domingo, 26 de marzo de 2017

La miopia [socialista] com a problema polític.

Té dues accepcions la paraula miopia al diccionari: una diu que es tracta d'un defecte de la visió causat per la incapacitat del cristal·lí d'enfocar objectes llunyans, i s'indica que aquest es corregeix amb lents o mitjançant una operació amb làser; l'altra defineix que es tracta d'una falta de perspicàcia, i s'al·ludeix a curtesa d'abast intel·lectual. I no diu com es pot corregir.

Ve aquest petit aclariment del títol de la columna a propòsit dels comportaments polítics que observe en la direcció del partit dels socialistes espanyols. Cal advertir que dic miopia sense afany d'ofendre, que és cosa que procure evitar quan em sent crític. No atribuixc inèpcia o incompetència a la direcció socialista, ni tampoc malvolença, així que em quede a la curtesa de mires, que no vull molestar a alguns amics i coneguts.

La crema de la crema socialista s'ha juramentat en el seu suport a la presidenta andalusa Susana Díaz en l'afany de la senyora per ocupar la secretaria general del partit. Hi conflueixen en l'Operació Susana els membres de l'anomenada Gestora -presidida per l'asturià Fernández, un home gris que dorm les ovelles cada vegada que compareix davant els mitjans-, la pràctica totalitat de l'aparell orgànic del partit -els assalariats als quals els va el sou a la missió-, els anomenats barons regionals -tots menys la mallorquina Armengol, pel que sembla- i els grans personatges del santoral socialista, des de Felipe González a Zapatero, passant per Guerra, Rubalcaba i algun altre de menor pes en el partit. La immensa majoria dels conjurats són gent d'una altra època, gent que ve dels vells bons temps en què es van pujar al cotxe oficial i no estan disposats a baixar-se’n d'ell en cap supòsit. Abans morts.

La traumàtica i televisada conspiració contra Pedro Sánchez va acabar amb la dimissió d'aquest, amb la via lliure al nomenament de Rajoy com a president del govern i amb la purga als seguidors del socialista madrileny. Va ser un autèntic assassinat en el Comitè Federal, per parodiar la cèlebre novel·la de Vázquez Montalbán; un crim d'opereta sagnant en què Sánchez -fins llavors un home amb més gestualitat que idees, amb més titubejos que conviccions- es va convertir per a molts en l'única cara visible d'un partit socialista ubicat a la part esquerra del tauler polític.

La majoria susanista va intentar torpedinar la candidatura de Sánchez propiciant la del basc Patxi López, i l'invent no va resultar com esperaven. López, el més breu dels presidents del Congrés i abans fidel al seu secretari general, ha quedat convertit en una figura patètica que recorda el paper de l’esquirol en la vaga obrera. Això ha portat a l'aparell de Ferraz a reconèixer dues coses: que Sánchez té una tirada que no van saber calibrar a temps entre la infanteria del partit, i que cal matxacar-lo amb foc d'artilleria fins destruir-lo personal i políticament. Fins Cavall de Troia o quintacolumnista de Podem han vingut a anomenar-lo. Terra calcinada i no fer presoners, aquesta sembla ser la consigna de la Gestora i afins.

Abstrets en la seua ferotge guerra interna, els socialistes caminen cap a l'abisme. Sent com és impensable la victòria de Sánchez a les primàries, donada la desigualtat de tropes, armament i intendència respecte a Díaz, el que es pot apostar és que el tamany de la ferida que la confrontació està generant en el partit serà, potser, letal per la pròpia organització. Això sense entrar en la previsible ensorrada electoral posterior amb Susana Díaz com a cap de cartell. Constitueix un enigma que tan famosos i experimentats líders socialistes creguen que l'andalusa té alguna tirada electoral més enllà de la de la marca PSOE a Madrid, Galícia, País Basc, País Valencià, Balears i, sobretot, Catalunya; un territori sense el qual els socialistes no tornaran a presidir el govern d'Espanya mai de la vida.

Mentre els socialistes es dessagnen amb aquest espectacle tan de cinema gore com trist per als electors d'esquerra, Rajoy fa i, sobretot, desfà lliure de marcatge. El seu govern és submís davant els poderosos i cruel amb els febles. Es plega a les exigències del nou usuari del Despatx Oval i, per boca de la ministra Cospedal, compromet elevar la despesa de defensa al 2 per cent del PIB; fidel al seu estil, a més, segueix a ulls clucs els dictats de Merkel i Brussel·les en matèria de reducció de la despesa pública. Paral·lelament, fa oïdes sordes a temes com la crisi migratòria, la desocupació crònica, la corrupció endèmica del seu partit, el paorós futur del sistema de pensions o el deteriorament de l'educació i la sanitat pública. Això per no parlar del retrocés en matèria de llibertats individuals, atacades explícitament per l'anomenada Llei Mordassa.


Aquest és el resultat de la miopia dels socialistes. No només no hi són, és que no se'ls espera. Ells segueixen embrancats en la seva guerra total interna, mentre al Partit Popular es freguen les mans encantats d'haver-se conegut. Lamentablement, com no és una patologia que es corregeixca amb lents o amb intervenció quirúrgica, la miopia socialista va a danyar greument a tots els que voldríem al PP el més lluny possible de les institucions. Tenim, vist allò vist, Rajoy fins que el cavaller vulga. Que cara ens sortirà la maleïda miopia.

sábado, 18 de marzo de 2017

Trump i la política exterior dels EUA: tota en clau de política interna.

Els Estats Units van convertir-se en la gran potencia continental americana a les acaballes del segle XIX en completar la seua expansió fins al Pacífic, amb la creació de nous estats i en arrabassar a Mèxic bona part del seu territori. Després la I Guerra Mundial, van esdevindre una gran potència mundial, i en finalitzar la segona en la gran superpotència que compartia el control del món amb l'altra superpotència resultat del conflicte bèl·lic planetari: la Unió Soviètica.

