domingo, 25 de junio de 2017

Com canalitzar la ràbia?

Fer balanç de la setmana política implica que la ràbia aparega amb força. La ràbia i la seva germana la ira són dues sensacions, dues emocions molt freqüents últimament per aquestes terres. Almenys entre aquells que se senten colpejats per les polítiques del Partit Popular, estafats per la seua relació sistèmica amb la corrupció i desconcertats perquè malgrat tot, particularment malgrat la seua imperícia en problemes de gran calat i més enllà de la poca traça vergonyosa del seu mandatari, aquesta formació política encara es manté al capdavant del Govern a Madrid després de superar la moció de censura.

El Congrés dels Diputats va reprovar al ministre de Justícia, Rafael Catalá, i a altres càrrecs de l'aparell judicial de l'Estat, però tan inusual pronunciament no ha tingut cap resultat pràctic, ni en detriment de l'Executiu ni del PP. Si de cas estimular la jactància de l'interessat en el sentit d'afirmar que ell segueix comptant amb el suport de qui el va nomenar, com si això fos la legitimació suprema. Està en marxa, a més, la reprovació de Cristobal Montoro, ministre d'Hisenda, a qui el Tribunal Constitucional ha donat una garrotada espectacular, el que ha motivat que l'interessat faça acudits i divulgue ocurrències sobre la seua permanència al Govern.

L'amnistia fiscal que Montoro va signar ha estat apallissada per la sentència del Constitucional i, per si això fos poc, el balanç que es fa del que va significar la mesura posa els pèls del contribuent de punta. A més, l'informe que hem conegut sobre la morositat demostra que són més de 15.000 milions d'euros els que es deuen al fisc, i entre els incomplidors hi ha noms de persones i d'empreses que són recalcitrants des de fa anys. ¿Com és possible que Hisenda, tan rigorosa i efectiva contra el contribuent del carrer, especialment contra els més dèbils econòmicament, es mostre reiteradament impotent o condescendent amb aquests estafadors desvergonyits? Calla el ministre Montoro sobre el particular, ell que sempre treu pit davant qualsevol crítica que se li faça, i causa curiositat saber que li dirà a la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, la família de la qual manté un deute fiscal ben robust des de fa anys.

També en aquests dies han passat diversos exministres del PP per l'Audiència Nacional en qualitat de testimonis en el Cas Gürtel. Ángel Acebes, Javier Arenas, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja -pesos pesats del partit i dels governs d'Aznar- han comparegut a petició de l'ex tresorer del PP, Luis Bárcenas, qui havia declarat haver-los repartit sobres de sobresous a la seu del Partit durant anys. Tots ells, malgrat estar obligats a dir veritat, van declarar no saber res dels famosos sobres. No recordaven, no els constava o no en sabien res de res. A més, la seua opinió sobre Bárcenas, va resultar immillorable. No recorden res excepte que és un senyor com Déu mana. I si va passar alguna cosa, que no va passar, han coincidit tots ells, que li pregunten al senyor Álvaro Lapuerta, que era el tresorer. És clar que el senyor Lapuerta pateix demència senil, així que preguntar-li ningú li va a preguntar res. Tot sembla indicar que ara el conegut com Luis el Cabrón canviarà el seu testimoni, després del pacte de silenci que s'albira en el curt termini. Gos no menja gos, sembla ser la consigna, però des del PP s'indignen si se'ls esmenta un possible acord extrajudicial entre l'acusat i els testimonis implicats. Caldrà veure com acaba la festa, però la ràbia amb la seua dosi d'ira ja s'està generalitzant entre els votants dels partits d'oposició.

La perla de la setmana, però, ve de fora, en concret dels Estats Units. The New Tork Times ha publicat un editorial sota el revelador títol de "El desafiament de Catalunya a Espanya".

Al text no li’n sobra una coma, i sorprèn com és possible que l'editorialista del diari nord-americà explique amb tanta claredat una situació que Rajoy, els seus ministres i el seu partit no són capaços de comprendre i afrontar. El diari, que parteix de la idea que molts catalans veuen clars avantatges en romandre dins d'Espanya, com ara la pertinença a la Unió Europea, defensa que el millor resultat per a Espanya seria permetre el referèndum, i per als votants catalans rebutjar la independència, com han fet els votants al Quebec i Escòcia. Altrament, afirma l’editorialista, la intransigència de Madrid només inflamarà encara més les frustracions catalanes. Són tres idees senzilles d'entendre, tres pensaments que resulten fàcilment compartibles, però que Rajoy i el PP s'obstinen a ignorar.

Carlos Elordi ha escrit en paral·lel un interessant article i l’ha titulat "I si la crisi catalana acaba amb Rajoy?" Després d'afirmar que Mariano Rajoy no sap, no vol i no pot cedir perquè la ultradreta no l'hi ho permetria i per què , a més, creu que la confrontació li produiria rèdits electorals, el columnista afirma que el del PP pot estar enganyant-se completa i absolutament.

La tesi de Elordi és què, acorralat, l'independentisme català podria posar en serioses dificultats a l'Estat i si així fos la resposta judicial dura per part d'aquest no faria sinó -com apuntava l'editorial del NYT- inflamar les frustracions catalanes. Això generaria unes turbulències que Rajoy, amb la seva malaptesa i la seva incapacitat per afrontar problemes greus, no sabria gestionar.

