

Amb seixanta i un anys, abans d’aquesta sotragada de la salut feia bromes tot diguent que hi havia alguna mena d’error quant a la meua data de naixement. En qualsevol cas, si jo passava ja dels seixanta anys, si les dates n’eren correctes, no els notava i estava en una fase esplèndida de la meua vida, tant física com intel·lectual. Per això m’havia cregut fort i ferm com una roca. Però, malaurada i sorprenentment, no era així, tal i com podia comprovar obrint els ulls i mirant on estava, i sentint el dolor intens que, de tant en tant, em feia prémer el botonet per a injectar-me una miqueta més de morfina, tal i com m’havien oferit.

De cop i volta la vellesa, els seixanta i un anys havien caigut sobre mi sense clemència i s’havien fet rotundament explícits. Especialment dures en aquest sentit eren les nits; llargues, feixugues, asfixiants, inabastables. No sabia l’hora que era, no sabia quanta nit quedava per davant, i m’orientava tant per la dèbil claror que entrava per la claraboia central de l’enorme sala o per l’increment de l’activitat del personal sanitari conforme la llum del dia guanyava força. Era més factible fer front a l’ensurt, a l’espant, amb la creixent llum del dia que acostava la visita dels meus.

La foscor nocturna reforçava la invalidesa i, sobre tot, la por al que podia vindre. El pànic per no estar a l’alçada de les circumstàncies i a sentir-me indigne davant el personal sanitari i, clar, davant la meua dona i els meus fills. Tots havien patit la sacsejada de la meua crisi de salut i havien interromput o modificat les seues rutines professionals i personals, la qual cosa em provocava una sensació difícil de descriure atés que era, diguem-ho així, doble: d’una banda, m’asfixiava la culpabilitat, el sentir-me causant i responsable del terratrèmol que els hi havia provocat i, paral·lelament, la necessitat que tenia de la seua presència; d’una altra, l’orgull de les seues mostres d’amor que resultaven balsàmiques per a mi. Tot amb tot, comptat i debatut, la cosa estava clara: de cop i volta, en cosa de dies, quasi d’hores, la roca ferma s’havia convertit en la tendra branca d’un salze que el vent duia de banda a banda.

Quina experiència tan inoblidable la que vaig viure aquells dies i, especialment, aquelles nits. A més de la calidesa dels meus, l’altra immensa bombona de força per a la resistència va ser la dels infermers i les infermeres de la Unitat. Quanta professionalitat i quanta humanitat unides de la mà. Quines emocions a flor de pell les meues, quanta por, quant de dolor. Què difícil em resultava resistir en la indefensió més absoluta, des de la fragilitat, paraules tan grans que m’espantaven [i m’espanten encara] com ara morfina, bomba, sonda, femta, agulla, degotador... Però, allí estaven Lara, Paco, Maria... altres noms que no sóc capaç de recordar. Quina confiança em generaven treballant sobre el meu cos, amb unes mans que m’evocaven la seguretat i la finor d’un pianista virtuós. Tenien la meua vida en les seues mans, i eren mans extraordinàriament qualificades. A més a més, quina pau em generava parlar amb ells, quines converses tan humanes recorde. Sense ulleres, com estava, no seria capaç de reconèixer-los físicament, però crec que si escoltara la seua veu podria identificar-los. A ells els hi dec una bona part de la responsabilitat de que avui estiga teclejant aquestes ratlles davant la pantalla de l’ordinador.

Han passat gairebé tres mesos quan escric i estic a la mar de Sagunt. La passege de matí i a poqueta nit, dues vegades cada dia. La mire parat i en silenci durant uns minuts, mentre em banye els peus, i tinc la temptació de creure què o el record d’aquells dies a Reanimació és el record d’un malson o és ara quan estic somniant. M’he recuperat notablement -tot i la ileostomia que encara duré uns mesos- de la qual cosa sóc plenament conscient si gire la vista dos mesos arrere.

L’home que ara mira la mar, captivat per la seua màgia absorbidora, és realment aquell que va patir aquella experiència amarga i dolorosa? Va ser un malson o és que estic somniant? No, estic ben conscient. Sí, sóc jo qui va patir un tsunami sobre la meua salut, però ara estic a la vora mar ben despert. Ara estic viu.  Salze o roca no és ara el que importa. És la vida la que m’ompli els ulls i els pulmons quan gaudeixc de la meua mar de nou. 

domingo, 6 de noviembre de 2016

Pacteu, pacteu, maleïts.

Rajoy va manar publicar una nota de premsa i vam saber quina era la composició del nou gabinet que, teòricament, ha de governar durant els pròxims quatre anys. Més enllà del debat sobre si la legislatura serà llarga o curta, resulta evident que serà com el president vulga que siga. Això és: si el susanisme s'aferma en el control el PSOE i prossegueix en la seva deriva de claudicació -pel bé d'Espanya i del partit-, res fa pensar en una convocatòria electoral abans l'estiu; per contra, si la Gestora veiera perillar el control de l'organització per la sedició de la militància, o si un nou congrés del partit canviara l'actual correlació de forces, el panorama podria ser el contrari: donada la seva falta de suport, Rajoy cridaria a eleccions abans les vacances estivals.

Mentrestant, un sol primaveral seguirà lluint esplendorós en els dominis del PP, però les enfangades trinxeres de l'oposició romandran sota els efectes de la pertinaç borrasca. Vull dir, per ser clar, que de seguir amb les pautes de comportament tradicionals, el Partit Popular continuarà com a amo i senyor del negoci polític hispà per molt temps.

Mentre el PSOE es debat entre la vida i la mort com a partit de l'esquerra moderada, la major responsabilitat del que passe en el tauler polític recaurà sobre Podem i afins i -en menor mesura- sobre les altres formacions esquerranes de l'Espanya perifèrica. Els socialistes han de resoldre si accepten seguir el camí del PASOK o prefereixen revisar alguns dels axiomes que han mantingut durant les últimes dècades i oferir així una alternativa d'acord amb els temps que vivim. Podem, per la seva banda, ha de resoldre si prioritza no espantar bona part de l'electorat potencial -com diu Errejón- a risc de perdre suport en els segments més radicals, o al contrari: decideix seguir a Iglesias en allò de Lluitar, crear, poder popular i esdevenen Esquerra Unida bis. Les altres esquerres, les perifèriques, [catalana, basca, gallega, valenciana i balear], hauran de resoldre si fan prevaldre el factor nacional o el factor social. Amb el primer, en la línia d'ERC, Bildu i la CUP, l'estabilitat del govern de Rajoy serà més sòlida, i molt menys si -per pur pragmatisme- optaren pel segon.

En qualsevol cas, en la mesura que a Catalunya res tornarà a ser com era, els socialistes tenen necessàriament que revisar la seua posició pel que fa a la plurinacionalitat d'Espanya i actuar en conseqüència. L'evidència empírica demostra que la dreta nacionalista espanyola pot governar sent quasi residual a Catalunya i al País Basc, mentre que és impensable que el PSOE puga tornar al poder sent minoritari a Catalunya i testimonial a Euskadi. A més, si segueixen perdent força a tot arreu menys a l'Espanya del sud, llavors la pasokització està assegurada.

Què dir de Ciutadans en aquesta disjuntiva de legislatura curta o llarga? Tot el fien a recuperar forces i imatge apareixent com aquella UCD de Suárez, la de "el bo de la dreta i el bo de l'esquerra". No ho tenen fàcil perquè el verb florit i el posat kennedyà del seu fotogènic dirigent no pot amagar que són els teloners de Rajoy i la seva banda. Aquesta xaranga de molt de soroll però buida de contingut té els dies comptats, i és que entre l'original i la còpia els electors sempre acaben triant el mateix. Necessiten temps i claredat d'idees, així com poder apuntar-se algun gol moderant Rajoy i obligant-lo a flexibilitzar-se en aspectes que siguen evidentment explícits. Difícil missió.