Amb la desaparició de la URSS, amb el seu ensorrament i l'esmicolament posterior de les repúbliques ex soviètiques, els EUA van quedar en una posició de lideratge indiscutible, sols matisat per la creixent potència xinesa i el reviscolament del nacionalisme rus.

És per això què, tot i les diferències, les administracions demòcrates i republicanes que han governat Washington han mantingut una política exterior homogènia en la que a penes han variat els èmfasis o determinades prioritats. Tot i què amb tan poc marge de maniobra les diferències han pogut arribar a ser notables. Un parell d'exemples: la política de James Carter envers la vulneració dels drets humans a l'Amèrica Llatina, tan diferent de la Nixon, o la de Clinton respecte del conflicte a Palestina, tan diferent de la de Bush.

Tot amb tot, això no obsta per acceptar l’existència de les pàgines més negres de l'intervencionisme estatunidenc a propòsit de les seues activitats contra insurgents arreu el planeta [o pro insurgent, com a la Nicaragua sandinista en els anys vuitanta del segle passat], les intervencions armades com a Vietnam, la eficàcia perversa de la Doctrina de Seguretat Nacional en Amèrica Llatina, l'ensinistrament dels talibans afgans per a enfrontar-los als soviètics o la pròpia invasió d'Irak, més recentment. 

Doncs bé, comptat i debatut, actualment no sóc capaç d'entendre cap on va l'actual política exterior nord-americana. No és una novetat que determinats problemes internacionals siguen tractats des de Washington com problemes exclusivament interns, és el cas de les relacions amb la Cuba castrista, convertides des de fa molt en un problema intern del determinant estat de La Florida.

La presidència de Donald Trump, tanmateix, sembla decidida a trencar tots els motles existents, modificar tots els protocols i actuar en l’escenari internacional pensant exclusivament en la rendibilitat en política interna. La humiliació permanent envers Mèxic, el veí pobre del sud, n’és un símptoma de l’aïllacionisme incomprensible de Trump que sembla creure que pot tancar-se darrere d’un mur físic per a que el seu país siga una mena de planeta que gira en solitari en òrbita solar. Un planeta que sols interactua amb els altres països en funció exclusiva dels seus interessos en política interna, i tots els demés han d’acceptar-ho com a cosa natural.

Trump parla i, com es diu col·loquialment, puja el pa. Es comunica, segons sembla, via Twitter amb els seus conciutadans i, també, amb els teòrics aliats del país que presideix. Després les ofenses infantiloides cap a França o Suècia, per aquesta estrafolària via, Trump ha ofès a dos dels amics més importants dels EUA: Alemanya i Gran Bretanya. La visita de frau Merkel ha servit per a ofendre-la de paraula i d’obra, i de pas a la majoria dels ciutadans alemanys, tret –presumiblement- dels feixistoides d’Alternativa per Alemanya. L’Acusació als serveis d’intel·ligència britànics d’haver-lo espiat durant la campanya en benefici de Barak Obama ha posat en serioses dificultats la senyor May, i el recorregut de la clavada de pota presidencial encara no està tancat. Tot sembla tindre una única lectura en clau interna. A Trump sols l’importa el seu electorat; única i exclusivament.


On van els Estats Units amb Donald Trump en matèria de política exterior? Costa treball de creure que està passant el que està passant. 

martes, 20 de diciembre de 2016

El masclisme, la Túria i el perill d’abusar de les paraules massa grans.

La polèmica continua, i alguns comentaris que he llegit –inclús al text que vaig escriure ahir: -http://escriureenlaire.blogspot.com.es/2016/12/el-calendari-de-la-turia.html- m’empenten a pegar-li un parell de voltes més a l’assumpte del calendari de la Túria.

Tothom sap que n’hi ha paraules grans i paraules menudes, inclús paraules massa grans i paraules quasi insignificants. Per exemple, la paraula AMOR és de les de gran tamany, mentre que la paraula LLAPISERA és de les petitones. Sabem també que n’hi ha paraules que es fan servir amb massa lleugeresa, paraules de les que tots tenim una idea dalt o baix aproximada quant al seu significat, però que les emprem amb massa alegria. Per sensibilitat professional sempre m’ha cridat l’atenció la facilitat amb la que es parla de FEUDALISME o la tendència a abusar de FEIXISME.

A hores d’ara, darrerament, coincidirem en que n’hi ha algunes paraules, més aviat conceptes complexos, que estan en boca de tots, que es fan servir –tant a les converses informals com als mitjans de comunicació- amb extraordinària freqüència i, en massa ocasions, sense un mínim de rigor. Podria citar-ne algun més, però em limitaré a fer esment de tres: TERRORISME, POPULISME I MASCLISME.

Sense entrar en massa profunditats, potser coincidirem que l’abús freqüentment interessat de l’etiqueta de TERRORISME/TERRORISTA per a diagnosticar comportaments agressius, incívics i antidemocràtics no fa sinó devaluar el concepte. Cosa pareguda passa amb POPULISME, del que tothom parla i no s’estalvia oportunitats de desqualificar persones o agrupacions de persones acusant-les de POPULISTES/POPULISME. De la mateixa manera que parlar de TERRORISME per a identificar una agressió vandàlica i condemnable a un ciutadà o a un immoble [una seu partidària, per exemple] és fer un ús inadequat del concepte, és massa habitual que en parlar de POPULISME no es diferencia entre activitats, partits i sistemes polítics populistes. És fàcil parlar d’aquesta forma tan poc acurada, com ho és fer servir FEUDALISME com a sinònim d’endarreriment o FEIXISME com a alternativa a la suma d’autoritarisme i violència.