Així estan, més o menys, les coses a l'escenari polític. Ràbia, ira i, en última instància, estupor pel que passa o pel que pot arribar a passar. Com canalitzar aquests sentiments tan potents i esgotadors? És un repte al qual molts ens enfrontem cada dia.

domingo, 18 de junio de 2017

Allò urgent i allò important. Paisatge després la moció.

Es va celebrar el debat de la moció de censura presentada per Units Podem contra Mariano Rajoy i és ampli el consens que permet afirmar que el debat va tindre molt bon nivell, que en absolut va ser una sessió de circ ni una performance "del de la coleta". Rajoy va assumir la seua responsabilitat, per una vegada i sense que serveixca de precedent, i va abandonar la seua còmoda butaca i el seu pur fumejant per pujar a la tribuna i respondre a la contundent denúncia d'Irene Montero a la seua acció de govern i al seu partit com a organització corrupta fins al moll de l’os. Després, davant les propostes alternatives que va formular Pablo Iglesias, es va limitar a la desqualificació personal i a les seues conegudes ostentacions macroeconòmiques.

A més d'oferir un altre moment de vergonya aliena parlamentària amb cuanto peor mejor para mí, el suyo, l'actual president va eixir tocant campanes i va decidir amagar-se darrere les grans xifres per derivar a massa la corrupció que l'asfíxia i la perversitat de la seua política austericida. No obstant això, el més significatiu és que Rajoy no va aconseguir més que 170 vots, és a dir que no compta amb la meitat més un dels vots de la Cambra, així que farien bé els seus joglars a sou en rebaixar els adjectius encomiàstics que dediquen al de La Moncloa.

Queda clar que no hi ha força parlamentària que estiga a gust al costat del PP. Són massa retorçuts i fan vergonya aliena els arguments dels que li han donat suport, però s'ha pogut percebre que hi havia molt d'homenatge obligat en ells. En general, cadascú juga les seues cartes, uns mantenint la decència i el decòrum, altres, per contra, convertint-se en contorsionistes per justificar l'injustificable.

Des del camp de l'esquerra, el debat ha deixat un parell de bons titulars. El primer, que el PSOE de Pedro Sánchez -fins i tot abans del congrés en el que ha aconseguit el control total del seu partit- emeta senyals de distensió amb Units Podem i les seves organitzacions regionals. L'altre, que des de la coalició morada s'han donat mostres d'haver inaugurat un temps diferent en el qual la col·laboració amb els socialistes no només és una enunciació retòrica, sinó una necessitat contrastada. Òbviament partim de la hipòtesi de considerar sinceres les paraules intercanviades entre representants de les dues formacions dins i fora del Parlament. Fins i tot en declaracions individuals als mitjans. Excés d'optimisme, ingenuïtat? No, es tracta de pur pragmatisme per ambdues parts.

Ni el descens als inferns electorals del PSOE es revertirà a mig termini, ni el fenomen Podem és un globus que es desinflarà en el mateix període. Ni el PSOE desapareixerà consumit en la seua pròpia marmita, com semblava fins fa poc, ni els morats van a assaltar cap cel al galop. Tots dos hi són i no van a esvair-se en la boira, així que més els convé entendre’s. Es tracta d'assumir, per les dues parts, que la col·laboració que funciona amb caràcter local i regional pot estendre’s a l'àmbit general d'Espanya.

Amb tot, és peremptori que els dos actors comprenguen que han de diferenciar entre allò que és urgent i allò que és important, i actuen en conseqüència. Allò ineludible, allò urgent, és desallotjar el PP del govern, cosa que permetria recuperar la confiança en les institucions embrutades per la corrupció; allò principal, allò primordial és revertir les polítiques antisocials del PP, regenerar i renovar el desacreditat poder judicial i reformar el text constitucional per redefinir aquest Estat plurinacional que és Espanya. Res rellevant es pot fer amb el PP al poder i contra la seua majoria absoluta al Senat, així que primer cal resoldre el que és urgent per a poder afrontar després el que és important.

Donant per bona la idea que el nou temps entre el PSOE i Podem no és només un exercici de replegament tàctic, sinó una decisió resultant d'una anàlisi serena i realista de l'escenari polític, tots dos haurien de revisar la seua relació amb Ciutadans. Esperant, no sense raons, que aquests facen alguna cosa semblant.

Rivera no va a resignar-se a ser un escuder de Rajoy de forma indefinida, i la seua aposta hauria d'anar per la via de la regeneració d'aquesta dreta de La Escopeta Nacional, que ha sofisticat els mecanismes espoliadors però que segueix devota de Frascuelo i de Maria. L'esquerra, un cop més, ha de fer el que estiga al seu abast per civilitzar eixa dreta assilvestrada que és fauna endèmica a Iberia. Cal aprofitar el desig d'Albert Rivera d'ocupar el centre dreta i trobar la forma de col·laborar a tres per abordar el que és més urgent: enviar el PP a l'oposició. Per a això s’hauria de posar el focus en el mínim comú denominador que PSOE, Podem i Ciutadans poden compartir pel seu propi interès particular i també per l’interés general, el de la majoria d’electors que no vota al PP.

domingo, 11 de junio de 2017

El xoc dels nacionalismes abstrets. La federalització dins la Unió Europea com a única alternativa.