El registrador de la propietat ha format un govern que és més del mateix. No es cansa de parlar de diàleg, però es desmenteix amb els seus fets. Ni tan sols va tenir el decòrum d'explicar per què havia triat a uns nous ministres i prescindit d'altres, i es va limitar a enviar una nota de premsa als mitjans. A més, mantenint a De Guindos, Montoro i Báñez deixa clar que ni la política econòmica ni la d'ocupació van a modificar-se, ni va a millorar el clima financer amb les comunitats autònomes, ni tan sols es va afrontar el necessari rejoveniment de les plantilles del sector públic. En paral·lel, el ministre d'educació, Méndez de Vigo, ja ha dit que la llei del seu negociat no admet més que lleugers retocs cosmètics. Amb una genèrica apel·lació a negociar sobre el paorós  problema de les pensions, i sense notícies de com afrontar la retallada de més de cinc mil milions d'euros que exigeix ​​Brussel·les, ha arrencat aquest nou Executiu que només ha obtingut aplaudiments dels incondicionals de Rajoy.

No obstant això, el Partit Popular compta només que amb 137 diputats, el que li imposa la necessitat d'aconseguir suports per governar, començant per l'aprovació dels pressupostos. Excepte que Ciutadans s'avinga a immolar-se -cosa no impensable, que ja hem vist el que ha passat amb el PSOE- la que ara comença hauria de ser una legislatura en què els pactes entre els partits de l'oposició obligaren Rajoy a revertir algunes de les seues lleis més emblemàtiques i a moderar la seua política econòmica incorporant una sensibilitat social que al PP és inexistent.

Sydney Pollack va dirigir, a finals de la dècada dels seixanta, una pel·lícula ambientada en els anys de la Gran Depressió nord-americana que és tot un clàssic del cinema social. Persones desesperades participaven en maratons de ball simplement per aconseguir menjar i aixopluc, mentre els espectadors gaudien del cruel espectacle per intentar oblidar els seus propis problemes. El film es va estrenar a Espanya sota el títol Danseu, danseu, maleïts.


Pacteu, pacteu, maleïts seria un bon títol per a una pel·lícula que es rodara ara al Congrés dels Diputats. Si les forces polítiques d'oposició volen sobreviure, si no es resignen a destrossar-se entre ells per a major glòria del lamentable espectacle dirigit per Rajoy, s'han d'entendre, han de pactar, pactar i tornar a pactar. Haurien i podrien arribar a acords mínims, bàsics, que els permeteren ser oposició efectiva al govern, obligant a aquest a moderar el seu neoliberalisme agressiu i pervers, transmetent a qui els van votar que han començat a complir amb les promeses que els van fer en campanya electoral. Això els permetria afrontar amb millors expectatives les eleccions que, sens dubte, Mariano Rajoy convocaria abans l'estiu que ve.

domingo, 30 de octubre de 2016

De nou, després d'onze mesos, tornem a l'Espanya irrespirable.