La conclusió a la que arribe és que quan utilitzem aquestes paraules tan grans de forma col·loquial, lleugera i simplificadora, estem devaluant els conceptes, la qual cosa ens perjudica a l’hora de l’anàlisi i la comprensió de la realitat que vivim. Si qualsevol acció violenta, intimidatòria i antidemocràtica és TERRORISME, i qualsevol coerció política violenta és FEIXISME, estem rebaixant de forma perillosa la vertadera significació d’aquestes paraules de gran tamany i, allò que és pitjor, afavorint els terroristes i els feixistes, en la mesura que contribuïm a la confusió en l’anàlisi que realitzem.

Alguna cosa pareguda passa, crec, amb l’ús [i l’abús] de la paraula MASCLISME. És també una d’aquelles paraules grosses, una de les que també ens exigeixen molta cura en emprar-la. Entenent que MASCLISME és una veu que qualifica l’acció de qui discrimina i infravalora les dones per considerar-les inferiors als homes, crec que és imprescindible fer-la servir amb cautela. Si s’abusa del concepte, si se’l fa servir amb lleugeresa, el risc és que fem un sac massa gran, un sac en el que introduïm accions, activitats o comportaments sobre les que poden haver opinions distintes i les emparentem amb, per exemple, les perverses accions de violència física i psíquica contra les dones. Tot en el mateix calaix.


Pense que allò que ha passat amb el calendari de la Cartellera Túria és un exemple lamentablement exemplificador del que dic. Anul·lar o menystenir  la transcendència d’un editorial en el que la publicació exigeix un pacte d’Estat contra la violència de gènere per un fotomuntatge que pot agradar o no, que pot destorbar o no la sensibilitat dels lectors, és un error massa gros. Qualificar la Túria de MASCLISTA és, a parer meu, un error que no fa sinó perjudicar la identificació i l’extirpació d’aquell masclisme que maltracta les dones de paraula i obra i que pot arribar a matar. Entenc que si fem el bosc massa gran –si tot ho posem al mateix calaix, si no mesurem l’ús d’una paraula tan gran- podem perdre de vista els arbres més perillosos, aquells que és imprescindible arrencar. 

El calendari de la Túria.

Quina polèmica tan estranya la d’aquests dies a propòsit del calendari de La Túria. Amics i coneguts m’han sorprès amb pronunciaments a favor i en contra no sols del calendari, sinó de la publicació, a la qual s’ha exigit que el retire  de manera immediata. Molts dels que han participat en la discussió són persones a les que valore i, en molts casos, admire, així que fent explícit el meu respecte per les diverses posicions diré que –a parer meu- s’ha fet un gra massa de l’assumpte.

Hi ha qui parla, fins i tot, d’una confrontació entre progres, de dues visions, dues concepcions del feminisme, d’una fractura en l’esquerra valenciana...

Sóc subscriptor de La Túria on line, però no he pogut accedir al número de la controvèrsia, encara menys al calendari, així que no he vist cap foto més que les que s’han reproduït en algun mitjà. Particularment la de la consellera Carmen Montón, que ha escrit a la publicació ofesa i irritada. La veritat, crec que a la senyora consellera la n’ha faltat sentit de la mesura i, també, d’un humor un poc més obert.

Com molts dels que estan intervenint en la discussió, forme part dels admiradors del Gran Wyoming i sóc seguidor del Intermedio, i ric bona cosa amb els seus muntatges d’àudio, de vídeo, de fotografies i demés. També trobe com una excel·lent prova de salut cívica i democràtica allò que fan al Polònia de TV3, o al Vaya semanita de l’ETB. Com ha escrit Joan Carles Martí al mur de Facebook de Vicente Vergara: Vista la falta d'humor del Botànic, no tindrem un Polònia, ni un Vaya Semanita en la futura televisió valenciana!”. Doncs sí que estem bé!

L’humor, tant i més quant és crític, inclús àcid, és això, una mirada particular, dalt o baix esbiaixada, fins i tot caricaturesca, de la realitat. Així doncs, no veig quin és el problema del muntatge de la consellera de sanitat com a infermera moderadament luxuriosa, ni veig com són de censurables altres fotos amb bombers, o la d’anys anteriors de Pedro Sánchez insinuant o, encara més, la de l’arquebisbe Cañizares amb calzes roges de dona jove mentre la mà acarona la seua zona més íntima. 

Tanmateix, no sols trobe falta de sentit de l’humor. Pense que ha mancat mesura i que s’ha oblidat de quina publicació estem parlant i de la seua llarguíssima trajectòria.  Crec que allò sobre el que convindria parar compte abans d’acusar La Túria de manca de sensibilitat i d’exigir que renuncie al seu calendari és l’editorial del número anterior, en el que la publicació exigia “aprobar un Pacto de Estado contra el machismo, que incluya una serie de de medidas que no solamente aborden las consecuencias de dicha violencia, sino sus causas para erradicarlas en el mayor porcentaje posible. Enfrentarse a dicha violencia exige mirarse en el espejo de la realidad. No hay que perder ni un minuto más. Manos a la obra”.

Com ha escrit Javier de Lucas: “Ese editorial fija la posición de la revista”. Em sembla que això és el que resulta vertaderament rellevant. A la meua opinió, qualificar de masclistes segons quines fotos del calendari és banalitzar un problema tan greu i angoixant com l’editorial del setmanari denuncia.


miércoles, 9 de noviembre de 2016

Em creia fort i ferm com una roca. [Un homenatge, íntim i petit, als treballadors de la sanitat pública valenciana].

La meua mar, l'Almardà de Sagunt, estimada, somniada, desitjada.