Molt es parla del xoc de trens, i la imatge és bona; no obstant això, crec que és més precís i expressiu utilitzar la del xoc de nacionalismes. Abstrets tots dos, és a dir lliurats a les seues pròpies idees, a les seues fantasies, i aïllats del món que els envolta.

L'anul·lació pel Tribunal Constitucional de l'Estatut aprovat pels electors catalans, al juny de 2010, va ser una bomba els efectes de la qual es prolonguen ja set anys i encara duraran molt més. El Partit Popular, paladí abnegat del més ranci nacionalisme espanyol, es va servir del seu enfrontament amb el nacionalisme català per obtenir vots a la resta d'Espanya, i va explotar aquest filó de manera tan perillosa com irresponsable. Els nacionalistes catalans, els que no havien qüestionat fins aleshores el marc legal definit per l'Estatut -els majoritaris- i els que sempre el van considerar insuficient -llavors clarament minoritaris- van decidir una cosa semblant: explotar en el seu benefici electoral a Catalunya els menyspreus, les ofenses i la inacció dels de Rajoy i, a més a més, competir entre ells a veure qui era més autèntic i conseqüent.

En aquesta carrera cap a no se sabia on, va aparèixer el dret a decidir i el referèndum vinculant com la clau que obriria tots els panys a la independència de Catalunya. Primer es parlava de la indiscutible bondat de preguntar-li a la ciutadania, però a poc a poc es va passar a oferir aquesta opció com la via que permetria la certificació de la secessió catalana. D'un temps ençà, ens trobem davant d'una doble convicció: uns afirmen que el resultat està cantat i Catalunya se separarà d'Espanya, mentre que els altres diuen que no hi haurà tal consulta i que mai es produirà una ruptura de la unitat espanyola.

El passat dia 9 de juny, el president de la Generalitat catalana, Carles Puigdemont, va anunciar amb gran solemnitat -però sense signar un paper- la data i la pregunta a la qual suposadament hauran de respondre els censats a Catalunya. Immediatament va respondre el Govern de Madrid: "Que ningú tinga cap dubte que quan es passe de l'anunci als fets serà recorreguda pel Govern", va dir el ministre portaveu en la roda de premsa posterior al Consell de ministres. Roda i volta, que així anem des de fa anys. A l'anunci d'uns li segueix l'amenaça dels altres.

Els dos actors, els caps de tots dos nacionalismes, segueixen enrocats en les seues respectives posicions. Rajoy fa anys que aspira que l'assumpte es podreixca i que els sobiranistes catalans siguen incapaços de mantenir la tensió popular per la secessió. El Govern de Junts pel Sí i la CUP s'aferren a fantasiejar sobre un procés en què tot seran beneficis, sense cap despesa, i s'han esforçat de manera incansable per convertir l'assumpte en un problema internacional.

A Madrid, a l'irresponsable govern del PP no sembla preocupar-li que els suports al sobiranisme actual s'hagen disparat respecte als de 2010, ni que la relació entre unionistes i independentistes estiga més o menys equilibrada. Estan convençuts que és més fàcil manifestar-se per la independència que votar per ella -si arribara el cas-, així que pensen que el millor és no fer res. A Barcelona, ​​per la seua banda, fan com que ni veuen ni senten els senyals que reben des de l'exterior que el seu problema és un problema espanyol, no europeu. La recent resposta de la Comissió de Venècia, l'òrgan consultiu del Consell d'Europa que ha dictaminat sobre diferents processos refrendaris, ha estat contundent: qualsevol referèndum ha de ser acordat i realitzat dins de la legalitat de l'Estat.

La Comissió Europea no ha dit res que no sabérem, ni pel que fa al referèndum ni tampoc pel que fa al dret a decidir que es plasmaria en la Declaració Unilateral d'Independència. Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona ho explicava recentment. Insistia que la crida a les urnes no té cabuda en l'ordenament jurídic nacional i internacional -com han dit des Venècia- i afegia algunes preguntes d'ordre pràctic: Com pot fer-se un referèndum si no hi ha un cens preestablert? Un referèndum pot donar lloc a controvèrsies, ¿Quina autoritat decidiria sobre aquestes? Amb quins jutges es podria comptar? Què passaria per compondre les taules? I si hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, ​​que no volen participar-hi? A qui s’obligaria a cedir les escoles? Arbós, a més, recorda que els dos sindicats dels Mossos d'Esquadra i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja han dit que no actuaran fora de l'actual legislació. Pel que fa a la secessió anunciada de no realitzar-se el referèndum, el professor explicava que "es parteix d'uns supòsits discutibles com que hi ha el dret a decidir en l'ordenament jurídic internacional i no és així".