Després d'onze mesos d'anades i tornades, d'il·lusions i de misèries, d'esperances poc fundades i de decepcions entre irritants i melancòliques, la pitjor notícia s'ha confirmat: Mariano Rajoy seguirà a La Moncloa, presidint un govern que ofèn i espanta al temps. Ofèn perquè la seva investidura al Congrés dels diputats rebaixa el llistó del que és tolerable en l'acció política a mínims alarmants. Espanta perquè els ciutadans més vulnerables van a quedar durant els propers quatre anys en mans d'un partit neoliberal obedient i complagut amb els austericides de Berlín i Brussel·les, acusat de ser una organització criminal en els tribunals, sense la mínima sensibilitat social esperable en les seues catòliques creences, autoritari d’acord amb la més rància tradició espanyola, i capitanejat per un ésser mediocre que, tot i això, ha sabut fer-se amb la presidència gràcies a la inanitat dels seus adversaris, als quals ha sabut enfrontar i desactivar.
Als partits de l'oposició no els ha importat que prop de 14 milions de persones no votessen pel tàndem Rajoy-PP, sinó que amb la seua insolvència han permès que s'imposés la voluntat de menys de 8 milions que sí que ho van fer. Les possibilitats obertes per l'aritmètica parlamentària i el marge per a la geometria partidària variable, així com la higiene democràtica i el discurs regenerador amb el qual havien apel·lat als seus electors, van fer concebre esperances d'un desallotjament del govern de Rajoy i els seus. No va ser així. Van mentir als ciutadans sobre l'objectiu irrenunciable de fer fora el PP, i ara aquests 14 milions de ciutadans pagaran per la seua incapacitat de complir amb la paraula donada. És cert que la responsabilitat no és la mateixa en termes percentuals, però això ara no importa. Incompetència, supèrbia i miopia es reparteixen de forma asimètrica entre el PSOE, Podem i Ciutadans, però a qui li importa això ara que s'ha consumat el desastre que agreujarà encara més la bretxa de les desigualtats a Espanya.
La publicitat enganyosa d'Albert Rivera i el seu partit Ciutadans ha quedat blanca sobre negre, i ha resultat evident que no és altra cosa que una força auxiliar dels conservadors, fins i tot si l'ajuda a aquests els força a abandonar els que semblaven principis amb els què es deien juramentats. Les pulsions adolescents de Podem, que es debat des de fa mesos entre el fonamentalisme zigzaguejant de Pablo Iglesias i el realisme impotent del seu compare Errejón, van malmetre l'única possibilitat que va existir allà pel mes de gener de tirar, literalment, Rajoy de La Moncloa .
Ara sabem que la frustració d'aquesta esperança no va ser una responsabilitat exclusiva dels podemites -encara que sí cal adjudicar-li la quota més gran per la seua miopía- perquè el grup dominant del PSOE no tenia altre objectiu de seguir sent la lleial oposició al PP. Més enllà d'una lluita caïnita pel poder en el partit dels socialistes, i d'un pànic cerval a veure’s  superats electoralment per Podem, al PSOE no hi ha hagut durant deu mesos més que el buit de les frases fetes de senyoret arruïnat, i una competició amb el PP a veure quin dels dos és més nacionalista espanyol. Finalment, els socialistes hispans han triat la forma més punyent, cruenta i cruel de les opcions d'autodestruir-se: regalar-li el govern a Rajoy, trencant l'organització en dos i convertint-se en objecte d'escarni públic entre els seus soferts electors. No es poden avaluar encara els costos i efectes del sinistre total en què ha quedat el PSOE, però els experts coincideixen que ha quedat per al desballestament. L'espectacle de la segona sessió d'investidura, una autèntica i explícita exhibició del cisma que l'ha trencat en dos o tres trossos, amb la dimissió prèvia de Pedro Sánchez com a diputat, queda retratat -literalment- en la instantània en la que Antonio Hernando -el que va ser escuder principal de Sánchez- finalitzada la votació, com un zombi, accepta la mà estesa de Rajoy i l'estreta amb els ulls tancats.
Rajoy, l'astut i parsimoniós dirigent de la dreta hispana, el polític que genera més rebuig entre els electors, el que ha sabut fer una arma política de la seua capacitat per no fer ni dir res durant setmanes, el que sembla maldestre i gairebé estúpid quan es trabuca i diu marianades, ha aconseguit derrotar a tots els seus contrincants. És cert que no ha parat en petiteses com la de retre comptes al Parlament en tant que govern en funcions i que ha subordinat les institucions als seus interessos personals i de partit, però cal reconèixer que ha aconseguit que els altres s'hagen embrancat en batalles internes i també entre ells. Ha impedit així una col·laboració entre els seus opositors que per a ell hauria estat letal.
Fins a tal punt ha estat hàbil Rajoy, fins a tal punt ha controlat els temps i lligat de mans als seus adversaris, que el resultat final no ens pot sorprendre per dues raons objectives: una, perquè va aconseguir que bona part de la ciutadania acceptés la increïble idea que si no hi havia govern era responsabilitat dels socialistes, un relat que aquests no van saber rebatre; dues, va establir un pacte amb el felipisme i els barons socialistes per preservar en la mesura del possible les bondats del bipartidisme passat que el PSOE enyora ara com un paradís perdut. En qualsevol cas, el que han evidenciat aquests onze mesos de govern en funcions és que el país està en mans de mediocres ambiciosos als quals se'ls pot aplicar allò de que al país dels cecs, el borni és el rei. El one-eyed Rajoy, hàbil com ningú en la zona més obscura i pudent de la política partidària, ha aconseguit imposar-se als seus invidents contrincants.
Del debat d'investidura es pot parlar molt, però estem en un punt en el qual no té massa interès aprofundir en el que en ell es va dir. Rajoy va oferir poc de nou, fins i tot es va permetre remetre a l'audiència a què llegissen el Diari de Sessions del debat anterior, al qual no va ser investit. A més, -fins a tal punt se sent immune i impune-, es va atrevir a fer bromes sobre els seus SMS al que era el seu gerent al PP, Luis Bárcenas. Rajoy va dividir als representants populars en dos grups, els que ell anomena constitucionalistes, els bons [nacionalistes] espanyols; i els que no ho són, és a dir podemites, nacionalistes no espanyolistes i separatistes diversos, els dolents. Amb aquests últims, una mena de versió actual de l'Anti-Espanya del franquisme, Rajoy no té res a parlar. Ni tan sols això. A més, atés l'encefalograma pla del PSOE i el seu portaveu a la primera sessió, Antonio Hernando, Rajoy va acceptar que Pablo Iglesias lluira com el cap de l'oposició, allò que el líder de Podem va agrair encantat. De l'intercanvi de cops entre ells, dur en alguns moments, van quedar tots dos més que satisfets, mentre que els socialistes adquirien amb el pas dels minuts consciència de ser simples extres de la pel·lícula que es desenvolupava a l'hemicicle.
Potser el més destacable del primer debat, en qualsevol cas, és que ja gairebé no importa el que diga o deixe de dir Mariano Rajoy. Com alguna premsa va destacar l'endemà, el president en funcions va mentir i tergiversar el que li va vindre de gust sobre el que ha fet i sobre el que va a fer. Fidel al seu estil, va posar pompa i circumstàncies a la idea que estem en un temps nou, temps de diàleg i negociacions, per afegir a continuació que no està disposat a canviar res del que ell considera com a obra substancial de la legislatura anterior. A la segona sessió, amb els vots ja al sarró, va endurir el gest i el to per afirmar que vol col·laboració submisa dels socialistes, sota pena de convocar noves eleccions, ara que naveguen a la deriva.
Rajoy és de nou president, i va eixir de les Corts aclamat pels seus. No és per menys. Ha aconseguit esquarterar el PSOE, que l'ha fet president negant la seva pròpia història per a vergonya dels seus militants i desesperació dels seus votants, a canvi d'amenaces i sense cap contrapartida; ha obtingut el vot favorable de Ciutadans, gratis total, sense que a aquestes hores es sàpiga a què aspira aquest partit dirigit pel que semblava prometedor Albert Rivera; ha convertit a Podem en la impossible alternativa, encara que els seus dirigents semblen creure el contrari; i, finalment, ha convertit en actors de repartiment a la resta dels partits representats a les Corts. Per aconseguir-ho no ha reparat en res. Ha abusat de les institucions fins al punt de situar com a tercera autoritat de l'Estat a una correligionària que presideix el Parlament com a fidel majordoma del seu senyor, ha fracturat la representació popular en dos grups, els bons i els dolents, ha prostituït el llenguatge i el debat polítics fins a límits perillosos, s'ha negat a abordar problemes que preocuparien a qualsevol líder polític responsable, i ha establert de manera indeleble que Espanya és com ell i el seu partit entenen, i que no hi ha una altra manera de governar-la que la que ells disposen.

Que 14 milions d'electors votassen en contra d'això que és el que entenen i donen suport, sembla, els prop de 8 milions que van ficar les paperetes del PP a les urnes, no l’importa a Rajoy en absolut. Així entén el Partit Popular la democràcia, com entén les institucions, com una forma i uns mitjans per aconseguir els seus objectius. Els confessables i els que no ho són. Temps hi haurà per a reflexionar sobre com s'ha arribat a aquesta nova edició d'un govern presidit per Mariano Rajoy; mentrestant, l'esquerra política hispana recompta les seues víctimes i avalua els costos terribles d'una llarga batalla política que ha finalitzat amb una derrota completa, amb una rendició sense condicions. Després d'onze mesos de calvari, l'electorat progressista torna a sentir que viu en una Espanya irrespirable.

sábado, 22 de octubre de 2016

L'esquerra hispana i les seues metàfores. Cap motiu per a l'optimisme.

Afirma Javier Fernández, responsable de la gestora socialista, que si bé l'edifici –entenguem-ho com a metàfora del partit- està danyat, el PSOE conserva el solar [una altra metàfora] d’allò que va ser. Alhora, Pablo Iglesias, líder de Podem, afirma que estan decidits a passar del Si es pot [que ha estat el lema oficial de la seua organització des de la fundació] al Lluitar, crear, poder popular -el que entenc com una altra metàfora que evita dir tornem als vells bons temps de les certeses.

Així veig a l'esquerra hispana d’àmbit estatal. Si la del socialista és una metàfora tan dramàticament macabra com precisa, la del professor Iglesias resulta impròpia d'un polític de la seua formació. Anem per parts.

Fernández -qui li ha promogut i els que el sustenten- haurien de considerar la possibilitat de reflexionar pública o privadament sobre com ha ocorregut que del seu partit no haja quedat més que un solar, ple d'enderrocs per cert; un solar que -seguim amb les metàfores- caldria netejar a consciència abans d'intentar construir res de nou en ell. No sembla que aquesta siga la intenció de l'asturià i els seus col·legues. Ans al contrari: sembla que es tracta de fer una obra menor, arreglar una mica la cuina i els banys. Res de reconstruir un edifici sòlid, res d'arquitectes; amb un mestre d'obres [o mestra] i uns quants paletes amb ofici serà suficient.

Doncs no, no ho serà. Benjamín Prado descrivia amb duresa la situació en què es troben els socialistes hispans: "Viure per veure, qui anava a imaginar un PSOE que fa de portador al seu rival de sempre per por dels d'ara, que usa la seua pròpia bandera com baieta per fregar el terra del carrer Gènova, li dóna la seua rentadora a l'adversari per ajudar a rentar els draps bruts i s'oblida de les retallades, l'atac a l'Estat del benestar, la destrucció de la Sanitat i l'Educació públiques ... ". Certament, per al votant mitjà del partit socialista serà molt difícil pair el suport tot i que passiu a un nou govern del PP. En un registre semblant, la dirigent andalusa de Podem, Teresa Rodríguez va etzibar amb duresa -en ple debat al parlament regional- a Susana Díaz: "El partit dels ERO va a investir el partit de la Gürtel" (...) [Vostè] haurà d'explicar als socialistes de cor que tenen als seus avis enterrats a les cunetes, per què el PSOE aposta per un govern del PP que està en contra de la Memòria Històrica".

