domingo, 21 de agosto de 2016

Esglai o mort, ha exigit Rajoy.

Potser ho haja dit algú més, però a l'únic polític al que he escoltat dir-ho amb claredat ha sigut Miquel Iceta. Analistes, periodistes i tertulians que opinen amb independència també ho han dit per activa i per passiva, però ha sigut el català l'únic professional polític que sembla tenir idees pròpies en els espais que no són del Partit Popular. En els que sí ho són, no n’hi ha idees, ningú dissenteix de res, ningú parla ni tan sols; no trobem més que el pensament aparentment rústec del propi Mariano Rajoy: el dogma de desesperar als adversaris a força de no fer res, o de fer-ho a càmera lenta. Més enllà d'aquesta línia correcta, en el PP val la vella màxima d'Alfonso Guerra: el que es moga, no ix a la foto.

Miquel Iceta ha dit, per a esbalaïment de la tribu política global, una cosa que qualsevol ciutadà mínimament informat sap: que el dilema de facilitar la investidura de Rajoy o tenir eleccions el dia de nadal és fals. No és l'única alternativa possible a la negativa a votar o a abstenir-se per part dels socialistes.

És evident que el president en funcions se supera cada dia. Menteix sense enrogiment davant la premsa, negant les seues pròpies paraules de forma desvergonyida, amb el que pretén manipular a l'opinió pública; ralenteix la formació de govern, al mateix temps que afirma que és urgent fer-ho; li importa un rave la paràlisi institucional provocada per la llarguíssima interinitat del seu Executiu, i culpa d'això a tothom, singularment a Pedro Sánchez; voreja la Constitució que diu venerar especulant sobre ella a favor dels seus interessos; menysprea al Rei que diu honrar i eli col·loca en una posició tan delicada com a ofensiva; i, finalment, humilia al Parlament en la persona de la seua presidenta, a la qual converteix en un simple uixer de la Càmera.

Però, no content amb tot això, amb l'objectiu d'acovardir als socialistes ha maniobrat per a què, cas que hi haja terceres eleccions, aquestes siguen ni més ni menys que el dia de Nadal. Torpedinaria així el missatge nadalenc de la Corona, ofendria als creients catòlics [no s'ha sentit ni una queixa a l'Església! Ai, si això l'haguera plantejat l'esquerra!], destrossaria el tradicional dinar familiar de prop de 200.000 persones [les necessàries perquè la maquinària electoral funcione], convertiria a Espanya en la riota de l'opinió pública occidental, etc., etc., etc. Però no li importa gens ni mica: no vol deixar el poder en cap cas, i tot ho fia al fet que Pedro Sánchez no resistisca el vertigen demolidor d'aparèixer com la premsa addicta al Govern ho està presentant ja: el mesquí culpable de destrossar-li els nadals a tota Espanya. És per això que Rajoy commina a Sánchez que trie entre esglai o mort, sense alternativa possible.

I no obstant això n'hi ha, més d'una. No està escrit que eixa disjuntiva fatal siga allò entre el que caldria triar en el cas que Rajoy no siga investit en les dues primeres votacions. Si açò ocorre, poden passar altres coses, però per a això l’estratègia del PSOE i la de Podem haurien de canviar necessàriament. També Ciutadans hauria de moure's, però fins i tot el propi PP podria començar a rebre pressions de sectors, entitats i institucions fartes de la interinitat del govern d'Espanya i fastiguejades de la tendència de Rajoy a podrir qualsevol situació complexa.

El problema fonamental de l'esquerra és que s'ha quedat sense relat, a més de sense estratègia. Podem i el PSOE s'han negat a ells mateixos la possibilitat d'explicar-li a la gent que no solament no són un problema, sinó que tenen solucions per a la situació de bloqueig que viu el país. Pedro Sánchez ha verbalitzat aquesta idea, però més com un slogan que com l'enunciat d'una línia política efectiva. És evident que no ha reforçat el lema de màrqueting polític amb accions que ho reforcen.

De l'enfrontament entre tots dos partits en la disputa per l'hegemonia de l'esquerra als problemes interns, particularment virulents entre els socialistes, és d’allò que la ciutadania rep puntuals i diàries notícies. Detallades i, en ocasions, engrandides, quan no encoratjades, pels mitjans de comunicació d'obediència a Moncloa i a Gènova. I no saben eixir d'aquest remolí infernal que els està consumint, mentre que semblen donar la raó al PP quant a que només saben dir no sense tenir cap proposta constructiva.

Sánchez ha arribat a afirmar que votarà no fins i tot als pressupostos, siguen els que siguen, una cosa que ningú li havia preguntat i que, a més, és una passada de frenada que no produeix cap dividend i sí múltiples crítiques, fins i tot des de posicions amigues. Iglesias reapareix per a dir que ha acordat amb Sánchez que quan Rajoy perda peu tots dos tindran una alternativa. Ho anuncia en solitari, el socialista ho desmenteix, i hem viscut un remake d'aquell anunci que ell [Iglesias] seria el vicepresident d'un govern presidit per Sánchez, i això sense que el líder del PSOE s'haguera assabentat. 

No hauria de resultar tan difícil per a l'esquerra defensar davant l'opinió pública que Rajoy és un bergant polític al que no se li pot donar el timó de nou, i que és el responsable màxim d'un partit que haurà de defensar-se en els tribunals de l'acusació de ser una organització criminal. Això per no parlar de la seua gestió de la crisi econòmica, abordada fonamentalment per la via fàcil de reduir la despesa social sense els mínims de pietat i misericòrdia que caldria esperar de tan catòlics responsables polítics, molts d'ells de comunió diària. No hauria de resultar tan difícil explicar, com ha fet Iceta, que no és necessari triar entre esglai o mort. Que n’hi ha altres possibilitats.