Tot i que avui és un mal dia per al món i, particularment, per als demòcrates, la vida continua. 
Per a mi és la vespra d’ingressar de nou per una cita quirúrgica programada [que em mantindrà uns dies en silenci]; és el moment de fer públiques aquestes ratlles que vaig escriure en agost amb motiu del meu pas per l’Hospital Universitari La Fe en el mes de maig passat. El text apareixerà en breu en un volum que edita l’Associació José Luis Sampedro per a la Salut i la Cultura, amb escrits de pacients de la sanitat pública a l’hospital valencià de referència. Vaig redactar aquestes ratlles com una mena de conjur per a ajudar-me a superar els efectes del traumatisme i, també, com un petit i íntim homenatge als admirables professionals de la sanitat pública què, dia rere dia, treballen per mantindré el nivell d’excel·lència d’un servei essencial, tot superant retallades imposades i altres obstacles generats pels de sempre. Sols diré GRÀCIES, moltes gràcies per ser-hi. Demà ens tornem a veure.  

Vaig despertar a la Unitat de Reanimació, quasi immòbil i cara amunt al llit, com un Sant Sebastià, de tantes agulles com tenia als braços, les mans, al coll, on m’havien obert allò que en diuen una via central. Per ella, ho sabria després, entraven moltes coses –els degotadors amb els analgèsics i amb els antibiòtics- i també podia eixir la sang necessària per a les analítiques, amb la qual cosa anava a estalviar-me punxades diàries que exigien trobar-me abans una vena en condicions, cosa que després la tercera operació no resultava fàcil segons em deien. A més, del llit penjaven bosses diverses, amb l‘orina, amb la femta que eixia per la sonda naso-gàstrica, així com un parell d’elles més que drenaven sengles incisions abdominals. Penjaven, a més a més, les dues entrades d’altres tantes bombes de perfusió: una amb l’alimentació parenteral i l’altra amb la morfina, per al dolor intens que patia. Encara hi havia més: em van descobrir aviat la bossa que arreplegava la femta de l’estoma que m’havien obert a l’abdomen.

El pitjor però era el dolor intens a tota la zona zero, com la batejaria després: aquella panxa en la que havia patit la tercera operació en quinze dies. Deixar-me caure un llençol sobre l’abdomen em procurava un dolor insuportable, de forma que pregava tothom que s’hi acostava que, perl’amordedéu, anaren amb molt de compte.

Dues setmanes abans havia entrat amb pas ferm a l’hospital, amb un dolor lleuger però persistent en el baix ventre que ja durava quasi una setmana. N’eren els primers dies de maig, ma mare havia mort dues setmanes arrere i –podríem dir-ho així- no m’havia donat el permís per atendre aquell doloret impertinent què, seguint la doctrina que mon pare havia mantingut sempre, desapareixeria de la mateixa manera que havia aparegut.

Tan sols unes hores després d’ingressar a La Fe -eixa immensa catedral sanitària que espanta i tranquil·litza alhora, segons si la mirem com a persona sana o si ho fem com a individu malalt necessitat d’assistència- després de totes les exploracions clíniques, les analítiques, la ressonància amb contrast i demés actuacions previstes als protocols, em van anunciar que aviat vindrien els cirurgians a veurem. Així va passar i poques hores més tard eixia del quiròfan. El despertar fou, o així el vaig viure, carregat d’alegria i amb bon humor, envoltat de la meua família i amb una eufòria de xerraire que amb mitja llengua passava de la broma a la defensa apassionada de la sanitat pública i a aplaudir per tan bon ús dels meus impostos.

Tot va anar com una seda, i quatre dies després vaig rebre l’alta i em van enviar a casa. Dissortada i dolorosament, passades poc més de vint-i-quatre hores tornava a ingressar, en aquesta ocasió amb una sensació desconeguda fins aleshores per a mi: em sentia morir. Una parada provocada per l’edema que havia fet la junta de la costura intestinal em va dur per segona vegada al quiròfan. La sonda nasogàstrica va ser un resultat d’aquesta nova entrada en escena dels cirurgians, però ni ella va evitar que –després la segona intervenció- es produira una deshicència d’anastomosi que em va posar entre la vida i la mort. De nou a quiròfan, en aquesta ocasió inconscient. Vaig despertar a la Unitat de Reanimació, amb aquella imatge d’un Sant Sebastià dels temps actuals, literalment deixat caure sobre un llit envoltat de màquines i clavetejat sense misericòrdia.

Qui m’havia d’explicar què havia passat? On la meua dona, on els meus fills? Què s’havia fet de mi?

Mai no podré oblidar aquelles hores tan llargues, aquells dies tan durs, mai no oblidaré allò que vaig identificar com una mena de purgatori de cinc estreles, on no estava massa segur de si era de dia o de nit, on la sequera de la boca em resultava insuportable i unes gotes d’aigua provinents d’una gasa humida constituïen un regal pel que lluitar escorrent-la al màxim. Les bombes de la morfina i de l’alimentació que xiulaven davant el menor problema, els aparells que m’envoltaven, les bosses que penjaven del meu llit i del meu cos. La sonda nasogàstrica, la maleïda sonda que no li’n desitge haver-la de patir a cap ésser humà, però que era tan imprescindible com insuportable, tan invasiva que sols la disciplina de la raó m’impedia arrancar-me-la. El dolor insuportable per qualsevol moviment que haguera de fer, com ara els necessaris per a que em llavaren el cos o em canviaren els llençols. Les cures, les visites dels diversos especialistes. L’espera de l’entrada dels meus familiars. La meua hipersensibilitat, empeltada de fragilitat, vulnerabilitat i por. Així, amb aquestes poques imatges, sintetitzaria aquells dies en els que vaig viure espantat.