Pablo Iglesias, per la seua banda, sembla reinventar un cop més la pólvora de la mobilització popular alhora que abomina del parlamentarisme, causa de la segura domesticació de l'esquerra vertadera seduïda per la serp pecaminosa de la Casta, emboscada a les catifes i els despatxos ben moblats. Amb el revival del “crear poder popular” ens recorda al Xile de l'anomenada Via xilena al socialisme, comandada per Salvador Allende, i sembla que el professor de Ciència política no sol no coneix ben bé el procés xilé, sinó que ha comprès malament com ha canviat el món des de la mort d’Allende ençà.

Res sembla importar-li el que fa poc digués a propòsit de que Podem havia de passar de guerrilla a exèrcit regular [més metàfores], ni que recentment haja mal parlat de posicionaments que avui defensa. Tractant-se d’un politòleg, sobta què Iglesias semble desconèixer les conclusions que el Partit Comunista Italià i el seu líder Enrico Berlinguer van treure en 1974 i següents de l'experiència xilena. A més, sembla ignorar que va ser el mateix líder italià qui va parlar -per primera vegada des de l'esquerra transformadora- de prendre un rumb polític nou que passava per "estendre el teixit unitari" que donés suport a la lluita "pel sanejament i la renovació democràtica de tota la societat i de l'Estat a la gran majoria del poble", i que aquesta proposta es sustentés en "un bloc de forces polítiques capaces de realitzar-ho". Per a Berlinguer: "Només aquesta línia, i cap altra, pot aïllar i derrotar als grups conservadors i reaccionaris, pot donar solidesa i força invencible a la democràcia, pot fer avançar [en] la transformació de la societat [fins] a construir una societat i un Estat socialistes que garanteixquen el ple exercici i desenvolupament de totes les llibertats". En qualsevol cas aquestes consideracions es van fer fa més de quaranta anys, i ha plogut molt.

És ignorància o desconcert allò que afecta ​​al líder de Podem? Poc o res ens pot sorprendre ja de les anades i vingudes d’Iglesias, que sembla afligit d'una desorientació creixent. Porta un temps desqualificant i menyspreant al seu company Íñigo Errejón i als que com ell mantenen posicions discrepants amb les seues en el partit. Ha denigrat al seu lloctinent tant en declaracions i entrevistes com a través de les noves xarxes de comunicació. Iglesias, el dirigent polític que suscita més rebuig, només superat per Rajoy, ha aconseguit amb les seues topades als anomenats errejonistes exasperar bona part dels militants i dels votants de Podem. No és la primera vegada que actua així. Temps enrere va fer el mateix amb Esquerra Unida, i poc després va passar sense solució de continuïtat a abraçar-se amb Alberto Garzón i enaltir les bondats d’Units Podem.

La recuperació de la consigna xilena dels anys setanta [Lluitar, crear, poder popular] invalida la que semblava ser la nova estratègia de Podem, i és que fa només tres mesos, el 5 de juliol, amb la coïssor de la pèrdua d'un milió de vots, va declarar: "Nosaltres vam aprendre a Madrid i València que les coses es canvien des de les institucions, aquesta idiotesa que dèiem quan érem d'extrema esquerra que les coses es canvien al carrer i no en les institucions és mentida". Rectificar és de savis, com sabem, però aquesta muntanya russa de canvis tàctics i estratègics és difícil de digerir per la militància i per l'electorat.

L'esquerra hispana d’àmbit estatal, malauradament, sembla abstreta i es mou entre les metàfores de les seues misèries orgàniques, els plets de família de sempre i el retorn a velles certeses més que obsoletes. Sembla que està absolutament d'esquena al que ha passat durant els últims quaranta anys, igual que al que passa ara amb la renovació de Rajoy i el PP en el govern.

Joan Romero i Antonio Ariño acaben de publicar un llibre que a la contraportada diu: "Un fantasma recorre el món, i no és el comunisme ni tampoc la rebel·lió de les masses. Es tracta, més aviat, de la secessió de les elits i, dins d'elles, molt especialment la dels rics. Aquest fenomen es basa en el fet més fonamental que s'ha produït en les últimes dècades: l'increment i la concentració de la riquesa en mans d'una minoria a nivell planetari, tant en les fases d'expansió com de recessió ". En pàgines interiors, Romero i Ariño afirmen que en el moment que vivim "la batalla de les idees és la mare de totes les batalles", i que aquesta és la més important que ha d'emprendre i guanyar la esquerra a Europa. Ells citen a El Roto, qui en una vinyeta deia així: "l'important no és el que passa, sinó qui defineix els esdeveniments". Per als autors de La secessió dels rics, l'esquerra ha de deixar-se d'improvisacions, d'inèrcies i de seguidismes, com s’ha d'allunyar d'una imitació tova del neoliberalisme igual que dels radicalismes portàtils, així com de la versió post-democràtica d'un populisme de nou tipus. Tots dos analistes, catedràtics de la Universitat de València en Geografia Humana i en Sociologia, respectivament, entenen que l'esquerra ha d'actuar: "Formulant les preguntes adequades per a aquest nou temps. Establint un discurs i una agenda clars i per a l'escala adequada, des de l’europea a la local. Imaginant un altre futur, sense per això deixar que siga la dreta la que mentrestant governe el present ".

És alguna cosa semblant a això el que està fent l'esquerra hispana? ¿Batalla d'idees, imaginant un altre futur que aquell al qual ens condueix la dreta neoliberal en el seu afany per accentuar les desigualtats en les nostres societats? Doncs no, lamentablement no. Si repassem el que s'ha dit i el que s’ha fet per Fernández [PSOE] i Iglesias [Podem] en els darrers dies serà difícil tindre ni tan sols un mínim motiu per a l'optimisme.


sábado, 15 de octubre de 2016

La difícil [però necessària] rebel·lia de la marineria socialista: sols es pot dir No al PP i a Rajoy.

És impossible entendre com ha actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 ençà. És impossible, inclús, si parem exclusivament l’atenció en la lògica partidària o en allò que tan pomposament en diuen els interessos d’Espanya.

Tanmateix, si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem altra resposta que aquella que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles –allò que els anglosaxons anomenen l’establishment- segons la qual els dos grans partits sistèmics –el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per a accedir al timó de l’Estat.

Expliquen alguns que en saben bona cosa d’allò que passa sense que la majoria de nosaltres ens assabentem –coses que passen allà on no arriben ni els ulls dels ciutadans ni els focus dels mitjans de comunicació- que per a l’establishment [l’espanyol i l’europeu] el relleu de Mariano Rajoy i del PP en La Moncloa no potser cap altre que el PSOE comandat per Susana Díaz. El problema és que el partit de Pablo Iglesias Posse es desfarà com un terronet de sucre abans que això passe. Miguel Mora ha escrit que “el suïcidi assistit del PSOE és sobretot un disbarat polític, el delirant projecte d'uns mandarins pensants que un dia van semblar progressistes i que cada vegada estan més allunyats de l'esquerra, de la realitat i del seu propi passat”.  