No obstant això, per a obrir-les haurien de posar-se a fer política amb majúscules, i no aquell ploricó de xiquet desconcertat, o aquelles coreografies tan radicals com a irrellevants, de tiris i troians.

No sembla que estiguen a l'altura. Resulta tan decebedor que un personatge tan insubstancial però tan embolicador com Rajoy els faça ballar al seu antull, que és quasi impossible albergar esperança alguna que siguen capaces de revertir la situació. No obstant, alguns, cabuts, continuarem confiant en que reaccionen.


domingo, 14 de agosto de 2016

L'envit d'Albert Rivera i l'esquerra captiva [de les seues contradiccions] i desarmada [d'idees].

L'intel·ligent moviment de Rivera proposant-li a Rajoy sis punts de confluència bastant assequibles a canvi del seu sí a la investidura ha descol·locat a l'esquerra hispana, captiva de si mateixa i desarmada d'arguments, per a fer front a l'ofensiva conservadora.

L'esquerra espanyola, la general i la particular, la sistèmica i la que s’hi oposa, no alça el cap. Ni sap, ni pot i, amb freqüència, ni tan sols vol. Es constata amb facilitat que és presa dels seus rancors, els dels uns amb els altres, i són aquests els que la mouen. Les seues rancúnies i les seues ofenses del passat, les seues deslegitimacions, els seus insults, les seues desqualificacions, tot sembla ser, fins i tot, més determinant que la confrontació amb els adversaris conservadors. Els hi ha entre els seus representants que serien capaços de treure’s un ull si aconseguiren deixar cec al seu parent ideològic. La dreta, clar, es frega les mans i aprofita el vent de cua per a traure profit i endur-se l'aigua al seu molí.

La situació de Catalunya, a més, ha fet estralls entre la sinistra peninsular. Aviat veurem, a més, com la inhabilitació o no d'Arnaldo Otegui per a ser el candidat de Bildu a lehendakari es trasllada més enllà de les fronteres d'Euskadi i té un efecte semblant.

Esquerra Republicana de Catalunya ha arribat a la conclusió que la independència del país és ara o mai, així que tota la seua acció política se subordina a eixe fi tan discutible com a difícil d'aconseguir. Amb els d’ERC excitats per la possibilitat de reduir a enderrocs al nacionalisme conservador del PDC i esperonats per la competència de la CUP, amb l'enfonsament del PSC i l'amenaça encara no completament dimensionada per als independentistes d'En Comú Podem, l'escenari català és una olla de pressió que –també en aquest cas- sols beneficia al PP i a Ciutadans. Els afavoreix, això sí, exclusivament en els seus particulars i miops interessos partidaris, perquè la topada que s'anuncia entre la legalitat espanyola i la desobediència dels sobiranistes serà un desastre per a la societat catalana i també per a l'espanyola. En qualsevol cas, al que anàvem: totes i cadascuna de les forces d'esquerres [entenga's en un sentit col·loquial] estan a hores d'ara captives de les seues pròpies contradiccions.

Al País Basc el que està engegant la negativa judicial a la candidatura de Otegui divideix ja als partits del territori i, a més, això prompte tindrà efectes sobre la resta de la península. PP i C´s d'una banda i a la seua; PNB, PSE-PSOEy Podem per l'altra i a no fer-li favors a Bildu, regalant-li una campanya fonamentada en incloure en el martirologi judicial al seu líder.  La dreta espanyola sabrà aprofitar la conjuntura i traurà –abans o després de les eleccions- dividends polítics de l'assumpte.

La proposta de Rivera a Rajoy ha descol·locat a l'esquerra hispana d'àmbit estatal més del que ja estava després del 26J i ha colpejat fortament als seus electors, que esperaven més iniciatives i més consistència davant la poca vergonya dels conservadors i l'immobilisme del líder del PP. Els votants progressistes, per contra, s'han trobat amb poc més que retòrica de consum intern. Una retòrica, a més, que majoritàriament són acusacions i desqualificacions entre les mateixes formacions d'esquerra.

El Partit Socialista no sap com atacar a Rivera i C’s, que fa uns mesos eren els seus socis per a aconseguir la investidura de Pedro Sánchez. Ells segueixen amb la matraca que diran no a Rajoy, no proposen cap alternativa per a formar govern i no volen terceres eleccions. Quasi res porta el diari. La major part dels barons i la senyora que els comanda han comprat butaques de llotja per a veure com Sánchez es cou en el seu brou, víctima del foc creuat de Felipe González i els seus col·legues de la vella guàrdia i la premsa de la Villa y Corte, que -cadascú en la seua freqüència i amb la seua diferent potència- adverteixen als assetjats a Ferraz que les plagues d'Egipte seran un ruixat comparat amb la gota freda que caurà sobre Espanya si Sánchez no fa president a Rajoy.