Espant, pànic per tot, per qualsevol cosa, qualsevol incident, qualsevol demora, qualsevol dolor afegit, qualsevol hipotètica possibilitat de que el procés de recuperació no funcionara adequadament. La sensació, la convicció, era que no podia suportar ni un gram més de desgràcia, ni un punt més de dolor, de dependència, de desvaliment. Em sentia completa i absolutament al límit de les meues forces, de la meua capacitat de resistència. Si aquella tercera intervenció quirúrgica també fallava, pensava, no volia cap altra passada pel quiròfan. Que em deixaren tranquil i sedat, que em permeteren convertir-me en un addicte a les drogues hospitalàries fins que el meu organisme fera fallida.

No és que contemplara la idea de morir a la primera costera realment seriosa amb la que havia ensopegat en la meua vida. No, era la por a patir més del que ja estava fent-ho la que m’espentejava cap a la fugida. La possibilitat de sentir-me arrossegat pel patiment i que aquest em provocara un comportament indigne davant el dolor, m’aterroritzava.

La meua vida em pertany, com també la meua dignitat és meua. És per això que sóc partidari de la legalització de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. És imprescindible que tinguem garantit poder morir amb la mateixa dignitat amb la que hem procurat viure. En el meu cas concret, en la conjuntura de salut en la que estava, aquesta va ser una idea que vaig rossegar durant els llarguíssims dies de la Unitat de Reanimació, i encara després. No és que no volguera lluitar, resistir; no és que no volguera mantindrem viu; és que estava convençut d’haver-me quedat sense benzina, amb el dipòsit absolutament buit, vençut davant una hipotètica quarta operació.

Aquest estat, la barreja de dolor, pànic i esgotament, desmentia de forma brutal la imatge que jo tenia de mi mateix, la que pensava que havia transmès des de sempre als altres. Jo em creia fort i ferm com una roca, tal i com diu el primer vers del poema d’Ibn Khafaja, -un home de la nostra terra, tot i que del segle XI-, adaptat per Josep Piera i cantat per Carles Dènia.

Els versos musicats van convertir-se en una mena de lletania de la meua estada hospitalària i, encara més, després de marxar a casa a prosseguir amb la convalescència. A la seua primera estrofa, el poema diu Tot i que em creia fort i ferm com una roca / la vellesa em sacseja com a una dèbil branca; i a la darrera, la que tanca el poema, completa la idea quan afirma Sóc talment la tendra branca del salze / que el vent du de banda a banda. Doncs efectivament, així em sentia aquells dies i m’he sentit també després: sacsejat com la dèbil branca d’un salze, duta de banda a banda pel vent de la vellesa.

Amb seixanta i un anys, abans d’aquesta sotragada de la salut feia bromes tot diguent que hi havia alguna mena d’error quant a la meua data de naixement. En qualsevol cas, si jo passava ja dels seixanta anys, si les dates n’eren correctes, no els notava i estava en una fase esplèndida de la meua vida, tant física com intel·lectual. Per això m’havia cregut fort i ferm com una roca. Però, malaurada i sorprenentment, no era així, tal i com podia comprovar obrint els ulls i mirant on estava, i sentint el dolor intens que, de tant en tant, em feia prémer el botonet per a injectar-me una miqueta més de morfina, tal i com m’havien oferit.

De cop i volta la vellesa, els seixanta i un anys havien caigut sobre mi sense clemència i s’havien fet rotundament explícits. Especialment dures en aquest sentit eren les nits; llargues, feixugues, asfixiants, inabastables. No sabia l’hora que era, no sabia quanta nit quedava per davant, i m’orientava tant per la dèbil claror que entrava per la claraboia central de l’enorme sala o per l’increment de l’activitat del personal sanitari conforme la llum del dia guanyava força. Era més factible fer front a l’ensurt, a l’espant, amb la creixent llum del dia que acostava la visita dels meus.

La foscor nocturna reforçava la invalidesa i, sobre tot, la por al que podia vindre. El pànic per no estar a l’alçada de les circumstàncies i a sentir-me indigne davant el personal sanitari i, clar, davant la meua dona i els meus fills. Tots havien patit la sacsejada de la meua crisi de salut i havien interromput o modificat les seues rutines professionals i personals, la qual cosa em provocava una sensació difícil de descriure atés que era, diguem-ho així, doble: d’una banda, m’asfixiava la culpabilitat, el sentir-me causant i responsable del terratrèmol que els hi havia provocat i, paral·lelament, la necessitat que tenia de la seua presència; d’una altra, l’orgull de les seues mostres d’amor que resultaven balsàmiques per a mi. Tot amb tot, comptat i debatut, la cosa estava clara: de cop i volta, en cosa de dies, quasi d’hores, la roca ferma s’havia convertit en la tendra branca d’un salze que el vent duia de banda a banda.

Quina experiència tan inoblidable la que vaig viure aquells dies i, especialment, aquelles nits. A més de la calidesa dels meus, l’altra immensa bombona de força per a la resistència va ser la dels infermers i les infermeres de la Unitat. Quanta professionalitat i quanta humanitat unides de la mà. Quines emocions a flor de pell les meues, quanta por, quant de dolor. Què difícil em resultava resistir en la indefensió més absoluta, des de la fragilitat, paraules tan grans que m’espantaven [i m’espanten encara] com ara morfina, bomba, sonda, femta, agulla, degotador... Però, allí estaven Lara, Paco, Maria... altres noms que no sóc capaç de recordar. Quina confiança em generaven treballant sobre el meu cos, amb unes mans que m’evocaven la seguretat i la finor d’un pianista virtuós. Tenien la meua vida en les seues mans, i eren mans extraordinàriament qualificades. A més a més, quina pau em generava parlar amb ells, quines converses tan humanes recorde. Sense ulleres, com estava, no seria capaç de reconèixer-los físicament, però crec que si escoltara la seua veu podria identificar-los. A ells els hi dec una bona part de la responsabilitat de que avui estiga teclejant aquestes ratlles davant la pantalla de l’ordinador.