Que Felipe González li comunicara a Mariano Rajoy el dia D i l’hora H en la que farien caure a Pedro Sánchez no seria més que un dels punts d’aquella estratègia pactada de la que hem parlat. Al remat es tracta de contemplar únicament dues possibilitats de govern per a Espanya: els liberals [el PSOE] i els conservadors [el PP], dues formacions que en un roda i volta restauracionista s’alternarien educada i regularment en el poder, sense posar en risc ni els dogmes econòmics neoliberals, ni la sacrosanta unitat d’Espanya, ni la política necessària per a sustentar-los. Des d’aquesta convicció, els pactes o coalicions amb altres partits que poden formar-se quant al poder local o, inclús, el regional, són inacceptables quant al govern de l’Estat. I no n’hi ha discussió possible sobre aquest particular: és una de les bigues mestres del pacte de 1978.  

No obstant això, per una incomprensible supèrbia o, més probablement, perquè la selecció negativa de quadres que es practica en el partit socialista ha produït uns resultats lamentables quant a la vàlua dels dirigents, no han sigut capaços de mantindré la biga bipartidista estalvia i va aparèixer Podem disputant-los el ser la referència de l’esquerra hispana. No és que els hi manque finezza, és que són maldestres fins a dir prou. Un exemple, com apuntava dies arrere Ignacio Escolar: per a desfer-se del capità [Sánchez] van haver d’enfonsar el navili.

En tan lamentable exercici d’autoritarisme caïnita per part dels oficials superiors de l’Armada socialista, abans d’enfonsar el vaixell ancorat al port de Ferraz li van botar foc amb bona part de la tripulació a bord, i amb les càmeres de televisió gravant i gravant per a emetre després un rosari d’escenes d’un nou Celtiberia Show en format de reality de prime time

Per als dirigents del PSOE que entenen que l’única possibilitat quant al tipus de govern de l’Espanya immortal és aquella de l’alternança entre el seu partit i el PP, a hores d’ara no n’hi ha cap altra opció que investir a Rajoy. Més endavant, en 2020 o, si molt els convé en 2018 atés que el gallec genera molta desconfiança entre els poderosos, serà la senyora andalusa la que es farà amb el despatx de Moncloa.

Aquest guió que sembla delirant ha ensopegat amb un obstacle no per esperat menys difícil de superar: la rebel·lió que està en marxa en amplis sectors dels suboficials i la marineria socialista, inclús entre alguns oficials. Allò que molts han qualificat de colp d’Estat a l’interior del partit, l’eliminació quasi física de Pedro Sánchez i la forma d’executar-la, ha enfurismat una parròquia a la que se sumen bona cosa dels votants socialistes, sempre tots dos més a l’esquerra que la direcció partidària.

La progressiva i persistent davallada electoral del partit, l’aparició de Podem a la seua esquerra com a evidència de la pèrdua de rellevància del PSOE entre els sectors professionals urbans i entre la joventut, i les formes quasi mafioses d’un grup de dirigents que no ho serien sinó fora pel clientelisme piramidal inherent al partit i, finalment, l’abstenció per a donar via lliure a la investidura de Rajoy, amenacen –com hem dit- amb provocar una rebel·lió imparable.

Un autèntic motí, que pot donar com a resultat una fractura tant en el Comité Federal com en el grup parlamentari, i estendre’s després a les organitzacions regionals i, àdhuc, a les locals arreu Espanya.  

La gestora dirigida per l’asturià Fernández, monitoritzat per la guàrdia personal de Susana Díaz, no es treu la pasta dels dits. L’evidència que el pacte per investir Rajoy està signat, converteix en una pantomima el Comité Federal que encara s’ha de reunir per a discutir la vigència del no és no. La mascarada és massa humiliant per a la militància socialista que no en depèn laboralment del partit. Els barons i la regent argumenten què, pel bé d’Espanya, cal evitar les terceres eleccions i convé formar govern, la qual cosa obliga el PSOE a assumir la responsabilitat de facilitar-lo.

Aquest argument és encara més difícil d’acceptar quan s’hi veu la complicitat i la sintonia entre Díaz i Rajoy [les fotos de la senyora el 12 d’octubre amb Rajoy i amb Soraya Sáez de Santamaría, o las dels dos Hernando sota la pluja, són obscenes], quan es constata la tranquil·litat que transmeten els dirigents del PP, i quan Fernández i Díaz banalitzen sobre el que està passant a l’Audiència Nacional en els judicis de les Targetes Black i el Cas Gürtel.  

La figura de la pròpia Susana Díaz és objecte de confrontació interna i de desànim entre els afectes al partit. La senyora en qüestió, una mestra en gramática parda intra-partidària segons expliquen, una enemiga implacable que no en fa mai presoners entre els seus enemics, és vista més al nord de Despeñaperros com una folklòrica típica i tòpica que parla amb frases buides, amb una retòrica banal i sense aportar mai una simple idea política digna de tal nom. A més, la seua vertadera posició ideològica és poc homologable amb el que s’entén per una posició d’esquerra. El periodista Jordi Évole ha dit encertadament sobre ella: “Per a mi Susana Díaz té una cosa què, compte! Governa a Andalusia gràcies a Ciutadans, vol abstenir-se perquè governe Rajoy i fins Esperanza Aguirre parla bé d'ella. Quin currículum per ser una líder de l'esquerra espanyola! És fabulós!”.

Per les diverses manifestacions de dirigents i militants contraris a Díaz sabem que no són pocs per als que resulta incomprensible i inacceptable que el PSOE done via lliure a un nou període de Rajoy a La Moncloa. No és possible després del que està escoltant-se a l’Audiència Nacional. La corrupció del PP ha sigut endèmica des de fa dècades, però ara s’està posant negre sobre blanc una autèntica pràctica delictiva que va des d’ensenyar als responsables locals i regionals com recaptar fons de manera heterodoxa i fraudulenta, fent-los docència a distància, a conèixer que la gran obra pública de Aznar incloïa comissions del 3% per al PP. És per això que, més enllà d’altres consideracions que es poden fer, la política del mal menor [pels interessos exclusivament partidaris d’evitar unes terceres eleccions] no pot argumentar-se com a lògica i raonable si el resultat d'aquesta [l'abstenció del PSOE] és validar la impunitat de Rajoy i del PP.

És possible que el PSOE siga ja un cadàver polític, un vaixell enfonsat, després d’anys i anys creient-se que el bipartidisme era l’estació final de la política espanyola, després de tant de menyspreu als seus votants i a la seua militància de base, després de tanta selecció negativa de la seua dirigència simplement preocupada per perpetuar-se en el càrrec. És possible que estiga mort o, en el millor dels casos, que camine cap a una explosió final que el faça miquetes. El cas del Partit Socialista Italià fa anys o el més recent del PASOK grec són premonitoris a hores d’ara.


Sembla, però, què encara n’hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar l’organització política. És difícil imaginar què, decidits a la rebel·lió, convençuts que no en queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els hi queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president a Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l’única forma de mantindré l’honorabilitat d’unes sigles històriques, d’un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 per a que els seus dirigents tingueren com a objectiu final prendre cadira als consells d’administració de les més grans empreses multinacionals.  

sábado, 8 de octubre de 2016

A Colòmbia no es va votar contra la pau.

Després del colossal fracàs de la gran esperança generada per l'acord signat a l'Havana, és a posteriori que els més importants actors polítics colombians actuen com haurien d'haver fet a priori. Ningú tenia un Pla B, com han reconegut tant des del govern de Santos com des de les FARC-EP. Tampoc Uribe, qui més enllà d'aconseguir tombar els acords ensopega amb grans dificultats per gestionar la seua victòria, més encara després de la concessió del Nobel de la Pau al seu enemic. Ara, per diferents raons, després de la immensa decepció, s'han activat unes negociacions que s'haurien d'haver produït abans de cridar a la gent a votar sobre un tema tan sensible com emotiu, aferrissat i complex.