Tant si el referèndum es fa com si no es fa, que no es farà, el resultat del pols entre nacionalistes serà el mateix: convocatòria d'eleccions a Catalunya. El resultat d'aquestes, que polaritzaran de manera preocupant a la societat catalana i, també, a la societat espanyola, oferirà un resultat similar a l'actual pel que fa a la composició del Parlament de Catalunya: no hi haurà una majoria contundent ni a favor ni en contra de la separació. A més, qualsevol resultat que pogués donar-se, qualsevol, no seria de cap manera un resultat definitiu. Acabem de veure en les eleccions britàniques com el no fa gaire majoritari independentisme escocès, que exigia un segon referèndum i que va votar contra el Brexit, ha perdut força en benefici dels conservadors ultra-unionistes. És una cosa que hauria de fer reflexionar des de les dues ribes de l'Ebre.

Convindria que els nacionalistes espanyols i catalans admeteren, d'entrada, que tots dos tenen un problema de dimensions considerables i que han de pensar en com abordar-lo. Després, no hi ha res més a fer que seure a parlar de política, començant per si la taula ha de ser rodona, ovalada o rectangular, sobre l'agenda i sobre els terminis, però sense urgències que cal asserenar els ànims. Els espanyolistes han d'acceptar que l'assumpte se’ls hi va escapar de les mans i que no podran negar de manera indefinida ni la singularitat catalana ni la realitat plurinacional d'Espanya, cosa que és observable a simple vista per a qualsevol que no estiga políticament cec. Els catalanistes hauran de concedir que a les braves tenen les de perdre, que vivim temps de menys fronteres i de més elevar la qualitat de la democràcia i d'atendre de manera efectiva les necessitats socials fonamentals, forjant aliances i convenis nacionals i transnacionals.

Res no pot tornar a ser com era abans de 2010. Tots dos adversaris hauran de procurar no humiliar l'altre i ser pragmàtics en la defensa dels seus principis. I això es fa sense abandonar-los, però sí pactant com es poden aplicar. L'única solució és –al meu parer- la federalització real d'Espanya dins d’una Unió Europea potent, que no és –òbviament- el cafè per a tothom autonòmic. Quant més es tarde a arribar a aquest punt de confluència, pitjor per a tothom. Pitjor. Per a tots.

domingo, 4 de junio de 2017

La moció de censura, entre l'activisme banal i la política efectiva.

Tinc una particular fixació amb aquella mena de sentència d'Eric Hobsbawm que he patit des que tinc ús de raó política: per als ubicats a l'esquerra política és molt fàcil confondre l'activisme militant amb la transformació social efectiva. Estar plenament convençuts que ens assisteix la raó, que la nostra posició és èticament indiscutible, no ens garanteix en absolut que assolim els nostres objectius. En el fragor de la lluita política, a més, és molt fàcil caure en allò de la hiperactivitat i creure que amb ella aconseguirem l'èxit per definició.

Una mica d'això he recordat en llegir recentment a Carlos Elordi qui, referint-se a la moció de censura contra Rajoy, insistia en aquesta línia en escriure que la via que Iglesias i Podem han adoptat és la de l'activisme per damunt de tot. Agitprop sense més contingut que aquesta intenció de transmetre a tots els que volen veure fora del Govern al PP que ells, els de Podem, estan treballant per aconseguir-ho. No puc oblidar que aquesta ha estat, des de sempre, la temptació en la que ha caigut amb freqüència l’esquerra: radical en les seues formes, però molt poc operativa si per tal entenem assolir resultats tangibles.

Hi ha motius per a aquesta moció de censura? Per descomptat, sens dubte. El que Rajoy i el seu govern estan fent, des de la política econòmica a la laboral, des de la política exterior a la mediambiental, passant per la manipulació de les institucions, l'adulteració dels processos electorals i la corrupció estesa com una metàstasi partidària, tot això i més mereix que es presente una censura formal al Parlament contra el president més lamentable de la nostra història recent.

Som molts els que, induïts pel majúscul cabreig, aplaudirem la idea de la moció. El PSOE no estava per a res i s'esperava que la senyora Díaz prengués les regnes per reforçar, encara més, aquella conxorxa que ella i els seus barons mantenien amb el PP. Per això, que Podem aixequés la veu va ser rebut com un respir, com un crit de ràbia què, si bé era magre consol, almenys demostrava que una mica de vida quedava a la Carrera de San Jerónimo.

No obstant, el sorprenent i inequívoc resultat de les primàries socialistes, amb la victòria de Pedro Sánchez, va donar que pensar a alguns. Per exemple a Compromís. La coalició valencianista va proposar a Podem aparcar la moció per poder-la negociar amb la nova direcció socialista, i va demandar a aquesta que donés algun senyal d'acabar amb la companyonia amb Rajoy i els seus. Era el més raonable, i hauria obert una porta no només a la política amb majúscules, sinó també a la il·lusió de l'electorat d'esquerres. Però ni els uns ni els altres van modificar la seua posició.

Ara, però, el nou portaveu socialista, José Luis Ábalos, ha fet unes declaracions interessants. Ha afirmat que cal convergir amb Podem, apropar-se, buscar objectius compartits deixant les estratègies partidistes al marge. Així doncs, si aquest és el nou discurs socialista caldria esperar dues coses: una, que sense abandonar una distància crítica, els socialistes haurien de deixar de demonitzar-los i de considerar-los l'enemic a batre; dos, que els de Iglesias haurien de fer costat a la idea i no posar pals a les rodes de la nova direcció de Ferraz.