Han passat gairebé tres mesos quan escric i estic a la mar de Sagunt. La passege de matí i a poqueta nit, dues vegades cada dia. La mire parat i en silenci durant uns minuts, mentre em banye els peus, i tinc la temptació de creure què o el record d’aquells dies a Reanimació és el record d’un malson o és ara quan estic somniant. M’he recuperat notablement -tot i la ileostomia que encara duré uns mesos- de la qual cosa sóc plenament conscient si gire la vista dos mesos arrere.

L’home que ara mira la mar, captivat per la seua màgia absorbidora, és realment aquell que va patir aquella experiència amarga i dolorosa? Va ser un malson o és que estic somniant? No, estic ben conscient. Sí, sóc jo qui va patir un tsunami sobre la meua salut, però ara estic a la vora mar ben despert. Ara estic viu.  Salze o roca no és ara el que importa. És la vida la que m’ompli els ulls i els pulmons quan gaudeixc de la meua mar de nou. 

domingo, 6 de noviembre de 2016

Pacteu, pacteu, maleïts.

Rajoy va manar publicar una nota de premsa i vam saber quina era la composició del nou gabinet que, teòricament, ha de governar durant els pròxims quatre anys. Més enllà del debat sobre si la legislatura serà llarga o curta, resulta evident que serà com el president vulga que siga. Això és: si el susanisme s'aferma en el control el PSOE i prossegueix en la seva deriva de claudicació -pel bé d'Espanya i del partit-, res fa pensar en una convocatòria electoral abans l'estiu; per contra, si la Gestora veiera perillar el control de l'organització per la sedició de la militància, o si un nou congrés del partit canviara l'actual correlació de forces, el panorama podria ser el contrari: donada la seva falta de suport, Rajoy cridaria a eleccions abans les vacances estivals.

Mentrestant, un sol primaveral seguirà lluint esplendorós en els dominis del PP, però les enfangades trinxeres de l'oposició romandran sota els efectes de la pertinaç borrasca. Vull dir, per ser clar, que de seguir amb les pautes de comportament tradicionals, el Partit Popular continuarà com a amo i senyor del negoci polític hispà per molt temps.

Mentre el PSOE es debat entre la vida i la mort com a partit de l'esquerra moderada, la major responsabilitat del que passe en el tauler polític recaurà sobre Podem i afins i -en menor mesura- sobre les altres formacions esquerranes de l'Espanya perifèrica. Els socialistes han de resoldre si accepten seguir el camí del PASOK o prefereixen revisar alguns dels axiomes que han mantingut durant les últimes dècades i oferir així una alternativa d'acord amb els temps que vivim. Podem, per la seva banda, ha de resoldre si prioritza no espantar bona part de l'electorat potencial -com diu Errejón- a risc de perdre suport en els segments més radicals, o al contrari: decideix seguir a Iglesias en allò de Lluitar, crear, poder popular i esdevenen Esquerra Unida bis. Les altres esquerres, les perifèriques, [catalana, basca, gallega, valenciana i balear], hauran de resoldre si fan prevaldre el factor nacional o el factor social. Amb el primer, en la línia d'ERC, Bildu i la CUP, l'estabilitat del govern de Rajoy serà més sòlida, i molt menys si -per pur pragmatisme- optaren pel segon.

En qualsevol cas, en la mesura que a Catalunya res tornarà a ser com era, els socialistes tenen necessàriament que revisar la seua posició pel que fa a la plurinacionalitat d'Espanya i actuar en conseqüència. L'evidència empírica demostra que la dreta nacionalista espanyola pot governar sent quasi residual a Catalunya i al País Basc, mentre que és impensable que el PSOE puga tornar al poder sent minoritari a Catalunya i testimonial a Euskadi. A més, si segueixen perdent força a tot arreu menys a l'Espanya del sud, llavors la pasokització està assegurada.

Què dir de Ciutadans en aquesta disjuntiva de legislatura curta o llarga? Tot el fien a recuperar forces i imatge apareixent com aquella UCD de Suárez, la de "el bo de la dreta i el bo de l'esquerra". No ho tenen fàcil perquè el verb florit i el posat kennedyà del seu fotogènic dirigent no pot amagar que són els teloners de Rajoy i la seva banda. Aquesta xaranga de molt de soroll però buida de contingut té els dies comptats, i és que entre l'original i la còpia els electors sempre acaben triant el mateix. Necessiten temps i claredat d'idees, així com poder apuntar-se algun gol moderant Rajoy i obligant-lo a flexibilitzar-se en aspectes que siguen evidentment explícits. Difícil missió.

El registrador de la propietat ha format un govern que és més del mateix. No es cansa de parlar de diàleg, però es desmenteix amb els seus fets. Ni tan sols va tenir el decòrum d'explicar per què havia triat a uns nous ministres i prescindit d'altres, i es va limitar a enviar una nota de premsa als mitjans. A més, mantenint a De Guindos, Montoro i Báñez deixa clar que ni la política econòmica ni la d'ocupació van a modificar-se, ni va a millorar el clima financer amb les comunitats autònomes, ni tan sols es va afrontar el necessari rejoveniment de les plantilles del sector públic. En paral·lel, el ministre d'educació, Méndez de Vigo, ja ha dit que la llei del seu negociat no admet més que lleugers retocs cosmètics. Amb una genèrica apel·lació a negociar sobre el paorós  problema de les pensions, i sense notícies de com afrontar la retallada de més de cinc mil milions d'euros que exigeix ​​Brussel·les, ha arrencat aquest nou Executiu que només ha obtingut aplaudiments dels incondicionals de Rajoy.