Després de més de mig segle de guerra interna, una lectura superficial del plebiscit recentment celebrat a Colòmbia pot portar-nos a entendre que una societat afectada d'una greu patologia social va votar a favor que siguen les armes les que continuen parlant; que els colombians prefereixen seguir amb una guerra interminable, amb un empat catastròfic a diverses bandes en les que ni l'Estat és capaç d'imposar la seua llei, ni els insurgents arriben a derrotar-lo.

El sorprenent resultat d'una consulta que s'havia dissenyat per a ser el colofó ​​a un procés que va concitar l'atenció mundial, -el qual va congregar en la seua cinematogràfica seqüència final a una impressionant nòmina de mandataris, ex mandataris i personatges molt principals de l'escenari polític planetari - va desmentir una vegada més totes les prospeccions demoscòpiques i va destrossar la il·lusió d'un consens que se suposava molt majoritari en favor de ratificar els acords assolits a l'Havana, després de quatre anys de negociacions entre els representants del Govern colombià i els de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia-Exèrcit del Poble [FARC-EP]. Quan semblava segur que els colombians tancarien una llarguíssima etapa de violència política, després de cinquanta-dos anys de guerra, el resultat va ser un ajustadíssim 49.79 de partidaris d'acceptar l'acordat a l'Havana, contra un 50.21 de contraris a fer-ho.

Encara que el 20 de juliol de 1964 es sol prendre com a bo per datar la fundació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, per la construcció del seu antecedent immediat l'anomenat Bloc Sud, alguns especialistes es remunten a l'any 1948, quan en el context que va provocar l'assassinat del líder del Partit Liberal i candidat a la presidència Jorge Eliécer Gaitán es va produir la creació del grup d'autodefensa, majoritàriament d'origen camperol, per part del seu líder històric Pedro Antonio Marín, àlies Manuel Marulanda Tirofijo, que després donaria pas a la guerrilla organitzada com a braç armat del Partit Comunista colombià el 5 maig de 1966.

En l'escalada de violència de les FARC-EP durant els anys noranta, sembla haver un impàs provocat per l'aprovació de l'anomenat "Pla Colòmbia", acordat pel president Andrés Pastrana i el president nord-americà Bill Clinton. Els Estats Units van transferir milers de milions de dòlars per desenvolupar una acció concertada contra les organitzacions guerrilleres i, paral·lelament, contra els càrtels del narcotràfic, entre els quals la línia de separació ja era llavors cada vegada més tènue. També es va establir la creació d'una zona desmilitaritzada a San Vicente del Caguán, de més de quaranta mil quilòmetres quadrats, que va estar vigent fins al segrest del senador Gechen Turbay, al febrer de 2002.

A més, a mitjans dels anys noranta, els seixanta-un grups armats de les FARC-EP tenien influència en el poder local de més de la meitat dels municipis existents. Aquesta percepció de l'existència d'un Estat dins d'un altre va ser probablement el més perjudicial per a la zona de distensió creada per l'al·ludit "Pla Colòmbia". Sobretot, perquè va habilitar legalment aquell extens territori per fer de camp d'entrenament, concentració de segrestats, laboratoris per a la producció de coca, assassinats i expulsió de les autoritats legals. Que les FARC-EP adoptaren una actitud intransigent, unida a un irrespirable clima de violència generalitzada va fer que molts colombians perderen l'esperança en les negociacions de pau, el que va ajudar al desprestigi dels actors en pugna i -en 2002- a fer president de la República al dissident del Partit Liberal Álvaro Uribe.

El "Pla de Seguretat Democràtica", desplegat pel nou president, va passar per enfortir els òrgans de seguretat a través del territori i per la incorporació bel·ligerant de la societat colombiana. En aquesta línia va incloure xarxes de cooperants i recompenses a informants, així com estímuls a les desercions en el món guerriller, la creació d'unitats de soldats camperols, executant un substancial augment del pressupost de defensa del país. A diferència dels seus antecessors, Uribe considerava que a Colòmbia no existia un conflicte polític en format de lluita armada, sinó un problema de caràcter terrorista causat per les guerrilles.

Amnistia Internacional ha mantingut tradicionalment la tesi que totes les parts en combat han ignorat el respecte als drets humans. AI ha cridat l'atenció de les autoritats colombianes, quant a la seva responsabilitat històrica i actual en les causes del conflicte. A més, en una sèrie d'informes relatius a la intimidació dels activistes de drets humans, els periodistes i els candidats a les eleccions, així com la violència sexual de la què són objecte les dones en el marc de l'enfrontament armat, ha insistit que les veritables víctimes es troben entre la població civil. Idees aquestes també presents en els informes de Human Rights Watch i en els de la Comissió de les Nacions Unides per als Drets Humans, per violacions al dret internacional humanitari, reclutament de menors, actes de violència sexual, desaparicions forçades, segrest de civils [que inclou els anomenats falsos positius a càrrec de l'Exèrcit], tracte inhumà d'ostatges i desplaçaments forçats.

Com entendre que els colombians han votat en contra d'acabar amb aquesta situació gangrenada per dècades de conflicte armat? Una guerra en la qual han interactuat l'Exèrcit colombià, els diversos grups guerrillers [entre d'altres les FARC-EP, el M-19 i l'ELN, encara actiu aquest últim], els paramilitars de les AUC [Autodefenses Unides de Colòmbia], i els milers de pistolers i sicaris dels càrtels de la droga [com el de Medellín, el de Cali, i altres].

El primer que es pot dir per respondre a la pregunta anterior és que votar, el que es diu votar, els colombians voten tradicionalment poc i el plebiscit no ha trencat el costum. Només el 37.44 dels que tenien dret a vot el van exercir, és a dir que dels gairebé 35 milions de censats dins i fora del país, escassos tretze milions es van acostar a les urnes, mentre que més de 21 milions no ho van fer. Descomptant els problemes que els experts addueixen pel que fa als dèficits del cens, i els derivats d'una climatologia adversa en parts del país per l'huracà Mathew, algunes explicacions més exigeix ​​l'absentisme polític de tantíssima gent.

Carlos Malamud ha apuntat una elevada insatisfacció davant els acords assolits, tant perquè s'ha estès la idea que la violència secular exercida per les FARC-EP anava a quedar impune, com per la instrumentació interessada que han realitzat l'expresident Uribe i el seu partit, des de l'oposició més radical. Efectivament, Álvaro Uribe ha aconseguit colpejar durament al seu contrincant, l'actual president Juan Manuel Santos, convertint -en part almenys- el plebiscit en unes primàries de les eleccions presidencials de 2018. Uribe va explotar el fantasma del castro-chavisme i de la probable instauració d'una dictadura bolivariana en cas de victòria del Sí. De fet, com ha reconegut el gerent de la Campanya del NO, Juan Carlos Vélez, tot just es va apel·lar al fet que els votants es posicionaren sobre l'acordat a Cuba, sinó que, en realitat, l'estratègia d'Uribe i els seus va ser apel·lar a la indignació ciutadana. Aquesta va ser, ras i curt, l'estratègia de la campanya que va acabar amb el triomf del No. Textualment, Vélez -qui per l'escàndol que es va organitzar ha hagut de dimitir com a membre del partit d'Uribe i ha oferit unes disculpes humiliants- havia declarat : "l'aprofundiment d'aquesta campanya va ser enviar el missatge adreçat per 'sacar la piedra de los electores’, per estrat i ubicació geogràfica. En emissores d'estrats mitjans i alts ens basem en la no impunitat, l'elegibilitat i la reforma tributària, mentre en les emissores d'estrats baixos ens enfoquem en subsidis".