Podem està missing, o ho sembla. Emula al PSOE en què s'està parlant d'ells més pels problemes interns que per la seua activitat política. Pablo Iglesias se n'ha anat a descansar, amb telèfon, això sí, i s'ha assegut a esperar no se sap exactament què. Que Sánchez es penge en la golfa de Ferraz després de fer president a Rajoy, o que es convoquen les terceres eleccions que, aquestes sí, provocaran  il sorpasso somiat al PSOE. Que el CIS haja pronosticat uns resultats molt semblats als de juny sembla no importar-los, i de manera una mica infantil estan circulant declaracions en les que es ridiculitza al PSOE pel seu anterior festeig amb Rivera. Magre consol, en qualsevol cas. D'Esquerra Unida s'ha perdut el senyal, i no se sap si estan o quan tornaran. Són els partits aliats –les anomenades confluències-  les que estan mantenint viva la flama del discurs d'Units Podem; des dels valencians de Compromís als catalans que lideren Xavi Domènech i Ada Colau, passant per les Marees gallegues. Amb aquestes últimes –literalment en el temps de descompte- s'ha salvat la confluència electoral per a les eleccions de setembre. No seran, sembla, un passeig militar per a Núñez Feijóo.


Ni els uns, el PSOE, ni els altres, Podem, tenen arguments solvents per a resistir, encara menys per a contraatacar, davant l'ofensiva conservadora: ni la passiva de Rajoy ni la proactiva de Rivera. Això fa que s’estenga el descoratjament i la melancolia entre l'electorat que va somiar amb acabar amb el malson anti-social del gallec i el seu partit executat des de La Moncloa. Molts d'aquests ciutadans poden entendre que els seus representants, els diputats d'aquesta esquerra hispana [entenga's en un sentit col·loquial], està captiva i desarmada.

domingo, 7 de agosto de 2016

A per les terceres eleccions… o les quartes.

Ningú les vol, excepte, en última instància, el Partit Popular. És per això que els seus dirigents amenacen a la resta dels partits amb la convocatòria d'eixos nous comicis si no se li dóna llum verda a Rajoy per a què romanga en La Moncloa.

Ciutadans tem que, si es convocaren unes terceres eleccions, una part dels seus votants de juny s'unirien als qui ja els van abandonar després del fiasco de les eleccions de desembre i pels canvis de principis d'Albert Rivera. El PSOE, que sembla un boxador sonat, es limita a repetir la seua lletania de No, i no i no al candidat Rajoy, però ací es queda, sense explicar clarament el per què del seu immobilisme i sense dir què farà si el gallec no  aconsegueix la investidura.

El Partit de la Ciutadania viu en un ai, passejant-se pel fil d’aram circense de ser de dretes sense semblar-ho massa. Proposa un pacte a tres en el qual seria irrellevant i, com a segona jugada, anuncia una abstenció en segona votació que no resoldria res sense el concurs del PSOE. Banalitats.

El Partit dels socialistes no sap, no contesta. Ara com ara, la decisió del seu Comitè Federal és l'oficial, i és la del No, i no i no. Malgrat això, personatges molt principals ja no amaguen la discrepància ni en públic i li mouen la cadira a Pedro Sánchez demanant-li l'abstenció.  Aquests i altres dirigents -i alguna senyora amb incomprensibles aspiracions- semblen més obstinats en la seua guerra interna i en l'obsessió d'expulsar a Sánchez de la Secretaria General, que per fer-li front a Rajoy i els seus.

Sorprèn que Pedro Sánchez i la seua directiva no siguen capaces de respondre al xantatge del PP amb contundència i que, com lamentablement fan, es limiten a queixar-se pel maltractament mediàtic que pateixen. Podrien fer, al nostre entendre, tres coses: 1) explicar amb la cara ben alta que la responsabilitat de govern li ha sigut adjudicada pels electors al PP, en tant que partit més votat, però que ells no poden recolzar a eixe partit amb eixe candidat, responsable de la corrupció sistèmica de l'organització i, a més, artífex d'una política austericida que ha empobrit de forma terrible a bona part del país; 2) anunciar a bombo i platerets que si el PP canviara al seu candidat a president del govern i renovara radicalment l'executiu actual, ells facilitarien la investidura per a eixir de la paralització d'Espanya provocada per la tossuderia de Rajoy  i per a constituir-se, a continuació, en la més fèrria oposició al nou govern; 3) Explicar que, cas que Rajoy persevere en les seues amenaces de convocar unes terceres eleccions, ells, els socialistes, amb l'objectiu d'evitar-les, s'oferirien per a liderar un nou executiu de regeneració democràtica per al qual acceptarien vots o abstencions de qualsevol dels altres grups parlamentaris. En aquest últim supòsit, aquest govern tindria un marge de dos anys, incorporaria independents al front de diverses carteres ministerials i es tractaria de noms negociats amb la resta de les forces que recolzaren aquesta opció.

Si alguna cosa així no ocorre, sempre que Rajoy no haja aconseguit els suports que necessita, què pot passar? Resposta: noves eleccions. Sí, però això ja ho sabem. També es va dir que si no es constituïa govern a partir de desembre de 2015 es convocarien, i es van convocar, les de juny de 2016.

La pregunta, per tant, pensem, és una altra: què resultat hauria de donar eixa nova cridada a les urnes per a què no tornàrem a estar com estem?

Atesa la incapacitat per al pacte dels partits polítics majoritaris, la resposta no pot ser una altra que majoria absoluta del PP. Donades les previsions de vot per al PSOE, a la baixa o, en el millor dels casos, mantenir les xifres de juny; donades les de Ciutadans, potser el més perjudicat en ser abandonat pels seus electors; donades les de Podem, que ja signarien mantenir les actuals… l'única eixida possible del pou en el qual estem seria que el PP obtinguera la majoria absoluta.