No obstant això, el Partit Popular compta només que amb 137 diputats, el que li imposa la necessitat d'aconseguir suports per governar, començant per l'aprovació dels pressupostos. Excepte que Ciutadans s'avinga a immolar-se -cosa no impensable, que ja hem vist el que ha passat amb el PSOE- la que ara comença hauria de ser una legislatura en què els pactes entre els partits de l'oposició obligaren Rajoy a revertir algunes de les seues lleis més emblemàtiques i a moderar la seua política econòmica incorporant una sensibilitat social que al PP és inexistent.

Sydney Pollack va dirigir, a finals de la dècada dels seixanta, una pel·lícula ambientada en els anys de la Gran Depressió nord-americana que és tot un clàssic del cinema social. Persones desesperades participaven en maratons de ball simplement per aconseguir menjar i aixopluc, mentre els espectadors gaudien del cruel espectacle per intentar oblidar els seus propis problemes. El film es va estrenar a Espanya sota el títol Danseu, danseu, maleïts.


Pacteu, pacteu, maleïts seria un bon títol per a una pel·lícula que es rodara ara al Congrés dels Diputats. Si les forces polítiques d'oposició volen sobreviure, si no es resignen a destrossar-se entre ells per a major glòria del lamentable espectacle dirigit per Rajoy, s'han d'entendre, han de pactar, pactar i tornar a pactar. Haurien i podrien arribar a acords mínims, bàsics, que els permeteren ser oposició efectiva al govern, obligant a aquest a moderar el seu neoliberalisme agressiu i pervers, transmetent a qui els van votar que han començat a complir amb les promeses que els van fer en campanya electoral. Això els permetria afrontar amb millors expectatives les eleccions que, sens dubte, Mariano Rajoy convocaria abans l'estiu que ve.

domingo, 30 de octubre de 2016

De nou, després d'onze mesos, tornem a l'Espanya irrespirable.