Si no perdem de vista que Rajoy i el PP són un càncer polític que amenaça amb devaluar el sistema democràtic a les seues cotes més preocupants, que no vacil·len a violentar tot el que existeix en matèria institucional, que són capaços de deixar podrir els problemes més greus, que no s'abstenen d'abusar de la patent de corso amb la qual han navegat des de fa molts anys, si no s'oblida això i es coincideix en que és imprescindible fer-los fora per poder redreçar el rumb del país, llavors caldrà convenir que la col·laboració entre Podem i els seus amics i aliats regionals amb el nou PSOE que ha d’eixir del seu pròxim congrés és cosa irrenunciable. Potser els líders de totes aquestes formacions podrien passar-se uns dies, aprofitant l'estiu, per Portugal i esbrinar què dimonis porten allí entre mans els seus homòlegs lusitans.

Les diverses formacions polítiques que es reclamen d'esquerres haurien de saber supeditar la seva legítima tàctica particular a la inajornable decisió estratègica de col·laborar lleialment. Si no es fa, tindrem més del mateix, d'allò que ens advertia Hobsbawm: molt soroll per no res o, més ben dit, molt activisme i poca transformació social.

sábado, 27 de mayo de 2017

Va triomfar la rebel·lió: la militància va dir NO a la clandestina Gran Coalició.

L'octubre passat, abans de la investidura de Rajoy, vaig escriure un article amb el títol "La difícil [però necessària] rebel·lia de la marineria socialista: només es pot dir No al PP i a Rajoy". En ell deia que era impossible entendre com havia actuat el PSOE des de les eleccions generals de desembre de 2015 fins a llavors. Impossible, fins i tot, raonava, si prestàvem exclusivament atenció a la lògica partidària o al que tan pomposament anomenen els interessos d'Espanya. No obstant això, escrivia un servidor: “si ens preguntem com és que els anomenats barons i alguns elements de la vella guàrdia felipista han treballat en contra del seu propi secretari general, Pedro Sánchez, no trobem una altra resposta que la que connecta aquesta tàctica a una estratègia pactada entre les elits polítiques i econòmiques espanyoles -el que els anglosaxons anomenen el establishment- segons la qual els dos grans partits sistèmics -el PP i el PSOE- són els únics autoritzats per accedir al timó de l'Estat”.

L'article finalitzava, no obstant això, atenent a unes febles senyals que es rebien des de l'interior del vaixell socialista. Una part, petita però combativa de la marineria semblava no resignar-se als dictats de la direcció del PSOE. En aquest sentit vaig escriure: "sembla que encara hi ha militants i ciutadans en la perifèria partidària que no es resignen i creuen que és possible recuperar aquesta organització política. És difícil imaginar què, decidits a la rebel·lió, convençuts que no queda una altra que el motí, tinguen alguna probabilitat de victòria. Però, pensant més en el futur que no en el temps pròxim, no els queda una altra opció que negar-se a la humiliació de fer president Rajoy. Ara per ara és, molt probablement, l'única forma de mantenir l'honorabilitat d'unes sigles històriques, d'un partit que no va ser creat per un obrer tipògraf en 1879 perquè els seus dirigents tinguessen com a objectiu final aconseguir una butaca en els consells d'administració de les més grans empreses multinacionals ".

Doncs bé, passats vuit llargs mesos en què tot semblava lligat i ben lligat al Carrer Ferraz, la rebel·lió es va produir i, a més, va triomfar.

La senyora andalusa ha estat derrotada, i tot el seu seguici de pròcers, insignes, notables i molt principals dirigents intenten pair què ha passat. Rodríguez Ibarra, l'estrafolari i anacrònic expresident extremeny -que es va negar a participar en les primàries- a qui li agrada donar cops d'efecte en la seua qualitat de vers lliure en el partit, ha explicat que el resultat de l'elecció només s'entén per la deriva àcrata de la militància, la pobra, sempre disposada a dir no als que manen, també en el partit dels socialistes. Veges tu quina imatge té el cavaller dels seus companys de partit.

No, no ha estat l'acràcia la qual explica el desastre de l'Armada Invencible Susanista. Ha estat el fàstic, la repugnància, el tedi d'una bona part de la militància socialista, poc més de la meitat dels afiliats, el que ha causat la bolcada imprevista per la immensa majoria d'analistes i opinadors.

La repulsió provocada per la connivència amb el PP de Rajoy, la que va explotar després de la vergonyant abstenció de la major part del grup parlamentari socialista al ple d'investidura, realitzada després de l'execució sumària del Secretari General del Partit, Pedro Sánchez, en el Comitè federal l'1 d'octubre de 2016, ha estat el combustible que ha alimentat el motor del procés que ara ha finalitzat amb la tornada triomfal d'aquell a qui anomenen, no sense raó, el Renascut.

Com és possible que tan egregis mandarins fossen tan, però tan ignorants del sentir de més de la meitat dels seus afiliats? Com entendre que tan il·lustres i experimentats polítics es creguessen que la senyora andalusa era una aposta virtuosa? Com pair que tan famosos dirigents estiguessen convençuts que la clandestina Gran Coalició que de fet havien rubricat amb els del PP anava a ser assumida, sense més, amb obediència franciscana, pel comú dels seus militants, especialment aquells que ni tenen càrrecs ni els esperen?