Si fos així, ja no hi hauria problema. Tot obeiria a l'ordre natural de les coses. Rajoy tornaria a governar amb el rodillo, que és el que sap fer; i els altres tres líders es passarien quatre anys lamentant-se amargament, llepant-se les ferides internes i culpant als altres de la seua desgràcia. Mentrestant, la majoria de la ciutadania, a seguir patint de valent pels insuportables nivells de desocupació, per l'emigració dels joves, per la deriva de la caixa de les pensions, per la patent de corso de la banca, per la jibarització de l'estructura social de l'Estat, per l'increment dels nivells de desigualtat, per les retallades en I+D+i, per la nul·la sensibilitat davant la violència de gènere o davant el drama dels refugiats, per l'oblit dels problemes mediambientals o per la proa contra tot el que tinga a veure amb una cultura artística creativa i crítica. A més, els problemes de convivència i harmonització de les tensions territorials, singularment la situació de Catalunya, continuaran emmetzinats i amenaçadors, però això –com ja sabem- a Rajoy no li preocupa massa. Si finalment haguera d'actuar, espera abordar la situació amb diners, amb accions judicials i, en última instància, amb la Guàrdia Civil.

Així doncs, vist el que hem vist, donada la incapacitat manifesta dels actuals líders polítics, quan es parla de terceres eleccions hauríem de saber que aquestes serien les últimes solament en el cas que el PP obtinguera majoria absoluta [o un resultat com si tal], perquè de no ser així prompte començaríem a parlar de… les quartes eleccions.

domingo, 31 de julio de 2016

Quan despertàrem, Catalunya encara estava allí.

Després de molts mesos hipnotitzats pel mag Rajoy, algun dia despertarem. Cal tenir confiança i una mica d'esperança en què això serà així. Definitivament despertarem, encara que ara pot semblar quasi impossible atés l'estat letàrgic en el qual es troba la societat espanyola, ensopida des que el dirigent del PP li va aplicar una dosi tòxica d'aquella màxima tan seua d'allò urgent és esperar. Doncs bé, quan això passe, quan la societat espanyola s'espavile, quan advertisca que ja existeix –finalment- un govern, segurament presidit pel mag hipnotitzador, Catalunya, l'assumpte català, el problema català, el desafiament català, la reivindicació catalana, diga's com es preferisca, encara estarà allí, com el dinosaure de Monterroso.

Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera es couen a foc lent –lligats de peus i mans- en una enorme marmita que Rajoy va disposar per a ells al desembre de l'any passat. Els tres líders pateixen atacs de pànic, afligits pel dilema del presoner, incapaços de col·laborar mínimament entre ells per a derrotar al seu captor i carceller.

Rajoy es va tombar, va encendre el seu puro, a la forma i manera en la qual el dibuixa Peridis, va obrir el Marca per les pàgines dedicades al Reial Madrid, i va encarregar als membres de la seua quadrilla que mantingueren el foc de la marmita. De fons, els de Gènova segueixen murmurant la lletania del partit més votat, la unitat d'Espanya, l'interès d'Espanya, etc., etc., etc.

Filant encara més prim l'absurd convertit en bucle, Rajoy va acceptar l'encàrrec del Rei de formar govern, però tot seguit va avisar que segons i com no es presentaria davant el Congrés per a obtenir la investidura. La quasi totalitat dels catedràtics de dret constitucional han sigut consultats sobre si el president en funcions vulneraria la Carta Magna en el cas de no materialitzar-se davant la Càmera, però el resultat de l'enquesta no afecta al líder gallec. Com tampoc els editorials dels mitjans que li urgeixen a actuar, a negociar, a moure's, a fer alguna cosa. Res, ell segueix impertèrrit amb el seu puro i el seua Marca, i solament espera que almenys Sánchez i Rivera aixequen la bandera blanca i li regalen la presidència del govern, més que mig bullits com estan ja en l'olla.

Mentre això passa, no obstant, la cosa catalana va per una altra senda. Fa molt de temps que ocorre, i la inacció del govern del Partit Popular ha gangrenat el contenciós. El resultat de les últimes eleccions regionals va configurar un Parlament de Catalunya de lleugera majoria sobiranista [en escons, que no en vots] gràcies a la col·laboració entre Junts pel Sí [Convergència Democràtica més Esquerra Republicana] i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Ara, aquell mateix Parlament ha decidit votar favorablement les conclusions de la Comissió per al Procés Constituent; això és, desafiar directament a l'Estat i, particularment, al Tribunal Constitucional.

Iniciar la via del que denominen la desconnexió d'Espanya tindrà, lògicament, una resposta des de Madrid. De moment s'anuncien mesures penals contra la presidenta i contra la Mesa del Parlament, la qual cosa no farà sinó tirar llenya al foc. Això beneficia als sobiranistes, tant i més en les setmanes prèvies a la Diada nacional del pròxim 11 de setembre.

Com escrivia Enric Juliana, la votació del Parlament de Catalunya és, a més d'una descàrrega elèctrica que convida a formar Govern a Espanya, un desafiament potent que aboca a tot tipus de dramatismes. No obstant això, el mateix periodista apuntava que, analitzada la situació des de Madrid, “Resulta massa evident que el passatge d'ahir en el Parlament és el pagament a la CUP perquè Carles Puigdemont puga superar la qüestió de confiança del 28 de setembre”.

Tot és un gran garbull. De moment sembla un vodevil o una comèdia, però per poc que es capgire el guió pot convertir-se en un drama. La nul·la capacitat negociadora del govern Rajoy, unida a la indolència del president en funcions i als seus tics autoritaris, ovacionats per molts dels seus incondicionals, poden provocar un enduriment de la situació, fins i tot més enllà de la voluntat dels actors.