Després d'onze mesos d'anades i tornades, d'il·lusions i de misèries, d'esperances poc fundades i de decepcions entre irritants i melancòliques, la pitjor notícia s'ha confirmat: Mariano Rajoy seguirà a La Moncloa, presidint un govern que ofèn i espanta al temps. Ofèn perquè la seva investidura al Congrés dels diputats rebaixa el llistó del que és tolerable en l'acció política a mínims alarmants. Espanta perquè els ciutadans més vulnerables van a quedar durant els propers quatre anys en mans d'un partit neoliberal obedient i complagut amb els austericides de Berlín i Brussel·les, acusat de ser una organització criminal en els tribunals, sense la mínima sensibilitat social esperable en les seues catòliques creences, autoritari d’acord amb la més rància tradició espanyola, i capitanejat per un ésser mediocre que, tot i això, ha sabut fer-se amb la presidència gràcies a la inanitat dels seus adversaris, als quals ha sabut enfrontar i desactivar.
Als partits de l'oposició no els ha importat que prop de 14 milions de persones no votessen pel tàndem Rajoy-PP, sinó que amb la seua insolvència han permès que s'imposés la voluntat de menys de 8 milions que sí que ho van fer. Les possibilitats obertes per l'aritmètica parlamentària i el marge per a la geometria partidària variable, així com la higiene democràtica i el discurs regenerador amb el qual havien apel·lat als seus electors, van fer concebre esperances d'un desallotjament del govern de Rajoy i els seus. No va ser així. Van mentir als ciutadans sobre l'objectiu irrenunciable de fer fora el PP, i ara aquests 14 milions de ciutadans pagaran per la seua incapacitat de complir amb la paraula donada. És cert que la responsabilitat no és la mateixa en termes percentuals, però això ara no importa. Incompetència, supèrbia i miopia es reparteixen de forma asimètrica entre el PSOE, Podem i Ciutadans, però a qui li importa això ara que s'ha consumat el desastre que agreujarà encara més la bretxa de les desigualtats a Espanya.
La publicitat enganyosa d'Albert Rivera i el seu partit Ciutadans ha quedat blanca sobre negre, i ha resultat evident que no és altra cosa que una força auxiliar dels conservadors, fins i tot si l'ajuda a aquests els força a abandonar els que semblaven principis amb els què es deien juramentats. Les pulsions adolescents de Podem, que es debat des de fa mesos entre el fonamentalisme zigzaguejant de Pablo Iglesias i el realisme impotent del seu compare Errejón, van malmetre l'única possibilitat que va existir allà pel mes de gener de tirar, literalment, Rajoy de La Moncloa .
Ara sabem que la frustració d'aquesta esperança no va ser una responsabilitat exclusiva dels podemites -encara que sí cal adjudicar-li la quota més gran per la seua miopía- perquè el grup dominant del PSOE no tenia altre objectiu de seguir sent la lleial oposició al PP. Més enllà d'una lluita caïnita pel poder en el partit dels socialistes, i d'un pànic cerval a veure’s  superats electoralment per Podem, al PSOE no hi ha hagut durant deu mesos més que el buit de les frases fetes de senyoret arruïnat, i una competició amb el PP a veure quin dels dos és més nacionalista espanyol. Finalment, els socialistes hispans han triat la forma més punyent, cruenta i cruel de les opcions d'autodestruir-se: regalar-li el govern a Rajoy, trencant l'organització en dos i convertint-se en objecte d'escarni públic entre els seus soferts electors. No es poden avaluar encara els costos i efectes del sinistre total en què ha quedat el PSOE, però els experts coincideixen que ha quedat per al desballestament. L'espectacle de la segona sessió d'investidura, una autèntica i explícita exhibició del cisma que l'ha trencat en dos o tres trossos, amb la dimissió prèvia de Pedro Sánchez com a diputat, queda retratat -literalment- en la instantània en la que Antonio Hernando -el que va ser escuder principal de Sánchez- finalitzada la votació, com un zombi, accepta la mà estesa de Rajoy i l'estreta amb els ulls tancats.
Rajoy, l'astut i parsimoniós dirigent de la dreta hispana, el polític que genera més rebuig entre els electors, el que ha sabut fer una arma política de la seua capacitat per no fer ni dir res durant setmanes, el que sembla maldestre i gairebé estúpid quan es trabuca i diu marianades, ha aconseguit derrotar a tots els seus contrincants. És cert que no ha parat en petiteses com la de retre comptes al Parlament en tant que govern en funcions i que ha subordinat les institucions als seus interessos personals i de partit, però cal reconèixer que ha aconseguit que els altres s'hagen embrancat en batalles internes i també entre ells. Ha impedit així una col·laboració entre els seus opositors que per a ell hauria estat letal.
Fins a tal punt ha estat hàbil Rajoy, fins a tal punt ha controlat els temps i lligat de mans als seus adversaris, que el resultat final no ens pot sorprendre per dues raons objectives: una, perquè va aconseguir que bona part de la ciutadania acceptés la increïble idea que si no hi havia govern era responsabilitat dels socialistes, un relat que aquests no van saber rebatre; dues, va establir un pacte amb el felipisme i els barons socialistes per preservar en la mesura del possible les bondats del bipartidisme passat que el PSOE enyora ara com un paradís perdut. En qualsevol cas, el que han evidenciat aquests onze mesos de govern en funcions és que el país està en mans de mediocres ambiciosos als quals se'ls pot aplicar allò de que al país dels cecs, el borni és el rei. El one-eyed Rajoy, hàbil com ningú en la zona més obscura i pudent de la política partidària, ha aconseguit imposar-se als seus invidents contrincants.
Del debat d'investidura es pot parlar molt, però estem en un punt en el qual no té massa interès aprofundir en el que en ell es va dir. Rajoy va oferir poc de nou, fins i tot es va permetre remetre a l'audiència a què llegissen el Diari de Sessions del debat anterior, al qual no va ser investit. A més, -fins a tal punt se sent immune i impune-, es va atrevir a fer bromes sobre els seus SMS al que era el seu gerent al PP, Luis Bárcenas. Rajoy va dividir als representants populars en dos grups, els que ell anomena constitucionalistes, els bons [nacionalistes] espanyols; i els que no ho són, és a dir podemites, nacionalistes no espanyolistes i separatistes diversos, els dolents. Amb aquests últims, una mena de versió actual de l'Anti-Espanya del franquisme, Rajoy no té res a parlar. Ni tan sols això. A més, atés l'encefalograma pla del PSOE i el seu portaveu a la primera sessió, Antonio Hernando, Rajoy va acceptar que Pablo Iglesias lluira com el cap de l'oposició, allò que el líder de Podem va agrair encantat. De l'intercanvi de cops entre ells, dur en alguns moments, van quedar tots dos més que satisfets, mentre que els socialistes adquirien amb el pas dels minuts consciència de ser simples extres de la pel·lícula que es desenvolupava a l'hemicicle.
Potser el més destacable del primer debat, en qualsevol cas, és que ja gairebé no importa el que diga o deixe de dir Mariano Rajoy. Com alguna premsa va destacar l'endemà, el president en funcions va mentir i tergiversar el que li va vindre de gust sobre el que ha fet i sobre el que va a fer. Fidel al seu estil, va posar pompa i circumstàncies a la idea que estem en un temps nou, temps de diàleg i negociacions, per afegir a continuació que no està disposat a canviar res del que ell considera com a obra substancial de la legislatura anterior. A la segona sessió, amb els vots ja al sarró, va endurir el gest i el to per afirmar que vol col·laboració submisa dels socialistes, sota pena de convocar noves eleccions, ara que naveguen a la deriva.
Rajoy és de nou president, i va eixir de les Corts aclamat pels seus. No és per menys. Ha aconseguit esquarterar el PSOE, que l'ha fet president negant la seva pròpia història per a vergonya dels seus militants i desesperació dels seus votants, a canvi d'amenaces i sense cap contrapartida; ha obtingut el vot favorable de Ciutadans, gratis total, sense que a aquestes hores es sàpiga a què aspira aquest partit dirigit pel que semblava prometedor Albert Rivera; ha convertit a Podem en la impossible alternativa, encara que els seus dirigents semblen creure el contrari; i, finalment, ha convertit en actors de repartiment a la resta dels partits representats a les Corts. Per aconseguir-ho no ha reparat en res. Ha abusat de les institucions fins al punt de situar com a tercera autoritat de l'Estat a una correligionària que presideix el Parlament com a fidel majordoma del seu senyor, ha fracturat la representació popular en dos grups, els bons i els dolents, ha prostituït el llenguatge i el debat polítics fins a límits perillosos, s'ha negat a abordar problemes que preocuparien a qualsevol líder polític responsable, i ha establert de manera indeleble que Espanya és com ell i el seu partit entenen, i que no hi ha una altra manera de governar-la que la que ells disposen.

Que 14 milions d'electors votassen en contra d'això que és el que entenen i donen suport, sembla, els prop de 8 milions que van ficar les paperetes del PP a les urnes, no l’importa a Rajoy en absolut. Així entén el Partit Popular la democràcia, com entén les institucions, com una forma i uns mitjans per aconseguir els seus objectius. Els confessables i els que no ho són. Temps hi haurà per a reflexionar sobre com s'ha arribat a aquesta nova edició d'un govern presidit per Mariano Rajoy; mentrestant, l'esquerra política hispana recompta les seues víctimes i avalua els costos terribles d'una llarga batalla política que ha finalitzat amb una derrota completa, amb una rendició sense condicions. Després d'onze mesos de calvari, l'electorat progressista torna a sentir que viu en una Espanya irrespirable.