Produeix calfreds constatar, de tant en tant, en mans de qui estem. Si aquests dirigents, estatals, regionals i locals, estan sords i cecs davant el que passa en el seu propi partit amb la seva pròpia gent, què sabran del que passa més enllà dels seus murs partidaris, del que passa a la societat, del que pensen, senten i pateixen els electors que tenen el cor a la seva esquerra?

Veurem què fan Pedro Sánchez i els seus, que no ho tenen gens fàcil per cert. Han vençut a tot, absolutament tot l'establishment, però aquesta ha estat només la primera gran batalla. Ara cal anar al Congrés i guanyar-lo també, i cal aprovar un programa que resulte il·lusionant per a l'electorat progressista i reformista, amb alta sensibilitat social. Un electorat al que se li propose un futur, no al que se li expliquen historietes del que va ser l'època daurada socialista. Uns votants als quals se'ls ofereixca un model d'Estat en el qual les diferents sensibilitats nacionals tinguen cabuda en harmonia i sense mordasses.

No serà fàcil, no. Però convindria que els nous dirigents feren explícita la seua convicció que per als electors de dreta ja hi ha dues opcions: la del PP per als més recalcitrants, i la de Ciutadans per als més moderns; així com que el PSOE se situa a l'esquerra reformista, de manera inequívoca.

A més, independentment dels càlculs electorals, aquesta nova direcció hauria de fer bandera de la seua negativa a qualsevol tipus de col·laboració amb un partit com el que comanda Rajoy, que és un autèntic perill per a la democràcia espanyola. La corrupció que l'ofega en les seves pròpies aigües fecals, la seua ineptitud davant la situació que es viu a Catalunya i la seua insuportable manipulació de la Justícia, exigeixen que tots els representants de la ciutadania progressista col·laboren per fer fora el PP del poder. Aquest hauria de ser l'objectiu número u de Pedro Sánchez i el seu renovat equip, atés que sense assolir-lo poc es pot fer per redreçar el rumb d'una Espanya que navega a la deriva amb un capità al qual cal rellevar del comandament com més aviat millor.

domingo, 21 de mayo de 2017

Trump i Rajoy coincideixen en el seu esforç per devaluar les institucions.

Pot semblar una bajanada, però no ho és. Les institucions vertebrals d'un Estat no poden patir tensions de ruptura de forma indefinida, i menys encara si aquesta possible fractura es produeix per l'acció o per la inacció de les més altes magistratures d'aquest mateix Estat. És per això què, com a necessitat preventiva de preservar la fiabilitat i la credibilitat d'aquestes institucions centrals, dos personatges tan antitètics en les seus formes com Donald Trump i Mariano Rajoy haurien de ser obligats a sotmetre’s al seu control.

El nord-americà és un milionari extravagant i capritxós, que a més de semblar clarament un pertorbat -i ho diu la més reconeguda organització de psiquiatres dels Estats Units-, a més de ser tan perillós com un ximpanzé amb una metralladora, a més de ser un ultradretà que abomina d'elements constitutius d'un sistema democràtic [com la llibertat de premsa, per exemple]; a més, és un home que sustenta la inacceptable idea que les institucions dorsals del seu país han de adaptar-se al seu poder personal, de manera que aquest no ha de tindre trava alguna. Trump és, com a persona, un prepotent mal educat, un arrogant misogin i racista que mai hauria d’haver arribat al Despatx Oval de la Casa Blanca, probablement l'habitació en la qual es concentra més poder de decisió en tot el planeta. És un llengut amb incontinència verbal, que s'alimenta de ximpleries i enraonies, i que no vacil·la a mentir, a enganyar i a amenaçar quan simplement creu que li convé. Va aconseguir guanyar unes eleccions, però no en vots; només l'anacrònic sistema electoral nord-americà li va permetre accedir on mai van imaginar els seus enemics. Ara, des de la Casa Blanca, Trump és una fera cada vegada més aïllada, un animal acorralat, que comença a donar símptomes de ser capaç de decantar-se per morir matant. El quarantè president dels Estats Units s'ha convertit en un problema no només per al seu país sinó per a tot el món, literalment.

El gallec Rajoy no s'assembla en res a les formes del novaiorquès, en res. O en gairebé res, però aquest gairebé és molt important. És un home més aviat parc, escàs en quasi tot, que ha convertit en proverbial una característica personal que hauria de ser un dèficit insalvable en un polític i que ell, de manera extraordinària, l'ha convertit en la font de les seues més grans gestes: Rajoy és el polític que millor conrea el dubtós art de no fer res quan bufa vent en contra. El que en Trump és excés, verborrea i intemperància, en Rajoy és simplicitat, reiteració de banalitats i covardia. Diuen que resulta ocurrent en el tracte pròxim, però ha de ser opinió d’amic, que confon la sornegueria amb la simpatia; i com a parlamentari només li lloen els que simplement festegen el seu ullal retorçut de vell brivall polític. Rajoy és més jove, però sembla tan vell com Trump, i com el ianqui va obtindre el càrrec sense guanyar-lo en vots. Les primes electorals del sistema al seu partit el van convertir en president en gaudir de la minoria majoritària, però s'afanya a compensar la seua debilitat parlamentària amb totes i cadascuna de les males arts polítiques que coneix, i en són moltes. Fent sovint just el contrari del que predica, aconsegueix eixir bé de situacions atzaroses gràcies a un desvergonyiment i un tripijoc que sorprèn fins a deixar sense parla a la major part de les persones.