Hem vist com la nova presidenta del Congrés de Madrid obtenia deu vots més dels previstos i confessats. El Partit Popular ha dit que eren vots de diputats nacionalistes catalans, cosa que el seu responsable Francesc Homs ha negat. En la mateixa línia de jugar a la distracció, en una patètica entrevista en la Cadena SER, la nova secretària general del novíssim Partit Demòcrata Català, Marta Pascal, no s'atrevia a qualificar de mentider al diputat del PP que havia declarat que els vots de suport eren del seu partit, però tampoc s'atrevia a afirmar que els seus representants havien votat en contra de la candidata del PP. Tot açò es produeix en un escenari en el qual els nacionalistes catalans aspiren a tenir grup parlamentari propi, una cosa que només ocorrerà si el PP i el PSOE volen [que voler voldrien, però no saben si s'atreveixen donades les fanfàrries nacionalistes], ja que no compleixen amb els criteris establerts per a això. Tot un Cambalache, que fa veritat allò de “el que no llora no mama y el que no afana es un gil”.

No obstant això, la comèdia de maquiavelos y estafaos, en la qual unos viven en la impostura y otros roban en su ambición, pot virar a tragèdia o, com a poc, a una immensa frustració per a molts.

Joan Tàpia recordava en un recent article que l'actual Estatut de Catalunya exigeix per a la seua modificació el vot de les dues terceres parts dels seus diputats, així que amb 72 [JXS i la CUP] sobre 135 és impossible. Afegia que, contràriament als qui consideren que Catalunya és lliure per dret natural, existeix un marc legal que està delimitat per la Constitució espanyola i pel propi Estatut, i que saltar-se els límits jurídics condueix directament al buit. Tàpia conclou afirmant que derogar l'Estatut i crear una Assemblea Constituent amb plens poders a través d’“un mecanisme desconegut i miraculós (…) és una fantasia impossible d'implementar, que agrada a molts ciutadans cansats de les faltes de sensibilitat del Govern d'Espanya, però que divideix els catalans i de la qual no eixirà res de bo”.

Doncs això. Mentrestant, Rajoy amb el seu puro i el seu Marca. Els líders de l'oposició coent-se en la marmita, paralitzats pel dilema del presoner. El comú de la ciutadania, per la seua part, farta ja d'estar farta, finalment despertarà. I Catalunya –com tants altres problemes ajornats per Rajoy- encara estarà allí.

domingo, 24 de julio de 2016

Què serà de Ciutadans?

S'han complit ja els dos anys des que Josep Oliu, president del Banc Sabadell, llançara el que va semblar una boutade: [haguérem de]  crear una especie de Podemos de derechas. Llançada la idea amb to suposadament humorístic, el banquer català havia dit abans en un to més seriós que "el Podem que tenim, ens espanta una mica". La idea d'afavorir un nou partit va trobar seguidors i suports suficients, i es va materialitzar entorn d'una formació política que havia nascut en 2005 a Catalunya, amb el nom de Ciutadans-Partit de la Ciutadania (C’s).

Amb un programa que deia pivotar sobre conceptes com ara Ciutadania, Llibertat i Igualtat, Laïcisme, Bilingüisme i Constitució, feia bandera de l'espanyolitat de Catalunya, i es posicionava com l'alternativa partidària i electoral dels refractaris al catalanisme polític, en qualsevol de les seues versions.  En les primeres eleccions autonòmiques a les quals es va presentar [2006], C’s va obtenir tres diputats; mentre que en les darreres [2012] va obtenir-ne nou. La seua extensió a la resta d'Espanya estava cantada, i les paraules de Josep  Oliu es van fer carn en el grup encapçalat per un jove treballador de banca, d'aire kennedyà, fotogènic i de verb fàcil, una mena de gendre ideal: Albert Rivera.

Ciutadans no va complir amb les expectatives que va generar en bona part d'aquells als quals va convèncer de la necessitat de recolzar-los, però és més probable que si haja assolit la dels qui van ser els seus mentors. No va aconseguir convertir-se en la tercera força política espanyola,  però sí en la quarta, encara que a distància. Trencat el bipartidisme imperant des de 1978, Ciutadans havia de jugar un paper inequívoc: suport total al sistema realment existent; és a dir: frontissa insalvable per a els qui el desafien [cal llegir Podem i els seus partits associats], i defensa sense fissures de la sacrosanta unitat d'Espanya. I açò és el que ha vingut fent, tant des de les últimes eleccions andaluses [recolzant al PSOE, encapçalat per la baronessa Susana Díaz, martell d'heretges esquerrans i separatistes], com des de les últimes autonòmiques i municipals [recolzant Cristina Cifuentes, la gran esperança blanca del PP madrileny].

El partit pivota sobre el seu líder, Albert Rivera, el cap de cartell després de la qual la resta de dirigents semblen ombres. Amb l'excepció de la catalana Inés Arrimadas, que té llum pròpia, la resta del nucli dur no està a l'altura, i quan no parlen de més es queden curts i amb freqüència han de ser rectificats per Rivera. És un partit sense pedrera, organitzat amb urgències, la qual cosa ha configurat un col·lectiu en el qual amb freqüència salten les sorpreses i les dissonàncies entre el que es pretén siga la imatge del partit i les realitats personals de bastants dels seus quadres.