Ara que el resultat de les urnes no ha estat l'esperat pels signants de l'acord de l'Havana, el qual asseguraven els sondejos, ara és quan s'ha establert un diàleg, fins i tot una incipient negociació entre els actors polítics actuals, govern i oposició; és a dir, entre Santos i Uribe. Es pot pensar que una letal barreja de miopia i egoisme, en un context en què ni els uns ni els altres tenien la pau com a objectiu central, sinó que pretenien treure importants rèdits polítics de la situació, està darrere tant del resultat concret de la consulta com de la baixa participació.

No obstant això, després d'aquesta incomprensible falta de previsió -que revela en última instància la debilitat dels lideratges i la manca de sentit d'Estat- han sorgit veus que volen veure llum al túnel ensorrat. El govern de Santos -ara reforçat per l'obtenció del Nobel de la Pau- tracta de recuperar la centralitat sobre l'escenari, i ho farà buscant el suport del Congrés en el què gaudeix de majoria; mentre que l'oposició liderada per Uribe ha de saber gestionar el seu èxit sense adjudicar-se la paternitat exclusiva del NO i sense que ningú puga pensar que està en contra de la fi de la violència. L'Estat Major de les FARC-EP, al seu torn, no pot desmentir la seua publicitada i inequívoca aposta per la pau, entre altres coses perquè és molt el que van posar sobre la taula de les negociacions i ara, senzillament, no poden revertir militarment els passos fets en favor de la fi de la confrontació armada. Així doncs, sembla que tots hauran de fer de la necessitat virtut.

Són molts els analistes que han connectat el resultat del plebiscit colombià amb el Brexit recent, fins i tot per refutar una suposada anomalia colombiana, la del inexplicable i aparent vot contra la pau. No sembla que més enllà de que van fallar els sondejos [alguna cosa bastant freqüent últimament] i de les inclemències meteorològiques, es puguen establir més connexions.

Això no vol dir que Colòmbia siga un altre planeta. Al contrari. Potser el que ha passat en aquell país sud-americà tinga a veure amb una altra realitat política força estesa a Occident: la de traslladar a la ciutadania la responsabilitat de pronunciar-se sobre assumptes d'extrema complexitat sobre els quals els qui haurien de decidir -assumint totes les responsabilitats que de això es derivaren- serien els representants elegits per aquesta ciutadania per analitzar, discutir i pactar fins a aconseguir els acords que gaudiren de les més altes dosis de consens entre els ciutadans. Fracassada la via d'una irresponsable i impossible democràcia directa, s’haurà de reprendre la de la de vegades injuriada democràcia representativa, fent treballar les institucions, singularment al Congrés.

Potser una bona part dels colombians que va votar NO i, encara més, molts dels que no van votar, van expressar la seua disconformitat amb uns líders partidaris que no han estat a l'altura del que el país necessita, i que a més de utilitzar-los en les seves particulars lluites de poder, no han fet sinó traslladar als ciutadans una bona part de les responsabilitats que ells haurien d'haver assumit i desenvolupat abans, molt abans de convocar a la gent a les urnes.


La senadora liberal Sofia Gaviria, abans qüestionada per les seves opinions crítiques sobre les negociacions de l'Havana, ha concitat amplis suports a una idea superadora dels antagonismes que van cristal·litzar en el plebiscit: "Cal passar la pàgina dels comitès i dels partits pel Sí o pel No, unir-nos tots i actuar amb grandesa. Cal que cessen els discursos en clau política [partidària], amb vista a les eleccions del 2018, i que els dirigents obren més enllà dels interessos particulars ".

domingo, 2 de octubre de 2016

El part de Ferraz: ha nascut el Partit Susanista Obrer Espanyol.

Després de mesos de sords però cruents combats al seu interior, finalment, el primer partit de l'esquerra hispana, el PSOE, s'ha suïcidat en un reality show tan lamentable com patètic. Com aquelles estrelles desaparegudes de les que encara rebem la seva llum, durant un temps seguirem percebent senyals cada vegada més febles del partit dels socialistes espanyols. Però, el que vam conèixer des de la segona meitat dels anys setanta, aquest, ja no existeix.

Un obrer tipògraf, de nom Pablo Iglesias [ironies de la història], el va fundar en 1879 com un partit per a la classe obrera, inspirat en la doctrina de l'alemany Karl Marx. Un segle i un any després, aquest partit va decidir abandonar la inspiració marxista i es va sumar amb entusiasme a la idea d'ampliar la seua base electoral a costa del que fera falta. Aquesta barreja de pragmatisme i poca vergonya política va tindre una bona acceptació entre la ciutadania, que el 1982 li va donar una majoria aclaparadora en tots els àmbits de la política espanyola. Recolzat per la Internacional Socialista i per altres organismes com la Fundació Ebert, i comptant amb el vist i plau nord-americà, el PSOE dirigit per Felipe González va aconseguir conjurar l'amenaça militar per una banda, i el perill d'una italianització d'Espanya per una altra, la d’un partit Comunista fort com a primera alternativa de l'esquerra. Quan es va constituir el primer parlament de Madrid, sorgit després de les eleccions del 15 de juny de 1977, el líder comunista Santiago Carrillo li va preguntar al seu camarada Simón Sánchez Montero -tots dos a l'hemicicle, mirant cap a la bancada socialista- "i aquests, on eren?". Hi havia diputats que tot just portaven un parell de mesos afiliats. De fet, es deia que la vintena de diputats comunistes sumaven més anys de presó que de militància els seus homòlegs socialistes.

El partit dels comunistes havia estat, realment, el que havia mantingut viva la lluita contra la dictadura de Franco, i des de 1956 havia aixecat la bandera de la Reconciliació nacional. Durant aquells anys de lluita clandestina, el PSOE va estar -amb honroses excepcions al País Basc i poc més- pràcticament desaparegut. L'absència de la UGT explica, en bona part, la necessària creació de les Comissions Obreres; i no serà fins a 1974 quan apareguen uns joves andalusos i madrilenys que desbancaran els vells i inoperants dirigents de l'exili, i es faran amb el control del partit a la localitat francesa de Suresnes.

El triomf de 1982 va ser històric, un partit derrotat a la Guerra civil tornava al poder per la força de les urnes. Bé es pot dir que la Transició havia acabat.

El tàndem format per Felipe González i Alfonso Guerra va capitanejar una sèrie de governs -fins 1996- que ofereixen un balanç més que positiu de modernització i d'inserció d'Espanya al món. També, és clar, hi ha les ombres, alguna d'elles amb llarg recorregut: els cafelitos de Juan Guerra -el hermanísimo- en un petit i il·legítim despatx a la seu del govern andalús a Sevilla, van ser la tinta amb la qual es van escriure els primers casos de corrupció que van afectar al partit. El sarcasme popular li va donar la volta a un dels més potents eslògans del mateix: on es deia Partit Socialista, cent anys d'honradesa, algú va afegir ... cent anys, però ni un minut més. La idea va fer fortuna.