On Rajoy i Trump coincideixen és en el seu menyspreu cap a les institucions, i en la seva convicció que aquestes estan únicament i exclusivament al servei dels seus interessos. Tan convençuts es mostren tots dos que no vacil·len a intentar manipular el poder judicial, a emmordassar al poder legislatiu, en denigrar fins i tot a les instàncies de vigilància i control encarregades de l'ordre i la seguretat, ja siguen l'FBI o la Guàrdia Civil.

Aquest abús, aquesta desmesura bastarda amb les institucions tindrà efectes perversos sobre la qualitat democràtica de tots dos països. De fet, ja s'estan produint. La devaluació de determinades institucions com el poder judicial o el mateix Parlament són bombes de rellotgeria antidemocràtica.

Trump és concebut i presentat pel seu equip com un gran empresari que fa el que més convé a la seva indústria, i ho fa perquè com a propietari decideix al seu criteri què és el que més interessa a aquesta. En la mesura que se li reconeix com un súper milionari, un reeixit home de negocis que ha aconseguit pastar una enorme fortuna, es projecta la idea que farà el mateix amb el país que ha caigut a les mans. Però no poden ser així les coses en la gestió de la cosa pública en un sistema democràtic.

Rajoy és concebut i presentat pel seu equip com un home que sap el que cal fer pel bé d'Espanya i dels espanyols, fins i tot en contra del criteri de la majoria d'aquests últims. El president també és capaç de mentir, d'enganyar, d'ocultar, de dissimular, de negar-se a informar a propòsit de qualsevol assumpte, per important que siga, que no considere convenient per a ell i els seus. Ofegat en l'oceà de corrupció en què viu el seu partit, devalua les institucions en fer tot el possible per utilitzar-les en benefici dels seus interessos i en contra d’aquells dels seus adversaris. La policia és bona, si és patriòtica; és a dir, si actua amb criteris de salvaguarda dels interessos del seu govern i del seu partit, encara que siga de forma il·lícita. Si aquesta mateixa policia investiga i descobreix que el Partit Popular és un fangar; si confirma -com ell mateix ha dit-, per exemple, que el PP de Madrid és la cova d'Alí Babá, llavors aquesta policia és una peça més d'una conspiració universal contra ell i contra el seu partit. A més, quan aquesta mateixa policia acredita que el PP ha finançat de manera il·legal la pràctica totalitat de les eleccions locals, regionals i estatals Rajoy es posa de perfil, mira cap al sostre i xiula una tonada gairebé inaudible. És la seua inacceptable forma de concebre el paper d'un dirigent polític que té a les mans decisions que afecten la vida de milions de persones.

La lluita interna institucional que s'està produint en els Estats Units entre partidaris i detractors del sistema democràtic nord-americà cada vegada té pitjor balanç per Trump, però pot passar qualsevol cosa. A Espanya, per contra, sembla que les institucions estan entre adormides i subjugades. Els partits polítics d'oposició són incapaços d'oferir un front comú davant els abusos de Rajoy, el seu govern i el seu partit. No van ser capaços d'organitzar-se després de les dues últimes eleccions legislatives per desallotjar al PP del Govern i forçar així una neteja a fons del sistema. Ara, Podem ha presentat una moció de censura que està condemnada al fracàs com a tal, però cal reconèixer que és l'únic senyal que una bona part de la ciutadania ha rebut de que no es pot seguir aguantant l’inaguantable sense, almenys, forçar un debat parlamentari important, de fons.

Només les institucions democràtiques poden vigoritzar la qualitat del sistema polític en què vivim. A Estats Units i a Espanya. Països ambdós dirigits per uns mandataris que, precisament, actuen en un sentit contrari: la seva obstinació és rebaixar, minimitzar el pes institucional en benefici dels seus interessos. Amb dos perfils tan diferents, amb dues personalitats tan oposades, com tenen Rajoy i Trump, curiosament coincideixen en la seva decidida vocació de controlar al seu criteri institucions dorsals del sistema. Si aquestes sucumbeixen, ho lamentarem amargament.

domingo, 14 de mayo de 2017

L’esquerra com a terra natal i la miopia severa com a problema.

Fa unes setmanes l’historiador francès André Burguière ha publicat un llibre que ha aixecat debat al seu país, i que hauria de provocar-lo també a casa nostra. El títol ja és prou encoratjador: Va a desaparèixer l’esquerra?