La sobre exposició mediàtica d'Albert Rivera passa factura, i el gran líder es desdiu a si mateix amb massa freqüència.  Ciutadans ha defensat grans principis que, cada vegada de forma més evident, han sigut desmentits per la praxi política concreta. L'últim i potser el de major importància ha sigut recolzar Ana Pastor com a presidenta del Congrés, negant el principi suposadament inviolable que la Cambra baixa no podia estar presidida per un diputat del govern. Aquest suport al PP és, a més d'una victòria de Rajoy, allò que els ha permès tindre dos representants en la Mesa [un cedit pel propi PP], assegurant així que aquesta tinga una majoria de 5 a 4 a favor de la dreta [PP + C’s].

Tan fragorós desmentit als publicitats ad nauseam principis regeneradors ha sigut explicat per Ciutadans d'una forma que ofèn la intel·ligència. Rivera ha dit “Ciutadans ha aconseguit que hi haja una presidenta constitucionalista i una Taula del Congrés plural”, i ha afegit que “som els únics que hem posat a Espanya per davant dels nostres interessos per responsabilitat”. Fum de palla.

Es dilueix doncs la idea que Ciutadans siga l'expressió d'una nova dreta espanyola, allunyada dels hàbits autoritaris i franquistoides del PP, amb una visió més oberta, plural i moderna d'Espanya. Aquells que segurament moriran esperant una dreta no assilvestrada, propietària absoluta de la veritat, incapaç de dialogar amb franquesa amb els seus adversaris, democràtica sense falsedats, estan abocats a una decepció més. La de que Ciutadans siga el mateix frare amb diferent mula que el PP.

Ara bé, si açò finalment ocorre, en el pecat portaran la penitència. Poden estar a les portes d'una experiència similar a la de Rosa Díez i la seua extinta UPyD. Si Ciutadans no és més que una crossa del PP, si no passa de ser una marca blanca d'aquest, tindrà els dies comptats. PP ja n’hi ha un i no en fan falta dos. El partit de Rivera ha perdut suports entre les eleccions de desembre de 2015 i les de juny de 2016, i això ha ocorregut per diverses raons; una d'elles és que entre l'original i la còpia molts electors han triat la primera.

Hi ha espai per a un partit centrat que siga capaç de dialogar [i governar] amb l'esquerra i amb la dreta, que aposte vivament per la millora de la qualitat democràtica, que siga martell de corruptes, que pluralitze la vida parlamentària i que done aire fresc a les institucions. I tot això es podria fer des d'una posició de centredreta nítidament espanyolista com la que ocupa el Partit de la Ciutadania.

Falta saber si volen i poden. A data d'avui, tot sembla indicar que no va a ser així, i que el jove i carismàtic líder pot ser l'expressió mateixa d'allò d'una flor no fa primavera.

domingo, 17 de julio de 2016

“Nosaltres a la nostra”, el decebedor i lamentable espectacle polític.

És desesperant, irritant i trist veure com passen els dies, les setmanes i segueix sense resoldre's el galimaties polític i partidari a Espanya. Els líders polítics semblen contagiats de la Síndrome Rajoy, i han caigut tots ells en el regateig curt, en l’amagar i no donar, en el tacticisme de vol curt, en el deixar que el temps podrisca els assumptes fins que un moviment final inesperat resolga la situació al seu favor.

Res sembla afectar-los del que ocorre més enllà dels cenacles o de les càmeres televisives, no hi ha procés o esdeveniment, dins o fora de les fronteres peninsulars que els accelere el pols i, amb això, l'ànsia per constituir un nou govern que faça front els problemes reals de la gent.

Ni la vergonya del que ocorre en la frontera sud de europea amb els refugiats, ni les complicacions per l'eixida de Gran Bretanya de la Unió Europea, ni els centenars de morts de Bagdad cada setmana, ni l'infern de Síria, ni els atemptats terroristes com el recent a Niça que és un dur colp més per a França, ni l'intent de colp d'Estat a Turquia, ni les amenaces de sanció de Brussel·les a Espanya que obligaran a més retallades, ni la desigualtat galopant que vivim, ni la caiguda en picat del romanent per al pagament de les pensions, ni la urgència d'emprendre canvis en el marc constitucional, ni la perentorietat de modificar el corpus legislatiu que el Partit Popular va imposar a colps de la seua majoria absoluta com suport de la seua política austericida, a les ordres de l'eix Brussel·les-Berlín. Ni tot plegat. Res sembla ser urgent.

Res sembla tenir el calat suficient com perquè eixos líders i els seus equips dialoguen, negocien i, si s’escau, acorden com eixir d'aquest garbull. Ara com ara és Rajoy qui ha de portar la veu cantant, i si ell no aconsegueix recaptar els suports suficients per a ser investit, serà el torn de Pedro Sánchez. En qualsevol cas, siga l'un siga l'altre, és l'hora que convocats per Rajoy o per Sánchez  se senten a una taula dos o més líders polítics i no s'alcen fins a tenir ultimat un pacte d'investidura i, si és possible, un altre de legislatura.  Davant els problemes de tot ordre i magnitud que ens afecten, eixos quatre líders polítics hagueren d'evitar traslladar a la ciutadania que estan d'esquena a ella, i que practiquen el nosaltres a la nostra.

Destaca en gran manera la incapacitat manifesta dels dos grans partits, PP i PSOE, per a eixir-se’n de la dinàmica i la cultura del bipartidisme quasi total  -amb el permís dels nacionalistes bascos i catalans- en el qual han viscut durant dècades. La realitat està cada vegada més clara: els dos grans partits sistèmics no saben   -ni sembla que vulguen- entrar en la realitat de pactes i negociació que el mapa parlamentari exigeix.