Malgrat tot, com ha escrit aquests dies Pablo Iglesias [la ironia de la història de la que parlàvem, el de Podem], "l'hegemonia del PSOE era tal que se li va perdonar tot durant anys, des de les conseqüències de la seua acceptació de la divisió del treball a Europa -que ens va convertir en una perifèria especialitzada en el turisme-, passant per la corrupció fins al terrorisme d'Estat ". Tot i amb això, González i companyia es van mantenir catorze anys al poder, fins que van ser substituïts pel Partit Popular el 1996, obrint així dues legislatures amb governs cada vegada més reaccionaris en l'ètic i el cultural i més neoliberals en l'econòmic i el social. A més, el PP d'Aznar es va emprar a fons en una missió de la qual els costos són encara avui creixents i, fins i tot, imprevisibles: van treballar amb afany per la recentralització d'Espanya, així com per una renacionalització espanyolista en el seu format més castellanista.

Els dos governs de Rodríguez Zapatero van acabar com el ball de Torrent. La crisi econòmica que els socialistes es van obstinar a negar, l'inici dels ajustos durs i l'enfrontament intern provocat per la pèrdua de presència institucional -local, regional i estatal- va portar el PSOE a perdre més de quatre milions de vots en 2011. A ells cal sumar la pèrdua de dos milions i mig el 2015, una caiguda que no es va aturar el 2016 i que s'ha confirmat amb els últims resultats a Galícia i el País Basc, catastròfics per al partit del puny i la rosa.

Fa gairebé deu anys que el tribalisme polític s'ha imposat en el partit. Porten anys generant notícies que majoritàriament tenen a veure amb els seus problemes, discussions, baralles i enfrontaments interns. El partit ha perdut el contacte amb les classes mitjanes urbanes, els sectors professionals i la joventut. A més, resisteix en bona mesura recolzant-se en l'Espanya del sud: Castella, Extremadura i Andalusia, el que no pot ocultar la seva caiguda a Galícia, País Basc, País Valencià, Balears i, singularment, molt singularment, Catalunya. La política renacionalizadora i castellanista d'Aznar va ser assumida per bona part d'un PSOE miop i jacobí, que -amb un nacionalisme espanyolista anacrònic- ha estat incapaç de comprendre les noves demandes que han aparegut en l'encaix de les diferents nacionalitats a l'escenari perfilat en 1978, que es va plasmar en la Constitució.

Aquests canvis no els entén el PP, que contra tota evidència segueix pensant que Espanya és Castella i poc més; una Espanya en la qual cap el sano regionalismo del que ja parlaven fa un segle Miguel Primo de Rivera i altres. El polític i periodista català Manuel Millán Mestre -qui va ser fundador del Partit Popular- sempre diu que li sorprèn que els dirigents del PP de Catalunya no expliquen a Madrid, a Rajoy i el seu equip, com estan les coses, què està passant realment a Catalunya ; i això amb la intenció de treure'ls de la seua obcecació, de que abandonen la seua ceguesa, de fer-los que actuen políticament. Potser els passa com a Miquel Iceta, el primer secretari del partit dels socialistes catalans, qui comprèn certs recels de part del PSOE a col·laborar amb els partits independentistes. Iceta, però, insisteix: "Jo intente convèncer-los moltes vegades que és totalment a l'inrevés: si no volem que Espanya es trenque hem de parlar amb els independentistes per evitar-ho. No s’hi veu cap solució que no passe per parlar amb ells, puc entendre l'escepticisme, fins i tot la por, però crec que no hi ha altra alternativa ".

En qualsevol cas, el que ara s'ha estat dirimint, en aquest escenari podrit per la inacció del PP pel que fa a la situació a Catalunya, és qui assumeix al PSOE el cost polític de fer president Mariano Rajoy, cosa que està en les antípodes del que volen les bases socialistes i la majoria dels seus votants. Ignacio Escolar ha explicat molt bé la situació: "És indefensable apostar per l'abstenció i no dir-ho: voler solucionar aquest debat amb un cop intern i una gestora per evitar així les crítiques de la militància i dels votants, perquè no et culpen de haver pres tu la decisió ". Se suposava que aquest gripau havia de menjar-se'l Pedro Sánchez, carbonitzant-se políticament i aplanant així el camí a la líder andalusa. En negar-se aquest, un home que va arribar a la secretaria general amb el suport de Susana Díaz per barrar el pas a Eduardo Madina i que aviat es va rebel·lar contra la seva patrocinadora, el sector més establert i sistèmic del Partit va entrar en pànic. Tenen por que unes terceres eleccions agreugen l'enfonsament del PSOE, però també els horroritza imaginar una majoria alternativa al PP [amb Podem, els bascos del PNB i el vistiplau dels sobiranistes catalans], i volen estar en sintonia amb els poders fàctics dels que molts d'ells ja en formen part [vegeu el tàndem d'interessos presumptament delictius que formen, per exemple, Felipe González i Juan Luis Cebrián, així com el paper que està jugant el Grup PRISA i, especialment, el diari El País].

Per això volen, necessiten, abstenir-se en una propera votació d'investidura de Rajoy, però ningú vol pagar aquesta factura. Com Sánchez es va negar, han hagut de rellevar-lo i de crear una gestora que faça la faena bruta i li obri el camí a Susana Díaz perquè creue Despeñaperros i s'instal·le a Ferraz, la butaca amb el qual somia des de fa anys. I per aconseguir aquest objectiu van organitzar la dimissió de part de l'Executiva i altres coses. A propòsit d'aquesta maniobra, Josep Borrell ha declarat: "Diuen que hi ha un cop d'estat, però si ho fos, estaria organitzat per un sergent chusquero". Tanta poca traça, tan poca finor ha dut a Ignacio Escolar a formular unes preguntes clau: "de veritat l'única manera que van trobar de canviar al capità era enfonsar el vaixell? ¿I tot això simplement per la data del congrés? De veritat?".

No estem, doncs, davant d'una pugna entre dues faccions partidàries que representen fonaments ideològics o projectes polítics antagònics. No és un combat entre bons i roïns, és una lluita pel poder en el partit; una baralla en la qual des d'ambdues parts s'ha fet gala d'una malaptesa infinita i, a més, no s’ha vacil·lat en tensar fins al límit de la fractura total al propi partit socialista. És clar que una de les faccions, la dels anomenats crítics, han violentat la legalitat partidària d'una forma il·legítima, però no només ara: des que Sánchez no es va comportar com l’interí que Susana Díaz havia dictaminat [ja va dir en el conclave al qual es va decidir el seu nom, al juny de 2014, "Aquest xicot no val, però ens val"], ella i els seus barons afins es van dedicar a fer-li la guerra des de dins, a desautoritzar-lo, a emmanillar-lo, a humiliar-lo. Tant com blasonen de la seva espanyolitat, que el primer per a ells és Espanya, i han anteposat els seus interessos més pedestres a la seva obligació de conformar una alternativa política a Mariano Rajoy i el seu partit, responsables tots dos de l’austericidi dels últims anys i de ser una organització criminal enfangada en la corrupció total.


El resultat de tot aquest dramàtic fulletó ha estat la mort política de Pedro Sánchez, mentre el PP es frega les mans, incrèdul per la seva bona estrella. No és que Espanya tindrà un nou govern encapçalat per Mariano Rajoy, és que l'esquerra política espanyola va a oblidar-se de formar govern, com a mínim, durant els propers quinze o vint anys. Mentrestant, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans, s'aprofundirà en la desigualtat, es delmarà el malparat Estat del benestar, i ja veurem què passa amb l'avenc que cada vegada més separa l'Espanya del Nord de l'Espanya del Sud. Tal sembla que alguns -tant des del PP com des del Partit Susanista Obrer Espanyol, en encertada expressió d'Íñigo Sáez de Ugarte- semblen entossudits en què amplis sectors de l'esquerra política perifèrica s'adscriguen cada dia amb més entusiasme a l'independentisme per fugir d'aquesta Espanya irrespirable.