Tot i que molts, políticament orfes de partit al qual adscriure’ns, podríem dubtar a l’hora de respondre a la pregunta, Burguière afirma convençut que l’esquerra política no desapareixerà perquè encara que la noble passió per la igualtat passa per hores baixes, som milions les persones que continuem defensant insubornables els principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Aquesta gent a la que fa referència el professor som els que veiem l’esquerra com la nostra terra natal, com a la nostra terra de naixença, com a part constitutiva de la nostra identitat. Encara i tot, afegeix, quan eixa esquerra  ens ofereix opcions electorals poc o gens emocionants, quan les picabaralles internes i les mesquineses humanes que la sacsegen ens provoquen ràbia i melancolia, inclús llavors, ens resulta impossible abandonar la terra natal, perquè eixa realitat ens ha conformat una determinada visió del món que hem anat construint des de la joventut. Burguière conclou que preguntant-se pel que dóna sentit a l’esquerra és que pot entendre allò que dóna sentit a la seua vida.

Podem concloure des d’aquesta posició que sentir-se ubicat en l’esquerra és una opció vital, una posició ideològica racionalitzada i viscuda, un posicionament davant la vida pública i la privada, i també és una il.lusió de pertinència, un ancora que ens manté ferms i lligats a la memòria dels nostres, d’aquells que des de sempre han combregat –d’una o altra forma- amb els principis que fa vora de dos segles i mig va establir la Revolució Francesa.

En una entrevista de premsa recent, al diari Liberation, Burguière afirmava què, actualment, "L'esquerra es passeja com un somnàmbul", i això perquè quan abandona la seua veritable voluntat de transformació, quan accepta el món tal i com és, perd la connexió amb els seus orígens, perd la seua identitat i, en conseqüència, deixa de costat el seu paper com a eina de lluita pel noble ideal de la igualtat.  

Ara diguem, no sense raó que són temps difícils per a l’esquerra. Quan no ho han sigut? Si parlem des de casa nostra, és que era fàcil lluitar pel noble ideal de la igualtat sota la dictadura d’un general traïdor i cruel? És que va ser fàcil durant els anys de lluita per la recuperació d’un sistema democràtic de convivència? Va a ser-ho ara, quan la idea de que el mercat és la mesura de totes les coses s’ha empeltat en la nostra vida? ¿Ara quan una bona part de la ciutadania accepta l’austeritat coma dogma de fe, quan –a més a més- els apòstols que l’anuncien com la bona nova –i la imposen- xipollegen en una immensa bassa de corrupció?   
Potser el problema és que l’esquerra, tan heterogènia i plural, pateix una severa miopia. Cada organització partidària actua de forma autista, sense tindre capacitat ni interès per a conciliar amb les altres forces amb les que té, si més no, un parentiu de família per a avançar en un sentit afavoridor d’aquell vell somni de la igualtat que ha estat la raó i el motor de la seua existència.

L’esquerra no desapareixerà, però sí que pot patir un llarg i cru hivern com a conseqüència d’eixa miopia que l’impedeix veure més enllà de la punta del nas de cada partit. No desapareixerà, però pot convertir-se en irrellevant, en insolvent, en incapaç no ja de vèncer sinó ni tan sols de moderar la voracitat, la cobdícia i la manca absoluta de sensibilitat social d'aquells que armats amb la doctrina neoconservadora manen ara per ara en el món.

La socialdemocràcia europea –i també l’espanyola- hauria de jugar el paper central en eixe combat per la igualtat, però malauradament està vivint les seues hores més baixes. L'oportunista i deslleial Manuel Valls, fins fa uns dies primer ministre de França, al govern socialista presidit per Francois Hollande, ha dit que abandona el partit perquè el PSF està mort. Més enllà del que passa a la Gàlia, i de les penúries per les que travessen el laboristes britànics i els socialistes  holandesos –per no parlar dels grecs o els austríacs-; més enllà de que la Internacional Socialista sembla haver pres vacances indefinides, la pregunta és... sabem alguna cosa dels alemanys? ¿Què s’ha fet de l’SPD, arrossegat, segons sembla, pel lideratge de la senyora Merkel i per l’emergència de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya?

Mentre tot això passa, el PSOE aborda la seua darrera setmana abans del congrés, una cita que potser, vertaderament, siga la que extenga el certificat definitiu de defunció del partit, mort a mans de la seua cúpula directiva. Una mena suïcidi per etapes, que sembla serà la crònica d’una mort anunciada. Si guanya la líder andalusa, el partit es convertirà en el Partit Socialista de l’Espanya del Sud. Si de cas la victòria correspongués a Pedro Sánchez, cosa que no és impossible, els avalots que van conduir a la seua defenestració en el Comité Federal d’octubre serien una broma comparats amb els que anaven a generar-se.

I mentrimentres, una altra de les forces d’esquerra, Units Podem, insisteixen amb la seua moció de censura contra Rajoy però sense haver parlat abans amb ningú, la qual cosa els condemna al testimonialisme més irrellevant. D’altres esquerres d’àmbit regional, dalt o baix fortes als seus territoris, no tenen capacitat per a incidir en l’escenari general hispànic. Mentrimentres, el PP de Rajoy no fa més que tirar fora els balons judicials de la corrupció sistèmica que l’afecta, però es frega les mans en veure amb quina tropa opositora l’han festejat els déus.

¿És o no és una miopia severa la que pateixen aquells que haurien d’estar treballant de forma col.laborativa pel noble ideal de la igualtat? ¿Estem o no estem orfes molts dels que tenim l’esquerra com la nostra terra natal?