El PP pretén, sense complexos de cap tipus, amb una insolència i una desimboltura que provoca vergonya aliena, que el seu històric adversari principal li lliure el seu suport per acció o omissió. Aquesta posició, que desafia la lògica política més elemental, no ha trobat una resposta suficientment elaborada i contundent per part del PSOE, i aquest partit es troba sotmès al foc granejat tant dels de Rajoy com de Ciutadans i, per motius diferents, de Podem.

Particularment desgraciat és el paper que està jugant Pedro Sánchez, qui s'enfronta a la situació amb una mà lligada a l'esquena. La que li han immobilitzat els seus propis coreligionaris meridionals, que tenen pressa i no l’amaguen per apartar-lo de la secretaria general del partit.

Tothom assetja Sánchez. Des dels mitjans de comunicació més potents als grans interessos empresarials i financers, espanyols i europeus. Tots li demanen altura de mires, sensatesa, patriotisme. Tots li urgeixen a permetre o participar perquè Mariano Rajoy torne a ser elegit president del govern. El que faça falta per a evitar una nova crida a les urnes o, el pitjor del pitjor, que Podem aconseguisca parcel·les de govern. Poc sembla importar que els seus electors no el van votar per a fer president a Rajoy.

Sorprenentment, ningú constreny Rajoy. Ningú, ni de dins ni de fora del seu partit, li urgeix a recaptar suports, a negociar i a cedir per a aconseguir-los. Ningú sembla retraure-li que passades tres setmanes de les eleccions no haja obtingut ni un vot més en el Congrés. Ningú censura la seua indolència, la seua tendència a gangrenar la situació. I el PSOE és incapaç de denunciar de manera efectiva eixa imperícia disfressada d'arrogància del dirigent del PP.

L'amenaça d'anar a terceres eleccions al novembre sembra el pànic entre els contendents, menys en el Partit Popular. En la mesura que subordinen els interessos generals als seus particulars, saben que si això passara encara recuperarien més vots de l'electorat d'Albert Rivera i l'increment de l'abstenció d'un fastiguejat electorat d'esquerres afermaria la seua victòria en les urnes. A això juguen els de Rajoy, i mentrestant les urgències que ens afecten hauran d'esperar fins que ells tinguen de nou el poder i les aborden –si és el cas- des del seu molt particular i exclusiu punt de vista.

Certament tenen estratègia. Perversa, bastarda si es vol, però la tenen. Són els únics, segons tots els indicis. Els altres tres simplement o manquen d'ella o han adoptat el modus operandi del PP, aquell de nosaltres a la nostra, a veure si al final eixim guanyant.


Quina falta fa una opinió pública amb capacitat de pressió! El mateix pot dir-se de l'opinió publicada: quin pes tan escàs, fins i tot el de les grans signatures! Ni els escàndols de tot tipus, ni la indolència del dirigent suprem, ni la seua incapacitat manifesta troben la censura efectiva de la ciutadania. Els partits polítics nous semblen contagiats dels vells, i l'electorat al que van mobilitzar està cada vegada més pròxim a la decepció de les expectatives generades i, per tant, a una espècie de resignació malenconiosa. En el pecat portaran/portarem la penitència.

domingo, 10 de julio de 2016

La jubilació de Rajoy [com a anomalia i com a indicador].

Mariano Rajoy ha eixit reforçat políticament després de les últimes eleccions, tant en l'àmbit intern del seu partit com davant la societat espanyola. El consens és absolut sobre aquest particular. Ningú ho discuteix.

Per tant, en bona lògica democràtica, Mariano Rajoy és aquell a qui les urnes han designat com a candidat preferent per a presidir el pròxim govern. No obstant això, seguint amb la mateixa lògica impecable, no és menys cert que per a aconseguir ser investit l'home necessita que la Cambra de diputats el recolze, ja siga en primera o en segona votació. I això no va a ser fàcil.

El dirigent conservador genera tant rebuig entre els votants de les altres forces polítiques que ―en teoria― podrien pactar amb ell o, si més no, abstenir-se, que aquells que decidisquen recolzar-lo hauran de carregar-se de raons per a explicar als qui els van donar el seu vot que han col·laborat per activa o per passiva, per acció o per omissió en la reelecció d'un home que representa el pitjor la dreta espanyola i és el responsable de l’austericidi.

Rajoy és el cap visible d'un partit, el Popular, que ha sigut qualificat en seu judicial com a organització criminal. Un partit en el qual la corrupció és el resultat d'una concepció del poder que no distingeix sinó que barreja allò públic amb allò privat, especialment en el camp de les relacions entre les administracions i les empreses concessionàries d'aquestes. Els negocis són els negocis, així que la idea que els diners públics poden anar a les butxaques privades dels amics polítics és un axioma. També les arques del partit han rebut recursos econòmics bastards per a mantenir greixada la màquina. Les moltes caixes B existents, pràcticament en totes les seccions territorials del partit, han permès sufragar campanyes electorals, fins i tot eludint els límits de despesa permesos per la llei, reforçar els jornals de càrrecs electes, comprar voluntats, construir o remodelar seus partidàries…, qualsevol cosa que els haja beneficiat i que haja fet que la maquinària continuarà funcionant.

Ara que la Unió Europea estudia multar al Regne d'Espanya per l'incompliment del dèficit, es recorda que el Govern Rajoy va decretar una rebaixa fiscal en vespres electorals de 2015, amb un objectiu tan obscenament electoralista que només va enganyar als desinformats. En aquest moment, quan arriba la factura, l'opinió pública hauria de penalitzar a aquest partit i a aquest dirigent que ha actuat i actua posant sempre per davant els seus interessos, els de el seu partit i els de els seus amics polítics.

El ministre Fernández Díaz, que ocupa  la cartera d'Interior, home de la major confiança de Rajoy, ha sigut i és el responsable d'un dels capítols més censurables, vergonyosos i preocupants pel que fa a la utilització dels recursos de l'Estat de manera infame. Una suposada policia patriòtica [una espècie de brigadilla amb alguns elements de la cúpula policial al comandament] es dedicava a recaptar informació ―o a inventar-la i filtrar-la a mitjans de comunicació afins― perjudicial per a líders polítics contraris [especialment els independentistes catalans] o contra altres partits [la persecució contra Podem ha sigut tan inquisitorial com sustentada en bases falses i inventades, com ha deixat clar el Tribunal Suprem fins a en cinc ocasions]. Fernández Díaz no va dimitir ni va ser cessat per Rajoy quan es van fer públics els enregistraments de la conjura que el ministre ordia amb el director de l'oficina antifrau de Catalunya, i segueix en el seu lloc. Sembla que existeixen quatre hores més d'enregistraments de converses sensibles que no se sap quant de joc poden donar. En qualsevol cas, Fernández Díaz està ja inhabilitat per a seguir en el govern, en el cas que Rajoy aconseguisca la investidura, i es parla de fer-ho ambaixador al Vaticà. Són les formes de Rajoy, i repetirien el que ja es va fer amb Federico Trillo, a qui es va enviar d'ambaixador a Londres: a un coreligionari carbonitzat  se li premia amb una bona ambaixada. A uns altres se'ls premia amb un bon càrrec en organismes internacionals, com s'ha fet amb altres dos exministres: Ana Mato i José Manuel Soria.

Les formes de Rajoy, no obstant això, brillen en tota la seua esplendor amb el maneig dels temps polítics. Entre desembre de 2015 i juny de 2016, entre un procés electoral i l'altre, Rajoy es va mimetitzar amb el terreny, quasi desaparegué, i ara vol fer el mateix. Ni fa ni diu, ni puja ni baixa, ni entra ni ix. Ignora qualsevol tipus de responsabilitat que li pertoca per l'important factor de ser el responsable del partit més votat, i espera que els altres facen, diguen, proposen o, arribat el cas, es coguen sols en la seua pròpia salsa.

Després del 26J, Rajoy va afirmar que anava a parlar amb tots els partits, però no ho ha fet. Ell i els seus lloctinents transmeten de forma tan pesada com a immoral que el Partit Socialista ha de facilitar el seu suport per a la investidura. Només utilitzen un argument: és la forma d'evitar unes terceres eleccions. Ni un programa explícit de mínims, ni propostes d'acostament entre els programes de govern amb altres partits als quals seduir, ni compromisos de revisió del marc legal imposat pel rodillo del Partit Popular durant la legislatura anterior [reforma laboral, reforma educativa, l'anomenada Llei mordassa, etc., etc.], ni propostes d'acord per a atacar la bretxa de desigualtat oberta per l’austericidi, ni reformes institucionals… Res. Rajoy es limita a repetir diàriament que ell ha de ser el president. I els altres han de recolzar-lo o abstenir-se. I no té res més que dir.

És una anomalia democràtica aquest senyor. Caldria decidir si és una anormalitat o una malformació, però el més rellevant és que ha sigut revalidat en les urnes fa tan sols uns dies. I és això mateix el que constitueix un indicador de com de baixa és la qualitat de la democràcia espanyola.

En el Regne Unit s'ha fet públic l'Informe Chilcot, que ha deixat negre sobre blanc que la invasió de l'Iraq no va respondre a l'amenaça de la tinença d'armes de destrucció massiva, com van assegurar Bush, Blair i Aznar [que va ser qui va designar Rajoy per a succeir-lo], sinó a la voluntat de servilisme a la Casa Blanca per part dels dos mandataris europeus. Lluís Bassets li deia a Pepa Bueno a la SER que Blair era el caniche de Bush i Ansar [com ho anomenava el president nord-americà, incapaç de memoritzar el cognom Aznar] no va passar de ser el caniche del caniche. Doncs bé, Aznar segueix sense disculpar-se, sense― si més no― lamentar que aquella invasió haja tingut les terribles conseqüències que cada dia constatem. La baixa qualitat de la democràcia espanyola permet que, fins i tot, una canallada de Lesa Humanitat, com va ser el suport del Govern Aznar a la invasió de l'Iraq [en contra del 90 per cent de l'opinió pública espanyola] puga quedar impune. Veurem què passa amb aquest assumpte quan es constituïsca el pròxim Parlament a Madrid.


De moment, Rajoy no té encara els vots necessaris. L'anomalia que representa hauria de ser corregida. Fan falta llum, taquígrafs i voluntat política suficient com per a jubilar políticament a Mariano Rajoy i a tot el que representa. Antonio Gutiérrez ―antic dirigent de CCOO, exdiputat socialista i home amb seny― proposava fa uns dies, i no és l'únic, un govern a tres bandes entre el PSOE, Podem i Ciutadans. Cap dels tres pot votar per investir president a Rajoy [en el cas dels de Rivera només al preu de desdir-se absolutament], així que si Rajoy fracassa i no aconsegueix una majoria suficient, no haurien  d'eludir la seua responsabilitat acceptant unes noves eleccions, ni abstenint-se per a evitar-les. Es podria eliminar així una anomalia, una anormalitat com Rajoy, al mateix temps que es millorava l'indicador de la qualitat de la democràcia espanyola.